Jordi Pujol referma el regionalisme de Convergència

Segurament és una de les meves dèries intentar acotar el sentit de les paraules d’acord amb el seu sentit etimològic. Això permet molt sovint veure com allò que alguns polítics proposen no conjuga amb l’apel·latiu que ells es donen a si mateixos: nacionalistes, socialistes, ecosocialistes, populars...

Ahir, el 29 de març d’enguany (en Puigcercós al Congrés en diria, amb un castellà quixotesc o cervantí, “ogaño”) l’ex-president Jordi Pujol va pronunciar una conferència sobre l’estatut on va desvetllar el seu pensament i el rol de Convergència.

“Començo per dir que el nou Estatut serà millor que el de 1979. Sensiblement
millor. Evidentment no serà el que el nostre Parlament va aprovar el 30 de
setembre, i que ha de seguir essent el nostre objectiu. Però serà millor, com
després explicaré”

“Vull fer notar una cosa. Ja sé que ara hi ha gent que es queixa que l’Estatut que s’aprovarà a Madrid introdueix canvis importants, a la baixa, respecte a l’aprovat pel Parlament. Ho entenc. I sabíem que poc o molt això passaria. Però era important que no fos el propi Parlament de Catalunya el que rebaixés l’Estatut. El Parlament havia de deixar clar què és el que realment volem. De Catalunya n’havia de sortir un projecte d’Estatut molt potent. Que no el puguem aconseguir a Madrid és una qüestió de relació de forces, no de renúncia. I així seguim tenint clar el nostre objectiu: l’Estatut del 30 de setembre.”

Es confirma, doncs, allò que ja he comentat uns cops, i ho confirma la persona amb més autoritat per fer-ho: CiU ja es deixa d’eufemismes, CiU ja no enganya a ningú i enterra el discurs de l’ambigüitat i abraça el regionalisme. CDC admet no desitjar un estat per Catalunya (independent, federat o confederat) sinó que assumeix com a idea força de la formació l’estatut del 30 de setembre.

Per tant, com també he insistit, hem de deixar de veure diferents sectors (sobiranistes, regionalistes, dels negocis...) que cohabitaven a CDC. Ara CDC és regionalista i ho reconeixen els seus líders en públic i en privat. I no és que ser regionalista sigui dolent o un insult. Ho són els bavaresos, ho és el president de Cantàbria i ho és en Labordeta. Ser regionalista és una poció en l’eix nacional com ser de dretes o d’esquerres o és en el social.

El que sí que és dolent i criticable és assumir un estatut descafeïnat, respecte del del 30 de setembre, per a poder mantenir un discurs de la reivindicació nacional durant uns anys més.

En Jordi Pujol acabava dient que “finalment tot això va a parar al Congrés de Diputats i per tant era molt important i delicat el treball a fer en aquest àmbit. I demà això es veurà clarament quan en Duran Lleida defensi la posició de CiU en el Congrés. Millor que el que jo pugui dir avui aquí ell deixarà clar el que de positiu té el nou Estatut”.

I avui en Duran ha deixat clar als sobiranistes que “l’estatut no és per quatre dies, ni quatre anys, ni vuit anys” i que CiU “serà lleial a aquest estatut com ho va ser al de 1979”, un estatut que “ni ´és inconstitucional ni trenca la unitat d’Espanya”.

De tant en tant em pregunto perquè la gent es trenca el cap per definir o qualificar la política de CiU si els seus dirigents són tan eloqüents.

Independentistes, sobiranistes de CiU: aneu buscant lloc que a casa no us hi volen.

Petita i lamentable història de l'estatut (enèsima part...)

Els joves barcelonins donen una lliçó d’urbanisme mediterrani

Les conclusions de l'enquesta joves i nit (feta per la Fundació Jaume Bofill, la FAVB, el Consell de la Joventut de Barcelona i l'Ajuntament de Barcelona) van ser presentades aquest passat dimarts.

 

Al marge de la colla de conclusions importants que s'hi apunten, em sembla particularment interessant veure com els joves tenen (tenim, que crec que encara m'hi puc considerar) assimilat un urbanisme mediterrani: compacte, dinàmic i polièdric radicalment diferent del que ha intentat dur a terme el consistori barceloní durant anys.

 

Els joves aposten per un oci no massificat, proper al centre i integrat als espais públics de a ciutat. És a dir, un model plenament mediterrani de ciutat compacta que ofereixi serveis iguals en tota l'àrea urbana.

 

Històricament el sociatisme barceloní ha pretès fer de Barcelona una ciutat a trossets, amb zones d'oci separats de la trama urbana com el port olímpic o el maremàgnum que han acabat sent un fracàs entre els barcelonins i només han tingut èxit entre els estrangers habituats a una concepció de ciutat amb nuclis especialitzats. Aquest ha estat i, sovint encara és, una de les dèries sociatistes que mai he comprès, la renúncia a la ciutat mediterrània, que combina tots els usos en una mateixa trama i que fa de la ciutat un espai còmode de relació, convivència, treball i ciutadania. No entenc, per tant, els guetos culturals (MACBA, + CCCB + Facultat d'història de la UB + Universitat Ramon Llulll), lúdics (Maremàgnum, Port Olímipic), empresarials (22@)...

 

Sort que els joves barcelonins que vénen (venim) tenim clara la nostra identitat, com a mínim en el model urbà de la ciutat.

 

ERC proposa limitar els sous dels alcaldes i el PSC respon “pues va a ser que no”

La tan desacreditada política de “mans netes” d’ERC ha rebut un altre cop per part dels capitans del PSC.

Després de l’Oficina Antifrau, avortada pels capitans del PSC amb el beneplàcit dels de CiU, el conseller Carretero, assot del socialistes, ha plantejat un projecte de llei que incomoda a PSC i CiU; sobretot a PSC.

La proposta, batejada com a “estatut dels electes locals” pretén limitar els sous dels alcaldes i regidors de Catalunya i ha començat a crear incomoditats en l’oligarquia municipal d’aquests partits, acostumada a fixar-se uns salaris poc habituals entre la classe treballadora i que bé mereixen passar pel sedàs de la carta financera d’ERC.

Diuen les males llengües que, quan el conseller Carretero va manifestar la intenció de proposar aquest text legal davant dels representants dels lobbys municipalistes convergent (ACM, presidit per Joan Maria Roig, d’Amposta) i socialista (FMC, presidit per Manel Bustos, de Sabadell) en Manel Bustos amb la ironia d’un minyonet que és aparcat cada dia davant del televisor, va respondre “pues va a ser que no”.

Està per veure si els capitans socialistes tornaran a posar-hi el coll per mantenir la discrecionalitat i opacitat dels seus sous en contra de la moral pública i si els capitans convergents tornaran a donar la seva aquiescència en la dinamitació constant de la transparència en els comptes públics.

El finançament d’ERC segons Miquel Caminal i Badia

La saga Caminal i Badia és extensa. És una rica família barcelonina que ha donat diversos prohoms al nostre país: un catedràtic de ciència política militant del PSUC i admirador de Joan Comorera (Miquel), un convergent ex-secretari d’organització de CDC, regidor a l’ajuntament de Barcelona, director del Liceu i director de la CCRTV (Joan) i el delegat del Síndic General d’Aran a Barcelona (Francesc de Paula).

Bé, anem al gra, quan jo era estudiant de primer de dret ella era el meu professor de introducció a la Ciència Política (de qualsevol cosa en fan ciència, vaig pensar...). Era i és un brillant professor. Un dia quan estàvem fent el tema de partits polítics vaig anar a una tutoria per resoldre uns quants dubtes i vam acabar parlant del finançament dels partits polítics. Em va sorprendre molt l’afirmació que va fer aleshores: “ERC és un partit que ho tindrà molt difícil per sobreviure, és un partit pel qual les quotes de militància representen tres quartes parts del seu pressupost”. Jo, innocent, vaig pensar que si ERC era un partit que estava a l’oposició, no sabia d’on havia de treure els diners sinó...

Òbviament no feia referència a corrupció, entenc que es referia a una situació (la de l’any 1996, que ja tinc una edat...) en què ERC percebia poques subvencions (moltes se les va endur volant el sis ales cap a CiU, on va retrobar-se amb Hortalà) per part de Parlament, Congrés. Ajuntament de Barcelona...

Feia referència, doncs, a les minvades possibilitats d’un partit fonamentat únicament en la força física i econòmica dels seus militants en l’era de la globalització i la comunicació. Suposo que és aquesta cultura política que fa que ERC sigui un partit una mica diferent i on el valor del compromís i la corresponsabilitat del projecte compartit sigui molt més important que en altres partits on la cultura de la militància és escassa i la del càrrec, imperant.

Avui arribaran bones notícies d’Israel

Sí, Xavi, sí... avui arribaran bones notícies, perquè el Kadima, el partit fundat pel finat Ariel Sharon, és l'única garantia que el procés de noves retirades i el reconeixement d'un estat palestí tirin endavant. Bones notícies perquè, segurament, el partit de Sharon i Ehud Olmert guanyarà avui les eleccions tot i comptar en les seves files al gran gafe de la política israeliana: Shimon Peres.

Qualsevol dels altres dos candidats està desacreditat per ser un bon president. Bibi Netanyahu és un sanguinari bel·licista i Amir Peretz és un líder del sindicat nacional israelià ( Histadrut, crec, que compta amb 1.600.000 d'afiliats en un país d'unes dimensions demogràfiques similars a Catalunya, que compta amb uns 280.000 treballadors) les úniques virtuts conegudes del qual han estat fer militants del partit laborista milers de sindicalistes (això és una pràctica lletja, oi UGT?), desbancar el dinosaure Peres del liderat laborista i provocar unes eleccions que refermaran el procés de pau.

L'escenari més desitjable seria probablement la necessària coalició de laboristes i kadima en un escenari que seria el més procliu a la consecució a llarg termini de les retirades de les franjes de Gaza i Cisjordània.

Afortunadament també crec que és l'escenari més probable...

Aprofito per recomanar La Vanguardia Dossier (a la qual no escriu en Barbie) del mes d'abril-maig (ja als quioscos amics) sobre el tema. De moment només he llegit un article curtet però sembla prou interessant.

Quatripartit contra ERC i a favor de les retallades

Ja ho va dir Bismarck en unir Alemanya: per posar-se d’acord, el millor és trobar un enemic comú (en aquest cas els austríacs). Aquests dies recuperem la millor estratègia militar, que és també la millor estratègia política, i tornem a veure que la unitat d’acció és el millor mètode per posar “prietas la filas” és atacar l’enemic comú.

En aquest cas l’enemic comú és ERC, els amics que la volen batre són CiU, PSC, ICV, PP i els seus apèndixs mediàtics.

Dos exemples fefaents han estat la carta financera d’ERC i les declaracions a La Vanguardia del conseller Joan Carretero.

El primer, cronològicament parlant, va ser un intent del sicari Barbeta de perpetrar una destitució periodística del conseller més molest del govern al qual ràpidament va apuntar-s’hi el hooligan socialista Xavier Vidal-Folch un cop llegit el bloc del Miquel Iceta. En Carretero en va sortir reforçat i ERC també.

El segon ha estat la no renovació d’uns nois de Joventut. Resulta que, essent ERC l’únic partit que no rep cap donatiu anònim i, tal i com fan el PSC i ICV (com a mínim, i em consta que CiU també) cobren una part progressiva (com més es cobra més es paga, com a la declaració de l’IRPF), és el partit que apareix a la premsa amiga com a extorquidors de càrrecs públics. Com diuen al Busot, si fos cert el què aquests dies ha corregut a la premsa i els 50.000 funcionaris d’ensenyament, els assistents socials, els professors universitaris, els treballadors dels albergs... paguessin l’impost revolucionari d’ERC, ERC no caldria que es presentés a les eleccions, podria comprar el país directament.

És curiós veure com els aspirants de torrebruno s’han acarnissat per unes pràctiques que ells mateixos practiquen. Deuen patir per la seva supervivència política i econòmica, ara que ja no surten a cap foto ni notícia...

I a què es deuen tantes pressions? Doncs al fet molt simptomàtic que fins i tot CiU ja reconeix en públic que el desastre que en Mas i en ZP no va ni amb rodes i que el referèndum a què caldrà sotmetre’l pot tenir uns costos elevadíssims per aquells qui volen vendre el país per un fotografia i quatre càrrecs. Vaja, que estan nerviosos.

De moment el pobre de’n Carod ja ha caigut víctima de la pressió, en un atac de cor. Esperem que la resta de dirigents puguin resistir la pressió del quartipartit CiU-PP-PSC-ICV i els seus sicaris (...i mai més ben dit, pobre Carod...).

I ara que els amics quatripartits ja estan a punt i tenen "priets la filas" els podem recordar aquell càntic falangista:

Prietas las filas,

recias, marciales,

nuestra escuadras van

cara al mañana

que nos promete

Patria, Justicia y Pan.

...i ens donen un estatut que ni pàtria, ni justícia, ni pa...

El finançament d’ERC

Aquests darrers dies hi ha hagut una espècie d’esquinçament de les vestidures dels líders benpensants d’aquest perquè un noi ha estat acomiadat i a dos no se’ls ha renovat el contracte en una empresa pública perquè no complien la normativa interna d'ERC.

Han aparegut els grans defensors de la llibertat adduint que això es tracta d’extorsió, i un partit democràtic no pot extorquir.

Em molesta tanta hipocresia, em repugna que tants i tants s’indignin perquè un partit cobri un tant per cert proporcional a aquelles persones que estan percebent un sou públic per ocupar un càrrec al qual l’ha proposat aquest partit i pel qual percep unes rendes superiors a les que rebia prèviament.

Em molesta i em repugna perquè mentre ERC sempre ha declarat públicament quines són les seves fonts d’ingressos, s’ha oposat públicament a les donacions anònimes i mai ningú li ha trobat cap font de finançament il·legal, els prohom de FILESA, MAPESA I TEIME EXPORT, del cas treball, del cas NASEIRO, els reis de les donacions anònimes, dels casos Planasdemunt i Casinos... es dediquen a donar lliçons de provitat.

Buscar les debilitats de l’enemic i posar-les a la llum del públic és lògic i lícit, la guerra bruta i sense escrúpols feta amb la connivència d’uns mitjans de comunicació que són el fidel reflex del sectarisme polític de la gran part de la professió periodística (així van anar les eleccions al col·legi de periodistes...) no ho és. Per cert, em sembla, a més, de molt mal gust publicar els noms dels treballadors encarregats de realitzar els cobraments, els seus correus electrònics (que apareixen a les cartes publicades als diaris) i els seus vincles familiars com ha fet El País avui. Sí, sí... El País de l'ínclit Xavier Vidal Folch. Franctirador del PSOE sector "padre falanjista".

I que consti que hi ha lloables excepcions en la deontologia política.

La imatge és extreta d’El Periódico del 25/III/2006. Xoca el títol de la imatge (els comptes clars), títol triat, suposo per l'infografista, amb el tarannà de la notícia, feta amb bilis.

L’abraçada de l’ós amorós o “a por ellos, que son pocos y cobardes” (Loquillo)

A començaments de la legislatura molts diaris espanyols qualificaven a Carod-Rovira tal i com Juan Ramón Jiménez ho feia a Platero, "... era así peludo, suave, blando como si fuera de algodón, que no lleva huesos". Aquest era el paral·lelisme que alguns empraren per denotar la dolçor i delicadesa de les seves formes i la contundència dels seus fets... i sembla que els temps els donen la raó. Sembla que els temps duguin les coses al lloc on ell les esperava.

Quan després va optar per entendre's, ell i ERC, amb els socialistes per impulsar un govern autodenominat catalanista i d'esquerres ERC va declarar a alguns analistes que una de les voluntats d’aquesta entesa era la de, a curt termini, nacionalitzar una esquerra que mai no havia estat nacional i, a llarg termini, normalitzar el mapa polític català fent que hi hagi dos partits hegemònics: la dreta catalana (CiU) i l’esquerra catalana (ERC) i PP i PSC com a partits més petits.

CiU va plantejar-ho com un complot judeo-massònic per acabar amb la federació. Aquest clima de tensió en certa mesura ha ajudat a clarificar i a delimitar la frontera electoral entre ERC i CiU. Aquesta frontera es va acabar de perfilar el 14 de març de 2004, a les eleccions que va guanyar sorpresivament ZP. La frontera electoral menys clara, més desdibuixada és, doncs, per ara, la del PSC.

La primera de les dues raons del tripartit, nacionalitzar l’esquerra a curt termini, va quedar palesa amb la proposta de nou estatut per part del tripartit i l’entrada del PSC a un camp de joc, un discurs, que fins aleshores havia estat patrimoni d’ERC i de CiU en exclusiva.

La segona de les dues raons era l’alternativa a la primera. L’allunyament socialista de l’estatut del Parlament i la recuperació del llenguatge més estatalista i jacobí, juntament amb la posició de força d’ERC contra els afusellaments de la Moncloa i el clam de la manifestació del 18 de febrer els ha fet perdre la centralitat del catalanisme política i els ha resituat en el centralisme i en la dependència orgànica de tota la vida.

Aquesta resituament, un cop establerta la centralitat de la política catalana en el debat de l’estatut, de les competències i del finançament fa que els socialistes perdin pistonada davant l’esquerra no dependent de Madrid. Sinó, de què no haurien fet els socialistes que en Maragall destituís en Carretero? Com hauria, ERC, jugat tant fort per en Carretero i tant poc per en Carod? Si els socialistes s’haguessin sentit forts haurien forçat la sortida i provocat unes eleccions. Però... no els quadren els números... i comencen a córrer enquestes apòcrifes molt positives per CiU i ERC. D’aquesta manera es confirmaria l’abraçada de l’ós amorós als socialistes o l’aforisme del peix peti que es menja al gran. De manera que, en contra del què deia CiU del pacte tripartit, l’espai polític català sortiria reforçat en unes noves eleccions.

Un dels exemples més clarificant és el dels elogis de José María Sanz, més conegut com a Loquillo, a Puigcercós, de qui diu que per president no li agraden ni Pujol ni Maragall, que prefereix en Puigercós.

Per tant, amics d’ERC, ja sabeu, com diria el propi Loquillo, “a por ellos, que son pocos y cobardes!!!”

Carretero marca un gol al PSC per Esquerra contra PSC, PSOE i CiU

Han estat dos dies estranys i sorprenents, dilluns i dimarts. Joan Carretero, conseller de Governació, ha fet de crack marcant un gol en un moment que semblava que el partit estava embolicat i que qualsevol podia prendre-hi mal en qualsevol moment.

Els veritables cracks són, com en el món del futbol poden ser-ho Ronaladinho o Romário, els que desequilibren una situació d’embussament, d’apatia, de descontrol. Aquells que saben veure ordre en el desconcert.

En Carretero, doncs, ha dit que Zapatero és un “espanyolista demagog” i “el principal culpable d’aquest desastre que és l’estatut”. En Carretero no s’ha arrugat ni ha rectificat, sinó que s’ha reafirmat en tot allò que va dir. En Maragall, tot i que la “torcida” sociovergent li ha demanat el cap de’n Carretero en safata de plata, no els l’ha concedit. Talment ha dit que no pretenia ofendre. Només constatava.

Òbviament cal treure conclusions:

1.- En Maragall cada cop fa menys cas als “hooligans“ socialistes. En Maragall fa de president de manera digna, esquivant les pressions partidistes dels uns i dels altres (també d'ERC) per erigir-se com a president de tots els catalans. Per això em sembla llastimós quee s menyspreï la seva figura institucional.

2.- Sembla que ERC finalment recupera la clau. Avui els diaris informaven que ERC va plantejar que, si es feia plegar al conseller, feien una moció de censura a Maragall que, necessàriament hauria desembocat a unes eleccions anticipades.

3.- Sembla que ERC hagi agafat el pols a la situació política convulsa i remenada i comenci a treure cap imposant la continuïtat de Carretero, liderant la crítica catalanista a aquest estatut i implementant mesures de govern com el Pacte Nacional per l’Educació, la nova TDT, la primera llei de polítiques de joventut, la primera llei que regula l’estatut dels alcaldes i regidors... aturar iniciatives del PSC com la d’una llei electoral d’una única circumscripció...

4.- Els socialistes cada cop queden més lluny de pàtina socialista que els donava el govern tripartit seguint acríticament les directrius de Zapatero, Bono i Ibarra.

5.- CiU demostra que el seu amor al país es limita a l’amor al càrrec enyorat. El convergent i català obert Joan Oller en parlava a l’AVUI i deia que en Carretero és l’únic “membre del govern competent i preparat que està disposat a renunciar a la cadira”. A CiU no importa qüestionar i demanar el cap de l’únic conseller que permanentment han salvat de la crema. Tot sigui per remenar més l’ambient enrarit i treure’n rèdits.

6.- Sembla que ERC estigui consumant l’abraçada de l’ós al socialisme català provocant que aquest es vegi obligat a abraçar l’espanyolisme demagog del PSC i ZP i deixi lliure tot el catalanisme d’esquerres a ERC. A veure si un dia d’aquests podem abundar-hi...

Qualitat peridística contrastada. Periodsme independent, intel·ligenti veraç.

...dedicat a en Xavier Vidal Folch ;)

(Extret de la portada d'El País d'avui)

Montenegro i Gibraltar s’autodeterminen sense cobertura mediàtica, mentre Catalunya mendica misèria

Darrerament portem molts dies parlant de l'estatut, la sobirania i els ciutadans com a últims posseïdors de la sobirania popular, de les relacions entre Catalunya i Espanya... però dos debats similars i que sembla que van per camins diferents del nostre. Dos debats, aquests, que pel seu contingut semblen soterrats i silenciats per la premsa. Com si no es volgués que transcendís a l'opinió pública catalana el què s'admet per a altres nacions... com si fes por que ens comparéssim amb altres nacions...

 

En primer lloc, Montenegro decidirà ben aviat si vol la independència. De ben segur que Sèrbia s'hi oposarà, però són molts els partidaris de la independència d'aquesta nació antigament vinculada a Yugoslàvia.

 

De la mateixa manera també està en debat el nou estatut jurídic de Gibralatar. Sembla que per primer cop aquest es negociarà amb el vist-i-plau dels governs de Londres i Madrid. Tal com indic l'AVUI, la nova Constitució fa referència a l'autodeterminació dels gibraltarenys.

 

És adir, que mentre nosaltres ens dediquem a mendicar les molles, l'estat espanyol i Sèrbia admeten reconèixer nous estatus jurídics a Montenegro i a Gibraltar. Vaja, que o som rucs o ens mania o totes dues coses plegades.

Carretero certifica la defunció del PSC: el PSC s’excita i CiU mostra el espanyolisme

El funcionari del règim Jordi Barbeta (personatge que a l’AVUI va demostrar ser un gran analista i periodista i ara demostra ser un gran franctirador al sou del millor postor, engendrador d’un revolucionari de saló) ha entrevistat al conseller Carretero a La Vanguardia aquest diumenge i, a ran d’aquesta entrevista la classe política catalana s’ha tornat a esquinçar les vestudures.

Resulta que en Carretero diu que en ZP és un espanyolista que ha fet que la il·lusió col·lectiva per una nova Catalunya dins l’estat hagi fracassat. Quin és el problema? Que sembla que en ZP perdi el tarannà davant de l’opinió pública? Doncs... segurament... això i que certifica la defunció del projecte catalanista del PSC a mans de PSOE i CiU.

No obstant això, pretendre que es recrimini al conseller Carretero per les seves opinions com han fet l’IZ o en Bassas és, tal i com es feia en règims anteriors, establir els delictes d’opinió. En Carretero, el conseller que menys (2) informes ha fet i que ha incrementat els fons de cooperació local en un 300%, no ha qüestionat el govern tripartit i d’esquerres, no ha qüestionat l’actitud dels socialistes en la negociació de l’estatut a Madrid, deslleial al Parlament i al poble de Catalunya; ha qüestionat l’honorabilitat de’n ZP i la seva voluntat de complir allò que va prometre al Palau Sant Jordi amb càmeres i periodistes davant: que aprovaria l’estatut que sortís del Parlament de Catalunya.

Qüestionar un president d’un govern aliè, tal i com va fer en Bono (1 i 2) en diverses ocasions no és res d’estrany ni qüestionable, i de la mateixa manera que a en Bono ningú no el va desautoritzar, a en Carretero ningú no l’ha de desautoritzar per delictes d’opinió.

És de destacar la fermesa del president Maragall en aguantar totes les pressions que des del seu partit a Barcelona i a Madrid estan fent perquè destitueixi a en Carretero, tal i com va passar amb Carod-Rovira, per unes declaracions que ell mateix probablement comparteix. Cada cop fa més l'efecte que Maragall estigui fart de les trifulques partidistes de CiU i PSC que donaran lloc a un estatut que ell ja veu insuficient Catalunya tant a nivell nacional com econòmic.

Més enllà de les lògiques reaccions d’un socialisme cada cop més allunyat de la centralitat i la moderació, no deixa de sorprendre la furibunda reacció del bull-dog convergent, en Felip Puig, demanant la destitució immediata de Carretero i qüestionant a Maragall. Més enllà de la manca de respecte a la figura del president de la Generalitat, que deu estar removent a Jordi Pujol de les seves confortables estances com a expresident, és curiós que demani la destitució del conseller més valorat pels convergents, militants i dirigents.

Aquesta reacció de CiU demostra que la seva funció com a partit actualment, no és altra que la de desgastar Catalunya i el seu govern per a poder tornar a manar, independentment de les conseqüències que aquesta estratègia pugui tenir pel país.

Si el què pretenen és governar plegat la propera legislatura, Catalunya té un panorama ben galdós..

Barrera i Maragall diuen que no: Visca la revolució!

Cop a socialistes i convergents, convergents i socialistes: sociovergents:

1.- Els socialistes, com els convergents, porten temps fent campanya de pressió a ERC pel sí a l’estatut. La darrera estratègia ha estat la de Miquel Iceta (a veure quan el seu amic Antoni Gutiérrez-Rubí s’inventa el lema IZ), humilment secundada pel funcionari Barbeta, recuperar a Heribert Barrera qui, en un discurs molt crític contra l’estatut de Sau en el que, tot i així, anunciava el seu vot favorable.

Doncs amic IZ, en Barrera ha dit que no. Visca la revolució! Sembla que dins d’ERC ja no queda ningú que estigui pel sí, per molt crític que sigui, a una altra renúncia i a una altra baixada de pantalons.

De fet la proposta de l’IZ de recuperar l’estratègia Barrera és, com a mínim, cutre, absurda i ridícula, per no dir idiota. L’estratègia de Barrera d’entendre’s amb qui manés a canvi d’una conselleria va dur ERC de 14 diputats a la pràctica desaparició de l’escena política. D’ençà a aleshores en Barrera ha estat sempre en contra de qualsevol pacte que no fos clarament beneficiós als interessos de Catalunya o ERC; per això mateix ha qüestionat el pacte d’ERC amb el PSOE.

La llibertat, la independència i la lucidesa als 80 anys llargs (es va fundar ERC en vida seva...) fan de Barrera un analista de la realitat extremadament lúcid.

2.- En Mas es deu estar enfilant per les parets de la seu de CDC (edifici a Còrsega amb Passeig de Gràcia comprat a ENDESA a preu d’amics, segons diuen) perquè l’estatut que entre ell i en ZP van afusellar, ja no el defensa ni en Maragall.

Fins i tot el federal de’n Maragall li diu a la cara a en Mas que Catalunya és una nació i que el què ha negociat amb el ZP és "forçat, dubtós i un pèl precipitat" perquè Catalunya "serà nació per nosaltres i nacionalitat per Espanya, la qual cosa suposa dues traves: el 1979 hi havia tres nacionalitats i ara se n'ha passat a set o vuit i res impedeix que hi hagi 17 nacionalitats".

En Mas ja no té qui defensi el seu pacte sobre l’estatut més enllà del PSOE dels Ibarra i Bono. En Mas s’ha quedat sol defensant la catalanitat i la bondat del seu pacte, perquè ni en Maragall la defensa; en Mas s’ha quedat sol amb el PSOE defensant que aquest estatut és bo per Catalunya. Ja es poden començar a preocupar perquè ni el referèndum pinta gaire bé així, ni ningú es creu que CiU hagi negociat aquest estatut per res més que per interès propi. Que lluny queda el “fer país” de’n Pujol... que lluny queda CDC del moviment nacional fundacional...

Artur i IZ: prou de fer mal a Catalunya; menys encara en el nostre nom, menys pel vostre interès mesquí i espuri.

Onada de sobiranisme / independentisme? Potser sí, Pedro, potser sí...

En Pedro, blocaire habitualment seguit per mi, va respondre la meva anotació titulada Independentistes contra regionalistes: Brillant Partal amb un lacònic: Ets molt optimista, no crec que hi hagi cap onada de sobiranisme.

Jo, seguint un mail obert de’n Vicent Partal, m’afegia a la seva intuïció que, atès el debat estatutari i les renúncies del tripartit PSC – CiU - IC-V-EU-i-A, pot obrir-se un nou camp de batalla entre els partits catalans (a sumar-se o a substituir els que fins ara han marcat l’agenda política catalana: el dels partits d’àmbit català i d’àmbit estatal i el dels partits de dretes i d’esquerres): l’enfrontament entre partits regionalistes, que tenen com a objectiu l’encaix de Catalunya a Espanya (PSC, CiU, ICV, PP) i els sobiranistes o independentistes (ERC).

De fet una onada de sobiranisme o independentisme tampoc cal que es manifest com un sentiment d’afirmació nacional i patriòtic. No cal que sigui una renaixement d’un catalanisme jocfloralista . Només cal que aquells qui criden “el hijo del obrero a la universidad” s’adonin que si van a una escola d’Extremadura potser estaran més preparats per anar a la universitat o tindran una sanitat que els atendrà millor. Potser no seran nacionalistes, potser no cantaran els segadors i ballaran la santa espina, però se sentiran agreujats i sentiran la seva regió maltractada. Aquells qui no senten Catalunya però senten la seva butxaca sentiran agreujats Catalunya i els catalans.

De fet fa uns dies en parlava el sempre interessant Ferran Sáez en un article. Per fer-hi referència ell en deia regionalistes radicals. Deia que no s’ha de confondre el nacionalisme amb el regionalisme radical. Jo, però, m’atreviria a dir que certament, aquest regionalistes radicals no cantaran ni els segadors ni ballaran la santa espina, però aquestes persones se sentiran més agreujades com a catalans que els qui cantant els segadors i ballant la santa espina no necessiten més diners per una millor escola o una millor sanitat, perquè duen els fills a l’escola privada o a la sanitat privada.

Segurament molts d’aquests regionalistes radicals no seran nacionalistes, però si perdura el sentiment de greuge sí que poden acabar esdevenint independentistes.

I, òbviament, el pacte d’aquest estatut de renúncies pot satisfer als esperits jocfloralistes, però no als independentistes ni als regionalistes que poden acabar veient en l’independentisme, en el sobiranisme el seu referent més per necessitat que per sentiment,

Ei Pedro, però jo no dic que hagi de ser així, només dic que pot ser així.

OPA a la informació i a la democràcia

Els grecs van inventar la democràcia per a les polis, les ciutats que, segons Aristòtil, havien de tenir un màxim de 10.000 habitants, que es la mesura segons la qual tots els ciutadans es coneixen i es tracten i a partir de la qual es poden mantenir unes cordials relacions humanes. D'aquests 10.000 no tots votaven, però. La democràcia era la manera que els ciutadans amb dret de vot, que devien conèixer-se pràcticament tots entre ells, fossin corresponsables de la gestió de la pròpia polis. Electors i elegibles es coneixien i sabien què pensaven els uns dels altres.

La democràcia, doncs, es fonamentava en unes relacions de proximitat i en una informació suficient del què feien i pensaven els electes o elegibles.

Les revolucions modernes han fet que la informació circuli amb molta més rapidesa i agilitat i, per tant, la democràcia hagi pogut ampliar el seu àmbit originari: el local.

Avui m'ha sorprès i m'ha reconfortat llegir en Xavier Rius i en Jaume Ciurana . El primer, el director d'e-notícies, admet obertament que ERC no té espai mediàtic; el segon, regidor de CiU a Barcelona, es qüestiona la tàctica de l'assetjament i la pressió política i mediàtica a ERC.

Certament, l'assetjament que l’opció del no catalanista a l’estatut de la Moncloa sofreix ve de terra, de mar i d'aire. Per mitjans escrits i audiovisuals, de partits, de sindicats i de patronals... L’assetjament al no catalanista és molt fort, inaudita. Fins a tal punt que amb prou feines alguns opinadors valents s’escapen de l’OPA (aquesta sí, hostil) a la informació que han optat per fer molts mitjans de comunicació per a distorsionar i eliminar certa opinió pública.

En aquestes circumstàncies, quan no es pot rebre la informació de manera lliure, veraç i contrastada perquè els mitjans fan campanya per una opció, no es compleixen els requisits bàsics de la democràcia: la informació contrastada que permeti optar.

Esperem que la xarxa ens faci lliures...

Independentistes contra regionalistes: Brillant Partal

Avui en Vicent Partal ens relata la història política contemporània del principat amb un gran encert basant-la en les dues grans estratègies que han seguit els partits catalans: l’estratègia de CiU d’enfrontar els blocs formats, per una banda, pels partits autònoms i, per l’altra, pels partits amb obediència espanyola i; l’estratègia del PSC basada en enfrontar dretes i esquerres.

Fins a la data d’avui, aquests enfrontaments ideològics han estat els únics que s’han produït (en Partal hi afegeix, també, el tots contra el PP). CiU sempre s’ha beneficiat que a les eleccions catalanes, les nacionals, hagi prevalgut la distinció entre els partits d’obediència nacional i els d’obediència estatal. Entre els partits d’obediència nacional, CiU hi és el partit hegemònic. El PSC s’ha beneficiat que en les eleccions municipals i estatals ha prevalgut la confrontació entre partits de dretes i partits d’esquerres. I el PSC és el partit hegemònic en el bloc majoritari, les esquerres.

En Partal acaba dient que, finalment, pot néixer un nou camp de batalla entre els partits estatals: el camp entre regionalistes i independentistes.

Després dels afusellaments de la Moncloa (a l’estatut, no els de’n Goya) i de l’esclat ciutadà del 18 de febrer s’obre una nova divisió, la dels qui en tenen prou amb la conllevancia i els qui no. Entre els partits que no qüestionen l’estructura jurídica i política heretada des de la transició (en paraules d’avui de l’Hèctor López Bofill) i els partits que sí que la qüestionen.

Un cop CiU, PSC i ICV han beneït un estatut light, que no qüestiona aquestes estructures, queda ERC com a única partit que sí que que les qüestiona i pot, per tant, encapçalar un dels pols en què podria entendre’s la política catalana: l’independentista, el sobiranista, el nacionalista o com vulguin dir-li.

ERC, doncs, ara ha de decidir si vol liderar un espai polític propi on pugui ser hegemònica, hereva dels catalans que no volen agenollar-se més, que no volen seguir amb el peix al cove i que van sortir a manifestar-se el 18F, independentment del partit que sentissin. ERC liderararia, així, un espai polític, cosa que mai ha fet.

Això potser provocaria unes eleccions immediates que traurien ERC del govern i retornaria l’apatia de la sociovergència a Catalunya deixant ERC amb més de 23 diputats als bancs de l’oposició, havent liderat el bloc independentista i amb un futur electoral més que positiu. Si no ho fa, però, ERC al cap d’un any haurà de viure unes eleccions (perquè toquen, perquè el temps no és relatiu, el temps és absolut i, si no hi ha un cop d’estat toquen eleccions d’aquí un any llarg) on, havent traït moltes de les il·lusions que s’han dipositat en ella, donaria pas, igualment, a una sociovergència que els seus artífexs ja estan teixint, escalfant els bancs de l’oposició amb un nombre de diputats molt més reduït.

Per això PSC, ICV i CiU tenen tant d’interès en el sí d’ERC; per això és tant senzilla de prendre l’opció d’ERC. És fàcil de decidir, però no de mantenir, perquè com veiem aquests dies, les pressions són moltes. El dubte és: serà capaç ERC de mantenir el cap fred i mantenir la millor decisió que pot prendre per interès propi i per interès de país?

Assumptes de família (sobre la unitat del catalanisme)

Aquesta setmana en Vicenç Villatoro, prohom convergent que em recorda al vagabundo de La dama y el vagabundo, que dirigeix la Fundació Ramon Trias Fargas, think-tank convergent i presenta un programa de llibres a la TV del tripartit, feia una dissertació a l’AVUI sobre les similituds i les diferències entre ERC i CIU per justificar que, a partir de la diferència entre ambdues forces no pot haver-hi una competència directa i acarnissada i sí que hi pot haver un marc d’entesa.

Concretament diu que CiU i ERC no ofereixen un mateix producte, amb dues intensitats diferents. Ofereixen dos productes diferents. Diferenciats pel seu model social, per la seva cultura política, per la seva concepció estratègica. Ni CiU és més nacionalista que ERC ni a l'inrevés. Ho són de maneres diferents i el seu nacionalisme s'associa amb concepcions polítiques i socials també diferents.

Personalment m’agrada sentir les veus més sensates i reposades de la federació, que generalment queden mudes pel terrabastall gesticular i testicular dels líders.

En certa mesura crec que el què diu en Villatoro és cert, no obstant això, i comprenent que intenti justificar certes diferències que facin ERC i CiU complementaris i no competitius crec que fóra bo fer tres acotacions:

Primera.- Pel què fa al model social és indubtable. Es critica ERC per votar amb el PP en contra de l’estatut. Cert; i com bé sap tothom ho fan per raons diferents. Els qui sí que estan d’acord amb el PP i voten plegats en molts cops són els diputats de CiU en contra de l’avortament, dels matrimonis homosexuals; entre d’altres.

Segona.- Pel què fa a la cultura política és indubtable que hi ha diferències abismals. Els uns provenen de la lluita extraparlamentària i els altres mai no han baixat del cotxe oficial. Els uns han assolit per primer cop el poder i els altres, amb una concepció patrimonialista del poder, senten com si els lladres els haguessin entrat a casa (Ferrussola dixit).

Tercera.- Les concepcions estratègiques són, òbviament diferents, si diferents són els objectius polítics.

Perquè aquí hi ha realment el desllorigador de totes les diferències. Les diferències plenament polítiques. Ja ho vaig comentar fa uns dies i avui Jordi Jané ho ha ratificat en la reunió de la comissió constitucional del Congrés. Fins fa un temps Convergència no tenia projecte polític. Ara en té un: l’estatut del Parlament de Catalunya. Per tant, dins d’aquest regionalisme a les antípodes d’ERC, CiU ja ha deixat enrere les disputes pel projecte polític entre sobiranistes i sector dels negocis: ara no són sobiranistes ni nacionalistes ni regionalistes; són estatutaristes.

I, amic, Villatoro, aquí veiem que les diferències no són només de cultura política, de polítiques socials o de concepció estratègica. Són també, i sobretot, polítiques.

Realment si les diferències polítiques són tant grans, amic Villatoro, seguint la teva teoria, un cop passada la mala llet inicial, ERC i CiU podran ser molt amigues. Un cop CiU assumeixi el seu discurs anacional.

Petita i lamentable història de l'estatut (en directe...)

Indignitat per ser president

En Mas porta un parell de dies pletòric i s’ha autoincapacitat per a poder ser president. Ara ja es pot dir ben alt: en Mas és una persona absolutament indigna per a poder ser president de la Generalitat de Catalunya.

Dues intervencions ho han posat de manifest: revelar una presumpta conversa i faltar al respecte del líder d’un partit català.

Personalment em sembla molt greu que reveli una presumpta conversa mantinguda amb ves a saber qui oferint-li entrar al govern. Qui pot confiar en ell a partir d’ara? Quin país pot voler un president en qui no es pugui cofiar?

No sé si és cert i, si ho és, si fou en Maragall o en Carod. En tot cas, si aquesta oferta fos certa, l’única cosa que faria seria posar de manifest que ERC tenia raó al començament de la legislatura: un projecte com és un estatut necessita d’unitat d’acció política i de concentració política en el govern. Ahir ho va repetir en Carod a la Mònica Terribas en una entrevista on semblava haver recuperat l’estadista que duu dins i que alguns diaris li neguen.

La segona va ser la falta de respecte a en Puigcercós. Tal com en el cas anterior, Catalunya no es mereix un nen maleducat com a president. Un ximple i un consentit que si no li donen la raó i li somriuen les gràcies t’escup a la cara i li diu a la senyoreta.

Però el més trist de tot és que aquesta actitud prepotent, arrogant i infantil no és una actitud espontània sinó que és l’actitud que David Madí està imposant a CiU. Un estil arrogant que tendeix a trencar els ponts de diàleg amb tots aquells que no combreguin amb ells mateixos. És a dir, a més de comportar-se amb mala educació i sense discreció, de manera indigna d’algú que aspira a la presidència de la Generalitat de Catalunya, ho fa demostrant ser una persona sense criteri, sense capacitat de reacció més enllà de les ordres i reaccions que li encomanen des de la seu de ¡l partit.

Certament indigne...