divendres, d’octubre 28, 2005

President, el govern governa, el problema és vostè

En Joan Puigcercós va dir fa temps al president de la Generalitat que no vagi d'emissora en emissora erosionant el seu govern i el va instar a treballar pel país, independentment de si el seu càrrec s'acaba avui o al final de la legislatura.

Crec que aquesta és la aportació al debat més sincera i més intel·ligent que s’ha fet. Del debat que hem tingut aquests dies. Durant aquest any i mig hi ha hagut dues coses que no han permès que l’acció de govern lluís: la feina entorn a l’estatut i el president.

Es pot discutir si la gestió del govern ha estat més o menys positiva, si ha actuat amb uns criteris polítics amb els qual combreguem o no... però no es pot negar que Catalunya no ha quedat en pausa, com pot quedar-hi una pel·lícula quan l’aturem. Els ajuts als ajuntaments s’han incrementat més d’un 33%, s’ha fet una escola cada setmana, s’han millorat i incrementat els serveis socials de la generalitat, aviat tindrem una
llei de serveis socials de Catalunya molt progressista, s’està començant la fase final del desplegament dels mossos, s’està realitzant tot el planejament territorial del país que no s’havia fet en 23 anys (gairebé tot...)...

És obvi que, com en tot govern hi ha consellers que no funcionen o que cal canviar: Rañé, Mieras i Siurana.

És a dir, Pasqual, el govern funciona i governa. La inestabilitat en què viu instal·lat el govern només es deu a tu.

Les eventuals expropiacions són manifestació que la bombolla immobiliària petarà aviat

Darrerament en Salvador Milà i la ministre Trujillo (la que té un despatx de 77 metres quadrats, sí, i que abans a Extremadura en tenia un de més gran) han parlat d’eventuals expropiacions a les vivendes desocupades com a forma de fomentar l’accés a l’habitatge de manera generalitzada tant a Catalunya com a Espanya.

Al marge que el concurs de la funció social de la propietat privada (article 33 de la constitució espanyola) i del dret a un habitatge digne i adequat pel qual vetllaran els poders públics (article 47 de la constitució espanyola) amb el dret a la propietat privada (article 33 de la constitució espanyola ) pugui fer lògica l’eventual expropiació d’aquestes propietats privades quan no compleixin amb llur funció social ni assegurin el dret a la vivenda que han de promoure els poder públics; aquestes propostes tenen moltes més repercussions.

Aquestes propostes responen al fet que el preu de la vivenda ha assolit uns preus que fan que aquelles persones que pretenguin emancipar-se no se’ls puguin permetre i ja no comprin pisos.

Les persones que es dediquen a especular amb els pisos i amb les necessitats d’habitatge de les classes menys afavorides triguen, doncs, molt més a vendre les seves mercaderies. Cada cop en venen menys. Cada cop hi ha un marge de benefici inferior, ja que el preu de mercat és ja molt alt i l’increment és cada cop més baix.

Crec recordar que per primer cop en temps la borsa està pujant més que no el mercat immobiliari. Això pot provocar una fugida de capital del mercat immobiliari cap a la borsa.

Aquells qui volen seguir especulant amb les necessitats d’habitatge de les classes menys afavorides ara que la Unió Europea creix i creix la seguretat jurídica a nous països, poden fer-ho a aquests nous països on els preus encara són baixos i han de pujar.
Per exemple Hongria.

De fet ja fa uns anys, al Japó, on això que tots coneixem com a bombolla immobiliària era inferior a la que vivim al nostre país,
el mercat immobiliari va petar i va caure en pocs anys un 50%.

No crec que faltin gaires anys perquè això passi a casa nostra i els preus de la vivenda baixin fins a preus normals a Europa.

dijous, d’octubre 27, 2005

Emprar l’esport com a ariet


És curiós... no, no és curiós, però és simptomàtic veure com destacats dirigents esportius i polítics es dediquen a utilitzar l’esport i la política com a arma llancívola segons dictin els seus interessos.

Quan el pobre Laporta en nom del Barça dóna suport al nou estatut Espanya s’enfila per les parets.

Quan Catalunya demana seleccions nacionals per competir internacionalment, Espanya munta en còlera

Quan al camp de Barça es fa un acte en favor d’una realitat científica, la lingüística, com qui pugui defensar-hi que dos i dos fan quatre, Espanya s’indigna.

Sort que algun intel·lectual diu que Catalunya
si vol seleccions esportives, que jugui a bales.

Sort que alts estadistes ens diuen que
amb l’esport només hi fan política els feixistes i ens fa reflexionar que això només pot generar violència.

Sort que hi ha equips que vetllen pels interessos generals
sense fer política ni partidisme, a diferència dels qui volen polititzar l’esport.

Sort que els paladins de la llibertat volen evitar de totes totes que
es produeixin manifestacions polítiques en el terrenys esportiu i la justícia ad hoc ens invita a no fer-ne.

Sort que ells sí que saben fer política on cal, sense manipular sentiments primaris
ni incitar incidents.

Sort que els agreujats de tanta manipulació són uns senyors i ens mostren quan no es poden fer
exhibicions polítiques que pugui ferir terceres persones.

Quina sort tenim de viure a Espanya i de poder ser ensenyats per aquells que saben més que nosaltres. Com n’hem d’estar d’agraïts de les seves ensenyances.

dimecres, d’octubre 26, 2005

La funció pública a Catalunya


Amb aquest títol podríem començar un llibre o alguna cosa que tingués un volum més que considerable, però no... és la transcripció o un resum de la conversa que vaig tenir amb una bona amiga que havia treballat com a càrrec de confiança de CiU a la Generalitat amb l’anterior Govern.

Ella es queixava que coneix funcionaris que són grans professionals i excel·lents treballadors de la cosa pública i que, alguns d'aquests, havien estat apartats i arraconats pels actuals governants.

Jo li vaig dir tres coses, sota risc d’errar-me i sense pretendre ser categòric:

1.- Pel què fa als càrrecs de confiança,
és lògic que se’ls fes plegar si eren de persones que responien a una lògica partidista.

2.- Tal i com s’ha establert fins avui la funció pública al nostre país, és difícil que cap càrrec polític de l’administració tingui confiança en un funcionari que prové de l’administració anterior.


El sistema de funció pública que tenim, basat en la contractació il·limitada d’interins sotmesos a un règim de contractació modulable i adaptable ela interessos de cada moment, i posteriorment funcionaritzables fàcilment ha provocat com a resultat una administració creada sobre els principis del xiringuitisme, la manca de respecte a la pròpia administració i el sectarisme de partit.

Els diferents governs de CiU sempre han tingut un cert interès en mantenir aquesta situació que provoca un gran desprestigi cap a l’administració catalana perquè era una forma de tenir estómacs agraïts i, si complien, fer-los funcionaris.
Qui pot confiar en una administració així? Un nou govern no. Els ciutadans tampoc.

3.- La darrera reflexió és que el sistema instaurat a Catalunya des de fa 24 o 25 anys ha pervertit la funció pública catalana i que no crec que pugui canviar-se amb facilitat. Jo, personalment tenia unes lleugeres esperances que això passés quan ERC entrés a la conselleria de Governació i administracions públiques; de fet al començament es van començar a intuir alguns canvis. Però ràpidament la massa uniforme de funcionaris apoltronats i políticament desubicats van fer caure al secretari general de la funció pública, de manera que va caldre
nomenamar-ne un de nou el mes d’abril d’enguany.

Reflexió final:


En un país hi ha una sèrie de coses que haurien de ser intocables, com la funció pública; cap estat modern pot funcionar sense una administració competent, dinàmica i moderna; cap estat modern pot tenir l’autoestima alta sense una administració que funcioni decentment.

No és admissible que en 24 anys no s’hagi fet res per crear un cos funcionarial amb garanties per fer progressar Catalunya, tampoc és admissible que aquesta colla d’enxufats i d’amics i de saludats dels anteriors governants puguin fer saltar un secretari general de la funció pública.

Probablement aquesta era una raó més per canviar de Govern a Catalunya i ho seria, també, a Barcelona.

Les diferències d’ERC


Aquests dies he llegit dues coses que m’han fet recordar algunes de les diferències d’ERC amb la resta de partits.

Amb el PSC, en Jordi Juan deia a La Vanguardia que en la ya famosa reunión donde Maragall intentó ganarse el apoyo de Carod en la confección de un nuevo gobierno surgieron muchos nombres y muchas distribuciones de áreas. El Departament de Cultura hubo momentos en que desaparecía del organigrama y otros en los que contaba con titulares como Oriol Bohigas, Xavier Rubert de Ventós, Joan Manuel Serrat o Salvador Cardús. Maragall buscaba convencer con toda clase de argumentos a Carod, pero, pese al buen clima existente entre ambos, vienen de mundos opuestos. Lo que mejor resumió este clima fue el intento de Maragall de cambiar a la titular de Ensenyament, Marta Cid, por la responsable sectorial de su partido de educación, Isabel Darder - no Pilar como escribimos erróneamente el lunes pasado-. Cuando Maragall la citó, Carod le mostró su extrañeza porque no la conocía. "Sí, hombre, sí. Es la hija del Pere", le replicó. Carod seguía con la misma cara de ignorancia, por lo que el president le explicó que Pere Darder había sido el fundador del colegio Costa Llobera de Sarrià, "donde ha ido el Felip Puig, los hijos de Pujol... seguro que lo conoces". Carod le miró con resignación y le contestó con un elocuente: "Perdona, Pasqual, yo soy de Cambrils"

Pel què fa a CiU, Albert Sáez afirma al seu recent llibre
El futur del nacionalisme que als dirigents d’ERC comentava a ran de les negociacions d’ERC amb CIU de cara a establir un govern a Catalunya que era molt difícil que s’entenguessin personatges de la mateixa generació que mai no havien coincidit en res. Els uns eren al govern amb xofers i amb càrrecs oficials i els altres eren a la marginalitat política i a l’extraparlamentarisme. Els uns havien fet sacrificis per cercar una majoria CiU-ERC i els altres els havien menystingut i se n’havien mofat. Els uns havien demanat un nou estatut i un nou finançament ie ls altres l’havien negat com Sant Pere negà a nostre senyor...

Realment ERC prové d’una tradició política diferent de la resta de forces polítiques del país.

divendres, d’octubre 21, 2005

OPA de gas Natural a ENDESA: el fet diferencial i el fet nacional


De l’OPA se n’ha parlat molt. Els periodistes dirien que han corregut rius de tinta. S’ha parlat de les connotacions polítiques de les reaccions, de les econòmiques, de les borsàries, de les ètiques...

A mi hi ha una cosa que em sobta i que em preocupa. Les reaccions diferencials en certs aspectes i idèntiques en d’altres que les persones d’adscripció nacional espenyola ha tingut... bé, parlant en plata, les reaccions que el
Partit Popular ha tingut a un i altre costat de l’Ebre.

Per un costat, pel què fa a les formes, el tracte cap a Catalunya del Partit Popular a Catalunya ha estat normal, correcte, com passa a totes les famílies civilitzades. El Partit Popular (autèntic), en canvi, ha practicat els seus habituals excessos verbals en boca d'intel·lectuals com Esperanza Aguirre i n'Arias Cañete (sí, aquell que s'atipava de carn quan era ministre, menjava més encara que en Siurana). No cal recordar que aquesta mossa de bona família va dir que Catalunya no era part del territori nacional (deu ser que té clar que Catalunya és una altra nació, deu estar, doncs a favor del nou estatut) i n'Arias, que deia que abans una empresa francesa o italiana (o no sé d'on) que una empresa catalana.


Això determina unes lloables diferències entre el Partit Popular a Catalunya i el Partit Popular (autèntic). Deu ser cosa del fet diferencial. Devem ser diferents, tractem bé a la gent, no cridem i diem les coses amb una mica més d’educació i de tacte.

En canvi, pel què fa a l’OPA, els populars, tant si són autèntics com si són disfressats hi estan tots en contra. Segons diuen aquests liberals, per a protegir el mercat. Però, perquè no deixen que la Comissió Nacional del Mercat de l’Energia dictamini si atempta o no al lliure mercat. Perquè no deixa fer als tècnics enlloc dels polítics? Perquè prefereixen volen seguir sent una economia petita en un món cada cop més gran? Perquè els fa tanta por Catalunya?

Això deu ser cosa del fet nacional

Espanya i la democràcia. Al partit popular se li descontrola la parròquia?

Amb pocs dies de diferència hem pogut palesar una cosa que cada cop crec que resulta més preocupant, la radicalització de la dreta espanyol i del nacionalisme espanyol i de cert liberalisme que, formulat com es formula, jo encara no sóc capaç d’entendre.

Cada cop és més forta la defensa de postulats franquistes a Espanya, cada cop és més forta la defensa de la bondat de Primo de Rivera i la pretesa recuperació històrica que se’n pretén fer, entre d’altres per part del
cunyat de’n Laporta i del seu sogre.

Aquests dies hem vist com una colla de descontrolats del Partit Popular van sabotejar i lesionar una militant del PSOE en una
batalla campal a mig plenari del municipi. Els populars cridaven contra de l’estatut i a favor de la unitat d’Espanya. Increïble, però cert. Democràticament van rebentar un ple municipal per una decisió d’un parlament que cau a uns 600 km. Mai no ho han fet de les decisions de Múrcia o de Cantàbria? Deu ser que som diferents... però això no treu certa alteració de les capacitats de percepció i raciocini d’alguns populars.

Fa dos dies comentava el tema del militant del PP de Mollet, que va estar a punt de cobrar per ser assessor municipal, inspiradors de les polítiques municipals del PP de Mollet. No cal dir res més al respecte, ja ho vaig comentar.

Ahir, uns altres descontrolats van irrompre a la Universitat Autònoma de Madrit l’atorgament d’un doctorat honoris causa a Santiago Carrillo pel seu paper jugat durant la transició pels extraordinarios méritos del investido y, de forma significada, a su contribución a la política de reconciliación nacional y a su decisiva aportación al proceso de transición democrática en España, que resultó determinante para la implantación del Estado Social y Democrático de Derecho que reconoce nuestra Constitución.
Això va acabar a
crits i xiulets per part d’una colla de brètols que, fent unes piruetes històriques brillants imputaven a Carrillo l’assassinat/genocidi de 2000 franquistes a la riba del Jarama (a Paracuellos concretament) basant-se en els llibres de César Vidal. L’historiador Ian Gibson ha desacreditat aquests llibres per pamfletaris diverses vegades. Aquestes persones, enlloc de cridar i insultar, podrien pensar en la resta de morts de la Guerra Civil i els quaranta anys de pau, en quines persones en van ser protagonistes, quines no van desitjar l’adveniment de la constitució. Reviure la guerra civil és una cosa, criticar-ho és admissible, el què no és admissible és la tergiversació de la història que es pretén fer lloant a Fraga, Primo, Franco i companyia i apedregar a en Carrillo, l’únic que, juntament amb Fraga, per increïble que sembli, va fer alguna cosa per l’adveniment de la democràcia a l’estat espanyol.

Em sembla altament preocupant aquest neo-franquisme que sembla que s’estigui cultivant a Espanya a partir dels sectors més radicals del partit popular, de les ones pastorals radiofòniques, diaris digitals de gran audiència, i una increïble i abundant blogosfera.
Espanya té un problema i la democràcia també.

L’11 de setembre festa nacional espanyola?


Crec que els amics d’expansión no s’ho han pres amb gaire fair play. Els periodistes d’expansión són els que han descobert aquesta pífia (¿?) del ministeri de treball anomenant fiesta nacional a l’onze de setembre.

De fet jo crec que sí que s’hi hauria de considerar, ells sí que tenen quelcom a celebrar, ells van guanyar una guerra l’11/9/1714.

dimecres, d’octubre 19, 2005

La COPE tremola a Catalunya


El Confidencial Digital avançava ahir, no sé amb quanta seriositat, que perillen quatre freqüències FM de la COPE a Catalunya.

Es veu que van impugnar un concurs per a la concessió de llicències atorgades durant l’època de Pujol. El Tribunal pertinent ha decidit en favor de la cadena i, per tant, s’ha de tornar a fer el concurs.

Ara resulta que, un cop es torni es realitzi aquest nou concurs, pot ser la que la
Direcció General de Mitjans i Serveis de Difusió Audiovisuals no apliqui els mateixos barems per a concedir la llicència, sinó que els pot variar. Segons diu aquest diari digital, pot ser que les noves condicions poden perjudicar als interessos de la COPE, de manera que podria arribar a perdre les llicències per emetre a Barcelona (2), Manresa (1) i Tarragona(1).

Em sembla bé, sinó compleixen els requisits legals per a aconseguir una llicència, doncs que s’hi posin fulles. Les normes estan per a ésser complertes. Ni nostro senyor se les pot saltar. Que per això la
constitució espanyola diu a l’article 9.1 que els ciutadans estan sotmesos a la constitució i a la resta de l’ordenament. Que no se’n salva ni Déu!!!

AVUI: Cas turisme i cas N-PP



La pàgina 11 del diari AVUI d’avui (ja em perdonareu l’al·literació tautològica) és una perla d’aquelles que se’n troben i molt de tant en tant. Dues notícies, no en calen més:

Primera.- Unió Democràtica de Catalunya ja és un gran partit. Ja tenen militants sentenciats per apropiació de béns públics. La sentència no diu que els diners clarament hagin anat a parar a les arques de UDC, sinó que diu que un dels elements que dóna a entendre la connexió entre la trama de malversació de fons i UDC és el sou que Cogul i la seva dona van estar rebent del partit durant el 1998 quan l'escàndol va saltar als mitjans de comunicació. El tribunal afirma que Josep Sànchez Llibre va mentir quan va assegurar que aquest diners eren en concepte de captació de nous militants. "Una persona que apareix implicada en un cas de corrupció no és la més apropiada per captar militants", afirma el tribunal en una clara i breu demostració de sentit comú.
Caram caram... si fins ara teníem els amics de Filesa, Mapesa i Time Export (i en Sala es dedica a ser secretari de formació del PSC-PSOE), ara hi podem afegir els de Turisme. Encara queden casos com el Pallerols, Casinos...
Sort que ERC (les mans netes i la paraula lliure, que deia aquell) està batallant contra vent i marea per engegar
l’oficina antifrau, que vetllarà per la provitat de les persones que gastin diner públic).

Segona.- Detinguts uns joves de Mollet per apologia del genocidi, la majoria d’ells dels demòcrates
d’Estado Nacional Europeo (segurament també estan a favor de la constitució), i un del Partit Popular (com popular és la frase feta de díme con quién vas y te diré quién eres...). Això fins a cert punt ja és de jutjat de guàrdia. Però encara és més increïble que aquest paio hagués estat a punt de ser assessor del grup popular a l’ajuntament de Mollet. És a dir, aquest xaval hauria de ser el que decidia i proposava què havia de fer el grup popular a l’ajuntament de Mollet.
Segons els populars, quan van descobrir la seva ideologia ultra no el van contractar. Però, és que no el coneixien? No l’agafaven per ser de la seva ideologia? No compartien congressos? debats ideològics? No havien redactat plegats un programa electoral sobre què volien fer a Mollet? Clar, si la seva aportació era limpia Mollet, els devia semblar molt cívic i molt higiènic...
Quin vincle devia sentir ell per afiliar-s’hi?
Què devia fer que, posteriorment, quan van conèixer-ne la filiació feixista (dic feixista pel seu homenatge conegut a Mussolini, no sé de vel·leïtats nazis, per tant no dic nazis) no l’expulsessin i el mantinguessin al seu partit?
És preocupant que partits democràtics, que invoquen la constitució com a arma contra descreguts i il·legalitzen els descreguts que no fan passar per l’adreçador de la constitució, incorporin elements com aquest.

Reformes de'n Pepe Gotera y Otilio


Veig que els partits ja han avortat la darrera maragallada que jo, personalment, creia que acabaria amb èxit per part del seu protagonista.

Com avui comenta
El Periódico, en Maragall ja va intentar una jugada similar a l’any 1996 quan el partit li va dir que no volia ni al Tete a l’executiva de Barcelona ni volia posar la seva dona al consell nacional del PSC. Aleshores va plegar i se’n va anar de vacances a Roma. És a dir, no és el primer cop que utilitza aquesta tàctica i, tampoc, és el primer cop que l’espífia.

Hi ha hagut moltes porres sobre l’abast de les remodelacions que proposava en Pasquis, algunes han estat les següents:

En Siurana plega, això ho sabia fins la portera del Núñez. En Siurana plega perquè mai un conseller havia tingut tanta contestació en el sector que li toca governar. El més trist del tema és que qui soni com a substitut sigui el líder del sindicat agrari que més l’ha increpat fins ara. Sort que ho ha desmentit.


En Rañé era el comissari de l’aparell socialista i del sindicat socialista. Òbviament devia ser molest per una ànima lliure del PSC com en Pasqual tenir l’alè al clatell de l’aparell. A veure què en sortirà si el treuen del pla de l’energia i de les connexions elèctriques transpirinenques...

En Solà era, segons baròmetres, el conseller més ben valorat del Govern. Però a la seva àrea hi ha unes quantes coses que a qualsevol socialista li deuen semblar apetitoses: les universitats on tants intel·lectuals socialistes imparteixen doctrina,. El futur de les telecomunicacions i l’internet i , sobretot, el Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació (CTITI), que pretén cablejar Catalunya al marge de telefònica i les altres grans operadores, com podria fer-ho Euskaltel al País Basc o qualsevol ens pública a un país normal, que no sigui una monarquia bananera. De fet volia parlar del CTITI fa temps, però s’han avançat els del Col·lectiu Joan Creixell a Tribuna Catalana amb un
article molt interessant al respecte.

L’Anna Simó, d’ERC, deu estar fent prou bé les polítiques assistencials de la Generalitat com perquè molesti als socialistes, suposo... deu estar penetrant en sectors socials que els del PSC mai haurien cregut...
Encara no he entès la dèria amb en Vallès. No ha obert la boca i fa temps que ningú no se li escapa de les presons.

També s’ha parlat de’n Carretero, la bèstia negra dels socialistes al Govern. En Carretero no els deixarà fer una llei electoral al seu gust. De fet aquest deu ser un dels pocs punts d’acord entre aparell socialista i Maragall.
Pel què fa a la Mieras, crec que ningú no hi posa cap però. A més, si han d’inventar-se un Consell de les Arts dirigit per en Bricall, alguna cosa s’haurà de fer amb la conselleria de cultura...

En Milà no sé què fa a mediambient, i a més els socialistes volen habitatge.

En Nadal ja ho va dir, que amb el què ha aguantat, el Carmel no el faria caure... i tampoc no el farà caure l’amic Pasqual

He arribat a llegir que en Maragall volia a la Marina Llansana d’ERC com a consellera, la qual cosa demostra un fet empíric: No hi ha res com estar bona...

dilluns, d’octubre 17, 2005

Maragall està brillant i en forma


Amb aquesta sortida endavant en Maragall ha aconseguit tres coses:

1.- Forçar fer la seva crisi de govern. Si hagués esperat després del debat de política general hauria estat la crisi de govern dels partits i ell no hi hauria tingut res a veure. Maragall sempre ha volgut ser amo dels seus governs, com ho era quan era alcalde a Barcelona, i ara era cada cop més president dels partits que donaven suport al govern. Forçar aquesta sortida endavant obliga a remodelar el govern abans del debat de política general tant sí com no, i amb aquestes presses, ja s’hi poden posar en Montilla i companyia, que en Pasqual i té totes les de guanyar... i sinó amenaça amb convocar eleccions... i el PSC no té ningú més disposat a guanyar-les que ell.

En Maragall vol governar i creu que no ho pot fer amb alguns dels consellers que li van encolomar. Si espera que en Montilla, en Puigcercós i en Saura li facin la remodelació... tindrà els mateixos problemes que ha tingut fins ara. Per tant, els posa contra les cordes en una situació límit on triar entre fer cas al president de manera total o parcial, o convocar eleccions.

2.- Es pot treure de sobre una sèrie de consellers que de cap de les maneres mai no volia al seu govern, com Siurana i Rañé. Aquests dos van ser estricta quota de partit, fruit d’una negociació en la qual ell no va poder participar perquè era entre Montilla, Puigcercós i Saura. El PSC volia tenir un home de l’aparell al Govern com qui hi té un talp i volia fer fora Siurana de la Paeria per tenir-hi algú que pogués mantenir Lleida contra Isidre Gavín (agradable sorpresa per CiU les darreres municipals). Maragall se’ls vol treure de sobre i se’ls traurà de sobre.

3.- Tapar les declaracions de ZP dient que de concert i de recaptar a Catalunya, res de res.

Maragall està molt més en forma del què alguns creuen i volen, i disposat a governar molt més del què es pensa, això sí, disposat a governar com ell creu i vol. Aquest segurament, és el Maragall que tanta gent va votar.

D’aquí uns mesos ningú recordarà aquesta crisi de Govern i, si les coses van bé per en Maragall i el Govern rutlla, ningú no el qüestionarà ni aquí ni enlloc i ja estarà preparat per unes eleccions quan l’estatut hi obligui (passi el què passi).

dimarts, d’octubre 11, 2005

... i si resulta que ERC tenia raó...

Seguint la dogmàtica socialista (socialista de debò, com diria aquell... i potser inspirada pel Lenin del Bages...) ERC va dir que, entre d’altres coses, el pacte amb el PSC es devia a posar de manifest les contradiccions inherents al PSC i nacionalitzar l’esquerra i cercar una normalització de l’espai polític català o evidenciar l’espanyolisme socialista.

Dos anys més tard es demostra que el PSC es troba en la cruïlla d’optar desacomplexadament per ser un partit català i, com diu el pacte del Tinell, catalanista i d’esquerres o, com és i ha estat el PP, ser la sucursal d’un partit espanyol aliè, quan no contrari, als interessos de Catalunya.

Un dels principals, doncs, objectius del pacte d’ERC està a punt de donar els seus fruits. CiU hauria de deixar de bramar contra ERC i llançar les seves diatribes contra els socialistes amb la intenció de, insisteixo, com fan els socialistes de debò, posar en evidència les contradiccions inherents al sistema.

Campions de la democràcia


Ara que partits catalans donen suport al govern espanyol i que partits catalans demanen un nou estatut. Ara que cap partit espanyol té majoria absoluta i necessita de recolzaments polítics externs, ara, tornen a sentir-se tambors de guerra favorables a un canvi de llei electoral que residualitzi els partits que, en la literatura de la ciència política, en diuen PANE (partits d’àmbit no estatal).

La lògica dels demòcrates i dels tolerants fa que sigui injust que al Partit Popular li costi 14594 sufragis obtenir un escó al congrés i, en canvi, a Iniciativa, n’hi costi 99058 o, encara més, Esquerra Unida n’hagi de menester 112555 per obtenir una acta a Madrid. Hi estic d’acord, és injust!!

No obstant això, els demòcrates espanyols i jo no estem d’acord en la injustícia. Ells creuen que la injustícia és que el 5.75% dels vots que obtenen CiU i ERC, que correspondrien a 20’125 diputats si fem un 5.75% als 350 diputats del Congrés dels Diputats, corresponguin de fet a 18 diputats.

Molesta que els partits catalans estiguin infrarepresentats? No, molesta que els partits catalans existeixin.

La proposta que pretenen elaborar serà una proposta que enriqueixi el panorama polític espanyol? Que el faci més
plural? No, ans al contrari, que el faci més monolític, més uniforme, més difícil a la riquesa política i a la discrepància, fonament de la política parlamentària, tal i com l’entenem.

No s’atreviran, doncs, a optar per un
sistema com el que els socialistes volen per aquí, un sistema que faci com a Israel i sigui directament proporcional? Sense marginar, sense maltractar, modern, cosmopolita, tolerant?...

Sincerament, no crec que hi optin, intueixo que deuen buscar la desaparició dels diferents partits diferents de PP i PSOE al Congrés. Com busca en
Berlusconi a Itàlia.

Es comença defensant la governabilitat i s’acaba eliminant la dissidència, s’acaba practicant el genocidi polític.

Malalts de sexe

Porto uns dies que no faig res més que sentir a parlar de sexe. Llegint el diari, circulant per internet, mirant les notícies...

A Lleida han obert l’espectacle de noies que ballen curtes de roba (i no sé si després s’hi pot intimar o no...) més gran no sé si de Catalunya, d’Europa o del món. Resulta que des de Barcelona ja s’han organitzat sortides amb cotxe per anar-hi de turisme. Les Terres de Ponent ja han trobat un nou reclam publicitari. L’ara conseller Siurana deu estar orgullós de la seva terra.

Actualment també es celebra la
fira de cinema eròtic de l’Hospitalet. Ara aquest festival ja és d’interès nacional i rep ajuda del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Sort en tenim de la consellera Mieras que vetlla per l’interès general...

Llegint un diari electrònic d’internet vaig veure un link amb el rostre d’una jove francament bonica. Jo vaig prémer l’enllaç i... oh sorpresa!!! Vaig trobar una
pàgina web que resulta la solució de totes aquestes persones que es troben mancats de... afecte? Una pàgina de dones russes que cerquen parella occidental per contraure-hi matrimoni. El meu dubte és si realment busquen un home occidental, si busquen fugir de Rússia o si busquen esdevenir una espècie de nou Dinio...

dilluns, d’octubre 10, 2005

El preu d’un no


Fa temps deia que a Catalunya ningú no s’atreviria a punxar el globus de l’estatut... i el globus ha arribat moderadament inflat a Madrit. Sembla clar que el globus no seguirà volant lliurement i allà els homes d’estat s’encarregaran de punxar-lo i, fins i tot petar-lo.

De moment l’enquesta d’ahir diumenge publicada al País (no cal dir la de El Mundo... per raons òbvies) ja dóna a entendre que PRISA i el País demanen més canya contra l’estatut per part del PSOE. Els donen a entendre que perdran vots sinó donen canya.

La mateixa enquesta, però, no diu quines repercussions pot tenir per al PSC modificar en les parts essencials l’estatut o, fins i tot, rebutjar-lo.

L’enquesta d’EL Periódico diu que em 38’5% dels votants del PSC (PSC-PSOE) considerarien greu o molt greu que no s’aprovés a Madrit. El 45’3·% dels catalans diuen que Zapatero ha d’acceptar l’estatut que arriba del Parlament.

És evident, que una retallada a Madrit necessita del pacte PSOE-PP i que la no aprovació també tindria el concurs de PSOE i PP.

En aquestes circumstàncies, independentment de si CiU i ERC retiren la proposta d’Estatut del Congrés (cosa que maximitzaria les conseqüències), queda clar que aquesta ctuació provocaria dues reaccions:

1.- A Espanya el PSOE quedaria reforçat
2.- A Catalunya el PSC quedaria debilitat

Aquestes conseqüències donarien lloc a dues altres conseqüències:

1.- A Espanya el PSOE, en minoria, podria perdre el recolzament d’ERC i CiU i BNG, PNB... Caldria veure si d’aquesta pèrdua de aliances se’n podria refer amb una majoria absoluta en unes eventuals eleccions. Però el resultat a Catalunya no seria només la pèrdua d’aliances, seria també, a més de guanyar uns quants diputats a Espanya, la pèrdua de diputats del PSOE per Catalunya, uns diputats amb els quals sempre s’ha comptat des de Ferraz, més si pretén obtenir una majoria absoluta.

2.- A Catalunya probablement provocaria una trencadissa que acabaria fent que els votants del PSC en clau espanyola votin, a causa del suport a l’estatut del Parlament, a la marca autèntica de l’espanyolisme, el PP i; els votants del PSC en clau catalana optin per ERC o CiU.

Quin negoci és menys dolent per al PSC, aprovar un bon estatut o punxar el globus? Quin dels dos preus és més car?

Enquestes


Cap de setmana d’enquestes. Era d’esperar que, després de tot el xafarranxo, els diaris (La Vanguardia, El Periódico, El País i El Mundo. Deixem la Razón per aquells qui creguin en realitats paranormals) volguessin copsar l’opinió pública dels catalans i dels espanyols i veure quina repercussió política i electoral ha tingut.

Jo, humilment i sense gaires coneixements tècnics, n’he tret unes conclusions, les següents:

1.- Cap diari ens mostra el record de vot de les darreres eleccions. Allò que declaren els enquestats que havien votat i, per tant, que condiciona tota la resta de resultats. No ens mostren, doncs, un dels ingredients de les enquestes que més joc poden donar a la cuina a l’hora de retocar els resultats.

2.- Cada enquesta respon a aquell qui la paga. Així, per exemple podem pensar que El Mundo esperona al PP a seguir per aquest camí de radicalisme estatutari i El País dóna un toc d’atenció a Zapatero i li demana més canya i menys concessions a Catalunya.

3.- Tot i que CiU semblava que havia de sortir reforçada del procés negociador de l’estatut, com a mínim en el curt termini (és a dir, com a mínim ara aquests dies), no puja sensiblement en cap enquesta i bascula entre una lleugera baixada i un lleuger increment. Semblava que CiU estava recuperant posicions, electoralment parlant, des que és a l’oposició, però sembla que no. Potser part del seu electorat més moderat pugui desmotivar-se.

4.- De la mateixa manera li va al PSC. Sembla que ha salvat els mobles amb l’aprovació al Parlament, ara vindrà el seu particular via crucis al Congrés. Sembla que els seus electors esperi veure que faran els socialistes a la capital, a veure què faran els votants catalanistes del PSC, a veure què faran aquells qui voten el PSCV en clau espenyola. El País també sembla demanar als socialistes tant catalans com espanyol més canya amb l'estatut.

5.- ERC es manté en totes les enquestes. Ara que ERC semblava al punt més baix, pel què fa a expectatives electorals, de la legislatura, aguanta contra vent i marea els esplèndids resultats de les darreres eleccions. A El Periódico fan que baixi un punt a les eleccions nacions (o autonòmiques o de la nacionalitat històrica o de la comunitat nacional, segons resulti l’estatut) i al País fan que pugi una dècima. Sembla que poc bé que li vagin les coses en endavant, pot tornar a pujar de manera sensible.

6.- Pel què fa al PP, depenent de les enquestes, puja o baixa. Sembla que els diferents instituts d’enquesta no es posen d’acord sobre si l’autisme en l’estatut els fa quedar fora de joc i baixar lleugerament o si el radicalisme fa que reviscolin. Queda clar que res del què fa temps es rumorejava, que
el PP podia ser extraparlamentari a Catalunya, no és cert.

divendres, d’octubre 07, 2005

El sectarisme d’algunes esquerres (totalitàries?)



Aquest estiu he assistit amb certa incredulitat a un debat que ha tingut com a protagonista per mèrits propis a en Vicenç Navarro. En Vicenç és home brillant,. respectat pels seus estudis sobre polítiques públiques i sobre l’estat del benestar, és catedràtic a la UPF, és professor a la Universitat John Hopkins i un llarg etcètera. És, per tant, una persona viatjada, cultivada i intel·lectualment respectada.

A partir dels currículums de’n Vicenç es veu la seva trajectòria acadèmica i intel·lectual, però res que faci entendre com poden arribar-se a realitzar aformacions com la següent:

El que no vaig dir aleshores, perquè no vaig tenir oportunitat de fer-ho (no se m’invita regularment a la televisió catalana), va ser que aquests silencis es deuen a l’enorme domini del nacionalisme conservador en aquests mitjans, insensibles a la majoria existent el Parlament de Catalunya. Avui no hi ha hagut un canvi significatiu en els mitjans públics d’informació de la generalitat que reflecteixi la nova majoria d’esquerres del país, fet que tindria que dir ser molt més sensibles als enormes problemes socials que les classes populars presenten en la seva vida quotidiana.

Al marge de l’afegitó no se m’invita regularment a la televisió catalana, cosa que ja denota una certa tendència a l’amor desenfrenat cap a si mateix, és particularment preocupant aquesta tendència –perquè no dir-ho pel seu nom?- cap al sectarisme? No sé si al marge de les seves classes a les més prestigioses universitats del món mundial va realitzar algunes estades a la Rússia que feia fora els qui no pensaven com calia pensar.

Al marge que no crec que la TVC de CiU fos excessivament carrinclona o filoconvergent (penseu sinó com els propis convergents criticaven la dissidència informativa de’n Francino), és inadmissible i intolerable pretendre, com manifesta en Vicenç en aquest article, que un canvi de govern hagi de suposar un canvi de la plantilla dels mitjans de comunicació de la Generalitat.

Una de les grans coses de Televisió de Catalunya és i ha estat, fins ara com a mínim, la seva independència. Els de CiU fitxaven gent com en Francino. Els del tripartit donen a en Villatoro un programa de llibres i busquen un recanvi a en Francino. Amb CiU i tripartit es fan, de tant en tant, entrevistes al president de la Generalitat. Ara, a més, fins i tot se n’ha fet algun al cap de l’oposició. De fet totes les sèries les feia gent com en Benet i Jornet, signatari de tots els manifestos d’IC-V i la mussa de CiU, Núria Feliu, ja feia anys que no estava en pantalla. Era una convergent carrinclona la Júlia Otero? Era un convergent carrincló en Buenafuente?

Potser és que el carrincló era en Navarro...

Parlar de silencis deguts a l’enorme domini del nacionalisme conservador en aquests mitjans, insensibles a la majoria existent el Parlament de Catalunya , és una bestiesa tal que només els més grans secretaris de propaganda de ves a saber quins règims podrien manifestar quedant-se tan amples com ell sembla que s’hagi quedat. Tot això, bo i exigint, a més, una major quota personal de pantalla.

De la mateixa manera que el Parlament de Catalunya pot aprovar una llei que digui que 2 més 2 fan cent vint-i-set, també pot aprovar una llei que digui que ara que hi ha els socialistes al govern tot és estupend. Però el fet que s’aprovi no significarà que això sigui cert.

És curiós veure com a aquest home sempre li van sortint grans detractors i que, quan se sent parlar a algú sobre ell sempre és
polemitzant. O tothom circula contra direcció o és que en Vicenç té una manera de veure el món, la vida i la societat monolítica i no admet la dissidència.

La no acceptació de la dissidència política és un tret propi tant de dretes com d’esquerres que afortunadament, amb el cada cop són menors. Tot i això l'Iceta & friends l'hi deuen tenir cert
apreci...

Per acabar, i abans d’indignar-me més, podeu llegir el seu
article a Comunicació21 responent a la Mònica Terribas quan es queixava de la seva forma de tractar els mitjans de comunicació

dijous, d’octubre 06, 2005

Les mans netes i la feina ja mig feta


ERC va presentar-se amb moltes propostes a les eleccions, com tots els partits que hi concorrien (nou estatut, peatges...). N’hi ha un, de punt, que sempre hi ha fet bastant èmfasi, quan era a l’oposició i des que és al Govern és la persecució de la corrupció i la cerca de la transparència.

En aquest sentit, en pocs dies s’ha aprovat la creació de
l’Oficina Antifrau de Catalunya i s’ha admès a tràmit al Congrés dels diputats un projecte de llei orgànica (sí, sí, com l’estatut) sobre el finançament dels partits polítics.

La moralitat de les finances dels partits polítics és una cosa que no té res a veure amb els colors polítics, sinó que ho demanin als senyors Sala, Naseiro, Pallerols... per no parlar d’altres que quedaran en l’oblit durant molts anys.

La creació de
l’Oficina Antifrau de Catalunya ha suposat més d’un maldecap, ja que tant CiU com PSC s’hi ha posat bastant de cul. Al final, sobre la proposta inicial s’ha quedat que sí que podran investigar-se les administració de la Generalitat i dels ens locals (tot i les reticències dels socialistes) i que no es disposarà d’una unitat de mossos independents. Bona iniciativa.

L’admissió a tràmit per unanimitat dels grups al Congrés del projecte de
llei orgànica sobre el finançament dels partits polítics és una bona notícia. Ningú ha gosat manifestar-s’hi en contra, però aquest projecte de llei orgànica limita i condiciona les aportacions privades, alhora que denega els donatius anònims. Hi ha uns quants partits que poden començar a patir... i ells ja saben de qui parlem...

Happening a Madrid

Ahir a Madrid devia haver-hi una espècie d’orgia catalana. Hi eren tots: en Maragall per parlar amb en Zapatero i amb la Mº Teresa Campos (renoi!!!) a Antena 3, en Mas per anar a Tele5 (fan oposició fins amb els canals de televisió), en Carod per fer un esmorzar conferència a Europa Press, en Piqué per despatxar a la seu del PP, suposem que sobre l’actualitat catalana, i en Saura, tal com diu en Ferran Casas a l’AVUI, per assumptes personals, ara que corre el risc de tornar-se a quedar fora de la foto.

És a dir, ahir fins a l’hora de dinar, tots devien anar per feina excepte en Saura, que devia estar de compres o de museus per la capital. És clar que això de les relacions institucionals i participació (R.I.P.) no dóna gaire feina i, menys encara, si la participació es fa en el bus de l'estatut (no crec que ell, tan ecològic dedebò reutilitzés el bus per anar a la capital).

En Mas, però, no devia tenir pas massa feina, ja que va anar a veure els diputats de CiU per fer com en Saura, mirar si hi havia alguna càmera benintencionada que el volgués fotografiar al costat del president del Parlament de Catalunya, president de tots els diputats, no només els de CiU.


Em sento orgullós que el president del meu parlament el tractés educadament, li va donar la mà, però es negués a fer-s’hi una foto. Li va donar la mà i se'n va anar, perquè ell sí que tenia feina a fer. L’estatut el presenta el Parlament de Catalunya, no el presenta en Mas. Per tant, en Mas, encara que en David Madí li digui que ha de sortir a tantes fotos com sigui possible, no hi ha de sortir en aquesta. Ja tindrà temps de sortir en moltes altres, que encara és molt jove...

dimecres, d’octubre 05, 2005

Actuació lleial al Govern de Catalunya en totes les cambres de representació.


Com a darrer epígraf del pacte del tinell, i sota la rúbrica de “Criteris sobre actuació política general”, en aquest hi figura, concretament a la fi de la pàgina 77, el següent:

Les forces polítiques representades al Govern de Catalunya s'hauran de comprometre a que els acords adoptats pel Parlament de Catalunya, o pel mateix Govern, rebran el suport explícit dels seus representants a la resta d'institucions (Congrés, Senat, Parlament Europeu) si són objecte de votació o debat.
Igualment, els acords adoptats pel Govern seran vinculants per a tots els seus membres en les negociacions amb les altres administracions.


Estan disposats el Sr. Montilla i el seu partit a rebentar-ho? Deixaran de complir allò a què s’havien compromès? Quedaran en evidència davant de l’opinió pública catalana?
CiU, ERC i ICV-EUiA hi ha posat tot el què estava a les seves mans. El PSC ha estat, també, generós; però ara encara queda per veure què faran quan hagin de triar quines pressions suportar, per quins arguments es deixen seduir, a qui traeixen...

dissabte, d’octubre 01, 2005

Retalls sobre l'estatut

[...]el republicà Josep-Lluís Carod-Rovira, que el dia anterior havia afavorit l'acord renunciant al protagonisme[...]
Marta Lasalas, "Me'n vaig a casa"
AVUI, 1/10/2005

Aunque la dialéctica bilateral Maragall-Mas haya apartado un poco el foco de Carod-Rovira y de ERC, sería injusto no reconocer que, sin el impulso constante de los republicanos, los dos grandes partidos no habrían sentido la necesidad de asumir el horizonte de la reforma estatutaria. En este sentido, y aunque parezca una contradicción, la ERC gubernamental de hoy también forma parte, de algún modo, de esta nueva sociovergència central.
Francesc Marc Álvaro, Cerrando la transición catalana
La Vanguardia, 30/09/2005

La solución se impuso en una postrera reunión entre Maragall, Mas, Carod y Saura, pero se hizo de rogar. Saura no cedía. Carod recordó que en el Estatut de Baleares fue una coma la que resolvió un conflicto que también parecía irresoluble. La propuesta de Carod fue bien acogida por el tripartito. No tanto por Mas, quien les recordó que ese malabarismo sintáctico era algo así como hacer trampas. El líder de CiU entendió que era la mejor de las soluciones y que, sin ella, el Estatut no salía. Mas hizo como que no veía la coma que el tripartito metía con calzador y dio por bueno el texto. La modificación entró en el registro del Parlament con la coma escrita con bolígrafo sobre el texto ya mecanografiado.
Susana Quadrado i Francesc Bracero, Por un cálculo, por una coma
La Vanguardia, 1/10/2005

Passada la mitjanit, el diputat convergent abandonava el domicili de Maragall convençut que la recta final del debat estatutari estava encarrilada. Part de les propostes que havia deixat damunt la taula estaven transaccionades a partir del document que el diputat d'ERC Joan Ridao li havia passat discretament aquella mateixa tarda, per mirar de facilitar l'acord.
Pere martí, Un sopar a mitjanit amb mongetes i truita
AVUI, 30/9/2005

Els rumors apunten que el PSC ofereix fer-se enrere en la qüestió de l’ensenyament laic –aprovada en les sessions de dimecres- a canvi que CiU rebaixi les seves pretensions enmatèria de finançament, comencen a acceptar: amb tant d’entusiasme, segons sembla, que ara són els d’ERC els que consideren que els d’enMas estan massa ben disposats a les rebaixes.
Sebastià Alzamora, Déu, diners i caca
AVUI 30/9/2005


Diversos diputats d’ERC van reaccionar ahir amb malestar evident a la fotografia que es van fer Pasqual Maragall i Artur Mas, tots dos sols, que va esdevenir la imatge de l’acord sobre el nou Estatut. L’escena no va ser fortuïta, sinó que havia estat acordada pel president català i el líder de CiU coma serrell final del pacte polític. Els republicans es queixen que va deixar fora de manera immerescuda el líder d’ERC, Josep-Lluís Carod.
Lluís Bou i Cristina Palomar, Malestar a ERC per la fotografia de Maragall i Mas
AVUI 1/10/2005