divendres, d’abril 28, 2006

El vot nacionalment digne i estratègicament vàlid: el no

Han corregut molts bits de lletres per la xarxa i litres de tinta pels diaris sobre les moltes raons per votar no. Jo fins ara he parlat de les raons que, dins del joc democràtic, em servien per creure que el no és l’opció més vàlida i que aglutinaria més sensibilitats i, per descomptat més vots. Això em va valer un dels enllaços que més il·lusió m’ha fet; el de’n Toni Soy, alcalde d’Argentona i negociador del sistema de finançament per ERC.

Políticament ja s’ha adduït que els tres pretesos avenços que es branden per defensar un sí a l’estatut són falsos, tergiversadors i invàlids:

1.- Millor finançament: Em remeto a dos articles de’n Ramon Tremosa. No sé si és el millor expert en finançament autonòmic, però de ben segur és el que més l’ha estudiat. Un a
l’AVUI i l’altre a l’observatori de l’estatut d’Òmnium Cultural que denuncien al perpetuació de la dependència econòmica de Catalunya a ran del text que es sotmetrà a refrendament.

2.- Consideració de Catalunya com a nació: Em remeto als especialistes de la tolerància entre nacions del PSOE, Alfonso Guerra i Juan Carlos Rodríguez Ibarra. El primer ens va recordar que Espanya havia passat el ribot a l’estatut que Catalunya va aprovar amb el 90% i, el segon, també guerrista però amb una oratòria menys diplomàtica, va resumir-ho dient que ens havien guanya (per neòfits: que Espanya havia guanyat a Catalunya).

3.- Competències: Pretenia referir-me a alguns dels
articles de l’Hèctor López Bofill a l’observatori d’Òmnium, però avui el conseller Joan Saura (Xoan dels cafès per en Pasqual) ha fet una afirmació que és la constatació que les competències noves són una farsa. L’AVUI ho titula: “Saura vaticina conflictes amb l'Estat per les noves competències”. És a dir, que les competències que ens venen com a gran avenç hauran de passar-se uns anyets debatent-se al Tribunal Constitucional fins que ens diguin de qui són.

Si ara s’aprova aquest estatut, ja poden sortir en Mas, en Duran i el papa de Roma per dir que després d’aquest cal treure l’estatut del Parlament del calaix per ytornar-lo a proposar. Si aquest estatut s’aprova serà per anys i, com he dit, no soluciona ni encaix de Catalunya a Espanya, ni finançament de Catalunya ni competències. És a dir, res del què en un principi es proposava arreglar (que no solucionar). És a dir, que la cançó de l’enfadós que diu que és un petit pas endavant i que més val això que res és totalment falsa. No s’ha millorat, avançat, en pràcticament res i, un cop aprovat aquest estatut, Espanya no ens en concedirà cap altre. És a dir, aquest estatut que no només no millora la situació de Catalunya ni dels Catalans, a més, barra el pas a hipotètics avenços posterior.

Més encara, si s’aprova aquesta proposta d’estatut s’haurà vexat Catalunya com a nació prenent com una broma allò que el Parlament de Catalunya, manifestació de la sobirania popular, va aprovar amb el 90% d’acord.

No és, doncs, només qüestió estratègica, no és només qüestió de veure qui treu més o menys vots. És una qüestió de dignitat nacional. I el no és l’única resposta democràtica vàlida.

Un referèndum és una decisió maniquea.
Mani, filòsof persa de fa una colla d’anys, distingia únicament entre el bé i el mal, entre la llum i les tenebres (simplificant una prolífica obra filosòfico - religiosa en quatre paraules...). D’aquí es va encunyar el mot maniqueisme. Un referèndum és també una decisió maniquea en què només són vàlides les dues úniques respostes possibles, sí o no.

La meva és no.

dijous, d’abril 27, 2006

Els amics de CiU veten el català al Parlament Europeu

Doncs sí... així és. Ras i curt. No crec que fos perquè aquest fos un acord entre ERC i PSOE, sinó perquè no deuen saber amb qui entendre’s.

Vaja, i no em refereixo als amics del Majestic (sí, l’hotel en què es va pactar el recolzament del grup parlamentari liderat per Xavier Trias al José María Aznar de la majoria absoluta), que també. Em refereixo als liberals europeus que, amb el seu vot, sumat amb el dels populars com Vidal Quadras han vetat el català com a llengua de relació escrita dels ciutadans amb el Parlament Europeu.

Dóna la casualitat, doncs, que els socis d’Unió són els del PP europeu i que els de Convergència són els liberals. Els dos que hi ha votat en contra.

... hi ha amistats que maten... que maten a Catalunya com a nació... vull dir, com a nacionalitat històrica constituïda en comunitat autònoma...

Joan Ferran imposa a Joan Clos una àmplia remodelació

Ara que en ZP i en Maragall s’han decidit a petar-se alguns dels seus ministres i consellers i, aprofitant que en Mascarell canviava de costat de la plaça de Sant Jaume, en Joan Ferran i els seus sicaris han decidit fer el mateix amb en Joan Clos.

En Joan Ferran ha decidit que les independents Subirats i Carrera (aquesta tenia carnet des de feia poc, però ja en tenia...) no eren prou fidels a l’aparell i que s’havien de purgar per unes noies més de la seva corda, acompanyant a Ferran Mascarell en la seva partida.

Resultat?

1.- Entren una senyora de Salamanca gerent del districte de Les Corts que, segons líders municipals, “és una petarda”, una noia de la JSC de tota la vida i un exregidor anomenat Julián..

2.- S’acaben els independents catalanistes i d’esquerres de Maragall i Clos a l’ajuntament de Barcelona. Arriba l’aparell de Joan Ferran, persona al·lèrgica a allò que no sigui espanyolisme i que acaba de publicar un llibre de memòries on es dedica a despotricar dels Ciutadans pel Canvi perquè no compleixen aquells vella teoria marxista de “la terra és per qui la treballa”.

3.- El lideratge del socialisme barceloní ja és cosa de dos: Jordi Hereu i Carles Martí. S’han fet moltes bromes sobre el cognom del primer (Hereu hereu...); però el dilema és: quan es petaran en Clos. Abans o després de les eleccions?

4.- Cada cop menys catalanistes i d’esquerres i més d’aparell xusqueru.

Diferència entre ZP, Maragall i Clos? ZP canvia a qui vol i quan vol, Maragall canvia a qui vol quan pot i per qui pot i a Clos li canvien a qui volen, quan volen i per qui volen. Cauen tres representants del socialisme catalanista afí a Clos i Maragall; entren tres torpedes (llegeixi’s amb veu de xiquito o, inclús, nuñito de la calzada) de’n Joan Ferran.

dimarts, d’abril 25, 2006

A favor del no, en contra del vot marginal i compromès: el nul

Quan hom atribueix la definició de marginal a quelcom sol fer-ho amb un to pejoratiu. Jo hi faig tot sovint. No és, però, el cas, avui. Segurament si agafés el Coromines o el Fabra m’explicarien que el significat de l’adjectiu marginal és molt més ric. No els consultaré, però avui m’agradaria emprar aquest adjectiu en el sentit etimològic del terme: que resta al marge d’allò habitual, majoritari; minoritari.

La democràcia és un joc, un sistema polític, quantitatiu, no qualitatiu. Guanya aquell qui arrossega més vots a casa seva i no qui fa reflexionar més als seus. Prima, doncs, la quantitat sobre la qualitat, si se’m permet. Valen més dos vots incondicionals i irreflexius que un vot meditat, temperat i reposat. La democràcia, doncs, s’oposa a sistemes oligàrquics, elitistes, aristocràtics...

En el cas d’un referèndum, doncs, on les opcions són dues, a tot estirar tres: sí, no i blanc, pretendre votar una altra cosa, pretendre votar nul, és ser marginal, és pretendre quedar al marge de la majoria en democràcia, en el joc de les majories. És condemnar-te a perdre per avançat.

Perquè? Doncs molt senzill, perquè el vot nul és, per un costat, el vot més reflexiu, més meditat i més inconformista. Per l’altre, el més militant i escàs. En summa, el vot més escàs i més conscient; però en el joc democràtic tant hi fa, guanya qui aplega més sensibilitats en una papereta. I no és el mateix agadar la primera papereta que trobes al col·legi electoral que dur la teva papereta de casa o escriure la teva papereta al propi col·legi electoral davant dels teus veïns, el botiguer i el director de l'oficina de La Caixa que t'ha de concedir la hipoteca.

El malestar per l’enèsima subjugació a Espanya, el malestar a la vexació de la decisió presa pèl nostre Parlament es pot expressar democràticament de moltes formes: amb un vot en blanc, sense votar, amb un sí resignat, encadenant-se als col·legis electorals... però és, sense cap mena de dubte, al voltant d’un no que pot reunir més gent. Perquè és més senzill agafar una papereta amb un no al col·legi electoral que escriure-hi la llista de la compra o “som una nació” o “busco presidenta de mesa per a amistat i el que sorgeixi”.

El vot “no”, doncs, és el que més possibilitats té per aglutinar el descontentament entorn a l’estatut, fer electoralment notori un malestar amb l’enganyifa que l’espanyolista i demagog de’n ZP i el regionalista i demagog de’n Mas ens han endossat.

S’ha posat de manifest al llarg d’aquestes setmanes veient com un eventual no d’ERC posa extremadament nerviosos a certs líders polítics catalans, fins al punt que en Mas va arribar a dir que hi havia possibilitats que el referèndum no tirés endavant.

Si ERC i la societat civil organitzada acaben demanant el vot nul, jo creuré que és un error, perquè aquest nul no crec que pugui amassar una quantitat de vots que palesin el malestar que es va posar de manifest el 18 de febrer.

Si demanen el vot nul i hi ha més de 300.000 vots nuls admetré que vaig errar el càlcul, tot i que mantindré que hi hauria hagut més de 300.000 vots no més. Però mentrestant aquests dies he anat llegint articles de’n Salvador Cardús, mails oberts de Vilaweb i molts més que no recordo demanant el vot no. Perquè nul? Perquè resignar-se amb menys del què et toca?

divendres, d’abril 21, 2006

Els hereus (Barcelona, Manresa i Catalunya)

Dels sis nous consellers n'hi ha dos que ocupen destacades responsabilitats de govern a nivell municipal: Jordi Valls i Ferran Mascarell, alcalde de Manresa el primer, regidor de cultura i portaveu del govern municipal de Barcelona el segon. Tots dos socialistes.

Fa dos anys, quan el tripartit era un invent neonat, verge de disputes i crisis, es va començar a especular amb els relleus de Pasqual Maragall com a líder electoral del PSC i, seguint la teoria etnicista i racista de Jordi Sevillla per la qual no es pot ser candidat a la presidència de la Generalitat i xarnego al mateix temps (tal com no es poden estimar dues dones alhora sense estar guillat, segons el tango) van sonar els noms de Jordi Aymaní (alcalde d'Igualada), Jordi Valls (exalcalde de Manresa i ara conseller de Treball i indústria) i Ferran Mascarell (abans a Barcelona ara conseller de cultura).

Al mateix temps en Mascarell era un dels regidors que sonava amb força com a relleu de Clos pel 2007 i, un cop descartat el 2007, potser pel 2011.
Amb aquesta remodelació s'obre, doncs, tot un nou món per a especulacions, conspiracions cortesanes i conspiracions de tasca (potser agraden més al rude aparell barceloní) i xafarderies diverses es disparen.

Una bona gestió de Valls i de Mascarell els pot situar al costat de Tura i Castells com a hereus de Maragall. Segons diuen, Mascarell forma part dels divins amics de Maragall tan mal vistos per l'aparell socialista. Valls és ben vist per totes dues faccions.

Mascarell, a més, reforçat com a conseller, podria fer un desembarcament a Barcelona el 2011. Però, si les coses van molt mal dades per Joan Clos... podria ser pel 2007? Perquè per molt que sigui de la corda de Maragall i llunyà a l'aparell barceloní del PSC, el PSC tampoc té gran cosa més a Barcelona.

L'única cosa que queda clara és que a Manresa hauran de buscar un nou alcalde que plagui als socis tripartits (Manresa és considerat el primer cas de tripartit, proposat i consumat per Valls) i, qui sap, renegociar àrees de govern. Potser aquests canvis suposaran modificar estratègies electorals per a la cursa de l'alcaldia de la capital de la futura vegueria (amb permís del nou conseller de governació) de les comarques centrals.

Vaja, que tindrem teca per anar conspirant i divertint-nos amb el vodevil socialista de Barcelona i de la Generalitat.

Els quadres d’ERC

Aquest matí, fent una lectura en diagonal he llegit en diverses ocasions que ERC pateix una pobresa de quadres i gent capacitada per governar.
Davant d'aquesta afirmació, recurrent com les veritats imposades de Goebbels, se m'acudeixen dues coses:

Primera: què vol dir gent preparada? Què són els quadres? Gent que ja hagi governat, encara que sigui malament? Gent amb un brillant currículum acadèmic? Doncs crec que en el Govern de la Generalitat i en l'espanyol podem trobar molts exemples de casos contraris a aquestes premisses. Com per exemple Montilla, efectivament, però també com Josep Grau, Manuela de Madre...

Segona.- Aquests dos dies d'intensa activitat informativa han sortit molts noms, a m��s dels de Bacells i Vendrell, com a possibles consellers proposats per ERC: Joan Ridao, Jaume Oliveras, Marina Llansana Pilar Dellunde,. Antoni Soy... i algun que em dec oblidar.

dijous, d’abril 20, 2006

Maragall i ERC, estratègies compatibles?

El president va demostrar fa temps, en el seu fallit intent de remodelació del govern, que no té amics al PSC, que només compta amb la seva gent per a governar. De fet ja apareixien els consellers Rañé, Siurana i Mieras per plegar en aquella temptativa. En el seu moment vaig comentar que l’ofensiva llançada per Maragall per remodelar el govern era astuta. Era feta just abans d’un debat de política general teòricament plàcid després d’haver-se aprovat el projecte d’estatut al Parlament de Catalunya (el d’octubre, com la revolució). No va sortir-se’n. Era un bon moment per fer-ho, amb el pacte per aprovar l’estatut del Parlament els partits coaligats quedaven debilitats. No havia de témer unes eleccions si ERC o ICV es posaven guerreres.

Aquest cop, però, ha estat a l’inrevés. Un cop les enquestes donen per certa una ensulsida del PSC i un increment d’ERC i CiU i Maragall i el PSC estan dèbils. Necessitava refermar la seva autoritat? Pretenia aconseguir un nou govern més cohesionat per a governar i encarar les eleccions? Probablement el motiu mai el coneixerem.

Certament és funció de la presidència nomenar i separar els consellers. Però també és cert que a Catalunya mai havíem conegut el funcionament d’un govern de coalició. Cal més tacte i no es pot actuar a cop d’alcaldada.

La diferència entre el primer assalt i el segon ha estat la postura d’ERC que, davant la posició de força de Maragall, no s’ha plantat en rodó com en el primer cop. Ara que els socialistes estan políticament més febles ERC ha cedit. Perquè?

Probablement a canvi d’aquestes cessions Maragall guanya un govern més cohesionat i ERC guanya molta més llibertat com a partit a ran d’aquest gest de confiança cap al president. ERC queda molt més lliure de càrrega per a actuar distingint el partit del govern. ERC té molt més marge per a demanar un no rotund mentre els consellers proposat per ERC segueixen governant bé.

La tàctica és comprensible, però... que no resulti que al final quan fas confiança i dones crèdit, t’acaben prenent el pèl. Com va fer ZP retallant l’estatut amb en Mas enlloc de fer-ho amb els representants del poble català, del Parlament de Catalunya.

No hauria estat més senzill convocar unes eleccions anticipades?

Carretero i Maragall

El dia 19 d’abril es va celebrar per primer cop el dia del municipi. Hi ha els dies dels animals en extinció, dels nens, de les bicicletes i dels gats amb tres peus; ahir era el del municipi. El Govern de la Generalitat va fer un acte solemne al Saló de Sant Jordi amb més d’un centenar d’alcaldes en el qual van parlar alcaldes dels cinc partits parlamentaris, els presidents de la Federació de Municipis de Catalunya i el de l’Associació Catalana de Municipis i el president Maragall. No hi era ni el Conseller Carretero, conseller encarregat de les administracions locals, ni Albert Pereira, el seu Director General de l’Administració Local. Era simptomàtic d’algun desencontre. Era una mostra de distanciament personal i polític.

En Carretero, més enllà de les declaracions puntuals que poden fer remoure els capitans socialistes de les seves butaques, és un conseller al qual ningú ha qüestionat la seva bona feina a la conselleria. Aquesta bona feina, però, li ha costat dissonàncies constants amb el partit socialista.

Com a conseller ha hagut de barallar-se amb la totpoderosa diputació de Barcelona pel Pla Únic d’Obres i Serveis de Catalunya (que paga part de les obres que es fan en els municipis del país), amb l’aparell socialista per aturar una reforma de la llei electoral feta des del carrer Nicaragua, li han aturat un remodelació del mapa territorial (vegueries i comarques) fet pensant en les necessitats del país i no en circumscripcions electorals que beneficiessin als uns o als altres... entre molts d’altres coses...

El Periódico avui fa un retrat del nominats. Amb el tarannà habitual descobreix actuacions positives dels diferents consellers socialistes i, en canvi, no troba cap pega en l’actuació de Carretero més enllà de la dissidència en qüestions fora de l’àmbit de les competències de Carretero en la seva conselleria.

Es nominen els tres consellers més incompetents del Govern (Mieras, Siurana i Rañé) i perquè no resulti un reconeixement socialista a la seva incapacitat de gestió dels seus se’n nominen, també, dos d’ERC i un d’ICV. D’ERC es nomina al que molesta tot i que gestiona bé i el que, tot i que fins El Periodico li reconeix els mèrits, no té el suport de cap partit, l’independent Solà. Òbviament tocava fer-ne caure un d’ICV i no podia ser en Saura, per tant ha hagut de ser el pitjor gestor de l’Agència Catalana de l’Aigua, tot i haver engegat unes polítiques prometedores en matèria d’habitatge.

La mala gestió socialista reflexada al b
aròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat, doncs, ha provocat que en Maragall intenti jugar al joc de les cadires com ho faria un alcalde de poble.

Sembla que en Maragall pretengui treure rèdits polítics dels atacs de cor de’n Carod. Queda per veure si podrà suportar la pressió... Si ho fa i engega Maragall a pastar, provoca eleccions id emana el no a l’estatut segurament ERC es quedarà amb 30 diputats i 4 anys a l’oposició d’un president convergent i un conseller en cap socialista. És una bona sortida?

dimecres, d’abril 19, 2006

La mística convergent

Diu la mística convergent que amb 11 anys Jordi Pujol va pujar amb el seu oncle i un amic d’aquest, al cim del Tagamanent, la contemplació de l’ermita destruïda, de les masies abandonades, i el comentari dels adults, «caldran molts anys per refer tot això». Segons la seva pròpia autointerpretació –que potser no és exacta, però és molt significativa–, aquell dia Pujol va intuir per primer cop la que havia de ser la missió de la seva vida: reconstruir Catalunya (extret de la segona pàgina d’un article de J.B. Culla a la revista Idees).

De fet quan l’any 2003 va convocar les eleccions al Parlament de Catalunya, des de la cima de l’Aneto amb amics i família
digué: “Al Montblanc jo no hi penso pujar. Per a mi se m'ha fet tard per pujar al Montblanc”, al·ludint de manera críptica i amagada que ell ja no aniria més enllà en autogovern, tot i que podria haver-li agradat anar-hi. Cedia el testimoni a l’Artur Mas. Es recuperava la mística i l’emotivitat de la convergència de tota la vida, la convergència eterna, la del pal de paller i de fer país.

Personalment jo només puc dir que fa unes setmanes vaig passar amb uns amics pel Tagamanent i la gran diferència entre els anys 40 i ara era la ingent quantitat d’urbanitzacions malgirbades que s’havien anat assentant als volts del Tagamanent. S’han reconstruït l’ermita i les masies, però també s’ha destruït el paisatge. No sé si la mística convergent també té alguna interpretació metafòrica a aquesta realitat contrastable... No sé si entre la mística i la pràctica hi ha hagut una lleugera diferència...

El PP és el peix petit: no pot condicionar el vot d’ERC, que no ha de tenir por a dir que no

Em va agradar molt l’article d’ahir d’en Salvador Cot a l’AVUI on retratava la situació de cada partit davant d’un eventual referèndum estatutari.

M’ha agradat que digui, sense embuts, que han hagut de recórrer a una estranya espanyolització psicològica que consisteix a donar per cert que -en un referèndum a nivell català!- ERC és el partit petit que pot veure's arrossegat per la dinàmica del partit gran (el PPC) que pensa fer campanya pel no.

Apostar pel vot nul, com diuen alguns diaris que està pensant la direcció d’ERC, és un error. La mobilització del no és senzilla. Molta gent té ganes de dir que no (recordem manifestacions i manifestos). Pretendre mobilitzar el vot nul és més difícil, mobilitza menys gent i fa que, al capdavall, l’oposició catalanista a aquest nou engany de la sociovergència es difumini.

ERC ha de demanar el vot contra aquest engany, que circumstancialment un partit més petit que ERC i a les antípodes d’ERC també demani el vot contrari és problema del PP, perquè el no de’n Piqué serà considerat com un vot independentista. Perquè és el peix gran que es menja el petit, i no a l’inrevés. Rajoy a Catalunya representa 15 diputats, Carod i Puigercós en representen 23. ERC és el peix gran i pot dir el què li vingui de gust.

dimarts, d’abril 18, 2006

Girs socials i polítiques d’esquerres

L'altre dia vaig berenar amb una amiga votant d'ICV, divina ella, amb la qual, entre d'altres coses, vam debatre sobre els governs catalans i espanyols. Ella em va admetre que li molestava la presència d'ERC al govern català i que estava extasiada de la política d'esquerres duta a terme per ZP i per la seva sagacitat i atreviment polítics. Em vaig indignar.

Darrerament sento a dir que els socialistes catalans volen imprimir un gir social al govern català i els socialistes espanyols volen imprimir, també, un gir social a les polítiques del govern, en aquest cas també espanyol. Això em revolta i m'indigna. Tota la política d'esquerres que els socialistes han sabut fer són les lleis contra la violència de gènere (un disbarat jurídic), fer fora les tropes d'Iraq, regular les parelles de fet homosexuals (això sí, monogàmiques, que som progres, però de tradició judeocristiana) i projectar la política d'habitatge més ridícula, imbècil, que ha tingut lloc en el món mundial (em permetria la ironia si cregués que gaire gent coneix la simpàtica i desenfadada campanya de la kelifinder ministra Trujillo).

Res que hagi costat un euro. Res que hagi igualat econòmicament un país on, com diu el tòpic, els rics són cada cop més rics i els pobres són cada cop més pobres. Polítiques liberals (que no neoliberals, no ens confonguem) que atenen a les desigualtats socials i que Catalunya, sota el govern de centredreta de CiU, ja havia engegat feia temps. Res de l'altre dijous, vaja.

Aquesta política d'autobombo i pandereta d'una esquerra que d'esquerres només en té l'autodenominació em molesta i em repugna. Parlar de girs socials a mitja legislatura quan no s'ha fet cap política d'esquerres em sembla d'una hipocresia farisaica que em treu de polleguera.

Li vaig respondre a la meva amiga que les polítiques d'esquerres valen diners i que per a fer polítiques d'esquerres calen diners. Que ja veurem quins diners tindrà el govern espanyol un cop s'aprovi la reforma fiscal que el PSOE vol fer de bracet amb CiU (sí, aquells que els socialistes diuen que són de dretes) per rebaixar l'IRPF i l'IS. Li vaig dir que les polítiques d'esquerres són les que garanteixen la igualtat de fet dels ciutadans, no només la de dret. Li vaig dir que polítiques d'esquerres són les lleis de serveis socials i de pensions que ha proposat la conselleria de Benestar i Família; que polítiques socials són la sisena hora lectiva a l'escola i el Pacte Nacional per l'educació de la Conselleria d'Educació, que política d'esquerres és cablejar tot el país perquè el cable arribi des de Collegats fins al 22@. Perquè són polítiques que igualen de fet als ciutadans i són polítiques que costen diners.

Després que em donés la raó li vaig comentar que, casualment, totes les conselleries que li havia citat eren dirigides per consellers proposats per ERC, aquells a qui ella tenia tanta animadversió per no tenir la patent de cors de ser un partit d'esquerres.

divendres, d’abril 07, 2006

Més enquestes, aquest cop la de la Generalitat


Ahir van presentar la darrera enquesta del CEO (Centre d’estudis d’opinió) adscrit a l’Institut D’EStadística de CATalunya (IDESCAT); del departament d’economia i finances (aquest no té acrònim).

Més enllà de les valoracions diverses sobre els resultats de l’enquesta, que segons els amics del Busot
han estat convenientment amanits, m’agradaria comentar-ne, de manera succinta, tres aspectes:

Primer.- Tot i que CiU deia que actualment governa un partit de matriu espanyola, mai com ara l’agenda política catalana havia estat tant marcada per un debat en una òptica estrictament nacional. No es debat de la gestió o de la sanitat, es debat de l’estatut, de la nació i de la recaptació. En aquestes circumstàncies, lògicament, els partits de matriu nacional són els que en treuen un major rendiment. Per tant CiU i ERC són els que més pugen respecte de baròmetres anteriors.

Segon.- La frontera electoral entre CiU i ERC cada cop està més clarament delimitada. Els votants diletants entre ambdues opcions són cada cop menys i les valoracions generoses als líders dels uns i dels altres són cada cop menors (mala valoració de Carod pels votants de CiU i mala valoració de Mas pels votants d’ERC). Els dubtes són més entre PSC i CiU i entre ERC, PSC i ICV.

Tercer.- Curiositats com per exemple:

Dolors Nadal (cap de llista per Barcelona del PP a les eleccions espanyoles, tot sigui dit de pas, perquè sembla segons l’enquesta que ningú ho recordi) rep la pitjor valoració del seu propi partit (3’06 per sota del 3’53 del votants d’ERC) i les millors valoracions, de CiU, ICV i PSC (4’30, 4’12, 4’09 respectivament).

Es votants d’ERC senten l’estatut com el tercer problema més importants del país (20’3%, més que cap altre partit), i en canvi es mostren com uns ferms defensors del text.

Hi ha diverses sumes que no quadren. Per exemple: sobre sis votants d’ERC nascuts a la UE, un 15% és francès (1), un 35% portuguès (2), un 35% suec com IKEA (2) un 7’8% suís (0’5) i un 7’1% anglès (0’5). Em surten 6 persones, però dues deuen ser mortes... perquè només n’hi ha mitja... o són persones. Aquest n’és només un exemple, però és aclaridor per veure que els dades no estan automatitzades, sinó que han estat modificades al lliure albir del comprador.

No obstant això, com deia fa un parell de dies, d’una enquesta alterada no se’n pot fer cas, d’una sèrie d’enquestes alterades sí. Marquen una tendència per damunt de les alteracions. En aquest sentit, ERC i CiU pugen mentre l’agenda política catalana es situï en el marc estrictament nacional (cosa que CiU no va aconseguir); per això PSC i ICV no volen ni sentir a parlar d’eleccions anticipades ni d’allargar la tramitació de l’estatut.

dijous, d’abril 06, 2006

Onada d'independentistes? (més per en Pedro)

Fa temps en Pedro va fer-me un comentari al qual vaig respondre amb un post titulat Onada de sobiranisme / independentisme? Potser sí, Pedro, potser sí...
 
Ara sembla que el gran (i ho dic en termes de volum) Antoni Franco m'ho corrobora. Ell ho fa en un to diferent (catastrofista, jo era optimista), però crec que en certa mesura admet una mateix tendència: l'independentisme dels no independentistes.
 
Aquí hi ha l'enllaç.

dimecres, d’abril 05, 2006

Més d’enquestes (ERC després dels afusellaments de La Moncloa)

Ja vam dir que les enquestes menteixen sovint. De fet hi ha dos tipus d’enquestes: les que són serioses i detecten estats d’opinió i les que són tendencioses i volen crear estats d’opinió.

Malgrat tot, encara que les enquestes siguin de les segones, de les que pretenen crear un estat d’opinió, si en podem observar una sèrie llarga, podem veure una evolució que de manera més o menys palpable seguirà el batec de la societat. La Cadena SER en fa una setmanalment des de fa anys. Unes enquestes que no fan que en Francino aixequi cap. Són els seus
pulsómetros. En aquests pulsómetros del Grupo PRISA, en ZP sempre és un estadista ben valorat i a punt de repetir majoria, dotat d’un gran tarannà i estimat per tothom. Però fins i tot ell es ressent dels vaivens de l’actualitat i la seva valoració varia segons aquesta. És a dir, que puja i baixa com pugui passar en les enquestes fetes per percebre estats d’opinió, però sempre amb un coixí que és l’amistat periodística o l’estat d’opinió que es vulgui crear.

Per això adjunto aquesta sèrie que permet veure com, d’ençà del pacte del 22 de gener,
fotografiat el 24, el pulsómetro en qüestió no ha fet res més que reflectir el recupermanet demoscòpic d’ERC. És clar que, com més rotund és el no d’ERC als afusellaments de La Moncloa, més recupera ERC la seva força demoscòpica.

Ei, que no he dit que empati amb CiU, que és el què diu l’enquesta, dic que marca una tendència de recuperació de la credibilitat perduda.

... i no sembla que la campanya de les cartes passi factura, la darrera enquesta és posterior...

dilluns, d’abril 03, 2006

Les enquestes menteixen, mai no et pregunten a tu


“Les enquestes menteixes, mai no et pregunten a tu”. Aquest va ser un dels lemes amb què el català (militant del PSOE de Madrid, per ser més concrets) va fer la campanya de les eleccions primàries per ser candidat del PSOE a la presidència del govern espanyol. Això era més o menys pels volts del 1999, quan els precandidats del PSOE eren un basc i un català afincats a Madrid. El director de la campanya fou l’inefable i conspicu Miquel Iceta, IZ pels amics.

Les primàries li van donar la raó. Va guanyar les eleccions i l’aparell sociata el va fer plegar tot i haver estat un líder parlamentari brillant (tot i que amb un recolzament del partit que o fou nul, sinó que el seu propi partit li va fer una campanya de desgast més dura que l PP). Les enquestes havien quedat en entredit, es van equivocar de mig a mig.

En
Saül Gordillo comentava que pràcticament no coneix ningú favorable a votar afirmativament a l’estatut; als afusellaments de la Moncloa. Jo tampoc. Sopant amb uns amics áliens a res que faci tuf de política únicament n’hi havia un, mantenint la tònica de dur la contrària a tot i a tothom fins al punt de declarar-se del “partido”, que admetia estar disposat a votar a favor de l’afusellament de la Moncloa.

Amb tot plegat arribo a la conclusió que l’enquesta de La Vanguardia (diari de gran solvència sociovergent) d’aquest diumenge-dilluns és una gran farsa, una gran mentida al servei de l’amo. De la mateixa manera que cap barceloní creu que el líder més valorat de Barcelona sigui en Clos, cap persona amb un contacte més o menys directe amb la realitat pot concloure que l’enquesta és seriosa.

Fins i tot el líder d’esquerra Toni Soy ho ha posat de manifest en una
reflexió blocaire. Per fer aquestes enquestes no val la pensa ni pagar-les.

Per cert, una vegada un professora de comptabilitat em va comentar que els diaris comptabilitzen les enquestes no a proveïdors (com pensaria qualsevol persona amb dos dits de front) sinó com a despeses en “
publicitat, propaganda i relacions públiques”.

Conclusió: com el mariner de la calma, analistes polítics, no us fieu mai de les enquestes, fieu-vos del què respireu a la feina, a casa vostra, entre els amics...