Pinochet, Josu Ternera, Fraga i la puta transició

Bona notícia per la democràcia. Fraga no tornarà a ser president de la Xunta. El darrer ministre de Franco, del dictador, del totalitari, de l’assassí, ha acabat sucumbint a la democràcia, tot i que pels pèls.

Ara que Fraga ja no serà president de la Xunta, compareixerà davant la justícia com a reu acusat dels crims perpetrats contra la humanitat (per ser lleugers) durant el franquisme? Faran el mateix els jutges espanyols amb Fraga que el què pretenien fer amb Pinochet? Faran el mateix amb Fraga que fan amb tots els etarres?

Quina diferència hi ha entre Pinochet i Fraga? Que a Xile no hi ha hagut transició? Doncs quina puta transició, que permet que els assassins, torturadors i feixistes totalitaris del règim de Franco no puguin comparèixer davant de la justícia.

Quina diferència hi ha entre els etarres i Fraga? Que a la transició es va fer punt i final, eximint de pecats venials de la sang, del terror i de la persecució política i física als un i no als altres? Dons quina puta transició, que permet que uns assassins, torturadors i feixistes totalitaris puguin comparèixer davant de la justícia i d’altres n’estiguin exempts per gràcia de la puta transició.

Madí, Sellarès, Nadal, Tura...

David Madí va plegar del darrer govern de CiU perquè es van destapar certes irregularitats a l'hora de fotocopiar unes enquestes realitzades pel propi govern. Va costar que plegués, però va plegar. Ell encara manté que va ser un error i que no pretenia enganyar l'opinió pública. Però va plegar.

A Miquel Sellarès se li va atribuir un informe que el propi Miquel és incapaç de fer, per vergonya aliena, perquè a en Miquel li sobren neurones com per fer un informe molt més elaborat amb paper i llapis des del vàter. Però com que obscures filtracions el van assenyalar a ell, determinats sectors del govern els molestava i ja els anava bé que plegués, va plegar. Va assumir una responsabilitat que no era seva i va plegar.

A en Quim Nadal se li ensfonsa un metro, el dia després promet que no ha estat res i dos dies més tard evacua mig Carmel. Plega un pobre noi i dos dies més tard se'l recol·loca a una altra administració socialista. En Quim Nadal continua. El Carmel continua enfonsat. Ho cometava en Felip Puig en un article d'opinió.

Al Departament d'Interior es troben uns informes realitzats per uns paladins de la democràcia més orgànica, búlgara o de Nicaragua -del carrer Nicaragua, s'entén- en els quals es comenta com s'han de fer les purgues polítiques en el cos de mossos. Tampoc plega ningú, menys encara la consellera.

... l'altre dia van fer fora un company de la feina per no haver fet bé la seva feina... cobrava 1.000€ al mes i feia tres mesos que treballava. Si no feia bé la seva feina, van fer ben fet de fer-lo fora. L'administració no ha de ser el model d'honestedat i justícia que ha ser exemple per als privats?

Els intel·lectuals i el greix

Catalunya és el país, nació, nacionalitat històrica o comunitat nacional amb més intel·lectuals per metre quadrat. Ja vaticinava fa anys en Francesc Pujols que que els catalans, pel sol fet de ser-ho, arribarà un dia que ho tindrem tot pagat. Sembla que aquest dia és cada cop més pròxim.

Catalunya és la terra de les oportunitats on qualsevol persona pot arribar a president del parlament sense haver acabat l’EGB i, probablement també, és la terra del món que gaudeix d’una millor educació. Els intel·lectuals surten de sota les pedres, ara n’han sortit 15 dient que Catalunya és massa nacionalista (massa nacionalista catalana, s'entén). Fa uns anys en van sortir uns 2.300 per dir el mateix.

Hi ha hagut comentaris intel·ligents i divertits al respecte. Entre ells els de'n Sergi Fidalgo i en Xavier Bru de Sala.

En Sergi Fidalgo apuntava, molt fi a l'e-noticies, que esperava veure en Francesc de Carreras o l'Arcadi Espada (intel·lectuals ells) anaven a fer campanya a la SEAT o a la Mina posant-se jerseis i jaquetes acabats de comprar a semblança dels obrers, per poder descobrir que existeix la vida més enllà de Pedralbes, la Cerdanya i l’Empordà al mateix temps que redimeixen Catalunya del costat obscur. Deia que els caldria una bona dosi de desinfectant un cop tornessin a la Barcelona eterna d'estrènyer mans brutes i fornides d'obrers que no cobren dels ens públics per fer d'intel·lectuals.

En Xavier Bru de Sala atribuïa, des de La Vanguardia, aquesta iniciativa a un ardit dels maragallistes de la gauche divine de tota la vida que pretenen treure els greixos espanyolistes anti-maragallistes del PSC; de manera que aquests, constituïts en un nou partit polític, s’estavellessin contra la crua realitat deixant un PSC sense els gerixos, els michelins que Arzallus comentava respecte alguns no nacionalistes del PNB.

No obstant això no deixa de ser simptomàtic que els 2.300 intel·lectuals de fa uns quants anys i els quatre amics d’ara es reuneixin per fer oposició a tot el què es bellugui quan el PP és a l’oposició envalentonat i amb ganes de fer gresca i sarau, tal i com està ara.

És bo recordar ambigua Cultura, article on Félix de Azúa descarregava tota la seva bilis d’odi ètnic, a partir del qual resoldrem que certs intel·lectuals no deixen de ser el greix, els michelins de la nostra societat, els qui intenten dividir-la en va. Intel·lectuals que no mereixen els governants que tenen i que els crien, els formen i els donen de menjar perquè es dediquin a dividir una societat més rica i més cohesionada del què ells la voldrien.

Pere Esteve, dignament

Aquesta matinada ha mort en Pere Esteve. En Pere ho ha estat tot en política a Catalunya: ha estat secretari general de CDC, president de la Fundació Trias Fargas de CDC, regidor de Tiana, eurodiputat, diputat al Parlament i conseller de comerç, consum i turisme del Govsern de la Generalitat.

En Pere ha estat un home elegant i intel·ligent. En Pere ha estat un dels pocs líders polítics, perquè ha estat un líder polític, capaç de deixar-ho tot per seguir el seu propi camí. En Pere era un home de partit, era el secretari general d'un partit, i va ser capaç de ser fidel a les seves conviccions i plegar de tots els càrrecs per ser lliure i seguir el seu propi camí. Renunciant als sous i al poder.

En Pere ha de ser un exemple per la política, no només la catalana. Tenim massa exemples de líders i dirigents que abandonen un partit i el deixen a l'estacada, robant-li el què legítimament aquest havia guanyat: la representació política. Casos com aquests n'hi ha i de molt espectaculars: Diego López Garrido i Cristina Almeida van abandonar IU amb els seus càrrecs per anar al PSOE, Àngel Colom, Pilar Rahola, Agustí Soler, Benet Tugues, Salvador Morera i Xavier Bosch van abandonar els seus càrrecs per anar a CiU i a casa seva.

En Pere ha de ser un exemple per tots els qui exerceixen o volen exercir la política. Ha estat un home franc i mai no s'ha avergonyit de res, ha estat valent i ha sabut patir un càncer dignament, i ha sabut morir com va viure, dignament i amb elegància.

És trist que ni Pujol ni Mas ni Duran s'hagin dignat a expressar el seu condol i hagi hagut de ser Felip Puig qui l'hagi expressat en nom de la Federació de CiU. En Pere Esteve ha mort dignament, altres no saben ni viure-hi, dignament.

Els tomàquets i la democràcia

Fa uns dies un amic em comentava, tornant d’Escandinàvia, que se li va fer dur, entre d’altres coses, no disposar amb tanta facilitat de tomàquets. I és que, com és normal, de tomàquets a Escandinàvia no se’n fan gaires.

Ahir veia a les notícies com països no occidentals es revoltaven contra sengles presidents electes.

La democràcia és un invent que els grecs, diuen que un tal Pèricles, van fer per governar les polis. No oblidem que, tal i com va afirmar anys més tard Aristòtil, les polis no havien de passar de 10.000 habitants, que es la mesura segons la qual tots els ciutadans es coneixen i es tracten i a partir de la qual es poden mantenir unes cordials relacions humanes. La democràcia, per tant, està pensada per a societats en què els diferents actors poden conèixer-se o interrelacionar-se, societats en què electors i elegibles es coneixen, en què els electors saben qui voten i perquè.

Avui en dia únicament els súbdits dels països occidentals estan en condicions d’interrelacionar-se i de poder tenir accés a la informació bàsica i imprescindible per poder exercir la democràcia. Per tant, únicament aquests països podran gaudir d’un cert nivell de democràcia.

És increïble veure que en algunes votacions d’aquests països no occidentals hi ha urnes que han de viatjar un parell de dies fins al col·legi electoral i un parell de dies més de tornada. Lògicament una democràcia així no pot funcionar, perquè la informació perquè aquesta democràcia sigui perfecta no pot circular amb la rapidesa necessària. Aquests ciutadans no podran conèixer dels èxits o dels fracasos dels governants que han d'elegir; ni tampoc sabran qui han d'elegir ni perquè els serveix elegir-lo.

Pretendre, com pretenen avui en dia determinades potències occidentals, per mandat diví, imposar un sistema democràtic a països que no estan preparats per assimilar-los és una ximpleria en el millor dels casos i, en el pitjor, una certa megalomania o consideració de si mateixos com a redemptors.

Fer assimilar als diferents les teves formes de govern és el mateix que obligar a una persona que té un peu gran a calçar-se una sabata que li va petita: és antinatural i fa molt mal. Això és caure en els pitjors hàbits del comunisme.

... i és que, de la mateixa manera que els països escandinaus no estan preparats per produir tomàquets, els països no occidentals no estan preparats per governar-se mitjançant una democràcia.

Àrees verdes, presons i altres, com a expressió de la hipocresia i el maquiavelisme socialista

Les àrees verdes són un encert, un èxit. Els qui al·legaven gratuïtament el contrari estan començant a desdir-se de les invectives que deixaven anar contra aquesta encertada forma de conciliar i pacificar el trànsit a Barcelona, avui ho comenta un lector de l’AVUI (vegeu carta al director).

No obstant això, veure com un encert les àrees verdes no ens ha d’amagar la forma pròpia de sectaris amb què el socialisme governant les ha implementades (ara que està tant de moda aquesta paraula).

Les àrees verdes es situen inicialment a l’Eixample i part de Ciutat Vella. Convindrem que l’Eixample és un districte tradicionalment fidel a CiU. Convindrem que hi ha altres zones on calen mesures de conciliació i pacificació del trànsit a part de l’Eixample.

Els punts d'orientació i informació per a drogaaddictes existents a Barcelona es troben, segons el web de l’Ajuntament de Barcelona als districtes de Gràcia, Sarrià i les Corts. No crec que existeixi cap barceloní que cregui que aquests districtes són els que concentren un nombre més elevat de drogodependents. Mentrestant, tot i no crear-hi cap punt d'orientació i informació per a drogaaddictes, a Nou Barris hi ha grups de ciutadans que es dediquen a fer patrulles veïnals per impedir que els drogaaddictes es punxin al carrer.

Aquests darrers dies s’ha parlat de la controvertida presó que s’ha de construir a les terres de Lleida. De la mateixa manera que en els casos anteriors, no crec que la Segarra sigui el focus de delinqüents més alt de les comarques de ponent.

En resum, els governs socialistes es dediquen a emplaçar els equipaments amb un alt cost social en zones on socialment el propi partit socialista no té una implantació majoritària i on on són necessaris. Llocs, per tant, on el partit socialista té menys a perdre que els altres partits més arrelats a aquests àmbits territorials.

D’això se’n diu sectarisme.

Intel·lectuals, polítics i govern

L'AVUI va anunciar el dissabte 4 de juny (vegeu article de l'AVUI i la ressenya de tribunacatalana) que el secretari d'organització d'ERC, l'home de l'aparell d'esquerra, esdevindrà secretri general de la conselleria primera en substitució de Raimon Carrasco.

Raimon Carrasco és un home exquisit en tots els aspectes. Meticulós, educat i competent. En tot cas, i totes les fonts citades reconeixen la vàlua d'aquest descendent de Manuel Carrasco i Formiguera.

El relleu de Carrasco per Vendrell no deixa de ser una constatació del què ja és una tònica en la política: rarament els intel·lectuals saben moure's per les entreanyes de la política, menys encara quan no coneixen el funcionament d'un partit polític i quan davant es troben una persona com Ernest Maragall, que ja duu unes quantes víctimes polítiques a les seves espatlles.