Un partit més democràtic, un partit diferent

Esquerra és una anomalia per moltes raons. Una d’elles és, per descomptat, la seva condició de partit assembleari on els seus membres decideixen democràticament com s’organitza el partit i quines decisions ha prendre.

Això que sembla de la lògica més elemental, no ho és. La llei de partits exigeix que aquests, subjectes a la pròpia llei, han de tenir un funcionament democràtic. Res més. Per tant els delegats en un congrés són perfectament democràtics i legals.

M’agrada que ERC vagi un pas més endavant que els altres partits i consulti les bases per donar sentit comú al què potser des de la posició del qui està permanentment envoltat de líders polítics no pot arribar a percebre’s.

Altres partits no ho fan, senzillament es dediquen a seguir el diktat del líder de torn. En aquest sentit penso en el què va fer CDC (que no Unió) amb la Constitució Europea quan, després de permetre al seu congrés per delegats debatre sobre el sentit del vot, aquest va decidir que no. Posteriorment el líder va convocar un altre congrés per ratificar-ho i demanar un vot “sí crític” que gairebé s’0equipara en excentricitat al “nul polític”.

Abans que en Pedro m’atribueixi una mania persecutòria a CiU m’agradaria dir que de CiU en puc fer el comentari que n’he fet, però que dels altres partits, ni això. Ni un espai, per petit que sigui, a la lliure participació dels seus membres. Òbviament puc equivocar-me perquè no els conec massa, però ni la filial del PSC (ICV) fa cap exercici similar (menys encara fer congressos assemblearis, tot i donar lliçons modernitat democràtica).

Els mitjans de comunicació, malgrat tot, afins al diktat d’una oligarquia silenciosa, sembla que els agradi recrear-se amb l’exercici democràtic d’ERC i amb el reconeixement públic de la seva direcció de no haver valorat adequadament el sentiment dels seus afiliats. Els titulars han incorporat sovint la paraula “revolcón” (òbviament en castellà, com a La Vanguardia); també va passar quan la militància va decidir que ERC seguís sent un partit assembleari.

M’agrada que ERC confiï prou en els seus afiliats com per donar-los la veu i la paraula en els temes decisius. M’agrada que cregui que un partit política és la suma dels seus afiliats o no la suma dels seus dirigents. I si a alguns els fa gràcia o els sembla criticable, a mi no me’n fa. A mi m’agrada.