Política i politiqueig

Política

Fa mesos que ha començat la campanya electoral. De fet, algunes vegades sembla que no l’haguem deixat. NO sentim a dir altra cosa que si el candidat socialista és anadlús o és un nou català, que si uns són corruptes i els altres ho són més i si els d’aquí han de demanar perdó o no als de més enllà.

I això no és política, la política són les propostes, a gestió... l’art de gestionar i fer possible la utopia.

I de moment cap partit està començant a explicar quina és la seva, d’utopia. Quin és el model de país que volen.

De moment la campanya està sent de molt baix nivell i de simple confrontació partidista i no ideològica, programàtica o política. I això òbviament beneficia als grans, als que menys difereixen políticament.

La política, doncs, brilla per la seva absència aquests dies.

Politiqueig

Polítiqueig és el què hi està havent aquests dies realment. Això de si tu pactes amb l’un o amb l’altre, si tu ets corrupte o no i si demanes perdó o no. Això no és política i amaga debats més importants que han de mostrar als diferents polítics tal com pensen.

I com que fa uns dies vam estar creuant comentaris al respecte de les eventuals coalicions post-electorals, sobre si ERC i CiU s’entendrien o no i si no s’entenien perquè seria, només transcriuré dos titulars, un de La Vanguardia (26/VII/2006): Duran a Unió: "Defenderé que no se pacte con ERC" i ABC (26/VII/2006) CiU se niega a hablar con ERC de pactos si antes debe pedir perdón a Vendrell

ERC segueix tenint les mans netes segons la fiscalia: quatre apunts sobre el finançament dels partits polítics

Quan ERC va sortir (això de sortir és un eufemisme) del Govern en José María Mena es va llençar al coll dels republicans per dos afers: un conveni urbanístic de Carretero pel qual s’autoritzava una benzinera a canvi de la construcció d’un ascensor al municipi celebrat per tots els veïns i, per l’altra, el famós afer de les cartes d’ERC als càrrecs electes i lliurement designats perquè complissin amb la carta financera dels republicans per a finançar el partit.

En Mena diu que només que s'hagués "doblegat la voluntat contrària al pagament" d'algun afectat a través de "l'ombra de la destitució" a la qual s'al·ludeix en una carta o s'hagués creat un "clima comminatori", hi hauria delicte de coaccions. No s’ha intentat, doncs, doblegar cap voluntat.

Aquesta ràtzia de Mena sembla que ha acabat. No han trobat cap indici delictiu. Ha estat una flor que no fa estiu, tot i que molts sembla que ho hagin desitjat. Canviarà, per exemple, Convergència Democràtica de Catalunya el contingut acusador de Vendrell, al que se li atribueixen delictes, de la seva capsa negra? (iniciativa friki que cap partit seriós s’hauria de permetre).

El què molts catalans no deuen entendre, però, és com pot haver-hi hagut tant de sarau amb el finançament d’ERC mentre l’esfondrament del túnel del Carmel o l’acusació del President de la Generalitat, en seu parlamentària, que CiU cobrava el 3% (i no precisament per a solidaritat) de les obres que adjudicava es va esbandir amb cosa de setmanes. Molts deuen demanar-se perquè hi ha hagut aquesta coincidència sociovergent per martiritzar ERC.

Durant aquesta legislatura hi ha hagut una colla de fets simptomàtics:

1.- ERC va demanar la modificació de la llei de finançament de partits polítics i, per acord de PP, PSOE i CiU aquesta encara no s’ha tramitat.

2.- ERC va proposar la creació d’una Oficina Antifrau perquè vigilés les contractacions de les administracions públiques i evitar, així, casos de corrupció. Aquesta encara no s’ha creat pels enormes entrebancs que hi han posat CiU, PSC, PP i ICV (ara mateix hi ha pendent un informe del Consell Consultiu sol·licitat a iniciativa d’aquestes quatre formacions que deuen tenir por de l’oficina).

Personalment jo no crec que s’hagi de modificar la llei de finançament dels partits polítics. Només crec que s’han d’eliminar les donacions anònimes. Les donacions anònimes són el càncer del sistema de finançament dels partits polítics. Allò que atorga beneficis comparatiu injustos, deutes polítics a qui fa els donatius...

No crec que els partits polítics hagin de rebre, però, més fons públics del que reben, perquè de fet, del què es tracta és de tenir un avantatge comparatiu respecte dels altres partits. No és important disposar de molts o pocs diners, es tracta de poder competir amb els rivals en millors condicions que aquests. Millorar el finançament dels partits, doncs, no farà que aquests necessitin més fons. El què cal, doncs, és limitar que, mitjançant donacions anònimes, 3%, FILESA’s... els partits puguin rebre uns diners que els donin uns avantatges comparatius que no han guanyat ni per les urnes ni pels afiliats.

Només espero, ara que tot aquest sidral ha estat arxivat, que els qui van llençar tot tipus de diatribes contra Xavier Vendrell se’n desdiguin. Amb ell ha quedat clara la provitat d’ERC.. Ha demostrat un caràcter i una personalitat durs, molts durs, propis dels qui tenen les coses molt clares i la consciència molt tranquil·la. M’agradaria creure que aquells qui tant l’han criticat comptin amb persones de la seva integritat en els seus partits (i estic pensant, per exemple, en el corrupte Josep Maria Sala, que s’encarrega de la formació dels socialistes).

CiU vol governar en solitari. De qui acceptarà el recolzament parlamentari?

Avui en David Madí diu a l’e-notícies que hi ha dues opcions possibles per ocupar la presidència de la Generalitat: Mas o Montilla, CiU o tripartit.

És a dir, segons en Madí, barreja d’IZ i Zaragoza, en la propera legislatura només hi ha dues opcions de govern: monocolor de CiU o del tripartit. Diu que des de CiU sí que optem a la presidència, a una presidència forta en solitari.

Com m’he afartat de repetir insistentment, si totes les enquestes diuen que és impossible que hi hagi cap majoria absoluta, quina majoria parlamentària calcula en Madí? Fa temps va dir que els càlculs de CiU eren els de treure 53 diputats i aconseguir que el tripartit no arribés a la majoria absoluta. Els càlculs, doncs, eren i són els mateixos. I només poden ser dos:

1.- Recolzament del partit socialista, per tant, sociovergència

2.- Recolzament del Partit Popular, per tant, Majèstic

Com ja vaig dir, vol dir que si el tripartit no treu majoria absoluta tindran mans lliures per pactar altre cop amb el Partit Popular?

La sociovergència que arriba...

Fa uns dies vaig fer un post sobre els eventuals pactes post-electorals i un altre sobre la candidatura de la Montserrat Tura. Alguns comentaristes van opinar que el que els semblava més factible era la reedició del pacte tripartit. Jo crec que no, ja he anat comentant que el què em sembla més factible és la sociovergència. Enlloc de respondre-ho comentari per comentari ho faré en una anotació/post.

Hi ha dues premisses, gairebé apriorismes, que d’entrada no crec que qüestioni ningú. Primera, que el pacte Mas – ZP no és un pacte circumstancial o conjuntural, és un pacte estratègic i de futur i; segona, que en Pasqual Maragall és un home incòmode per al socialisme oficial.

El pacte Mas – ZP per l’estatut era un pacte que debilitava, i molt, a Maragall i reforçava a en Mas i era, també, un mal pacte per Catalunya, però bo per als seus protagonistes. No obstant això, el pacte Mas – ZP no liquidava del tot a Maragall, perquè no hi havia ningú per a substituir-lo. Calia un recanvi digne.

Personalment crec, i pel què m’ha arribat per persones terceres es confirma, és que el pacte incloïa quatre compromisos secrets dels socialistes a en Mas a canvi del seu vot favorable:

Primer.- La promesa a Mas que feien plegar en Maragall, el candidat socialista més ben valorat i amb més possibilitats de guanyar en les eleccions. D’aquesta manera en Mas, tenint les eleccions més senzilles de guanyar s’avindria al pacte i els socialistes es desempallegarien de Maragall. Aquest compromís satisfeia a les dues parts.

Segon.- El compromís que el candidat amb més diputats fos el president de la Generalitat, és a dir, obviar el sistema parlamentari i assimilar la Generalitat a un sistema presidencialista, la gran dèria de Mas.

Tercer.- Polaritzar la campanya posant com a única díada possible a CiU o al PSC amb tripartit, eliminant del mapa, per tant, opcions com ERC o ICV.

Quart.- Recolzament acrític de CiU al govern socialista i a l’estatut.

Sota aquestes premisses el PSC ho ha tingut molt senzill: per desempallegar-se de Maragall només podien fer-ho portant el pes més pesat del socialisme després de Maragall: Montilla. I així ha estat. Com vaig comentar, la idea socialista és mantenir un cert catalanisme progressista i diletant, que fins ara encarnava Maragall, amb una Montserrat Tura de número dos que actua com a defensora de Maragall i del catalanisme del PSC, ja que a Montilla aquest paper li és de difícil interpretació.

Un cop passades les eleccions si, tal com es preveu des de Ferraz i Nicaragua (seus socialistes) en Mas és president de la Generalitat, en Montilla podrà tornar a l’executiu de Madrid.

Per tant, si tot surt com ho han parit les ments sociovergents, en Montilla haurà fet un viatge d’anada i tornada de la manera que tant agrada a l’aparell socialista: sense qüestionar allò que és millor pel partit, sense pensar què és allò que prefereix personalment: amb vocació de servei als seus, al seu partit.

Per tant, com he dit en diverses ocasions, parafrasejant a Lampedusa, hauran hagut de canviar moltes coses perquè tot segueixi igual.

Tàndem Montilla – Tura per confondre l’electorat

És indiscutible que la Montserrat Tura és una persona d’ordre, per això és la consellera d’Interior, dels mossos, de la seguretat.

Ha estat alcaldessa una pila d’anys i no ha tingut massa problemes per governar amb certa seriositat. No fa l’efecte de ser una dona passional, d’aquelles que, com en Maragall, s’ha de penedir i desdir d’allò que ha dit quan se li ha escalfat la boca en un atac de sinceritat. Més aviat sembla una dona freda i calculadora. Una gran consellera d’Interior, una dona seriosa, complidora i fidel a la seva paraula a la qual no sembla que res se li escapi del guió.

Per això han sorprès les seves declaracions defensant en Pasqual Maragall, passant de’n Pepe Montilla, quan en Montilla clavava l’estilet (la puntilla en llenguatge taurí) i deia que el seu govern resoldria problemes i no en crearia i anava fent propostes que fins ara en Maragall no estava complint. I no ha estat una declaració desafortunada, ha estat per dos cops (que jo sàpiga) que s’ha arrenglerat al costat de Maragall quan els capitans de Montilla començaven a despotricar obertament i pública del qui els ha fet arribar a la plaça Sant Jaume.

Com s’han d’entendre unes declaracions com les de la Montserrat Tura, dona d’ordre i del sector catalanista i maragal·lià del PSC?

A mi, personalment, em sembla d’allò més senzill. Aquestes fugides d’estudi, aquestes defenses acèrrimes de’n Maragall davant dels mitjans de comunicació (mai davant dels òrgans del partit, perquè mai els òrgans del partit li ho han qüestionat) són allò que ha de fer a la Montserrat Tura rebre l’herència del maragallisme que Montilla mai no podrà rebre. Ungir Montserrat Tura com l’hereva de socialisme de tradició catalana exportada i exportable arreu del país. L’hereva dels Raventós, Obiols, Maragall, Serra... aquests dinosaures caducs de la política que han estat sempre la cara amable de socialisme català.

Perquè mort Maragall no quedava ningú que pogués fer la funció de guanyar uns vots als quals el PSC i el seu aparell mai no podran arribar sinó és amb un candidat amb un cert perfil catalanista. No podia ser cap home (Valls, Nadal, Castells) si en Montilla era el candidat i una dona havia de ser el dos. No podien ser ni Chacón (propera cap de llista a Madrid) ni Manuela de Madre pel seu perfil idèntic al de Montilla.

Havia de ser la Montserrat Tura.

La Montserrat Tura és l’encarregada de fer tàndem amb en Montilla per a oferir, entre els dos, els dos perfils que han de poder oferir a uns electors d’allò més diversos. Un perfil de fill de la immigració que, amb esforç s’ha integrat i ha triomfat a Catalunya i una filla de la burgesia benestant catalana, paternalista i ben connectada a unes elits culturals amb síndrome d’Estocolm.

Perquè aquest és el seu país

PD La fotografia és de la Montserrat Tura amb en Joandomènec Ros a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada (amb uns maulets darrera dient-li de tot menys guapa), cosa que exemplifica bastant bé aquesta teoria de la conspiració...

Possibles escenaris post-electorals

En Mas diu que només governarà si guanya en diputats, i que si guanya en diputats ha de governar ell. No deu saber que en unes eleccions parlamentàries qui governa és, a diferència de les eleccions presidencials, qui és capaç de formar una coalició de govern. No li devien ensenyar a classe...

Diu que vol governar sol. Sense ningú.

En Montilla, que es dedica a anar fent propostes de govern mentre desatén el seu ministeri, diu que està disposat a governar de qualsevol manera mentre segueix fent retrets a ERC i demana un govern fort amb hegemonia del PSC. Diu que vol tenir les mans lliures per fer el què li doni la gana.

Sembla que ambdós creguin cegament en llurs possibilitats de ser presidents en solitari, sense necessitar l’ajut de ningú. Això, però, només és a l’abast de les majories absolutes. Els governs de Pujol, o han estat en majoria absoluta o han hagut de comptar, en les primeres legislatures, amb el concurs d’ERC des del Govern i, en les darreres, el del PSC-PSOE de González o el PP d’Aznar.

Per tant, sembla que ambdós creguin cegament amb llurs possibilitats de majoria absoluta. Però enlloc, cap enquesta, cap futuròleg, ningú no sembla capaç de preveure una majoria absoluta en cap partit polític a les properes eleccions (el dia dels difunts per l’enterrament de’n Maragall?). Per tant, si cap d'ells no treu majoria absoluta, i encara que no ho plantegi en públic, quins són els escenaris post-electorals que contemplen Mas i Montilla per ser presidents? Jo personalment descarto que CiU recolzi en Montilla i contemplo, per tant, les següents possibilitats:

A.- El PSC recolza en Mas pels serveis prestats amb l’estatut i l’amistat amb ZP des de fora del Govern. Convergents i socialistes diuen que no s’entendran els uns amb els altres.

B.- El PSC recolza en Mas pels serveis prestats amb l’estatut i l’amistat amb ZP entrant al Govern. Convergents i socialistes diuen que no s’entendran els uns amb els altres.

C.- Tal com diuen alguns convergents, el tripartit no arriba a sumar majoria absoluta i el PP recolza a CiU i a l'Artur Mas. Per ara CiU ha negat cap mena de col·laboració amb PP, sigui per activa o sigui per passiva.

D.- ERC decideix i opta per reeditar tripartit amb Montilla de president.

E.- ERC decideix i opta per entendre’s amb CiU amb Mas de president.

És a dir, que si posin com vulguin, que si CiU manté la seva paraula de no entendre’s amb el PP i de no fer recolzar un govern en minoria de’n Montilla i el PSC, tal com ha dit, compleix la promesa de no recolza un govern de Mas en minoria, ERC tornarà a poder decidir per quin president opta.

I segurament és això el què molestà i segueix molestant a la sociovergència del dolce far niente, que decideixin els qui fins ara no havien decidit res. Els qui fins ara no havien manat.

Per això jo, personalment, crec que tindrem sociovergència, és a dir, o la opció A o la B. Perquè amb l'estatut moltes coses han hagut de canviar i moltes màscares han hagut de caure perquè tot segueixi igual i manin els de sempre.

PD.- Els dibuixos són de'n Joan Vizcarra, el del Jueves i de l'AVUI.

Problemes tècnics... miraré de veure què passa...

Govern de lladres a precari

Tenim un govern indigne de ser-ho. No només perquè està instal·lat en la provisionalitat més profunda sinó perquè actua com a veritable corsari de la política i pretén governar i fer campanya electoral des de la minoria parlamentària mentre allarga la seva agonia en no convocar les eleccions i mentre demana responsabilitat a l'oposició per a aprovar uns projectes fets amb presses per simular una acció de govern que no és, reclamant lleialtat institucional a aquells qui han fet fora del govern i a aquells que no hi ha estat en tota la legislatura.

El govern de Maragall i Saura és un govern que, des que es va expulsar ERC del govern té les hores comptades. No té majoria parlamentària que el recolzi. I no es convoquen eleccions. Es manté un govern provisional que no pot legislar, que no pot fer política; que només pot executar allò que ja estava en marxa i, en part, estava en marxa per aquells a qui van fer fora.

El govern de Maragall i Saura és un govern corsari, filibuster perquè pretén rendibilitzar allò que els expulsats feren. Inclús aprovar algunes lleis amb les quals els socialistes o l’eco dels socialistes no estaven d’acord. Aquests dies es pot llegir als diaris que s’estan intentant dur més lleis que mai al ple del Parlament a veure

En Maragall, a més, jugant fort, va advertir a en Montilla que ja n’hi havia prou de criticar-lo. Que sinó no el recolzava durant la campanya. I ara resulta que en Montilla toca campanes i va a la processó. Defensa el govern i es dedica a fer, al mateix temps que de ministre, campanya proposant beques, infraestructures...

Vaja, que a Catalunya, no sé si tenim el què ens mereixem o no; no sé si som un prostibulari (com deia en Miquel de Palol) o no, però que tenim un govern que fot pena sí. Que no el recolza més que els hooligans d’ICV i el PSC perquè toca, perquè no hi ha altre remei...

La família, el laïcisme, l’aconfessionalitat...

Benet XVI, el papa dels barrets (entre ells el tricorni), ha beneït benintencionadament (al·literació poc reeixida que podríem allargar...) el forat del metro de València. Van morir en gràcia de nostre senyor i això, a dia d’avui, ja és molt...

Les visites papals són una cosa curiosa. Recordo quan era petit, crec que si fa no fa l’any del naranjito, que el papa va passar per davant de casa meva. Tant li fa si la gent és creient o no, el papa gaudia d’una teatralitat important, lligada a una gran capacitat de seducció. Major que la de les estrelles del cinema o els cantants més aplaudits. Encara a dia d’avui les grans reunions humanes són per raons polítiques (vegin-se manifestacions, mítings...) o espirituals (misses del papa, visites a La Meca...).

D’aquest happening a València, però, m’agradaria destacar-ne quatre coses:

La família.- Sempre m’ha fet molta gràcia veure homes pretesament cèlibes i dones que mai no han tastat els pecats de la carn, que han lliurat la seva vida a una espiritualitat omnímoda, pontificar sobre la família. Què en saben ells de la família? Quants plats han hagut de netejar als seus fills i marits? Quantes vegades han anat a cercar als fills a l’escola? Quantes nits han passat en vetlla patint pels éssers estimats?

El Papa.- El papa que mana ara per ara és un papa molt diferent del que hi havia fins ara. Més enllà de la solidesa intel·lectual i l’escàs vedetisme mediàtic, no deixa de sorprendre’m la recuperació d’antigues i en desús peces de roba papal (només ens falta veure una desfilada de moda religiosa...) i actituds tan pietoses com la fer-se crear un mico-clima a la zona de l’altar on havia de fer la cerimònia as València. Franciscans arremangueu-vos els sacs!!

La indissolubilitat.- No sé per quins set sous ha causat tanta adhesió en l’església aquelles coses indissolubles, tan bo com és el cacau soluble (per no dir marques ni colors)... Primer comencen amb les homilies per la indissolubilitat d’Espanya dels germans i monsenyors Rouco i Cañizares i ara segueixen amb la indissolubilitat de la família (d’home i dona, of course).

El Govern espanyol.- Si l’estat espanyol és un estat aconfessional no em sembla bé que el president del govern no vagi a la cerimònia del cap d’una església amb la qual hi ha un concordat celebrada a l’estat que ell presideix si no hi ha causa verossímil que ho impedeixi. No es pot limitar a una simple reunioneta. Això fóra lògic en un estat laic, però l’estat espanyol no ho és, és un estat aconfessional.

Tot i això, també em molesta la demagògia que alguns empren en dir això perquè, si en ZP anés a una cerimònia musulmana, jueva o evangèlica, probablement, molts d’aquests es posarien les mans al cap. I amb aquestes confessions també hi ha concordat (crec que no se'n diu concordat, però).

Com a mínim aquest cop la vice-presidenta de la Vega no estava fent exhibicions de danses a l’Àfrica austral...

El metro del Carmel li el metro de Jesús

Molts diuen que la política és un estadi de la vida, una etapa de servei públic i d’altres coses per l’estil per denotar que no és llur professió, perquè en tenen d’altra, de professió. Per altres, la política és una professió, una dedicació, la seva feina, allò que saben fer. Però com a feina, és una feina ben diferent de les altres i és que fer les coses bé o malament no és garantia d’èxit ni de fracàs professional, ni tampoc tot el contrari...

Als Països Catalans en tenim dos exemples ben clars. Dos exemples, a més, pràcticament idèntics... deu ser que els Països Catalans encara existeixen...

Un exemple (Exemple 1) és el de Joaquim Nadal. Diuen que és catedràtic d’història, però això talment ja deu haver passat a la història perquè la majoria dels seus alumnes ja deuen estar jubilats. Des que fa d’alcalde de Girona, de conseller multimediàtic, apagafocs i portaveu del Govern que a classe el deuen trobar a faltar.

Fet 1: En Quim, just arribar a la conselleria d’obres públiques, ell que és historiador, va decidir que calia canviar el traçat del nou metro que s’estava fent a Barcelona.

Fet 2: Conseqüència: túnel avall, pisos avall i un munt de gent a l’hotel, al psicòleg, al psiquiatra i munts de diners per indemnitzar sense que ningú denunciï al Govern.

Estalvi: Si s’haguessin fet alguns estudis s’hauria estalviat sofriment i diners públics, a part del temps que el metro trigarà de més a més.

Conseqüència: En Quim Nadal, com que deu resultar tan bon conseller i la conselleria li queda petita, assumeix les funcions de presidència que el defenestrat Bargalló va heretar del defenestrat Carod:

Lliçó: Que se t’enfonsi un túnel t’ajuda a promocionar-te laboralment? Com a norma general no... però a voltes sí...

Un altre exemple (Exemple 2) és el que abans d’ahir va tenir lloc desafortunadament a la bonica vila de València, terra de falles, taronges, paelles i, sobretot, de falleres. Allí tenen de conseller d’Infraestructures i Transports un tal José Ramón García Antón (aquí els pares de la criatura van tenir gràcia i van fer un rodolí).

Fet 1.- Fan un metro a València, com a tota ciutat que es preï, moderna i dinàmica. També tenen la ciutat de les ciències i les arts i moltes altres coses. Com que fer totes aquestes obres és molt car i cal inaugurar-les totes (tal i com es van inaugurar tots els trams de 100 metres del transvasament de l’Ebre en el seu moment) calia estalviar per algun costat. I segons sembla i es desprèn de la premsa, van estalviar en mesures de seguretat i en formació dels conductors (el devien ensenyar allò de “para se un conductor de primera acelera, acelera...” i els devien regalar 50 fitxes dels autos de xoc)

Fet 2.- Aquest metro s’estampa sota el túnel de Jesús. Va al doble de la velocitat adequada i no frena ni pel conductor ni per les mesures de seguretat. 41 morts, diversos ferits i traumes diversos.


Fet 3.- La Generalitat Valenciana anuncia que s’avançarà a l’empresa del metro i a les asseguradores i que pagarà 60.000€ per mort (deu ser la cotització a dia d’ahir...) per evitar denúncies i mals majors. Psicòlegs, traumes, pasiquiàtres, desesperació i vides (les unes mortes i les altres amputades per les morts terceres)...

Conseqüència.- El propi conseller diu que no és moment de parlar de responsabilitats ni de mesures de seguretat. No sembla que pretengui plegar ni que el vulguin destituir*.

Lliçó: Et descarrila un metro, et moren 41 persones i com si res. Vas fent declaracions i rodes de premsa. Com si no anés amb tu el pollastre.

Conclusions als dos exemples:

Conclusió 1.- Els metros estan predestinats a estampar-se. És una conseqüència natural de la vida i no se’n pot culpar a ningú. És una llei que es compleix inexorablement

Conclusió 2.- Hi ha certs polítics (en aquest exemple, tant socialistes com populars) que tenen més barra que el Bailèn 22 i que costa més desaferrar-los de la poltrona que arrencar-los quan juguen a arrencar cebes.

Conclusió 3.- En política no es pot dir que hom s'ha equivocat ni quan hom se n'adona, i cal aprendre que, en equivocar-se, cal treure pit i dir als altres: "I tu, més!" (bo i parafrasejant Salvador Cardús).

L'ocàs dels líders

No... no em refereixo a la selecció espanyola. Van perdre a mans d’un català i ja són a casa, van tornar-hi amb la cua entre, però això no és l'ocàs dels líders, no eren líders de res.

L'ocàs dels líders és la conclusió de l'entrevista de la Mònica Terribas ahir al president Maragall de fa uns dies. Tot sigui dit, gran entrevista per la periodista i pels realitzadors. Mai no s'havia parlat tant d'aquest gènere periodístic vingut a menys i mai no s'havia valorat la realització d'una entrevista com s'ha fet aquests dies.

Fa uns anys a Catalunya hi havia un colla de líders més o menys carismàtics que defugien de les cotilles dels seus partits. Líders amb idees pròpies i ritmes propis. Intel·lectuals més que gestors.

I ahir va quedar clar que aquesta espècia de polítics s'ha extingit. Enterrat Pujol, superats Ribó, Benet, Barrera i tota aquella generació, només quedava Maragall. Maragall ja és enterrat.

Potser quedava en Carod... ja veurem si sobreviurà més andanades mediàtiques...

Alguns han volgut veure, amb encert, que amb la desaparició de Maragall, desapareix l'antipujolisme i, per tant, el pujolisme. Que entrem, en fi, al postpujolisme. Però més enllà d'això, deixem una era de lideratges inqüestionats per entrar en una altra amb uns dirigents sòlids, ben preparats i bons gestors, però que no emocionen ni són capaços de vorejar la fina línia que separa l’exabrupte de la genialitat.

Aquest és un debat que fa anys va haver-hi a Espanya. Plegaven González i Guerra (de la primera línia política, que no mediàtica...), plegava el dinosaure Fraga (de la política estattal, nod e l’autonòmica), plegava Suárez, Anguita... i donaven pas a uns líders més grisos: Zapatero, Aznar, Llamazares...
La majoria d’ells són els líders d’una transició que hem trigat massa a jubilar...