Aparentar o queixar-se?

Molts i molts anys el catalanisme polític s’ha debatut, entre molts d’altres debats absurds i estèrils, entre fer veure que s’és qui sap què i anar per Europa amb el cap ben alt tal com el Quixot intentava abatre molins de vent o adonar-se de la crua realitat, que és que Catalunya no deixa de ser una província espanyola amb les competències que la metròpoli generosament li transfereix i, sempre, guaitades per un comissari (ara en Rangel).

És a dir, part del catalanisme polític s’ha decantat històricament, amb un cert cofoïsme, a anar fent allò del “som més que un club” (en el cas concret llegeixi’s més que una comunitat autònoma). L’altre catalanisme s’ha dedicat, de manera constant, a fer de consciència crítica i a reivindicar millores concretes, a predicar en el desert. Ha passat amb reclamacions tan evidents i necessàries com minoritàries al començament: un nou estatut d’autonomia de Catalunya, concert econòmic, espai social català...

Algunes d’aquestes reclamacions antigues han quallat i han estat assumides pel catalanisme cofoïsta. Algunes fins i tot han esdevingut majoritàries en la societat catalana.

Per exemple, s’han aprovat un nou estatut i una revisió del sistema de finançament. Tal i com feia el filòsof Pangloss a Càndid o elogi de l’optimisme, de Voltaire, aquest catalanisme ja s'ha afanyat a dir que el món (en aquest cas l'estatut i Catalunya) va de la millor de les maneres possibles.

L’altre catalanisme, el catalanisme conscient o crític al meu entendre, es va afanyar a dir que no, que no era bo.

I pam!!! Vaga a l’aeroport del Prat i les nostres autoritats no hi fan res perquè estan de vacances i perquè no tenen cap competència al respecte (molt bo l’article d’ahir de La Vanguardia on explicava què feia cada conseller: President a Rupià, Nadal de concert amb Gilberto Gil, Saura, cortesia del Busot, a l’aeroport en bermudes... i la Tura, com sempre, al peu de canó).

I qui demana responsabilitats a la responsable de tot plegat, Magdalena Álvarez? Ningú. La vaga es va produir perquè el dia abans es va resoldre el concurs del handling de l’aeroport del Prat, responsabilitat, d’AENA, responsabilitat del Ministeri de Foment. A qui se li acut, en plena operació sortida de vacances resoldre un contracte com aquest? A algú que no deu voler el millor de la imatge de Catalunya.

I el catalanisme cofoïsta en culpa el gestors catalans que, a més d’unes penques governamentals impressionants, no en tenen cap mena de competència.

Com a mínim s’ha demostrat que les competències aeroportuàries no eren una nimiesa. Com a mínim aquesta vaga ha demostrat que no ens trobem en el millor dels móns possibles i que no tenim el millor dels estatuts possibles.

Fa un parell de dies en Ferran Sáez feia a l’AVUI una ràtzia contra els independentistes que se’n diuen i que no es reconeixen nacionalistes. Podríem fer venir a col·lació els conceptes de nació cultural germànica més propera al nacionalisme convergent i la nació revolucionària francesa més propera a l’independentisme d’ERC. Però no vénen al cas... I acaba reconvenint, en Sáez en aquell article, aquella vella cançoneta que distingeix entre la gestió i la política per distingir entre l'independentisme programàtic real i el purament retòric, adduint que jugar als terminis inconcrets, sine die, o basar tot un programa polític en una pura metàfora condueix a una simulació sostinguda que, tard o d'hora, desemboca en el desànim.

Doncs sincerament, admirat Sáez, crec que més val polítics amb els peus a terra que sàpiguen què ens manca que polítics que venguin fum i il·lusions vanes i ens facin creure que som al millor dels móns possibles. Perquè creient que som al millor dels móns possibles no podrem aspirar a res més.

___________________

P.D.- Parlo de catalanisme cofoïsta i catalanisme crític o conscient perquè n’hi ha a totes les cases, per això no parlo de partits.