Civisme i cinisme

Civisme és governar bé. Si hi ha persones necessitades de l’ajuda de l’administració promoure aquesta ajuda. Donar uns drets i intentar fer-los efectius en el menor lapse de temps possible. Civisme és l’actuació de la consellera de Benestar i Família aprovant les lleis de serveis socials i de prestacions. Civisme és no politiquejar jugant amb els drets socials dels més necessitats per fer política, per fer partidisme, per treure vots jugant amb les necessitats de les persones menys afavorides. És molt fàcil dir que si no hi ha finançament no hi haurà drets socials. És molt valent dir que si no hi ha finançament els drets socials s’aplicaran igualment, tot i que amb un període de transició una mica més llarg; tal i com ha fet la conseller de Benestar i Família.

Cinisme és governar malament. Cinisme és governar àrees com benestar socials a l’ajuntament de Barcelona durant 23 anys i, al cap de 23 anys de degradació dels serveis socials i de mala gestió a Barcelona, quan ha esdevingut necessari per la convivència entre ciutadans aprovar una ordenança com la del civisme, votar-hi en contra. Votar en contra de donar solució a un problema al qual has ajudat a crear amb la teva incompetència i pretendre, a sobre, treure vots gràcies a aquesta incompetència.

Responsabilitat i civisme és el què han tingut CiU i ERC millorant substancialment una ordenança mal feta, agressiva i autoritària per fer-la aplicable i positiva per la ciutat.

La vaca cega

En espanyol diuen dar tumbos al fet d’anar caminant amb vaivens violents, amb dificultats. Talment com la Vaca Cega de Joan Maragall, que va topant de cap en una i altra soca. Sempre he vist aquest topar de cap en una i altra soca com un anar d’un costat del camí a l’altre fins a donar-se un cop i seguir endavant, però cap a l’altre costat del camí. Talment sense saber-se ubicar.

Doncs així, topant de cap en una i altra soca, caminant d’esma pel camí de ves a saber què em fa l’efecte que vagi CiU.

He comentat més d’una vegada que no deixa de sorprendre’m com, des que Artur Mas la capitaneja, CiU ha anat d’un costat a l’altre. Ara és social-demòcrata, ara es reinventa liberal. Ara és la més acèrrima defensora de Catalunya, ara és sobiranista, ara fa amics a l’ABC i rep elogis de Rajoy, ara renega dels socialistes ara vol entendre’s amb els socialistes.

Avui un dels amics de’n Mas ha trencat una altra llança en favor de l’entesa amb els socialistes.

Ja he dit en aquest bloc, tal com citava en Joan Oliver a l’AVUI, que hi ha dos tipus de líders, els que tenen un projecte polític i intenten abastar-lo sense renunciar-hi i els que es dediquen a practicar la democràcia demoscòpica i no pretenen transformar el món, que només pretenen adaptar-s’hi. Només pretenen fer el discurs més bo de ser escoltat en cada moment.

A mi em fa l’efecte que aquesta desubicació ideològica de CiU respon en gran mesura a això, a intentar practicar una política demoscòpica, amb unes conviccions limitades o modificades (que no adaptades o modulades) a cada moment.

A mi m’agrada la gent amb conviccions i coherent. Jo no voto gestors, voto polítics. Els gestors ja els triaran els polítics perquè gestionin la seva pròpia utopia.

...i demà... quatre a traïció

Finalment, al cap de diversos intents, demà es reuniran a negociar representants de les quatres forces polítiques que van aprovar el projecte d'estatut a Catalunya amb els representants del PSOE. Només espero dues coses de la negociació a curt termini (a llarg espero l'estatut tal com va sortir del Parlament) el què ja comentava fa un parell de dies: que es pugui visualitzar una negociació entre Catalunya i Espanya i que els negociadiors d'ERC i de CiU tinguin la capacitat de lligar curt al PSC perquè no li agafi síndrome d'Estocolm.

Una de les gràcies de fer participar al PSC del govern de la Generalitat era aquesta, poder-los collar, fer-los governar a Catalunya i fer-los haver de defensar Catalunya. Fer, en suma, que es mullin.

Una de les gràcies de fer que el PSC hagués de defensar els interessos de Catalunya i voler-se treure del damunt la llufa de partit espanyol era que tenien necessitat d'autojustificar-se com a partit català, catalanista i capaç de governar a Catalunya. Necessitaven, per tant, un cop d'efecte com l'estatut; un estatut que, com digué Rajoy i ahir vaig recollir a aquest bloc, en Pujol i CiU mai no haurien aprovat.

Ara és l'hora, doncs, de veure si el PSC opta per Espanya o per Catalunya, un cop s'ha demostrat en la negociació de l'estaut que ambdós conceptes són irreconciliables. És hora de veure si el govern tripartit demostra que el PSC és un partit d'obediència espanyola o bé si aconsegueix un nou estatut. Qualsevol de les dues opcions em sembla prou ambiciosa i qualsevol de les dues opcions podria fer canviar el mapa polític català.

Demà... quatre a traïció. Quatre negociadors que es miraran de reüll, que miraran a què renuncia l'altre, que sabran en tot moment què fan els altres negociadors... bé, potser el palanganero eco-taxidermista estarà mirant la decoració i aprofitarà per fer que li portin uns quants cafès.

Cinc apunts post-nadalencs

Primer.- A en Bono no li han explicat que els problemes, més que aparèixer quan hom vol preservar la riquesa cultural, apareixen quan hom vol imposar una única forma d’entendre el món, d’entendre la vida? Això als Balcans li poden explicar bé, però també li pot explicar bé son pare o son avi, aquell del qual ell es vana dient que era franquista?

Segon.- Amics Pedro i Arseni, al marge de creure que IC-V-EU-i-A és un tumor polític que només s’entén per raó de cert post-materialisme alienat, crec que un tripartit a Barcelona d’esquerres i català, és a dir, amb ERC i CiU, és possible.

Només cal que CiU i ERC sumin més que PSC i IC-V-EU-i-A. En aquest cas, i davant d’un eventual pacte entre ERC i CiU (en què s’haurien de repartir l’alcaldia), a IC-V-EU-i-A no li quedaria altre remei que ser-ne partícep perquè:
a.- A l’oposició amb el PSC, IC-V-EU-i-A quedaria diluïda perquè el PSC és molt més gran i no podria visualitzar-se ni qui són ni quines són les seves propostes o quin és el seu projecte de ciutat (de fet aquest encara forma part dels misteris a descobrir pel Paco Lobatón a Quién Sabe ande?)
b.- A l’oposició, i sense poder lluir com a partit de govern de la ciutat, es quedaria amb les ingents masses obreres que tenen col·locades a Barcelona, àrea metropolitana... des de fa més de 25 anys.

Tercer.- M’han agradat molt les declaracions de Rajoy dient que això de l’embolat de l’estatut és cosa del tripartit, que en Pujol era més seriós i que mai no ho hauria fet. És que aquesta febrada sobiranista que ja està començant a amainar de CiU no se la creia ningú, ni en Rajoy.

Quart. – No entenc perquè els amics d’IC-V-EU-i-A no participen de la cavalcada dels reis. És, sense cap mena de dubte, la manifestació de multiculturalisme ben entès de la nostra cultura. Tres savis de cultures diferents, un blanc (ari?), un ros (magribí?) i un negre (negre?) ofereixen part sengles cultures i tradicions a l’estendard de la nostra cultura.

Probablement els agraden més barreges tant curioses com la de la sopa de Girona, una aberració de la multiculturaliat en què es fa un dinar especial pel dia de Nadal per a musulmans i no se’ls dóna dinar de Nadal sinó que els fan una paella per no contravenir una fe que els diu que el 25/XII és una dia qualsevol.

Cinquè.- Tot i que tard, bon Nadal a tots... i bon 2006!!

L’incivisme d’IC-V-EU-i-A

IC-V-EU-i-A fa 27 que es dedica a xuclar de la mamella de la ciutat de Barcelona. Fa 27 anys que porten la cartera d’habitatge i l’habitatge és el principal problema a Barcelona. Els joves barcelonins són expulsats de la ciutat que els ha vist créixer i que han d’ajudar a fer créixer a menys que es decideixin a compartir habitatge en unes convivències de quart d’ESO que es perllonguen uns quants anys.

De la mateixa manera, IC-V-EU-i-A fa 27 anys que governa l’àrea de medi ambient. Ells, tant ecologistes i tant fil roig (no vull fer comentaris obscens i de mal gust sobre el fil roig, entre d’altres coses perquè l’Imma Mayol potser fa temps que no el troba més enllà de les metxes que es fa al cap per la campanya electoral), els de medi ambient, al marge de certes salvatjades ambientals, tenen un conflicte com un piano amb els sindicats de Parcs i Jardins. Resulta que ara els que empren el fil roig del combat es dediquen a privatitzar empreses públiques. I tot plegat en l’àrea de medi ambient, l’àrea que fa que de manera recurrent els verds autèntics, els ecologistes que no es diuen de debò, perquè ja en són d’ecologistes i no necessiten reafirmar-se, s’estirin els cabells.

Tot plegat, ara aquesta gent tan autèntica es despenja del seu pacte de govern i diuen que no votaran l’ordenança del civisme i que les seves àrees de gestió no l’aplicaran. És a dir els problemes que a la ciutat provoca la ineficàcia en la gestió de les àrees d’IC-V-EU-i-A (Sanitat, Benestar, Habitatge, Medi ambient...) no només no els solucionaran, sinó que ni es prendran les molèsties de mitigar les externalitats negatives que aquestes generin.

Aquest gir en la política d’IC-V-EU-i-A implicarà que abandonin l’equip de govern? No, en absolut, no podrien, fa més temps que estan instal·lats a la menjadora del que CiU ha pogut estar a la Generalitat.

De fet em semblaria més creïble que si ERC apostés per un pacte amb CiU a l’Ajuntament de Barcelona IC-V-EU-i-A s’hi apuntés abans que deixar la menjadora. I aquest pacte és cada cop més possible, només cal que ERC i CiU sumin més que PSC i IC-V-EU-i-A i ERC opti per CiU. IC-V-EU-i-A no podria estar quatre anys a l’oposició sense col·locar als amics de tota la vida diluint-se en una oposició on, al costat del PSC no existirien.

Per cert... i segons la darrera enquesta de La Vanguardia, la Mayol ja només és més ben valorada que l’Albertito. Sembla que l’estrella de la Mayol comença a apagar-se a mesura que les arrugues apareixen al seu rostre palesant la seva edat i que el temps transcorre indiscutiblement per a tots, inclús per aquelles eternes jovenetes rebels vingudes del mar a alliberar els obrers i els treballadors.

El multiculturalisme apàtrida i espanyol d’IC-V

Avui l’e-noticies en una curiosa notícia afirma amb un ànim criminalitzador que comparteixo que el PSC ha votat en contra de l’admissió de Catalunya a la UNESCO. Però, malgrat tot, no deixa de sorprendre’m. Ells són així, són les coses dels sociates... Un dia et surt en Maragall amb un ciri trencat i l’endemà ja aterren altre cop a l’anodina i espanyola realitat.

Em resulta més curiós, però, el fet que, en aquesta votació el pijoprogres d’IC-V-EU-i-A se n’anessin a berenar o a plantar un arbre a la corrida de San Jerónimo per no ser presents en el moment de la votació. Que no eren un partit català i catalanista? Ja n’hi ha prou de dobles morals i dobles jocs! Perquè no admeten d’un cop el què són? Uns pijoprogres espanyols que només es mouen per les propostes estètiques que els facin quedar bé davant d’unes classes socials acomodades amb mala consciència social. Que el país els importa tant poc com la resta de coses que defensen i que únicament els interessa la menjadora, que per això porten 23 anys cuidant del mediambient i de l’habitatge a Barcelona i encara no han fet cap mena d’autocrítica més enllà de dir com s’hauria de fer allò que ells no fan.

Ja n’hi ha prou de fanfarrons de debò.

Ara el què hauríem de demanar als amics de les CUP és perquè s’ajunten amb aquests palanganeros que, quan no tenen un partit de referència espanyol, se l’inventen.

4 a traïció

Una de les coses que més em va agradar de l’aprovació del projecte d’estatut a Catalunya per part de CiU, PSC, ERC i IC-V-EUiA era la visualització del clam de més autogovern i d’un millor finançament de tot Catalunya (bé, del 90%, sempre hi ha minories autistes i extraterrestres).

La mateixa sensació de plaer polític em va produir veure els tres líders parlamentaris del principals partits catalans a Madrid. Amb tres tons diferents però serens, intel·ligents i complementaris.

La meva esperança era que en la negociació hi anessin representants del quatre partits catalans que van aprovar el projecte d’estatut plegats. Que es visualitzés una negociació entre Catalunya i Espanya, que es visualitzés un conflicte i un clam nacional a Catalunya. Però CiU va voler seguir l’estratègia de negociar per separat, com a l’estatut, per sortir a la foto sol. Aquesta ha estat l’estratègia de 23 anys de govern a la Generalitat, que Catalunya no negociï, que ja ho farà CiU en nom seu. Al PSOE li va anar que ni pintat per limitar una negociació entre l’estat i quatre partits polítics per separat.

Un altre inconvenient és que en la negociació que haurien pogut fer plegats els quatre grups en representació del Parlament de Catalunya no hi hauria hagut marge a maniobres bilaterals, no hi hauria hagut marge a la dissidència. És molt més senzill que PSC, CiU o ERC es despengin en una negociació bilateral que en una negociació unitària.

Aquest cap de setmana en Maragall ha hagut de fer unes declaracions que semblaven més de’n Carod que seves per marcar territori al sí del PSC i perquè al PSC tinguin les coses clares, tinguin clar quin és el model que defensen. Però fins on podrà aguantar Maragall?

Les negociacions a quatre bandes són com el joc de TV· dels sis a traïció. Són un constant nerviosisme a veure què fan els uns i què fan els altres. Cap dels quatre sap què ha negociat l’altre, no sap fins on han cedit o han deixat de cedir, no sap fins a quin punt els altres, per sortir a la foto primer poden arribar a cedir.

En resum, que la negociació a quatre bandes no m’agrada perquè no introdueix el conflicte Catalunya – Espanya en la negociació i perquè aquesta esdevé un joc de nervis entre els negociadors catalans, que donen tot l’avantatge a la part espanyola de la negociació.

La pinça (i II)

El meu bloc és més una vàlvula per descarregar-me que una eina per propagar. No obstant això vaig escriure un article fa uns dies (i des d’aleshores no hi he tornat... tot i que escriure un bloc molts cops et fa veure la realitat en forma de píndoles, d’anotacions) parlant del què em semblava una pinça entre CiU i PSC contra ERC que va rebre un parell de comentaris.

Abans de res vull agrair a en Pedro i a l’Indígenes la seva generositat llegint-me. Jo els llegeixo sovint, també.

Per una altra banda, tot i les seves crítiques amistoses, vull insistir en el què comentava. De fet ho centraré en notícies aparegudes els darrers dies a l’e-noticies, gens sospitós de filo-esquerranós. Aquests darrers dies hem assistit, tot i la negociació de l’estatut, a un veritable allau d’exabruptes, que no crítiques, contra ERC. Des de boutades tan simpàtiques com que CiU culpa a Carod del boicot al cava fins a la comparació socialcristiana (democràtica ja no...) que va fer en Duran tot comparant ERC amb una plaga de llagostes. El PSC també s’apunta a la crítica gratuïta amb unes declracions que denotes finesa d’arguments i una escassa habilitat pel cinisme i l’erudició de la Manuela.

És curiós que aquestes invectives de gran transcendència política es facin quan CiU presenta un balanç dels dos anys de tripartit on les conselleries més qüestionades són les del PSC, no les d’ERC i quan qüestiona que el govern no legisla ho fa, precisament, una setmana en què el parlament debat quatre propostes legislatives, de les quals quatres, és a dir, el 100% a proposta de les conselleries dirigides per membres d’ERC.

Tanta mala bava deu tenir alguna raó de ser. O no? Tanta coincidència en el temps entre el què comentava en la darrera anotació i el què comento en la present deu tenir alguna raó de ser. O no?

... i mentrestant en Joan Miquel Nadal defensa la COPE i CiU invita a El Mundo i la Razón al seu dinar de Nadal i passa del Punt... i el PSC vota diferent a Madrid i a Catalunya en una mateixa proposta on marit defensava la postura del PSOE i muller la del PSC. Què pensaran els fills?

A mi tanta tonteria em fa veure fantasmes. Ja sé que els fantasmes no existeixen, però són aparences de realitat.

Fer la pinça a ERC tot preparant un pacte?

En una de les poques columnes que no atacava a ERC que he llegit darrerament a un diari, en David Miró, no sé si per compassió cap a ERC o per què realment ho creu, raonava per on van, al seu entendre, les andanades que ERC està rebent darrerament, no només de la brunete espanyola, sinó que també de la brunete catalana.

No ha estat darrerament, sinó que això ja ve de força temps enllà, que ERC rep per totes bandes. Podria semblar lògic que ERC rebés del Partit Popular en la seva retòrica demagògica que tant agrada a Espanya, però no només, també rep per banda de PSOE i CIU. Recordem que, quan va destapar-se l’escàndol de Perpinyà, les declaracions més dures van ser, precisament, les d’Artur Mas.

Des que ERC va esdevenir partit de govern ha rebut. Des que ERC és el partit català que recolza el govern de Madrid ha rebut; i ara més que mai. Rep apel·latiu de partit sense cultura de govern, partit radical i extremista, partit imprevisible, partit crispador, que s’abaixa els pantalons...

El més curiós és que això ho diuen els que han causat la crisi del Carmel (CiU i PSC), aquells que no volen una oficina antifrau (CiU i PSC), aquells que mai no havien ni pensat en proposar un nou estatut (CiU i PSC)...

Tot plegat quan en el nou govern hi ha departaments que no funcionen i departaments que sí que funcionen... i ningú qüestiona que els d’ERC funcionin. Ningú qüestiona que els consellers Carretero, Bargalló, Huguet, Simó Solà i Cid estiguin fent una feina més que positiva.

De fet, fins no fa gaire, en Josep-Lluís Carod-Rovira era el líder més valorat de Catalunya inclús a les enquestes del CIS en l’època del PP. Ara ho és en Puigcercós, segons les enquestes del Govern.

Insinua en David Miró que aquestes invectives aparentment convingudes no són res més que l’intent de desqualificació d’ERC com a partit de govern per a preparar l’opinió pública de cara a una entesa PSC – CiU i PSOE – CiU. La Santa Espina ho comentava el 25 de novembre quan afirmava que ja s'havia pactat entre PSC i CiU que la força política que obtingui millors resultats en nombre d’escons tindrà la Presidència, mentre que l’altra formació es quedaria amb la Conselleria Primera. En el repartiment de conselleries encara no s’hauria entrat en detalls, tot i que s’apunta a quotes del 50% per a cada partit.

Que dos partits es posin d’acord per fagocitar-ne un de tercer és lògic i fins i tot comprensible des d’un punt de vista partidista, sectari; encara que no sigui un comportament democràticament exquisit. No sé, però, com ho digerirà l’opinió pública; encara que els opinadors professional ja ho estan promovent. El què sí que és trist és que tot això ho facin impúdicament en el moment de negociar el nou estatut i sense comptar que de llurs interessos partidistes en pugui sortir perjudicat el país (la nació?).

O jugar a Espanya o Jordi Pujol

Fa molts anys un home dins CiU va gosar atemptar contra la idea de Jordi Pujol de col·laboració amb Espanya.

Miquel Roca, el pare de la constitució de les renúncies nacional catalanes, va entendre’s amb els senyors Garrigues Wlaker i Florentino Pérez, entre d’altres, per fer desembarcar CiU a Espanya i ,amb CiU, un centre polític que s’hi ha demostrat impossible. Aquesta participació de CiU pretenia també una altre impossible, la participació d’una força política catalana en la política espanyol sense ser-hi considerada com a una força provinciana i regional, aliena al capdavall.

Jordi Pujol, reforçat per l’ensulsida reformista de Roca, va optar per seguir participant en la política espanyola únicament mitjançant el suport i el recolzament parlamentari, mai participant en cap Govern, mal que al llarg dels anys hagi pesat a en Roca i a en Duran (actualment).

Ara que ha plegat en Pujol sembla que el seu hereu pretengui rebentar o patejar-se tot el llegat.

Ja ha renunciat oficialment al llegat social-demòcrata nord-europeu per abraçar el liberalisme.

Ara sembla que renuncia a ser considerat com una força política exclusivament catalana per poder donar el salt a la política espanyola. Ara en Mas ja no renuncia als ministeris i no renuncia a ser un partit de govern a Espanya.

Ara en Mas ja no només fa aproximacions al PSOE amb la lògica pretensió de desestabilitzar el govern català i establir unes eventuals bases per a una entesa futura a Catalunya, sinó que ja cerca formes alternatives de recuperar llocs de treball, poder de col·locació i influències.

Sembla que finalment, l’operació Roca, vençuda i desterrada per Pujol, és la que ha acabat abraçant l’hereu de Pujol... i el que és més curiós, un hereu alçat a coll dels qui van vèncer i enterrar els roquistes (Maria Eugènia Cuenca, Ignasi Guardans, López de Lerma...) com a sector més a la dreta política i més al centre geogràfic

O potser aquest nou gir és un altre cop de volant de Mas mentre intenta buscar quin és el seu discurs com a líder d’un partit? Potser aquest liberalisme i aquesta hispanitat potser no són el punt final de la socialdemocràcia, de la tercera via, del radicalisme catalanista i de la intransigència partidista que fins ara ens ha demostrat des que és líder de CDC.

Ara resultarà que l’operació reformista serà la bona nova... Ara resultarà que que els qui van deixarels crèdits impagats de la campanya de les eleccions de 1986 seran elevats a la condició de futuròlegs del nou catalnisme polític...

Per cert, aquests crèdits no es van renegociar. Ni els interessos ni el capital.