Sociovergència
Vaja, que la justícia és igual per a tots. Sobretot si tens un govern amic.
Opinions no demanades i comentaris sense destinatari, tot sobrevivint a les inclemències de l'època en què ens ha tocat viure...
Què ens ven, doncs, el govern socialista com a obra de Govern amb marcat caràcter pre-electoral? Què ens expliquen que han fet?
Mirat per pàgines, les iniciatives iniciades per consellers d’ERC són, a part del missatge del president de la Generalitat sobre el pacte nacional per a l’educació, i llevat de les pàgines 1, 2 i darrera, són aclaparadores respecte de les propostes de les conselleries conduïdes pels altres partits. El còmput és el següent:
ERC 16 pàgines (Pacte nacional per l’educació, televisió digital terrestre, gespa artificial en camps esportius, nou sincrotó i supercomputador, llei de prestacions, modernització del DOGC, noves delegacions territorials del govern i crèdits per a l’emancipació juvenil).
PSC 2 pàgines (prevenció del càncer de mama, desplegament dels mossos i metro directe al Prat)
ICV 2 pàgines (memorial democràtic, pla de sanejament de les aigües residuals urbanes i ampliació del parc d’aigüestortes)
Hi a pàgines que les sumo com a mitja perquè hi ha pàgines amb dues notícies diferents.
En resum, i ja ho he dit algun cop, em molesta que es menystingui la tasca d’ERC al govern més enllà dels pollastres que han creat els socialistes al govern (3%, Maragall col·locant la corona, túnel de Carmel...). I em molesta que els socialistes facin demagògia i em fa riure que els ecos s'autodenominin l'única esquerra responsable i intel·ligent.
És ridícul que el govern bipartit socialista intenti apropiar-se d'una manera tan espúria d'una obra de govern que no només no és seva, sinó que, a més, probablement no l'haurien protagontzat tal com s'ha fet, perquè moltes iniciatives republicanes van quedar bloquejades per les reticències socialistes, com l'oficina antifrau, la divisió territorial de Carretero, la llei de prestacions socials...
I perquè el Marc Ponts, de Terrassa, no se m’enfadi, dues coses. Primera, defenso la feina feta pels consellers d’ERC davant en el sí del govern tripartit i davant de la, crec, escassa feina de la resta dels consellers del Govern. Res més. De l’altra, comparteixo les paraules del Carles Agustí (llaaaaaaaaaaaaaaaaaarg currículum), de CiU i que utlitza el mateix logo del PSC-PSOE i de la mateixa agruipació canària que jo, dient que els socialistes, d’esquerres, en tenen ben poca cosa. Certament sempre he pensat que els socialistes de socialistes en tenen tant com jo de capacitat per resumir
2.- Eleccions municipals
Tant de bo hi hagués eleccions més sovint...
2.- La frontera electoral amb CiU és cada cop més definida. Els transvassaments de votants entre aquestes opcions són cada cop menors. De fet la
darrera enquesta del CIS ho indicava amb un claredat espectacular. Els electors de CiU menyspreen ERC i els d’ERC a CiU. No crec, doncs, que gaires vots puguin anar d’un a altre partit. Aquest aclariment de la frontera electoral entre ambdós partits va produir-se a les generals de 2004 quan ERC ja havia optat pel Maragall enlloc de Mas.
4-. Personalment crec, i ja ho he manifestat algun cop, que ERC pot vendre una bona obra de govern. L’ha de saber explicar i contextualitzar i ha de saber explicar que tot allò que ara intenten vendre els consellers del Pozo (sisena hora, pacte nacional per l’educació...), Figueras (subsidis, llei de la infància...), Castells (pla territorial sectorial dels equipaments comercials...), Sabaté (millora de finançament dels ajuntaments catalans) entre d’altres és obra d’ERC, encara que els fessin fora del govern.
5.- Després de mesos de decaïment de la moral republicana, d’ençà l’expulsió del Govern, em fa l’efecte que aquest està remuntant. I no hi ha arma més potent que la il·lusió i la capacitat d’engrescar
Per això crec que ERC pujarà, ja sigui fins els 24 diputats, 25 o... ves a saber...
Polítics nacionals: Miquel Roca (l'home que va aconseguir que una nefasta constitució no fos nefasta. Fos pèssima.) i Narcís Serra (cunyats i exponents d’una transició mal feta)
Polítics bascos: Josu Jon Imaz (la revolució espanyolitzadora del PNB en contra d’Arzalluz i Egibar) i Odón Elorza (un mohicà com Maragall? una cara amable del jacobinisme socialista?)
Casualitat? Tornem al país que quan vol fer un teatre en fa dos, un per cada facció de polítics? Que quan vol repartir un premi en reparteix dos?
Tots aquells socialistes catalans, nacionalistes d’ordre i eco dels socialistes que deien que ja estàvem a l’alçada del País Basc devien quedar astorats. Cert és que ningú no se’n va fer ressò (o jo no me’n vaig adonar des del meu feliç estiueig), però aquestes paraules d’en Txarli queden per la posteritat.
El president va dir que ja érem la regió amb més autonomia d’Europa i que l’Estat era residual a Catalunya. Potser per això diuen que la primera dama catalana ha abandonat la militància socialista. Per això o perquè li han defenestrat el marit i ara l’haurà d’aguantar a casa cada dia.
He estat un mes de vacances i, en tornar, trobo que encara han passat prou coses al nostre oasi particular: recanvis socialistes a Barcelona i Madrid, pollastre del Prat i tres reunions de la Diputació permanent al Parlament (o dues, no hi posaria la mà al foc), crisi amb la proposta de vot dels immigrants mentre arribaven pasteres (ara cayucos) plens de votants a diari... Deu ser perquè toquen reformes a l’oasi, toquen eleccions i això excita a tothom...