divendres, de juliol 29, 2005

El PSC i el PP: junts per l'estatut?


PSC, ERC i ICV-EUiA van acordar una proposta d'Estatut. Els socialistes van anar a la comissió amb les mans al cap i el lliri a la mà, això de l'estaut no els interessava però s'havia de satisfer a ERC. La presidència de la Generalitat bé s'ho val.

Un cop la ponència va votar una proposta i els socialistes es van adobar de la magnitud de la tragèdia (ni en Geurra ni en Sevilla els ho aprovarien) van córrer a presentar un colla d'esmenes en contra del què havien pactat.

Que no s'adonen que si pretenen boicotejar l'acord a què van arribar, CiU i ERC segueixen sumant majoria? No s'adonen que ERC i CIU poden obligar-los a triar entre Catalunya i Espanya?
El PSC s'ha enrocat i ara només els queda el PP per entendre’s. Acceptaran els socialistes quedar reduïts a comparsa del PP, fent una oposició al text estatutari que el PP pot liderar amb molta més comoditat?

Si els socialistes acaben votant contra l’estatut a la ponència i aquesta no pot sortit del Parlament hi haurà eleccions, segur, i aquestes no series gaire propicies pels socialistes.

No crec que s’hi atreveixin. I si és rebutjat a Madrid? Tres quart del mateix, ho tindran igualment difícil.

Madí + 53 diputats = CiU + PP?

Què vol dir en Madí, mà dreta de'n Mas a CDC, quan a e-noticies declarava fa uns dies el següent:


Li explico un altre secret: el que volem és la confiança i el suport dels catalans per fer de Catalunya un país d’èxit, i això vol dir que en les properes eleccions CiU ha de treure 53 diputats, que vol dir que el tripartit perdria la majoria absoluta i se situaria en 67. Aquest és el nostre objectiu, perquè ens sembla que ja ha quedat clar que la suma de tres perdedors no fa un bon govern. I Catalunya fins ara ha estat acostumada, i vol, un bon govern, i sobretot un govern que no ens faci passar les vergonyes que estem passant.

Vol dir que si CiU treu 53 diputats i el tripartit no treu majoria absoluta tindran mans lliures per pactar altre cop amb el Partit Popular?

Gràcies per treure de dubtes a tanta gent...

dijous, de juliol 28, 2005

Les institucions


El Consell Consultiu és una institució que té un gran prestigi, però és anònima. Durant els anys que duu en marxa ha treballat molt i molt bé, però amb discreció.

Com diu la seva pròpia plana web:

El Consell Consultiu ha de vetllar per l'observança i el compliment de la Constitució i de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. A diferència d'altres òrgans consultius, no pot expressar criteris d'oportunitat o de conveniència, sinó que els seus dictàmens tenen únicament un caràcter tecnicojurídic. És el més alt òrgan consultiu de la Generalitat de Catalunya i, per aquest motiu, un cop se li ha consultat no es pot demanar al mateix temps ni posteriorment el parer jurídic de cap altre òrgan de la Generalitat, si no és amb relació a al·legacions que s'hagin de fer davant del Tribunal Constitucional.

El sentit de la intervenció del Consell Consultiu és divers, depenent del supòsit en què se li demana dictamen, però el més freqüent és que el Consell doni el seu criteri jurídic al Parlament o al Govern de la Generalitat quan aquests han de realitzar alguna impugnació davant del Tribunal Constitucional, o que informi sobre un text que ha de ser aprovat com a llei pel Parlament de Catalunya, de manera que puguin corregir-se a temps (i sense intervenció de cap tribunal) les possibles vulneracions de la Constitució o l'Estatut d'Autonomia.

Actualment, aquesta discreció s'ha vist interrompuda pel debat sobre l'estatut. Ara els partits polítics ja no en tenen prou amb l'Institut d'Estudis Autonòmics com a productor d'armes llancívoles amb aparença legal per llançar-se pel cap; ara volen afegir-hi al Consell Consultiu. Ara pretenen que sigui també el Consell Consultiu (1 i 2), l'òrgan que ha de vetllar per l'adequació legal i constitucional de les normes produïdes per la Generalitat de Catalunya (Parlament i Consell Executiu).

Quan en un país de fireta ja no es respecten ni les institucions és que ja podem plegar. Quan no es respecten els símbols ni els llocs comuns, allò que ens uneix i que no hem de discutir és que ja no ens queda res de comú, ja no ens queda ni país. Perquè serviran, doncs, unes institucions devaluades?
Perquè servirà, doncs, un estatut?

dimecres, de juliol 27, 2005

Joan Ridao, felicitats


Felicitats Joan, perquè:

1.- Tu, i només tu, has estat l’únic membre de la ponència de l’estatut que ja abans havies treballat el tema del dret polític de Catalunya, ja havies parlat de drets històrics, lingüístics, de referèndums... has estat l’únic amb la tala intel·lectual suficient per poder-te fer valdre sense l’assistència de tècnics externs. Per això ara estan tan queixosos els socialistes...

2.- Perquè tu has posat seny al sí d’aquesta comissió que, sense la teva presència hauria semblat, encara més, el camarot dels germans Marx.

3.- Perquè tu has estat l’únic a recordar que els socialistes ja ho havien demanat quan no manaven, això dels drets històrics.

4.- Perquè tu has estat l’únic capaç de demostrar que CiU, ni quan és a l’oposició té les mans lliures i segueix lligada de mans al seu sector dels negocis que els impedeix exigir l’etiquetatge en català i mencionar els Països Catalans.

5.- Perquè acabes de fer 38 anys i has demostrat, en els deu anys que portes al Parlament ser una de les persones més laborioses i rigoroses que mai han trepitjat el palau.

La caverna de Boadella i Hernando.

Avui el diari m'ha deixat de pedra per dues notícies que poden intuir-se:

1.- El president del Consell General de Poder Judicial, Francisco José Hernando justifica l'ordre de tirar a matar de Scotland Yard. Això, sigui dit entre nosaltres, és una salvatjada que atempta contra qualsevol fonament de l'estat de dret. No és preocupant que hi hagi persones que no confiïn en el dret a la vida que consagra la constitució espanyola i la majoria de constitucions democràtiques; eixelebrats, totalitaristes, persones que no confien en l'estat de dret sempre n'hi ha. És preocupant, molt preocupant, moltíssim preocupant, el més preocupant possible, que el president del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Suprem, els màxims òrgans judicials espanyols, de la jurisdicció espanyola, faci unes afirmacions que justifiquen o inviten a l'absència de l'estat de dret. És preocupant, doncs, que el màxim garant del què ha de ser l'estat de dret a l'Estat espanyol consideri que el dret, allò que fonamenta qualsevol societat i qualsevol civilització, és prescindible i obviable.

A mi em van exp
licar quan vaig començar a estudiar dret que ubi ius, ibi societas (crec que s'escrivia així), és a dir, on hi ha dret, allà hi ha societat. Prescindir del dret en abstracte i prescindir del dret fonamental més important en concret, el dret a la pròpia vida i a la pròpia existència, és prescindir de la societat i de la civilització.

Com és que el Partit Popular va proposar, votar i imposar un jutge del tarannà de Francisco José Hernando? Com pot ser que hi hagi un país amb símptomes de civilització que es permeti tenir una persona com ell a la cúpula d'una de les tres potes de l'estat, del poder judicial?

2.- Albert Boadella, aquell intel·lectual que es dedica a inventar teoria política des de la tassa del vàter resulta que es dedica, també, a vulnerar els drets d'autor dels seus antics companys, o com a mínim això afirmen aquests.

Ara resulta que el paladí de la llibertat d'espressió, l'home d'esquerres no nacionalistes, aquell noi que de tant en tant surt a la televisió intentant provocar algú, si és que encara algú queda amb prou innocència per deixar-se impressionar per aquest marrec. Aquell, ara resulta que es dedica a representar les peces compostes i treballades col·lectivament lucrant-se'n individiualment. D'això se'n diu ser d'esquerres...

Pobres espanyolistes d'esquerres, veig que seguiran sense tenir un partit no nacionalista d'esquerres... tot i que sempre ens quedarà el Partit Poular...

dilluns, de juliol 25, 2005

Barcelona + CiU = 0, però pot haver-hi sorpresa...

Amb els candidats de CiU a l'alcaldia de Barcelona podríem fer un equip de bàsquet amb suplents i tot: Millet, Trias Fargas, Cullell, Roca, Molins i Trias.

Crec que me'n deixo algun, ja que no em consta que hi hagi hagut cap candidat que hagi repetit mai, i actualment ens trobem a la setena legislatura als ajuntaments de Catalunya. O me'n deixo un o en Cullell ha estat candidat dos cops.

Aquesta llista no és gratuïta, és exemplificadora de la incapacitat política de CiU a la ciutat de Barcelona; de la inconsistència manifesta del seu projecte a la capital de Catalunya. Un projecte polític es vehicula, bàsicament, a partir de dos factors, un discurs i un líder. Si un partit és molt sòlid, com el PSC a Barcelona, el líder no importa, i Joan Clos ho demostra. Si un líder és indiscutible, el partit no importa, i ho demostra Jordi Pujol.



CiUsempre ha viscut d'esquenes a la realitat metropolitana, barcelonina, sempre ha viscut políticament de dues coses, del lideratge de Jordi Pujol i del Govern de la Generalitat de Catalunya. Per això ha estat tant traumàtica la pèrdua del Govern de la Generalitat, perquè Barcelona queda erma per a CiU, sense Pujol i sense Govern de la Generalitat. I amb el candidat de més edat de Barcelona.

Xavier Trias és una bona persona, probablement un bon gestor però ni en els moments més baixos de Joan Clos pot seguir-ne l’estela demoscòpica. Ni una cara simpàtica pot amagar el desinterès de CiU per la ciutat de Barcelona, ciutat que ha servit únicament per aparcar-hi antics líders del partit (Roca, Cullell, Molins...).

La darrera enquesta feta pública per l’Ajuntament de Barcelona no permet a CiU aixecar cap. És una enquesta mal feta, només cal mirar el record de vot per descobrir-ho, però demostra que ni en els moments més baixos dels socialistes CiU pot treure’n benefici. Tot i que mal feta demostra la tònica de la política Barcelonina: PSC guanya encara que presentin a la portera del Núñez; CiU és el segon partit per tradició i perquè és el partit de molts barcelonins, tot i que mai acaba de quallar; el PP i l’Albertito són els que més penquen i fan tota la oposició que hauria de fer en Trias, i així els funciona, per sobre del què seria lògic; ERC, tot i ser un partit independentista ben arrelat al territori demostra que aquests dos estendards no són incompatibles amb Barcelona, que ser catalanista i independentista té futur a la capital de Catalunya.

El canvi, malgrat tot és possible a Barcelona. Crec que CiU i ERC en tenen ganes. Gent que mai hauria cregut que ho diria, deixarà de votar PSC per cansament i per voluntat de canvi. CiU pot recuperar part del vot perdut en els darrers anys i ERC pot continuar la seva escalada electoral.

CiU i ERC han de mantenir un mínim diàleg a Barcelona perquè els interessa. Barcelona sempre ha estat la gran assignatura pendent del catalanisme polític.

CiU necessita estar a una de les bandes de la plaça Sant Jaume i a ERC li interessa continuar al govern de Barcelona amb un companys de viatge que desconeguin el laberíntic entramat administratiu i para-administratiu de l’ajuntament de Barcelona.

ERC haurà de continuar marcant un perfil propi a l'ajuntament i una bona capacitat de gestió i de govern.

CiU haurà de fer un esforç i sobreposar-se per posar més èmfasi en el fet capitalí i metropolità. No ha de fer por Barcelona, no suposoa la desnacionalització de Catalunya ni de la política.

Si ho fan, es pot tombar la truita.

dissabte, de juliol 23, 2005

L’estatut del país i l’estatut dels partits.

L’estatut actual és de l’any 1981. D’ença 1981 ERC, primer amb en Barrera i després amb Hortalà (ara a CiU), Colom (ara a CiU), Carod-Rovira i Puigcercós diu que aquell estatut, aquest estatut, el que ara tenim i el que actualment ens regeix, és insuficient

Amb els anys, el discurs de formigueta d’ERC ha anat fent petjada en els grans partits de l’arc parlamentari, de la mateixa manera que la reivindicació pel concert econòmic (recordem, a l’època de l’Àngel Colom, el concert pel concert a la Ciutadella). Això ha fet que ERC hagi, en imposar el seu programa a l’agenda política catalana, juntament amb d’altres factors, passat a tenir 23 diputats.

Actualment, ara que tots els partits de tradició democràtica de l’arc parlamentari català, és a dir, CiU, PSC-PSOE, ERC i ICV-EuiA han assumit que cal un nou estatut. Fins i tot la resta de partits de l’arc parlamentari català, és a dir, el PPC, han accedit a formar part de la ponència parlamentària.

És lamentable, però, la predisposició amb què hi alguns partits han desfilat per la ponència:

PSC.- La ponència ha comptat amb tres membre que cavalcaven sols cadascun pel seu costat, en Miquel Iceta es dedicava a anar dient tonteries al seu blog, la Manuela de Madre mantenia un perfil més que baix que només la Lídia Santos (dona de Jordi Pedret i mare de l’expresident de la JSC-Barcelona) podia elevar, tot i que sense cap mena de directriu per part de l’aparell del partit. Queda clar que als socialistes això de l’estatut els semblava una collonada d’ERC per la qual havien de passar per poder governar. Per això els seus ponents han estat en la inòpia més absoluta fins que han descobert que el resultat de la ponència ha estat molt més ambiciós del què volien i del què el PSOE-autèntic podria digerir. Ha estat doncs, un cop aprovada en ponència la proposta d’Estatut que s’han adonat que havien de fer-hi canvis, molts canvis que ni s’havien plantejat abans.

CiU.- Des que els van desallotjar de Govern han estat en l’autisme ressentit més absolut (cosa fins a cert punt comprensible). Sembla que ara que els socialistes comencen a adonar-se del què s’hi juguen amb el nou estatut, els federals (els de la federació) s’han començat a adonar que CiU també pot treure’n partit. Ara que els socialistes intenten retallar tot el què se’ls ha escapat de les mans, finalment CiU comença a veure que, malgrat totes les rancúnies i tots els odis africans, pot concertar amb ERC una estratègia conjunta per aconseguir un estatut de màxims.

ICV-EuiA.- Aquests ja ho van dir tot quan demanaven el dret a la felicitat a l’estatut. Només han pogut acostar-se a aquest ridícul amb la mega-campanya del Govern del bus de l’estatut. No val la pena parlar d’aquesta gent frívola que es dedica a fer perdre el temps a la gent gran.

ERC.- Crec que és el primer cop que ERC ha fet una aposta decidida més en clau de país que de partit. Crec que les aportacions del membres de la ponència més solvents (l’incommensurable Joan Ridao, home laboriós, educat i més treballador del parlament; la Teresa Aragonès, una dona que té la Generalitat i l’administració al cap i la brillant matemàtica i persona rigorosíssima i gran treballadora Pilar Dellunde), les aportacions dels ponents d'ERC, han estat definitives perquè els socialistes acabessin votant a favor d’un projecte molt més ambiciós del què volien i pretenien.

PP.- ns/nc

Tal com tenim el pati crec que és evident que la proposta que ara tenim sobre la taula és millor de la que en un primer moment hauríem pogut esperar gràcies a la manca d’interès dels socialistes i a la ingent feina dels comissionats d’ERC.

Ara si CiU deixa l’autisme en què s’ha instal·lat encara podrà arrossegar-se al socialistes una mica més enllà. CiU ho intentarà, perquè això significaria que gràcies a CiU s’ha anat més enllà. Encara que realment no hi hagi pintat gran cosa en tot això de l'estatut...

El PSC-PSOE ho aprovarà, perquè Maragall vol, Zapatero ho va prometre i perquè sinó no es menjaran un torrat en molt de temps a Catalunya. Aquesta era la condició perquè ERC votés Maragall i Zapatero.

ERC tindrà el paper més galdós, haurà fet la feina bruta estirant els socialistes cap a un major autogovern i haurà de permetre que CiU, per votar-hi afirmativament, es pugui penjar la medalla d’haver aconseguit més

ERC és l’únic partit que ha participat de la ponència i de la redacció de l’estatut amb vocació de país, amb la intenció d’aprovar el millor estatut per Catalunya. Els altres hi ha participat i actuat amb vocació de partit, perquè els tocava fer-ho i n’havien de treure el major rendiment possible.

dimecres, de juliol 13, 2005

Toros a Ceret ... i a Barcelona

En Rafael Yáñez ahir comentava l'Avui la tradició i la catalanitat de certes tradicions taurines als Països Catalans:

Toros a Ceret
Acabo de tornar de la Feria Taurina de la ciutat francesa de Ceret, al costat de Perpinyà. Per a aquells qui no hi estiguin familiaritzats, les corrides a França són iguals que a Espanya, amb mort del toro inclosa.
Suposo que deveu saber que els francesos del sud que són aficionats als toros ho tenen com un signe d'identitat que els lliga amb Catalunya. Així, la plaça és plena de senyeres -ni una bandera de França ni tampoc d'Espanya-. Els rascladors van vestits amb barretina i espardenyes convenientment brodades també amb la senyera. Hi havia unes pancartes on es llegia "Ni Septimània, ni França: Catalunya", "Som catalans i aficionados" i altres on figurava "France-Roussillon" però la paraula "France" quasi no es llegia sota dues senyeres en forma d'aspa. Per cert, les senyeres de la part de dalt tenien un crespó negre en relació amb la declaració de Barcelona com a ciutat antitaurina.
La corrida comença amb tot el públic dret en silenci total escoltant la interpretació de l'himne Els segadors per part de la cobla -no és una banda, com aquí-. A la mort del cinquè toro i abans de la sortida de l'últim, la corrida s'atura perquè la cobla interpreta La santa espina, novament amb tot el públic dret. Potser l'assistència a aquests espectacles de la Catalunya Nord faria canviar la visió excessivament polititzada que es té aquí de les corrides de toros com quelcom importat d'Espanya que s'ha d'eliminar. ¿S'imaginen una corrida a Barcelona amb la plaça plena de senyeres, sense cap bandera espanyola i amb tothom dret escoltant Els segadors?
Rafael Yáñez


... i jo hi afegiria que ben nostres són els correbous i que durant la república a Barcelona s'omplien tres places de braus de manera simultània.

diumenge, de juliol 10, 2005

L'estatut de CiU

En Lluís Bou escrivia el 6 de desembre de 2003, en motiu de l’elecció de l’Ernest Benach com a president del Parlament, que aquest va finalitzar la seva intervenció parafrasejant Heribert Barrera, el dirigent d’ERC que va pactar amb Jordi Pujol la primera legislatura, amb el contundent crit de “Visca Catalunya lliure!”. Una expressió que va ser resposta a l’uníson amb entusiasme pels diputats de CiU, els d’ERC i fins i tot alguns de Ciutadans pel Canvi, segons es va poder comprovar in situ.

Ho recordava, també fa temps, en
Jaume Bosch, l’home de Nacionalistes d’Esquerra (la resta ja són a ERC hores d’ara), a IC-V quan deia que els diputats d'ERC, amb la connivència de l'antiga UCD, van votar la investidura de Pujol. A canvi varen obtenir que Heribert Barrera fos nomenat president del Parlament i la promesa de reforma de l'Estatut. Jordi Pujol el 24 d'abril del 1980 va afirmar: "Vull declarar la meva intenció, com a candidat a la presidència de la Generalitat, d'iniciar el procés de reforma de l'Estatut dins el marc estatutari i d'acord amb el que diu la Constitució, en el curs d'aquesta legislatura".

Aquest ha estat i és l’estatut de CiU. Mai s’han pres la molèstia d’esforçar-se a fer un tomb a Catalunya, a canviar-ne el marc legal, per poc que fos. Ni quan tenien la clau amb PSOE i PP, ni quan no havien de pactar el PP, ni quan aguantaven i donaven oxigen a un PSOE impotent electoralment per la corrupció.

Ara que no manen, ara que critiquen el nou govern de Catalunya per espanyolista, ara es projecta des de Catalunya uns nova proposta d’estatut, un nou marc relacional amb l’estat espanyol basat en la bilateralitat. Ara diuen que això els sembla poc.

Què hauria passat, però, si ERC hagués triat per companya de ball a CiU? CiU hauria cercat un estatut de màxims com ha fet ara, empesa per la necessitat de rentar la seva imatge des de l’oposició? Doncs més que probablement n’hauria tingut prou amb un estatut de rebaixes (perquè sense estatut no pactaria amb ERC) que el PSOE li pogués aprovar. Perquè, si fins ara ni ho ha intentat, havent-ho pactat l’any 1980, havent sostingut els diferents governs espanyols, perquè hauria de pretendre-ho ara?

CiU ha tingut la sort de, des de l’oposició estant, haver pogut fer allò que mai no s’atreví ni s’atreviria a fer des del govern: desafiar l’stablishment madrileny. Ha pogut treure pit i netejar la mala imatge de 8 anys amb el PP pactant, entre d’altres coses, de no escometre la reforma de l’estatut. Ha jugat les cartes que tenia amb la intel·ligència i l’estratègia partidista de’n David Madí, però al mateix temps, els observadors de la política catalana que tinguin un xic de memòria hauran descobert que n’hi ha que, com diuen a Madrid s’arriman al sol que más calienta.

dijous, de juliol 07, 2005

La part contractant de la primerea part serà considerarda com...


Quan vaig estudiar dret constitucional em van explicar que hi havia, entre moltes d’altres classificacions, tres tipus de competències de les comunitats autònomes, les següents:

1.- Competències exclusives, les que són d’una única administració. Bé siguin de l’Estat, bé siguin de la comunitat autònoma.

2.- Competències compartides, les que pertanyen en part a l’Estat, en part a les comunitats autònomes. Generalment l’Estat fixa les bases i les comunitats autònomes desenvolupen la normativa bàsica o general.

3.- Competències concurrents, les competències que són indistintament exercibles per ambdues administracions. És el cas de la cultura i del foment.

De fet hi ha moltes més classificacions que afermen la pertinença d’una o altra competència a una o altra administració. No obstant això, la gestió diària ha demostrat que l’Estat espanyol ha anat estalonant, laminant i soscavant les competències que estatutàriament eren exclusives de Catalunya mitjançant lleis de bases, de coordinació i harmonització...

Ara, amb la redacció d’un nou estatut es proposa, entre d’altres avenços, afermar aquestes competències com a pròpies i exclusives de la Generalitat. Un cop arribats aquí, ens trobem amb el debat entre els de CiU que exigeixen, dient que fer el contrari equivaldria a un ultratge nacional, que cal parlar de competències exclusives i excloents; i socialistes afirmen que no, que cal anomenar-les exclusives i íntegres.

A mi, personalment, parlar de competències exclusives i excloents em recorda en
Groucho Marx quan explica un contracte dient que la part contratant de la primera part serà considerada com la part contratant de la primera part.

Aquests diàlegs no crec que puguin superar-los ni en David Madí ni en Miquel Iceta.

Si mirem al diccionari el significat
d’excloent ens trobem que en diu que significa “que exclou”. En el cas d’exclusiva, el mateix diccionari ens diu que significa “Que té la virtut d'excloure. ABS. Que exclou tota altra persona o cosa”. I no és el mateix? Cal reduplicar un mateix concepte perquè t’acabin aixecant la camisa?

Aquest debat lingüístic, etimològic i filològic em sembla gratuït, però en qualsevol cas em sembla més interessant l’aportació socialista, ja que aporta una novetat, que és que les competències exclusives ho serà de manera íntegra, és a dir, que l’Estat no podrà harmonitzar-la o regular-ne les bases. Que és el què fins ara fa per laminar les competències pròpies i exclusives de Catalunya.

No crec que ERC hagi afluixat en la defensa del blindatge de les competències com CiU i alguns mitjans insinuen, sinó que ERC s’ha deixat de debats estèrils i ha optat per assumir la integritat de les competències amés de l’excluisvitat. Sinó, perquè caldria repetir dos cops que una competència és exclusiva i excloent? Perquè segueixi sent foc d’encenalls?

Els debats filològics i etimològics que els facin els filòlegs, i la ponència de l’estatut, que faci un bon estatut. I esperem que els de CiU no es dediquin únicament a mirar què faran a les properes eleccions, que és la millor manera de fer que vagin malament.

dimarts, de juliol 05, 2005

El més ..... i més fotogènic

Mentrestant, després que dues delgacions dels partits que governen Catalunya es reunissin per llimar diferències en el tripartit dobre l'estatut, en Xoan Saura ha corregut a convocar-los al seu despatx per fer-s'hi una foto i una notícia el dia després i poder aparèixer com a gran pacificador i conciliador. Potser no té prou talla pel debat i la controvèrsia.

Les delegacions del PSC-PSOE i d'ERC es van haver de trencar les banyes per conciliar posicions respecte de l'estatut amb tranquil·litat, és a dir, sense cap energúmen que els parlés de tomàquest i després corrés a fer-se la foto. Van reunir-se dues delgacions de gran nivell, nivell que probablement elevava Joan Ridao cap a la banda d'ERC pel seu absolut domini tècnic sobre qualsevol matèria.

És molt còmode que els altres treballin i tu et facis la foto. Què deu tenir en Saura per què no l'engeguin a pastar i li deixin fer-se les fotos del què els atres treballen? Tan collats els deu tenir?

El més llest de tots

Josep Piqué ha fet dues coses brillants amb unes declaracions premeditades invitant a Acebes i Zaplana a jubilar-se políticament o a jubilar políticament l'extremisme aznarià que els caractareitza:

1.- Ha fet un favor a Rajoy criticant als seus màxims opositors dins del PP. Zaplana i Acebes han resultat criticats per primer cop per un dirigent del màxim nivell de PP i Rajoy ha pogut permetre's d'exercir de líder i posar pau.

2.- Piqué ha esdevingut el líder centrat del PP en un moment en què el PP es juga quedar al marge de l'Estatut, el projecte col·lectiu de Catalunya dels propers anys. Ha esdevingut un líder del PP menys molest que els líders cavernícoles que ell critica, ha esdevingut un líder menys antipàtic per pactar-hi.

... i Rajoy i Piqué tan contents...

divendres, de juliol 01, 2005

IC-V o el filibusterisme polític

Iniciativa per Catalunya Verds és una suma de tonteries, despropòsits. Només cal anar recordant alguns dels avatars que ha viscut al llarg de la seva història per descobrir-ho:

Primer.- És fàcil començar comentant que tenen dos consellers, cap dona, un dedicat a sotrir a les fotos i un altre a fer de conseller de mediambient quan el mediambient li és absolutament indiferent. En Saura va negociar per ell exclusivament una conselleria que no servís per altra cosa que per aparèixer a les fotos. I això fa, mostrar un somriure pla amb unes ulleres que sobresurten per tot arreu dia sí dia també.

Segon.- Exerceixen d'ecologistes, però quan es tracta de defnsar el territori mai apareixen fins que no descobreixen que els amos socialistes els donen permís. Vegi's, sinó, com van haver de sortir la Fina del Pozo (presidenta del consell comarcal de Ripollès) i la Teresa Jordà (alcaldessa de Ripoll) per defensar el Ripollès de la línia d'alta tensió. IC-V? Res. Com aquest exemple se' poden trobar a grapats.

Tercer.- Practiquen el filibusterisme polític, s'apropoien dels noms dels partits i de les marques que altres partits han estat cultivant:

1.- De tots és conegut com han evolucionat les sigles d'IC. Van pactar amb els verds i, quan els verds els van engegar a pastar fang (que no és verd ni falta que fa) és van allargar el nom fins a dir-se IC-Verds. Crec recordar que inclús ha evolucionat l'acrònim passant per IC-Verds, ICV a IC-V.

2.- Observant la llista de partits polítics inscrits al Miniteri de l'Interior podem trobar-hi fins a 8 partits polítics inscrits amb seu al carrer de la Ciutat número 7. Més encara, quan els Verds van enfegar a pasar fang a IC els demòcrates participatius per pactar amb ERC, que eren i sónm és verds, els demòcrates, participatius i elegants post-comunistes van afanyar-se a incriure un partit anomenat Esquerra Republicana Catalana - Verds (ERC-V), curiosament poc abans de les eleccions municipals, el 20 d'abril de 2004.

Quart.- Fa uns anys en Ribó, patrici del proletariat català, va enfadar-se amb l'Anguita i van partir peres. Iniciativa esdevenia una força política catalana per primer cop a la història, sense lligams amb Espanya o cap partit espanyol. Però com que, comd eia Unamuno, les duele Espanya,van afanyar-se a inventar-se un nou referent espanyol. Aleshores els demòcrates van propiciar un dels casos de transfuguisme més salvatges que mai han existit. Van propvocar que diputats, alcaldes i regidors d'IU, democràticament elegits a les llistes d'IU pleguessin i inventessin un partit anomenat Parido Democrático de la Nueva Izquierda (PDNI), encapçalat per Diego López Garrido i Cristina Almeida. Quan aquest va petar van córrer a entendre's amb una IU que ells mateixos s'havien encarregat de debilitar.

Cinquè.- A les darreres eleccions gallegues, els paladins de la democràcia, els socis d'IU, els que han estat incapaços de viure sense un partit espanyol que els fes de germà gran, inclús arribant-se'l a inventar quan no hi era, van recolzar el BNG per por de donar recolzament a un partit perdedor, el que ells s'han dedicat, històricament, a maltractar i extorsionar. Ho mostra la premsa (1, 2, 3...).

En què què quedem, sou espanyols o no en sou? Sou d'esquerres o acabeu de descobrir que el color verd queda millor? Sou demòcrates o aneu a practicar el filibusterisme robant els conceptes de Verds o d'ERC-V a qui en són els legítims propietaris?

Sou uns aprofitats que políticament us dediqueu a aparèixer a la foto i a apropfitar-vos dels que tenen més neurones que vosaltres: ERC, PSC i els Verds de veritat. El més trist de tot és que, malgrat tot, us creieu amb autoritat moral, política i intel·lectual per anar pontificant sobre allò humà i allò diví... i que hi hagi gent a qui això agradi...

En resposta a en Salvador Grifell

Benvolgut Salvador,

Estic d’acord en part del què comentes, l’interès general ha de prevaler. De fet l’interès general és un dels principis fonamentadors i ordenadors del dret administratiu i, per tant, de l’activitat pública.

No obstant això, com vaig comentar fa dies, una cosa és l’interès general i l’altra és, emparant-te en l’interès general actuar de manera sectària i partidista. Ho dic pel cas de les zones verdes, el centres de veno-punció i les presons. És a dir, oh dic pel equipaments públics que poden suposar externalitats negatives, efectes negatius o reaccions veïnals negatives.

Situar àrees verdes i centres de veno-punció a Ciutat Vella (allà s’hi pot posar de tot, els veïns ja no es sorprenen de res i estan avesats a qualsevulla incomoditat) i a les zones amb menor vot socialista suposa no atrevir-se a afrontar els veïns que et voten i es manifesten contra drogaaddictes i contra centres de veno-punció. Suposa no atrevir-se a emplaçar equipaments veïnalment negatius a Nou Barris o Sant Martí, perquè són els graners devot socialista. No implantar ni preveure implantar en el futur les àrees verdes (tan positives a la resta de Barcelona) a aquests mateixos vivers de vot socialista és on atrevir-se a molestar els qui et votes perquè et segueixin votant, encara que sigui a càrrec del seu propi benestar. Igual passa situant presons en terres convergents.

És a dir, en resum, interès general sí, però sectarisme no. Presons també en calen a l’àrea metropolitana, centres de veno-punció també en calen a Nou Barris i àrees verdes també en calen a Nou Barris, Poblenou...