El vot nacionalment digne i estratègicament vàlid: el no

Han corregut molts bits de lletres per la xarxa i litres de tinta pels diaris sobre les moltes raons per votar no. Jo fins ara he parlat de les raons que, dins del joc democràtic, em servien per creure que el no és l’opció més vàlida i que aglutinaria més sensibilitats i, per descomptat més vots. Això em va valer un dels enllaços que més il·lusió m’ha fet; el de’n Toni Soy, alcalde d’Argentona i negociador del sistema de finançament per ERC.

Políticament ja s’ha adduït que els tres pretesos avenços que es branden per defensar un sí a l’estatut són falsos, tergiversadors i invàlids:

1.- Millor finançament: Em remeto a dos articles de’n Ramon Tremosa. No sé si és el millor expert en finançament autonòmic, però de ben segur és el que més l’ha estudiat. Un a l’AVUI i l’altre a l’observatori de l’estatut d’Òmnium Cultural que denuncien al perpetuació de la dependència econòmica de Catalunya a ran del text que es sotmetrà a refrendament.

2.- Consideració de Catalunya com a nació: Em remeto als especialistes de la tolerància entre nacions del PSOE, Alfonso Guerra i Juan Carlos Rodríguez Ibarra. El primer ens va recordar que Espanya havia passat el ribot a l’estatut que Catalunya va aprovar amb el 90% i, el segon, també guerrista però amb una oratòria menys diplomàtica, va resumir-ho dient que ens havien guanya (per neòfits: que Espanya havia guanyat a Catalunya).

3.- Competències: Pretenia referir-me a alguns dels articles de l’Hèctor López Bofill a l’observatori d’Òmnium, però avui el conseller Joan Saura (Xoan dels cafès per en Pasqual) ha fet una afirmació que és la constatació que les competències noves són una farsa. L’AVUI ho titula: “Saura vaticina conflictes amb l'Estat per les noves competències”. És a dir, que les competències que ens venen com a gran avenç hauran de passar-se uns anyets debatent-se al Tribunal Constitucional fins que ens diguin de qui són.

Si ara s’aprova aquest estatut, ja poden sortir en Mas, en Duran i el papa de Roma per dir que després d’aquest cal treure l’estatut del Parlament del calaix per ytornar-lo a proposar. Si aquest estatut s’aprova serà per anys i, com he dit, no soluciona ni encaix de Catalunya a Espanya, ni finançament de Catalunya ni competències. És a dir, res del què en un principi es proposava arreglar (que no solucionar). És a dir, que la cançó de l’enfadós que diu que és un petit pas endavant i que més val això que res és totalment falsa. No s’ha millorat, avançat, en pràcticament res i, un cop aprovat aquest estatut, Espanya no ens en concedirà cap altre. És a dir, aquest estatut que no només no millora la situació de Catalunya ni dels Catalans, a més, barra el pas a hipotètics avenços posterior.

Més encara, si s’aprova aquesta proposta d’estatut s’haurà vexat Catalunya com a nació prenent com una broma allò que el Parlament de Catalunya, manifestació de la sobirania popular, va aprovar amb el 90% d’acord.

No és, doncs, només qüestió estratègica, no és només qüestió de veure qui treu més o menys vots. És una qüestió de dignitat nacional. I el no és l’única resposta democràtica vàlida.

Un referèndum és una decisió maniquea. Mani, filòsof persa de fa una colla d’anys, distingia únicament entre el bé i el mal, entre la llum i les tenebres (simplificant una prolífica obra filosòfico - religiosa en quatre paraules...). D’aquí es va encunyar el mot maniqueisme. Un referèndum és també una decisió maniquea en què només són vàlides les dues úniques respostes possibles, sí o no.

La meva és no.