Es confirma la sospita: Mas fa política a Madrid, Carod i Montilla a Barcelona.

Sí, és un titular que a simple vista pot semblar bèstia. Segur que suscitarà més d’un comentaris retraient-me ves a saber què del nou govern. No importa.

Quan es va fer el pacte rebaixat per l’estatut vaig dir que intuïa que era la torna del pacte per a fer president a en Mas. Van passar les eleccions i els socialistes, tot i perdre, van entendre’s amb ERC. No devia haver-hi hagut pacte, doncs. Aleshores no s’entenia a sant de què venia el pacte a Madrid per un estatut de saldo. Vaig creure que en Mas actuava de bona fe i que el van enganyar com un passerell, vist el resultat final. Semblava doncs que no havia rebaixat l’estatut de tots els catalans per interès propi i de partit, sinó perquè, pobre noi, no en deu saber més i amb la seva ignorància devia haver pactat allò de què va ser capaç.

Avui, però, l’insigne diari “La Razón” publica una entrevista a en Mas en què titula «Hablé con Zapatero de que en Cataluña gobernaría la lista más votada, es decir, CiU».

Concretament, i en el decurs de l’entrevista, entrevistador i entrevistat discorren:

- No hubo compromisos. Lo que había era una reflexión de CiU sobre que, si contribuíamos desde la oposición a grandes operaciones de Estado, las reglas del juego serían respetadas en todo momento.
- ¿Esas reglas consistían en que gobernara la lista más votada?
- Lógico. No hay que poner todo por escrito. En los más altos niveles de la política tiene que funcionar la relación de confianza.

És a dir... que no només es va dedicar a aigualir l’estatut (grandes operaciones del estado), sinó que a més va ser prou passerell perquè li aixequessin la camisa. Amb líders així anem bé per anar a Roma...

Mentrestant un comentarista m’ha demanat que parli de l’aixecada de camisa amb les hores de classe en castellà. A fe que ho vull fer, però atès el seu to i fent-ho venir a colació amb el timo estatutari, m’agradaria dir que mentre CiU utilitza barroerament el Sant Cristo gros Pujol per contra ERC dient que amb ella perilla la immersió lingüística, en Carod li respon,

recollit per l’AVUI, que "l'Estatut diu el que diu i punt, i ara que ningú pretengui fer-li dir coses que potser a alguns ens hauria agradat que digués".

Pinochet i la transició espanyola

Se me’n refum que hagi mort el colpista i dèspota no il·lustrat Pinochet. Era un assassí, un colpista i un dictador.

Ara surten alguns factòtums de la branca neocon de convergència dient que els dictadors d’esquerres són tan dolents o pitjors que els de dretes. No faré judicis de valors.

Estic fart de veure i sentir a parlar d’aquest gran cabró a la televisió com si fos el gran maldecap mundial i la gran preocupació de la bona gent catalana i espanyola. Com si restablir la democràcia a Xile fos la missió històrica de la raça espanyola. Perquè els espanyols i determinats gregaris catalans no tenen més ulls que per veure les misèries hispanoamericanes? Perquè aquesta obsessió malaltissa? La unitat de destí dels espanyols és dur la democràcia a hispanoamèrica? No en tenen prou havent-hi realitzat en èpoques dels reis catòlics alguns dels genocidis més salvatges de la història?

Sembla que amb Xile es pretenguin amagar altres dictadures amb més morts a les seves esquenes que Pinochet. Perquè l’Àfrica no és precisament un continent pacífic. Tampoc l'Àsia. Perquè no es parla dels assassins, dictadors i dèspotes d'aquests altres països?

Més encara, a compte de què vénen tantes lliçons de democràcia si, a Espanya, encara campen pel carrer amb total llibertat i impunitat gent com Milans del Bosch, Fraga i companyia. A compte de què tantes lliçons de democràcia provenen d’un país que va fer una transició que va permetre a tots els responsables de la dictadura quedar impunes de les seves penes?

És mala consciència? No s’atreveixen amb els seus? Ja els està bé que aquí encara corrin lliures alguns governants franquistes?