divendres, de setembre 30, 2005

Articles de l'estatut

1.- ERC.- Ha estat el gran senyor de l’Estatut. L’únic partit que abans de fer una proposta no mirava una enquesta (per això ja hi eren en David Madí i en Miquel Iceta). L’únic partit disposat a jugar-se la seva credibilitat per aconseguir un estatut millor per a Catalunya.
ERC no ha estat escolanet ni de CiU ni de PSC. Si ERC hagués estat escolanet dels uns o dels altres hauria donat massa facilitats a l’altre de dir no a l’estatut. ERC no ha volgut ser protagonista i sortir a les fotos ni ha volgut donar excuses per dir que no i engegar-ho tot a rodar.
ERC, quan hi havia un desacord entre CiU i PSC ha fet una proposta conciliadora que potser no era la millor, però era l’única aprovable.
Quan els qui eren necessaris per a l’acord s’han entès, ERC s’ha fet enrere i els ha deixat fer-se la foto a Mas i Maragall. Quanta generositat!! ERC, com ja he dit, ha estat l’únic partit que ha actuat en aquesta negociació amb vocació de país més que de partit.

2.- L’Estatut.- A mi no m’agrada, a ERC tampoc, ni al PSC i a CiU. Això és que ha estat el màxim comú denominador, que tots hi ha transigit. Però el què avui votaran, que tots diuen que és collonut, té unes aportacions d’última hora més que escarransides.
Respecte de la part del finançament, com diu en
Pere Martí (gens susceptible de votar ERC o PSC o ICV) a l’AVUI+, part de les propostes que [Quico Homs, el negociador de CiU] havia deixat damunt la taula estaven transaccionades a partir del document que el diputat d'ERC Joan Ridao li havia passat discretament aquella mateixa tarda.
Queda clar, doncs, que la proposta del tripartit és pràcticament la que s’ha aprovat, amb gran alegria de CiU.
Queda clar, doncs, que la proposta que ERC havia negociat amb el PSC era la millor de les propostes possibles, encara que no agradi a ningú. Precisament per això és la millor, perquè no agrada a ningú, però no desagrada a ningú.

3.- Montilla.- És normal que el primer secretari, màxim dirigent, sigui present en la negociació més important de la història del PSC. Qui digui el contrari té ganes de mentir, de pervertir la veritat o de falsejar-la pel seu propi interès.

4.- Duran.- M’hauria agradat que al final votessin a favor PSC, CDC, ERC, ICV i EUiA i en contra PP i UDC. Duran no s’adona que quan els gran negocien els petits han de callar?

5.- Laïcitat.- Em sembla una tocada de nassos. No se n’hi podia aconfessionalitat com a la constitució i tots tant contents? Jo no he fet la comunió perquè no he volgut, no sóc catòlic, però quan era petit, de la mateixa manera que vaig estudiar català, història de Catalunya i Geografia de Catalunya, també vaig estudiar religió cristiana; i n’estic content i orgullós. De la mateixa manera que també vaig veure la geografia universal, vaig estudiar castellà, anglès i francès, vaig veure les principals fites de la filosofia i la literatura mundial, també vaig veure què eren les religions diferents de la què és pròpia de la meva cultura i del meu país, del lloc on m’ha tocat viure i que m’interessa de conèixer tant com la meva història; perquè també és la meva història.

6.- CiU i PSC.- No han demostrat tenir sentit d’Estat (allò que tant agrada a en Miquel Sellarès i que tants pocs catalans demostren tenir). CiU i PSC han fet una escenificació partidista sense cap mena de complexos. CiU i PSC només han mirat les enquestes i han vist que no aprovar l’estatut hauria estat no només el major fracàs col·lectiu d’ença la represa democràtica, hauria estat un fracàs electorals per ells.

7.- Sopar.- Ja ho vaig dir ahir que tindríem estatut, tothom ho pensava. Ningú no es va voler jugar un sopar amb mi... devia ser massa evident... deu ser que PSC i CIU són molt previsibles...

Tonell, barril...

Fa uns dies em vaig empatxar. M’explico:

Un company de la feina cada dia ve amb el Periódico (en català) perquè li regalen a l’autobús amb el qual ve a Barcelona. Crec que era divendres, però no el vaig llegir fins dissabte a la tarda.

El dissabte, bo i sopant, vaig encendre el televisor. Fent zàpping vaig veure Barcelona televisió.

Dilluns, quan vaig arribar a casa, mentre sopava, vaig encendre la ràdio.

Conclusió: Joan Barril de primer, de segon i de postres. Ja n’hi ha prou, no Joan? Òbviament ni el vaig llegir, ni el vaig veure ni el vaig escoltar, però em sembla molt cutre que aquest home que, a part de no agradar-me com a escriptor (ja no deu escriure, no deu tenir-ne temps...), com a comunicador em resulta llefiscós i empalagós.

Senyors de BTV (Ricard Domingo), del Periódico (Franco, el socialista antimaragallista) i Catalunya Ràdio (Sarsanedas), com dirien la Rosa Díez, Maria San Gil i Fernando Sabater: BASTA YA!!!!!

dijous, de setembre 29, 2005

Ningú s'atrevirà a punxar el globus




La Vanguardia

Porten tot el dia discutint-se. Com menys hores queden per la votació del finançament, més llargs són els minuts. Ja hi ha anat en Montilla i a en Duran ja li han dit que calli. Ara ja hi són els amos, els que manen. Cada cop estan més a prop els un dels altres per entendre’s sobre quin és el finançament que necessita Catalunya.

Queda clar que el paper d’ERC ha estat el més sensat, establir ponts de diàleg perquè ningú no pogués vetar l’aprovació d’un nou estatut. Si ERC hagués apostat per tirar-se al monte amb la kale borroka convergent els socialistes haurien vetat el nou estatut. Si ERC hagués fet d’escolanet disciplinat del sociates, ara els convergents podrien tenir les mans lliures per votar contra el projecte de nou estatut.

Si hores d’ara encara s’està negociant a corre cuita a veure si els partits catalans es posen d’acord, és gràcies al fet que ERC ha pretès jugar un paper conciliador. No ha fet enquestes abans de negociar com sí que ho han fet CiU i PSC; no ha anat a fer política de partit ni ha intentat fer de gall de galliner. Ha fet allò que tanta gent demana, feminitzar la política, no fer debats plens de testosterona, sinó que els ha intentat omplir de sentit comú.

Ara ja ningú no s’atrevirà a rebentar-ho tot. Ningú no s'atrevirà a carregar amb la responsabilitat de ser el responsable d'amputar els propers anys del país.Sortirà una nova proposta d’estatut des de Catalunya... suposo

dimarts, de setembre 27, 2005

La pau arriba on més la necessiten

Israel i Irlanda del Nord estan d’enhorabona

A Israel, el Likud ha fet costat al seu líder, Ariel Sharon, en contra de l’opa (hostil, com la de Gas Natural) que li feia Benjamin Netanyahu exigint l’avançament de les eleccions internes del partit. De manera més que ajustada, el Likud ha fet costat al seu líder i, indirectament ha avalat la política de pacificació basada en el retorn al poble palestí dels terrenys de Gaza i Cisjordània. Bibi Netanyahu mantenia la idea de remoure les entranyes polítiques i els fonaments de l’escassa convivència del país per a recuperar el lideratge al seu partit i al seu país.

Esperem que el poble d’Israel i el de Palestina estiguin a l’alçada d’aquesta sàbia decisió.

A Irlanda del Nord, l’IRA a fet entrega de les seves armes. S’ha desarmat. Ja no és una banda terrorista ni un exèrcit perquè ja no tenen armes. Només els intolerants i els radicals defensors de l’enfrontament entre comunitats, els del UUP (Partit Unionista de l’Ulster) del reverend Ian Paisley intenten boicotejar aquest gran avenç cap a la pau.

Ian Paisely actua com ho feia el PP quan era el Govern, cercant l’enfrontament i fent irreconciliables les postures en discòrdia. Respectar la legalitat del Sinn Féin ha fet possible el desarmament. Afortunadament, els prelats bascos i espanyols tampoc no són com el reverend Ian Paisley.