Sociovergència

El govern amic de Madrid llença senyals de fum: dos alcaldes convergents reus de la justícia han estat indultats, és a dir, segueixen sent culpables però, grciosament, el govern, mitjançant el rei els perdona els delictes, fa la vista grossa. Un, reu de prevaricació administrativa, l'altre reu de prevaricació mediambiental.

Vaja, que la justícia és igual per a tots. Sobretot si tens un govern amic.

Info Catalunya

Ahir vaig rebre la bona nova pre-electoral. L’Ajuntament de Barcelona envia una guia de la ciutat cada 4 anys, coincidint amb l’any en què s’inauguren les obres i hi ha eleccions. La Generalitat ha continuat allò que en Mas va iniciar fa uns tres anys llargs, també abans de les eleccions, que consisteix en un opuscle d’autobombo i plateret.

Què ens ven, doncs, el govern socialista com a obra de Govern amb marcat caràcter pre-electoral? Què ens expliquen que han fet?

Mirat per pàgines, les iniciatives iniciades per consellers d’ERC són, a part del missatge del president de la Generalitat sobre el pacte nacional per a l’educació, i llevat de les pàgines 1, 2 i darrera, són aclaparadores respecte de les propostes de les conselleries conduïdes pels altres partits. El còmput és el següent:

ERC 16 pàgines (Pacte nacional per l’educació, televisió digital terrestre, gespa artificial en camps esportius, nou sincrotó i supercomputador, llei de prestacions, modernització del DOGC, noves delegacions territorials del govern i crèdits per a l’emancipació juvenil).

PSC 2 pàgines (prevenció del càncer de mama, desplegament dels mossos i metro directe al Prat)

ICV 2 pàgines (memorial democràtic, pla de sanejament de les aigües residuals urbanes i ampliació del parc d’aigüestortes)

Hi a pàgines que les sumo com a mitja perquè hi ha pàgines amb dues notícies diferents.

En resum, i ja ho he dit algun cop, em molesta que es menystingui la tasca d’ERC al govern més enllà dels pollastres que han creat els socialistes al govern (3%, Maragall col·locant la corona, túnel de Carmel...). I em molesta que els socialistes facin demagògia i em fa riure que els ecos s'autodenominin l'única esquerra responsable i intel·ligent.

És ridícul que el govern bipartit socialista intenti apropiar-se d'una manera tan espúria d'una obra de govern que no només no és seva, sinó que, a més, probablement no l'haurien protagontzat tal com s'ha fet, perquè moltes iniciatives republicanes van quedar bloquejades per les reticències socialistes, com l'oficina antifrau, la divisió territorial de Carretero, la llei de prestacions socials...

I perquè el Marc Ponts, de Terrassa, no se m’enfadi, dues coses. Primera, defenso la feina feta pels consellers d’ERC davant en el sí del govern tripartit i davant de la, crec, escassa feina de la resta dels consellers del Govern. Res més. De l’altra, comparteixo les paraules del Carles Agustí (llaaaaaaaaaaaaaaaaaarg currículum), de CiU i que utlitza el mateix logo del PSC-PSOE i de la mateixa agruipació canària que jo, dient que els socialistes, d’esquerres, en tenen ben poca cosa. Certament sempre he pensat que els socialistes de socialistes en tenen tant com jo de capacitat per resumir

Maoistes

Fa uns dies vaig dir que la campanya s’embrutava i entrava en el pantanós terreny de la corrupció. Pantanós pels partits i els sicaris d’aquests que l’empraven com a arma llancívola. Ara, però, tot plegat s’estan superat i estan entrant en la desqualificació personal pel currículum. Pel currículum d militància política, perquè si fos pel currículum acadèmic, Piqué ja podria ser investit president i en Montilla i en Saura fer-li les fotocòpies.

Resulta que en Montilla critiqués a Mas per no haver lluitat per Catalunya des de cap altre lloc que no fos la poltrona oficial. Al marge de convenir aquesta afirmació com a certa, podríem afegir-hi la afinitat temporal que va tenir amb la família Valecasas, quan festejava amb la germana de l’ex-ministra i ex delegada del Govern a Catalunya. Filla del qui era aleshores rector de la Universitat de Barcelona, en la qual Mas va ser un bon escolanet, aplicat estudiant amb unes conviccions democràtiques encara per revelar-se. Els socialistes contrastaven que en Mas mai no va lluitar contra el franquisme ni contra el seu antic sogre.

Suposo que la desesperació socialista i les ànsies de golejada convergents ho provoquen. Però les invectives infantils sociovergents, tanmateix, només poden conduir a la desconfiança de la política i a fer confiança en qualsevol de les altres opcions possibles. Inclosa la dels intel·lectuals outsiders.

Madí, el potro de la Bonanova

Ahir Madí, “potro de la Bonnova”, va contraatacar afirmant que en Montilla “defensava més aviat la política de la Xina” quan estava al Partit dels Treballadors d’Espanya. Per descomptat, la nota dels serveis de premsa de CDC no recull les paraules que el seu cap va proferir amb la boca calenta.

Però en Madí, que si seguim mirant els currículums estaria al costat de Montilla i Saura, tot i que no perquè hagués estat pencant per llaurar-se un futur millori sortir de la pobresa precisament, ha col·laborat a mantenir alt el to de la campanya. Ell és un animal, però no polític, sinó un animal en el sentit de ser incapaç de contenir els seus sentiments d’odi racial més baixos i de classisme més antic.

Per cert, si ha quedat contrastat que algun dirigent hagués lluitat contra el franquisme i per Catalunya des del front que sigui, aquests són els altres tres candidats: Piqué, Carod i Saura.

Camarada Teixidor

Però si seguim en la família del marxisme i les seves derivades, a més del roig Piqué, també hi trobarem a l’ínclit i de moda Fernández Teixidor. Avui en la premsa digital amiga hi apareix un article demolidor sobre el qui va ser conseller de CiU. Tal com vaig dir fa uns dies, no sé si és ruc o corrupte, però amb amics així, no el vull de diputat i, menys encara, de conseller del govern del meu país. Espero que si d’aquí a les eleccions es clarifiquen una mica les seves relacions amb la màfia russa, en Mas el faci plegar.

Campanya convergent

No entenc perquè des de CiU s’està intentant realitzar una campanya d’alta intensitat, radicalitzada i que tendeix cada cop més a l’insult. No entenc perquè tanta ambició en voler guanyar de golejada quan l’Aznar ja va demostrar que el millor és la “lluvia fina”. El gran actiu de CiU són els escàndols i la mala imatge del tripartit. Per guanyar, CiU només necessita presentar-se com el partit que va gestionar amb mediocritat i grisor Catalunya durant 23 anys. Han de demostrar que són com La Caixa, aquells que, tot i indesitjables, són seriosos i la gent sap que hi pot confiar els diners.

Aquesta il·lusió de’n Madí per escopir a la cara dels rivals, només els durà a perdre vots.

Manual de campanya socialista

1.- Eleccions al Parlament de Catalunya

• Alliberament d'algun peatge (¿?)
• Traspàs de les rodalies de RENFE (¿?)
• Increment pressupostari de les inversions a Catalunya (ja veurem fins on es negocia i qui ho vota)
• Pública predisposició a parlar de l'aeroport (¿?)
• ...

2.- Eleccions municipals

• Traspàs del castell de Montjuic a Barcelona (¿?)
• Compliment de Carta Municipal de Barcelona (¿?)

Tant de bo hi hagués eleccions més sovint...

ERC (25).- Partit consolidat i amb camp per a créixer

Posts previs:
Porra pre-posts
PSC (37).- Renunciar a tot per principis, lleialtat i sortir a la fotografia

Fins fa uns dies totes les enquestes i totes les persones vaticinaves un futur negatiu per a ERC. La porra que jo vaig fer com a pòrtic d'aquesta sèrie de posts era una porra que vaig fer amb un grup d'amics abans dels racòmetres i de les enquestes d’El Periódico. De fet aquestes enquestes encara retallen els resultats d’ERC respecte de les actes de dipuatts que actualment ostenta ERC, però força menys que el què deien lesfonts pretesament ben informades.

Jo, en canvi, creia i crec que no, que ERC no baixarà (xarxa de blocs convergents no m’ho tingueu present...), inclús que potser pujarà. Els motius? Aquí en van alguns:

1.- Després de les darreres eleccions al Parlament i al Congrés ERC ja no és un partit petit. Ja no és aquell partit que calia votar carregat de consciència i militància i que de manera conscient i militant se li exigien responsabilitats i una actitud tant heroica o més que la del propi votant. Votar ERC és una opció més al mercat, probablement més carregada d’ideologia que d’altres, però una opció més.

2.- La frontera electoral amb CiU és cada cop més definida. Els transvassaments de votants entre aquestes opcions són cada cop menors. De fet la darrera enquesta del CIS ho indicava amb un claredat espectacular. Els electors de CiU menyspreen ERC i els d’ERC a CiU. No crec, doncs, que gaires vots puguin anar d’un a altre partit. Aquest aclariment de la frontera electoral entre ambdós partits va produir-se a les generals de 2004 quan ERC ja havia optat pel Maragall enlloc de Mas.

3.- La mateix enquesta del CIS denota una cosa que els estrategs de PSC-PSOE i CiU potser esperaven que passés més tard. Esperaven que el bluff de l’estatut durés més i més. Però aquesta enquesta ja denota que la majoria de catalans creu que “l’estatut ha quedat molt retallat i no satisfà les aspiracions de Catalunya” i que “aquest estatut no solucionarà els problemes de finançament de la Generalitat de Catalunya”. No crec, per tant, que la ciutadania comparteixi el no a l’estatut que va fer ERC, però sembla que ja ha entès el perquè i que comparteix el perquè. Pot no compartir l’exteriorització del descontentament, però sí el fons. I en tot debat polític, el més important és guanyar el combat ideològic, perquè aquest és el que assegura la victòria electoral en el mig i llarg termini.

4-. Personalment crec, i ja ho he manifestat algun cop, que ERC pot vendre una bona obra de govern. L’ha de saber explicar i contextualitzar i ha de saber explicar que tot allò que ara intenten vendre els consellers del Pozo (sisena hora, pacte nacional per l’educació...), Figueras (subsidis, llei de la infància...), Castells (pla territorial sectorial dels equipaments comercials...), Sabaté (millora de finançament dels ajuntaments catalans) entre d’altres és obra d’ERC, encara que els fessin fora del govern.

5.- Després de mesos de decaïment de la moral republicana, d’ençà l’expulsió del Govern, em fa l’efecte que aquest està remuntant. I no hi ha arma més potent que la il·lusió i la capacitat d’engrescar

Per això crec que ERC pujarà, ja sigui fins els 24 diputats, 25 o... ves a saber...

La corrupció arriba a la pre-campanya i apunta a CiU i PSC

No hi ha campanya complerta sense acusacions de corrupció I aquesta pre-campanya comença forta i els mèdia ja han començat a esbombar acusacions a tort i a dret i a apuntar amb el dit a alguns membres de PSC i CiU; de CiU i PSC, els dos clàssics catalans en parlar de corrupció.

En Lluís Bou fa, avui, una excel·lent crònica relatant com s’han esdevingut i acompassat les diferents filtracions dels diversos casos de corrupció i quin paper hi ha jugat els mitjans de comunicació. Per exemple el paradigma del bon periodisme, El País i la SER, es va dedicar a propagar la informació sobre la relació entre la màfia russa i l’exconseller, número 4 de Mas, Fernández Teixidó el dia abans que es fes pública la relació amb els mateixos individus d’Eduard Planells, subdelegat del govern central a Barcelona, socialista, doncs. Per descomptat, la filtració sobre Fernández Teixidó ha eclipsat la sospita sobre la provitat del governant socialista. Ètica en la política i ètica en el periodisme; perquè polítics i periodistes sempre han estat dues espècies que es retroalimenten.

De l’Eduard Planells no se n’ha sabut gran cosa, doncs. De’n Fernández Teixidó sí. Que la cúpula de CiU la marginat i condemnat a fer sol, abandonat, lluny de la seu de CDC, una roda de premsa per desmentir-ho adduint que no coneixia la condició de mafiós del seu interlocutor. Algun cop m’han demanat què és pitjor, si la ignorància o la indiferència. En política, tant perillós és ser ruc com ser un corrupte. I el número 4 de CiU, o és un ruc o és un corrupte. D’això no n’hi ha cap mena de dubte.

La màfia russa, a més del socialista Planells i el convergent Fernández Teixió, sembla que també ha extès els seus tentacles a alguns alcaldes de la federació. Segons filtren alguns mitjans, la investigació policial podria afectar algun ex-president de la Diputació de Tarragona i alcalde del Baix Camp. Res confirmat, però tres sospitosos i tots tres amb càrrecs presents o passats molt rellevants en els seus partits polítics. Vaja, que no eren militants que anessin per lliure...

Al mateix moment, el Partit Popular ha dut a la fiscalia als socialistes de pagar summes sumes de diners a amics seus per fer informes copiats d’internet i, més encara, copiats d’altres informes que s’havien cobrat prèviament. I dic amic perquè resulta que Antoni Gutiérrz Rubí és l’amic de Miquel Iceta que realitza, al bloc del portaveu socialista l’apartat “Zona Web núm. 52 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.”

I mentrestant el PP, que mai no ha governat a Catalunya i, per tant, li resulta difícil corrompre-s’hi gaire, ICV i ERC, resten al marge gaudint de l’espectacle.

I em deixava el clàssic: Ignasi Farreres. No es pot parlar de corrupció a Catalunya sense citar Unió, Ignasi Farreres i els casos Treball i Turisme. Ara la fiscalia li demana 5 anys de presó. Però el cas és que, per ara, en Farreres encara no ha visitat el Trullo, Chirona, ni hi ha hagut de lluitar per una pastilla de sabó com ja ho va fer el responsable de la formació dels socialistes catalans, Josep Maria Sala, per l’afer de FILESA-MALESA i TIME EXPORT.

Podríem parlat de molts casos més per ambdós costats, però per ara no n’han sortit més. Encara... i esperem que no en morin més a Laos...

Llàstima que PSC-PSOE i CiU no van voler revisar la llei de finançament dels partits polítics tal i com va demanar ERC; tampoc van voler crear l’oficina antifrau com demanava ERC, també van estigmatitzar ERC per unes pràctiques que, conduents a un finançament independent dels donatius anònims i la generositat desinteressada o no de terceres persones, són plenament legals segons la fiscalia.

El festival ha començat. A veure si, un cop acabada la campanya, descobrim qui s’ha aprofitat més dels calés que els catalans paguem mitjançant els nostres impostos i que ells es comprometen a gestionar amb transparència i provitat.
I un cop hagin acabat de rebolcar-se pel fan de la corrupció i acabin dient “i tu més”, els catalans els puguem enviar a pastar fang.

Màximes ecosocialistes

Deixa el comunisme i abraça la nova fe de l’ecosocialisme quan descobreixis que el vermell no t’escau tant com el verd festuc.

No llegeixis llibre i, si en llegeixes, que siguin curts, altrament estaràs col·laborant en la desforestació el planeta.

PSC (37).- Renunciar a tot per principis, lleialtat i sortir a la fotografia

Ho he repetit fins a la sacietat. El PSC-PSOE ha renunciat al seu millor candidat. En conseqüència, doncs, ha renunciat a guanyar les eleccions. És plàcida l’opinió pública en convenir que els socialistes perdran pistonada.

L’acord de la Moncloa els va costar i els va permetre als socialistes, al mateix, temps ventilar-se en Maragall i, ventilat aquest acabar amb la doble ànima socialista: catalanista i socialdemòcrata. S'ha acabat doncs aquesta dicotomia. L'aparell del PSC, transfigurat en un conat de Freud, ha mort el pare, la mare i ha forçat la tieta. Ha exercit de senyor Esteve que s'ha venut l'empresa familiar per anar-se'n de viatge a Punta Cana (això sí, tot inclòs).

I si d’un tot en treus una part, per petita que resulti, el resultat és sempre inferior.

Personalment sempre he cregut que les interpretacions dels resultats electorals basades en una hipotètica abstenció diferencial són una farsa que no s’aguanta ni amb cola i que té una certa component etnicista. I d’aquesta manera interpreto com a inútil i etnicista la crida desesperada de’n Montilla a la participació dels “catalans nascuts a fora”. Tal com deia en Pep Giménez, què dirien els intel·lectuals lliurepensadors socialistes si, des d’ERC o des de CiU, es digués que seria convenient una major participació dels catalans amb avantpassats a catalunya de més de 4 generacions? Els dirien nazis. I tindrien raó.

Si a això hi afegim que la majoria de problemes que ha tingut el tripartit pengen de conselleries socialistes (Carmel) o provenen directament de militants socialistes (Maragall i el 3%) o que els consellers més inútils que han passat pel govern són socialistes (Mieras i Rañé estan d’enhorabona perquè la Carme Figueras encara els ha fet bona), la baixada és lògica i necessària.

El PSC-PSOE només pot salvar-se d’una baixada major gràcies a fer desaparèixer ICV en aquest nou govern bipartit i recollir alguns vots que l’eco-dels-socialistes hauria recollit en un govern coral i tripartit. ICV no podrà fer ús dels tentacles del govern perquè la maquinària socialista controla i esborra del mapa mediàtic molt més fàcilment dos passerells d’ICV que 6 consellers d’ERC i dos consellers d’ICV.

Per tot plegat imagino que, dels 42 diputats que té actualment el partit socialista, no arribaran a la quarantena.

Però això no importa, perquè aquest sacrifici l’haurà fet l’aparell del PSC de manera conscient. Així com s’ha fet també amb diversos alcaldes (la pobra Montserrat Gibert de Sant Boi està rebent “mobbing polític”, la qual cosa es podria tipificar com a delicte electoral, potser).

Als socialistes els importa manar als ajuntaments i diputacions i, mentre els tinguin, la Generalitat no importa. Per això es poden permetre perdre conscientment unes eleccions, més encara si amb això tendeixen ponts amb CiU per a explorar un eventual pacte de governabilitat a Madrid.

Ja ho deia en Guerra que “quien se mueva no sale en la foto”. I ni en Montilla, Iceta, de Madre, Castells, Zaragoza, Nadal... s’han mogut.

Sociovergents a les creus de Sant Jordi 2006

Simptomàtic del què ens espera són les creus de Sant Jordi 2006:

Polítics nacionals: Miquel Roca (l'home que va aconseguir que una nefasta constitució no fos nefasta. Fos pèssima.) i Narcís Serra (cunyats i exponents d’una transició mal feta)

Polítics bascos: Josu Jon Imaz (la revolució espanyolitzadora del PNB en contra d’Arzalluz i Egibar) i Odón Elorza (un mohicà com Maragall? una cara amable del jacobinisme socialista?)

Casualitat? Tornem al país que quan vol fer un teatre en fa dos, un per cada facció de polítics? Que quan vol repartir un premi en reparteix dos?

...malament anem... malament pinten les coses si això és el què ens espera per quatre anys...

Porra pre-posts

Les vacances i una reentrada a la feina d’un ritme endiablat no m’han permès reprendre el bloc amb l’assiduïtat que desitjaria. I quan hom s’habitua a escriure un bloc, li resulta difícil deixar de veure pastilles de la realitat com a píndoles, com a anotacions.

Generalment en aquest bloc només parlo de política i, de política i de fets rellevant, aquest estiu n’hi ha hagut un munt i, tots aquests afectaran d’una manera o una altra en els resultats amb què, per Tots Sants, els catalans renovarem el Parlament de Catalunya.

Per tant, per fer referència a aquest cúmul d’esdeveniments ho faré individualitzadament, partit per partit. Ara proposaré uns resultats possibles, que jo crec que es produirien a data d’avui (per Tots Sants potser en serà un altre...) i miraré donar-ne l’explicació, partit per partit, en posts successius.

Com a deveu saber, aquest exercici no serà ni científic ni infal·lible, ja em vaig equivocar vaticinant la Tira com a possible número 2 del Montilla. Però són els que el nas em fan ensumar i les orelles intuir.

CiU -> 50 diputats
PSC-PSOE -> 37 diputats
ERC -> 25 diputats
PP -> 15 diputats
ICV -> 8 diputats

Aquesta porra la vaig fer abans del primer Racòmetre, que llevat de l’ascens que dóna a iniciativa, coincideix a grans trets amb el meu nas.

Un apunt sobre l’empresa que fa aquestes enquestes. Els de RAC1 afirmen que és l’empresa que va acotar més el resultat de les eleccions de 2003 d’entre totes les enquestes. Crec recordar, però, que les enquestes de feed-back eren les enquestes encarregades per CiU, no ho eren de cap mitjà de comunicació.

El ministre – candidat

Són coses que deu tenir el poder això d’emprar-lo de manera que no respongui a la seva finalitat, a l’interès social en suma. En dret, de l’ús de l’administració i les potestats administratives per raons distintes de les que les fonamentes se’n diu desviació de poder i està prohibida per l’ordenament jurídic.

Doncs bé, en la nostra tradició (cultura si ho preferiu) política sempre hi ha hagut una figura que m’ha regirat les entranyes, la del ministre candidat (o la del conseller candidat en el cas català, que només s’ha produït clarament en el cas del conseller en cap Artur Mas).

Avui apareix la noticia que el ministre Montilla ha signat un conveni amb la Generalitat de Catalunya per fomentar l’ús del català en les noves tecnologies. No és matèria del Ministeri del Cultura? Òbviament aquesta subvenció, aquest dispendi de cabals públics per una finalitat tan encertada, no té altra finalitat que pal·liar el gir espanyolista del PSC.

Aquest ús barroer, però, d’un ministeri com a plataforma electoral no és nu en absolut, recordem, sinó, el ministre Jaume Matas, de Medi Ambient. Mai les Illes Balears havien estat tan visitades per un ministre de medi ambient, ni mai tantes coses havien tingut relació amb el Ministeri de Medi Ambient en les balears.

Repeteixo doncs, que de la mateixa manera que em vaig alegrar que el conseller candidat no guanyés, desitjo que els electors catalans penalitzin l’ús partidista que estan fent els socialistes en general i el ministre – candidat Montilla en particular de l’administració pública, és a dir, de tots, siguiem o no socialistes.

Governar a qualsevol preu i amb qualsevol soci (menys amb ERC)

Excepte el titular de Duran Lleida (que ja vaig citar fa uns dies) tots dos són d'avui a Vilaweb i a El País.

Apunts estivals II: El cercle tortuós (socialista, per descomptat)

Tinc la fortuna de treballar en quelcom que m’agrada i envoltat de companys de feina agradables, però la tranquil·litat de l’estiu és molt agraïda. Més encara quan pretens bolcar qualsevol ocurrència en un post. La mandra, el “dolce far niente” et fa deixar les coses per més endavant, madurar-ho...

Generalment sempre hi ha una notícia que s’endú tots els titulars en la reentrada dels assalariats a les seves feines. Anys enrere eren els articles de Carod-Rovira sobre els eventuals pactes a dues bandes amb CiU i PSC i enguany ha estat el cercle tortuós del PSC.

Respecte d’aquesta tirallonga de notícies, declaracions i contradeclaracions que s’han anat succeint, enlloc de fer-ne diverses anotacions, miraré de fer-ne alguns comentaris tan succints com pugui:

Primer.- En Montilla i en ZP han aconseguit en un tres i no res eliminar tota resta de catalanisme polític del PSC. Els Obiols, Maragall, Armet, Raventós, Pallach i companyia van començar el seu ocàs a Sitges, quan els capitans van agafar el timó del partit, però no van fer-se amb el liderat públic. Ara en Montilla i en ZP han fet el què ni Sala ni González van atrevir-se a fer: acabar amb tot vestigi catalanista al PSC.

Segon.- Control absolut del PSC des de Madrid. Subjugació definitiva dels socialistes catalans als espanyols. De fet un intel·ligent blogger socialista ja ens diu que la importància del PSC no serà per ser català o no ser-ho, sinó per ser com el PSOE andalús, més integrat a Espanya i més partícip del PSOE.

Tercer.- ERC va pactar el 2003 un govern catalanista i d’esquerres presidit per Pasqual Maragall. Ara un govern catalanista no pot comptar amb el PSC. Ja no es donen les circumstàncies que es donaven fa tres anys. ERC ja no pot intentar dur el PSC al catalanisme polític quan se n’ha autoexclòs de manera voluntària. Les diverses baixes de militants del PSC parlen per sí mateixes.

Quart.- El Govern de la Generalitat és, per als socialistes, secundari del de Barcelona, ja que han descavalcat el millor candidat possible a la Generalitat per un perdedor (un bon amic meu diu que la campanya aquesta del Monti mirant cap avall és d’autèntic perdedor, “loser” tal com ho diu) i han forçat una retirada digna del pitjor candidat per Barcelona per un de millor. El què els importa, doncs, són les menjadores menys exposades al públic que la Generalitat: Ajuntament de Barcelona i Diputació de Barcelona.

Cinquè.- Què ens queda a partir d’ara? No crec que CiU pugui abrogar-se la paternitat d’un cert catalanisme d’esquerres orfe després de la sortida de Maragall si s'ha dedicat a criticar-lo tota la legislatura. Crec que aquesta feina és per a ERC i iCV.

Queda per veure què faran els pocs fidels a Maragall (ell, la seva dona, el seu germà, en Mercader, la Margarida Obiols i no sé si algú més... en Xavier Rubert de Ventós?) d’aquí a les eleccions. En la valoració de 1.000 dies de govern en Maragall ja no hi fou, diuen que es reserva la seva tribuna particular, que pot ser explosiva, com explosius han estat els dos darrers articles dels germans Maragall a la premsa amiga (Periódico i País). Poden dedicar-se a laminar qualsevol intent de Montilla de reconciliar-se amb el catalanisme polític...

________________

No sé què passa que no em deixa carregar imatges... en Clos deu haver començat a fer de les seves a indústria i comunicacions...

Apunts estivals I: L’estatut i el Partit Socialista d’Euskadi

Em va fer molta gràcia llegir una notícia a l’AVUI on deia que el secretari general del PSE-EE d'Àlaba, Txarli Prieto (aquests noms bascos m’encanten), havia dit que l’estatut català no era bo pel País Basc, perquè en qüestió de competències, els bascos en tenen moltíssimes més i que és un magnífic Estatut per traslladar-lo a les altres comunitats de l'Estat, però no està en línia amb el que ja és una realitat al País Basc.

Tots aquells socialistes catalans, nacionalistes d’ordre i eco dels socialistes que deien que ja estàvem a l’alçada del País Basc devien quedar astorats. Cert és que ningú no se’n va fer ressò (o jo no me’n vaig adonar des del meu feliç estiueig), però aquestes paraules d’en Txarli queden per la posteritat.

El president va dir que ja érem la regió amb més autonomia d’Europa i que l’Estat era residual a Catalunya. Potser per això diuen que la primera dama catalana ha abandonat la militància socialista. Per això o perquè li han defenestrat el marit i ara l’haurà d’aguantar a casa cada dia.

He estat un mes de vacances i, en tornar, trobo que encara han passat prou coses al nostre oasi particular: recanvis socialistes a Barcelona i Madrid, pollastre del Prat i tres reunions de la Diputació permanent al Parlament (o dues, no hi posaria la mà al foc), crisi amb la proposta de vot dels immigrants mentre arribaven pasteres (ara cayucos) plens de votants a diari... Deu ser perquè toquen reformes a l’oasi, toquen eleccions i això excita a tothom...