L’autodeterminació quotidiana

L’estat espanyol és un estat nouvingut a la democràcia. Tot just fa 30 anys que el dictador va morir al llit pacíficament i que, sense ruptura democràtica de cap tipus es va fer una transició amb els propis actors de la dictadura com a protagonistes, amb les pròpies persones d’escassa sensibilitat democràtica com a actrius d’una transició que s’ha venut com a modèlica.

Aquesta sensibilitat democràtica s’ha acabat palesant amb un sistema polític on la participació és poc menys que escassa. Cada quatre anys es vota. Ja està.

Fa força temps, quan jo estudiava, un cop vam anar al Parlament a veure un sessió i l’ara famós Joan Ridao, quan els periodistes acreditats al Parlament de Catalunya el premiaven com a diputat més treballador de la cambra, estava presentant una proposa de llei a trametre a les Corts (espanyoles): que les comunitats autònomes poguessin tenir la capacitat de convocar referèndums. Com a via cap a la independència proposava, també, que aquests referèndums poguessin tractar sobre temes no contemplats per la constitució i que, de prosperar, fossin vinculants.

Òbviament les Corts van dir que no.

Més enllà de les eleccions quadriennals quina capacitat de participació en afers públics (dret constitucional segons l’article 23 de la constitució espanyol) hi ha? Cap

És a dir, més enllà dels assumptes d’estat en els quals cal fer una consulta popular, no hi ha res sobre el què es pugui consultar la població, lluny de tradicions més participatives i amb una tradició democràtica més intensa com als Estats Units d’Amèrica, Itàlia, Suïssa...

Per tant la nostra manera de participar políticament, la nostra autodeterminació quotidiana és, necessàriament, les manifestacions. Per això, perquè en aquesta cutre democràcia ja ho hem plebiscitat, ja podem dir-ho ben alt: Som una nació i tenim el dret a decidir.

...i malgrat tot el país funciona...

Els nostres empresaris porten una temporada queixant-se dels polítics perquè fan política: es discuteixen i debaten sobre diferents models d’estat i de societat. Addueixen que la inestabilitat que provoca el debat polític té translacions en el món econòmic i empresarial.

No crec que aquesta afirmació sigui certa. Heus aquí uns exemples: El PIB creix un 3’3% (un dels més alts d’Europa), la taxa d’atur es situa en el 6’6% (si considerem que el 5% com a atur estructural, ens trobem tocar de la plena ocupació), les exportacions de Catalunya a l’estranger creixen més del 10%, l’atur juvenil baixa fins al 9’9% (és molt alt i es pot adduir precarietat, però els números són bons, la baixada de l’atur és substancial), la matriculació de vehicles segueix creixent, tant les industrials com de turismes... i un llarg etcètera.

Que el debat polític sigui viu i intens a Catalunya no és dolent, revifa consciències i desperta sectors socials adormits per la presència al govern dels seus partits afins.

Que el debat polítics sigui viu i intens no ha d’amagar que mentrestant hi ha un govern que governa, que legisla i que aplica polítiques: l’economia funciona, benestar i família aprovarà les dues lleis més ambicioses de la història del departament, ensenyament contracta més mestres i construeix més equipaments del què mai no havia fet, política territorial engega una llei per a rehabilitar els barris degradats de les ciutats catalanes, els ajuts als ajuntaments catalans ha augmentat com mai no ho havia fet, s’està implementant una xarxa de cable a tot el territori de Catalunya del propi Govern, s’estan contractant més mestres del què mai s’havia fet (fins ara es practicava l’interisnisme), s’han desplegat amb un èxit notable els mossos d’esquadra...

És a dir, el govern governa i l’economia funciona. El què és pervers és pretendre que els polítics facin la feina dels funcionaris, perquè aleshores es polititza l’administració o la política es converteix en gestió. Els polítics no són gestors i els gestors no són polítics.

Amb això, al capdavall el què vull dir és que si el país i l’economia funcionen, que no ens els posin com a excusa per a tallar les ales a la divergència i a la lliure confrontació d’idees que aquests dies tenim. És just i és necessari que es parli de política i que es parli de projecte de país. Aquest és un debat que porta molts anys adormit i que ara que el tenim, no l’hem d’anestesiar.

Cal que sapiguem qui és i què pensa cadascú.

Tres nits més tard: un nou catalanisme?

Tots els blocs que solc llegir, o gairebé, han parlat, valorat i comentat La Manifestació. Jo no ho havia fet, només n’he comentat alguns aspectes tangencials i, bàsicament relacionats amb les reaccions dels partits polítics que no hi convocaven.

Sense cap mena de dubte, aquesta és una de les grans manifestacions de Catalunya. Com la manifestació contra la guerra d’Irak, la contrària a l’Europa del capital, la contrària a ETA i a l’assassinat de l’Ernest Lluch, la contrària al Pla Hidrològic... Com que Catalunya no pot convocar referèndums perquè és inconstitucional (com tantes coses boniques de la vida), podem considerar que aquestes manifestacions vénen a ser quelcom similar a un exercici d’autodeterminació emocional.

La manifestació d’aquest dissabte, a més, lluny de ser una manifestació publicitada (recordem que els telenotícies van explicar els recorreguts de les manifestacions de’n Lluch, contra la guerra...), recolzada políticament (Lluch, contra la guerra, PHN...) va ser una manifestació silenciada, nascuda del boca a boca i dels pasquins que ens donaven o ens trobàvem als carrers. Lluny de ser una manifestació amb els manifestants de tota la vida, era una manifestació diferent.

I en això rau la diferència. Aquesta manifestació era la manifestació de les persones que no solen manifestar-se, dels que no hi són els 11 de setembre perquè no tenen una militància pètria, de la massa crítica, els de tota la vida, que han anat fent i han anat rebent les envestides a Catalunya amb resignació cristiana o, si més no, amb paciència.

Aquesta gent de tota la vida, però, sembla que ha dit que en té prou. Aquesta manifestació sembla ser el començament d’un canvi en la mentalitat de grans segments de la societat catalana. Una societat catalana que sembla farta de renúncies, atacs i menyspreus. Farta d’una manera de fer política basada en la confrontació entre uns amos del país que no són tals. Farta de la negociació del país.

Amb això no pretenc justificar que sigui una societat farta de CiU, tampoc del PSC, en favor d’ERC. Vull dir, senzillament que es tracta de la positivització d’una societat farta que es negociï la dignitat del país a les seves esquenes, la suficiència de les seves butxaques de matinada i el futur dels seus fills en un consell d’administració. L’error de CiU, de PSC i d’ICV ha estat no veure aquest sentiment de cansament de la política que s’ha apoderat del nostre país i permetre que aquesta manifestació es pugui resumir en un retret a l’afusellament de la Moncloa de l’estatut del Parlament, al pactisme de les renúncies de CiU, a l’espanyolisme desacomplexat del PSC-PSOE i al servilisme d’ICV.

Òbviament aquestes eren raons també de la manifestació. Però el fet que únicament ERC hagi convocat als seus militants i simpatitzants a aquesta manifestació; que hi hagin assistit els seus líders i que ERC hi hagi posat el múscul de la seva organització al servei; això fa que aquesta manifestació s’hagi visualitzat com una crítica oberta a CiU, PSC i ICV. Si únicament un partit hi convocava, si tots els seus consellers i líders i eren presents... quin era el lògic titular?

Les manifestacions sempre són contra quelcom, perquè anar contra uneix i cohesiona molt més que anar a favor d’una mateixa cosa. Sinó que ho demanin a Bismarck, que no va aconseguir la unitat alemanya fins a trobar un enemic comú. En aquest cas l’enemic ha estat l’estatut afusellat a La Moncloa en una sobretaula de 7 hores a les estances del poder espanyol.

Ara ERC haurà de saber ser mereixedora de la responsabilitat d’encapçalar un nou catalanisme desacomplexat, lliure de peatges i de servituds, valent i capaç de mirar-se Espanya i el seu govern cara a cara, que no es vengui per un plat de llenties o un consell d’administració, que sigui digne representant d’un poble català cada cop menys acomplexat i menys temorós, que ja no en té prou amb vells esquemes i amb velles pràctiques.

ERC haurà de fer-se mereixedora de la dignitat i valentia que en Carod esgrimia en les campanyes electorals.

Els altres hauran de suar molt per recuperar la dignitat i la valentia que han perdut en aquesta manifestació. Dignitat i valentia, però, que molts militants d’aquestes formacions no han perdut.

La decadència moral i política d’ICV

Cada cop em posen més nerviós aquesta gent d’ICV que es dediquen a la pràctica de la coherència política apareixent en tots els saraus i a totes les festes.

Fins ara amb la prepotència del matrimoni Saura Mayol ja en tenia prou: anar a la sanitat pública a fer-se anàlisis sense atendre a les cues dels pacients que no tenen una secretària que digui que qui ve és tinent d’alcalde de Barcelona, registrar un partit que es diu ERC-V quan ERC va pactar amb els Verds per fer ERC-EV, comprar els petit-suís d’un en un als supermercats i dient a les caixeres que els compren d’un en un perquè els dóna la gana i que no els diguin que s'han de comprar en packs... Aquestes petites tonteries demostren un tarannà, una manera de fer pròpia d’un partit de gent sobradament preparada, autosuficient i autogestionada.

És per això que ja se’m va acabar d’inflar allò inflable quan vaig veure com en Saura i la Mayol es dedicaven a anar de compres a ca’n Gonzalo Comella mentre molts militants es deixaven la gargamella dient que Catalunya és una nació, i que té el dret de decidir.

El problema no és que vagin a Gonzalo Comella, botiga que jo trobo, a diferència dels comentaristes de Busot, molt adient al perfil polític que representen (joves urbans, cool, moderns, dissenyats i amb prou pasta per a poder prescindir de polítiques socials d’esquerres i dedicar-se al post-materialisme pur i dur: eco-capitalisme, disseny i imatge i anar a la perruqueria un cop per setmana), perquè sincerament em sembla molt d’agrair que en Saura hagi deixat l’estil clàssic i quico del Furest del Turó Park (lloc tampoc gaire apte per a butxaques socialistes, però sí per a ecosocialistes). El problema és que, mentrestant hi havia una colla de militants d’ICV manifestant-se, entre els qualse un treballador provincial de Barcelona d’ICV i conseller comarcal i regidor a la província de Girona que exercia com a un dels portaveus de la plataforma pel dret a decidir.

Vaja, que no es pot repicar campanes i anar a la processó al mateix temps.

M’ha agradat molt llegir a El bolc de Dani Casanovas el particular recull de titulars periodístics que ha fet i on es veu fins a quin punt l’amic Xoan hi queda retratat quan es veuen dos titulars: Abans de la manifestació, ICV no donarà suport a la manifestació de demà a Barcelona perquè "és difícil saber què es vol", després de la manifestació ICV creu que la manifestació no va ser un suport a la negativa d'ERC, sinó una crida a la "unitat" (i també a l'AVUI)

Sincerament, em molesta aquesta gent que va donant lliçons de progressisme per la vida i que a casa seva fa el contrari del què predica.

Quelcom es mou a CiU?

No solc escriure posts a aquestes hores... però llegint el post d’avui d’en Jaume Ciurana m’han vingut ganes de fer un segon post. Em Jaume Ciurana és regidor de CiU a Barcelona, diputat provincial i president del Consell de Districte de Sarrià Sant Gervasi, de Barcelona... vaja, que no és un qualsevol...

En Jaume Ciurana, entre d'altres coses diu que:

• L'èxit esclatant de la manifestació hauria de servir per que els que decideixen les estratègies de CDC i d'ERC
• CDC s'ha de fer preguntes, [...] una de les que s'ha de fer és si és possible fer una manifestació d'aquestes característiques sense que bona part dels assistents siguin persones que conformen la seva base electoral natural
• ra, el que ERC i CIU haurien de ser capaços de fer és de canalitzar aquesta expressió popular en un sentit positiu envers el comú denominador que ambdues formacions comparteixen
• Estic d'acord en que la negociació bilateral i el trencar la unitat dels partits catalans va ser un mal negoci[...] (en resposta a un comentari)

Des de la formació del tripartit no havia vist, llegit o escoltat paraules com aquestes, que contenen una certa d'autocrítica (a més de certa dosi de crítica a ERC que, per habitual i perquè no és el què ve a tomb no he reproduït). Des de Mas i Madí no havi sentit veus discrepants dins de CiU amb una mínima rellevància (és a dir, que no compto els euroconvergents pel no).

És possible que de dissidències en sentim cada cop més. Moltes són les possibles raons d'aquestes dissidències, algunes:

1. És possible que CiU comenci a perdre la cohesió interna fruit de la incomoditat que els pactes de la Moncloa provoquen en els sectors més catalanistes de CiU?
2. Com diu en Jordi Sànchez diu, avui a El País, que alguns líders deuen estar meditant com de gran va ser el seu error per dedicar-se a negociar pactes en les seductores estances del poder polític espanyol.
3. Molts militants de CiU perceben com cada cop estan més lluny del seu electorat tradicional, un electorat que podria coincidir amb el perfil social dels manifestants de dissabte.
4. La afició de'n Mas a fer seguidisme del PSOE és cada cop més aguda i, no només molesta als seus militants, sinó que col·loca al partit en una situació incòmoda: la de la supeditació als socialistes que tant havien criticat a ERC i que semblava que els donava rèdits demoscòpics.
5. La supeditació al socialisme provoca que ERC cada cop se senti més lliure per fer un discurs netament catalanista i deslligat de dependències estatals i, el què té més mèrit, fer-ho des del govern.
   

Sí, sembla que alguna cosa es mogui a CiU... i és que cada cop tenen més motius per estar procupats. Tota la estratègia d'oposició feta en hores de brain storming amb costoses enquestes i papers fet pels politòlegs més importants del país llençats a la borda perquè ERC va decidir que deia que no i que 600 entitats van decidir der que no i que moltes persones (en Ciurana diu que el nombre no importa, que fou un èxit) van decidir que no... i sense tantes enquestes ni tants estrategues joves i agressius com els Madí, Homs, Pujol Ferrussola, Vives... van dir que no persones normals, el què en Pujol sènior en deia la bona gent d'aquest país.

Ni és l’economia ni és el PP, sou vosaltres, imbècils

Avui m’he sorprès en llevar-me llegint als principals diaris de Barcelona que els partits polítics amb representació al Parlament de Catalunya atribuïen l’èxit sense pal·liatius de la manifestació del dissabte a la reacció a la dinàmica anti-catalana generada pel Partit Popular. Ho recullen l’AVUI, La Vanguardia, El Periódico...

Bill Clinton, ja fa uns anys, va decantar l’opinió pública americana en la seva elecció com a president amb una frase que va fer fortuna: és l’economia, estúpid!, resava.

Aquesta mateixa frase, convenientment adaptada, és aplicable a certs líders que pretenen tergiversar el sentit d’aquesta manifestació, el major esclat de catalanisme cívic, pacífic i reivindicatiu dels darrers anys: Ni és l’economia ni és el PP, sou vosaltres, imbècils!

Quan Francesc Marc Àlvaro diu a La Vanguardia que la manifestación del sábado fue, sobre todo, contra las mentiras del PP, fue más un acto defensivo que propositivo, penso que no deu haver-se manifestat, perquè sinó hauria vist un munt de pancartes com “Som una nació i no un preàmbul”, “CyU traïdors”, i un llarg etcètera; o deu intentar justificar quelcom per algun motiu que se m’escapa.

El manifest de la convocatòria afirma que els convocants estem convençuts i convençudes que cal exercir aquest dret (a decidir) per tal de garantir que les polítiques que es duen a terme estiguin d'acord amb les aspiracions i les necessitats del poble català i per tal d'afavorir el progrés social en drets de ciutadania i immigració, drets socials i laborals, llengua i cultura, medi ambient, polítiques de gènere, habitatge, tecnologies de la comunicació, educació, salut i seguretat, entre d'altres. Així mateix, afirmem que cap veritable autogovern és possible sense sobirania fiscal i tributària i sense inversions i infrastructures, relacions internacionals i cooperació. Això segons en Marc Àlvaro no deu ser propositiu; segons els líders polítics, apunta directament al PP. Que m’ho expliquin perquè no ho entenc.

Aquests líders sembla que no s’hagin adonat que la manifestació no era contra el Partit Popular, era contra la política de vol gallinaci, contra el pactisme escarransit, contra la renúncia i la dimissió del país. Era una manifestació contrària a decidir el futur del país en una sobretaula de 7 hores. Era una manifestació a favor del dret a decidir dels catalans, de la necessitat que tenim com a poble de gestionar el nostre present i el nostre futur. Era la resposta del malestar que recorre tot el catalanisme i que d’ençà del pacte Mas-Zapatero ha acabat d’eclosionar.

A les seus de CDC, UDC, PSC i ICV hi deu haver molts nervis veient la contestació democràtica que s’han aixecat molts nervis. Molts dels seus militants van manifestar-se, molts dels seus votants. No només hi era ERC; però... ara què poden fer CiU, PSC i ICV? El PSOE no renegocia. Madrid no paga als traïdors.

Com justificaran el seu sí entusiasta a un estatut amb el qual no anem enlloc? Fent una campanya mediàtica més forta encara? Fent desaparèixer informativament la dissidència catalanista com ja han fet amb la manifestació de dissabte?

Per cert, algú em sap dir on era el catalanisme transversal d’Òmnium Cultural? Lluny de la manifestació de catalanisme transversal més gran a Catalunya en els darrers anys? Curiós...

OPA del bipartit CiU-PSOE contra la immersió lingüística

Avui em ve de gust comentar alguns aspectes del pacte en matèria de llengües per part dels prohoms del catalanisme pactista i responsable amb l’esquerra federalista i respectuosa amb la diferència. Abans, però, reproduiré els dos primers epígrafs de l’article 6 del projecte d’estatut extret de la pàgina web d’ERC.

Article 6. La llengua pròpia i les llengües oficials
1. La llengua pròpia de Catalunya és el català. Com a tal, el català és la llengua d’ús normal i preferent de totes les administracions públiques i dels mitjans de comunicació públics a Catalunya, i és també la llengua normalment emprada com a vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament.

2. El català és la llengua oficial de Catalunya. També ho és el castellà, que és la llengua oficial de l’Estat espanyol. Totes les persones a Catalunya tenen el dret d’utilitzar i el dret i el deure de conèixer les dues llengües oficials. Els poders públics de Catalunya han d’establir les mesures necessàries per a facilitar l’exercici d’aquests drets i el compliment d’aquest deure.


Artículo 6. La lengua propia y las lenguas oficiales
1. La lengua propia de Cataluña es el catalán. Como tal, el catalán es la lengua de uso normal y preferente de las administraciones públicas y de los medios de comunicación públicos de Cataluña, y es también la lengua normalmente utilizada como vehicular y de aprendizaje en la enseñanza.

2. El catalán es la lengua oficial de Cataluña. También lo es el castellano, que es la lengua oficial del Estado español. Todas las personas tienen derecho a utilizar las dos lenguas oficiales y los ciudadanos de Cataluña el derecho y el deber de conocerlas. Los poderes públicos de Cataluña deben establecer las medidas necesarias para facilitar el ejercicio de estos derechos y el cumplimiento de este deber, de acuerdo con lo dispuesto en el artículo 32 no puede haber discriminación por el uso de una u otra lengua.

Com podem veure hi ha tres remarcats:

1.- Mitjans de comunicació adinistracions: El redactat pactat no preveu que el català sigui llengua normal i preferent dels mitjans de comunicació públics i de les administracions públiques a Catalunya, sinó només de Catalunya. Vaja, que el circuit català de televisió espanyola ja pot desaparèixer. El català a RTVE fins ara era una relíquia, ara s’ha demostrat que el govern té la ferma voluntat que continuï com a relíquia, com a coros y danzas regionales, fins a la seva eradicació. Pel què fa a les adminisracions púbiques, la delegació del Govern o de qualsevol ministeri també podran obvar el català a Catalunya, pequè no són administracions de Catalunya, sinó que són administracions a Catalunya. És a dir, si es vol denunciar que hom atempta contra els teus drets lingüístics, depèn d'on es faci, si et diuen que els parlis en cristià, hauràs de callar, acotar el cap, i humilment actuar. I CiU hi dóna el vist-i-plau.

2.- El dret d’emprar el català i el deure de conèixer-lo no es predica dels ciutadans a Catalunya, sinó dels ciutadans de Catalunya. És a dir, aquells que portin vivint 40 anys a Catalunya, però no hi paguen els seus impostos, encara que hi hagin estat escolaritzats, hi treballin... podran continuar dient: “háblame en cristiano!”

3.- S’inclou el terme discriminació. I aquí ve el més fort de tot de tot. Si es diu que totes dues llengües són oficials i que el català és la llengua vehicular de l’ensenyament. Com es pot dir que no es discriminarà per raó de llengua? Què és la immersió lingüística, sinó una discriminació positiva? Discriminació a la llengua, sí, però que afecta a les persones. La introducció d’aquesta menció pot carregar-se la immersió lingüística.

Perquè un cop aprovat aquest text, quants amics del PSC (Àgora socialista o altres sectors tolerants del PSC-PSOE) o populars (Convivència Cívica Catalana, Professors per la tolerància i altres espècimens similars) no denunciaran que se senten discriminats i que l’estatut del bipartit els empara? A quin jutge, professional de la magistratura, no li faltarà temps per dir que la immersió atempta contra l’article 6 de l’estatut del bipartit?

D’acord amb la jurisprudència constitucional l’estatut forma part del bloc de constitucionalitat. Si el bipartit incorpora aquest article 6, la immersió lingüística serà inconstitucional i, tot i que a mi no em motiva, no podrem dir que la constitució és una merda, perquè la insconstitucionalitat l’haurà motivada la brillant negociació de’n Mas al cap de 7 hores extenuants amb un home que, entre d’altres coses, és doctor i professor de dret constitucional. Vaja, que li va prendre el pèl.

I prengueu com un simple apunt aquesta nota de premsa del conseller Carretero sobre l’acord CiU-PSOE sobre ordenació territorial. El tema de la divisió territorial a l’estatut donarà per parlar-ne a bastament. I ho farem.

www.presidentmaragall.cat, la soledat del líder

La blogosfera, catosfera o com punyetes li vulgueu dir està d’enhorabona per la irrupció d’un altre personatge il·lustre entre els seus membres, en aquest cas no només il·lustre, sinó també molt honorable: el president de la Generalitat de Catalunya, en Pasqual Maragall. El president ja té bloc.

Tot i que l’aposta del president de la Generalitat per les noves tecnologies i pel contacte directe, tu a u a la xarxa amb els ciutadans és un fet prou noticiable, com també ho va ser l’aposta de Jordi Pujol per una fundació en línia; el què ha estat notícia és que Maragall tindrà una plataforma on poder opinar sense sordina, una plataforma on poder dir que Catalunya és una nació sense que ningú el repliqui o li tapi la boca.

Darrerament el president de la Generalitat ha rebut per terra, mar i aire per part del socialisme i de convergència i unió (del catalanisme? Del nacionalisme? Del regionalisme? Del nacionalitatisme?)

El 7 d’octubre parlava dels canvis frustrats de’n Maragall al Govern i deia que:

1.- va intentar fer una cisi de govern abans del debat de política general és perquè si hagués esperat després del debat de política general hauria estat la crisi de govern dels partits i ell no hi hauria tingut res a veure, perquè al PSC no hi pinta res

2- perquè es volia treure de sobre una sèrie de consellers que de cap de les maneres mai no volia al seu govern, com Siurana i Rañé

3.- perquè també pretenia tapar les declaracions de ZP dient que de concert i de recaptar a Catalunya, res de res... i mira per on què ha passat...

Crec que no em vaig equivocar pas massa. Aquests dies s’ha posat de manifest que en Maragall se sent incòmode amb el seu partit i alguns membres del seu govern, i no precisament els d'ERC o ICV. S’ha posat de manifest que en Maragall, tal i com el coneixem, persona dissoluta, diletant, incòmoda i imprevisible, necessita espais de llibertat; i no els ha tingut. Aquesta necessitat imperiosa d’espais de llibertat l’han acabat duent a cercar una forma de poder-se comunicar de manera directa i immediata, sense sordines ni declaracions ni contradeclaracions.

Una bona amiga de CDC em comentava que un cop, xerrant amb en Jordi Pujol, ella va criticar amb duresa al president de la Generalitat. En Pujol, molest, li va dir que critiqués en Pasqual i els socialistes, però que la institució de la presidència de la Generalitat era i és sagrada... i no ho han respectat.

Ni PSC ni CiU han tingut aquest respecte a la figura institucional. L’han volgut mediatitzar: els PSC i el PSOE el volen mut, que no els molesti ni els incomodi; CiU no vol que els avanci pel catalanisme. No pot ser que CiU es vengui la nació i en Maragall segueixi dient que Catalunya és una nació.

El que havia de ser president de tots ha acabat sent president contra CiU i PSC-PSOE. Només li queda un bloc com a espai de llibertat... i el programa que es reparteixen a TV3 entre ell i en Mas (idiosincràsia i manera de fer que mai ha demostrat CiU cap a l’oposició).

Les conseqüències de tres sí

El no d’ERC està provocant un rebombori a tots els mitjans de comunicació més que considerable. Els líders empresarials també es posen les mans al cap i, pel què s’hi juguen, també se’ls hi posen els líders de la resta de partits polítics de l’arc parlamentari.

Però perquè tanta pantomima? Tanta gesticulació sobreinterpretada? No els seria més senzill marginar ERC? No donar-li cap mena de cobertura...

Hi ha un petit problema als tres estadistes que comanden els partits que demanen el sí: els seus partits, la seva militància, els seus votants...

CIU.-

Ja vaig comentar que amics de CiU em van enviar un munt de missatges la nit del 30 de setembre lloant les proeses negociadores de’n Mas i, agradi o no, cal reconèixer que més o menys se’n van sortir ben parats. Aquest mes de febrer, però, no n’he rebut cap. La desil·lusió i el desànim de la militància de CiU queda palesa amb les declaracions de Jordi Pujol, el líder sentimental i emocional de CiU, dient que aquest estatut és per 4 o 5 anys i que, un cop aprovat ja en demanaran la reforma. En Garrofaire va escriure (vaja, escriure no va escriure gaire, no calia) un post en que ens donava a entendre el desànim convergent amb la foto dels líders donant la bona nova al país.

CiU no vol atrevir-se a deixar que ERC capitalitzi la mar de fons que està generant aquest estatut; els cada cop més analistes i intel·lectuals que a les pàgines de tots els diaris es mostren insatisfets.

CiU no vol desmotivar la seva militància a poc temps (mesos, any i mig?) de les properes eleccions al Parlament.

A CiU li cal, doncs, una virulenta campanya contra ERC; una altra virulenta campanya contra ERC que rebentarà els ponts de diàleg (si és que encara en quedaven) per enèsima vegada entre ambdues formacions (no dic que sigui cosa només de CiU, és culpa de totes dues formacions). A CiU li cal un ràpid sí d’ERC, tal com va comentar en Xavier al post Hit and run.

PSC.-

El PSC també en té, de problemes interns, però per raons diferents a les de CiU, al meu entendre per dues raons diferents:

Primera.- Perquè CiU no capitalitzi un nou estatut ells n’han de ser la punta de llança. Si ERC hi diu que no, part del govern presidit per en Pasqual Maragall, on hi ha membres del PSC, hi diu que no. Amb aquestes contradiccions al govern, la imatge del PSC queda debilitada i apareix incerta i difuminada. Amb una imatge debilitada del PSC és més fàcil que CiU els prengui protagonisme.

Segona.- Per no perdre credibilitat

a.- Davant del catalans. El PSC va fer una aposta per governar amb ERC i fer un gir catalanista (sí, sí... com el PP...) aprovant un estatut. Si els seus socis no diuen que sí al gran projecte de la legislatura quedarà en evidència que el gir catalanista és un viratge poc més que escàs. A més, ara no tenen altre candidat que en Maragall, atès que en Monti és xarnego no pot ser candidat i, si s’han d’avançar eleccions, necessiten un candidat fort; i en Maragall cada cop ho és menys.

b.- Davant del PSOE. Amb un govern presidit pel PSC, és inversemblant que aquest govern no doni suport unívoc al projecte d’estatut. Això dóna ales perquè el PSC torni a ser un partit de segona pel PSOE. Quan en González manava, l’Obiols i en Nadal no eren ningú, l’interlocutor del PSOE a Catalunya eren Pujol i CiU. Pel PSOE és molt més agradable de cara a Espanya negociar amb CiU que amb els del teu propi partit.

ICV.-

Avui parlo d’ICV, no d’IC-V-EU-i-A, perquè aquesta coalició no es posa d’acord ni en els temes caus com l’estatut.

Els amics de Busot (bonica Vila de l’Alacantí) explicaven ahir les trifulgues estatutàries dels eco-gaites. Resulta que en Saura, emocionat de ser conseller, que l’estatut tiri endavant i que ell surti a la foto, ha dit que sí de manera incondicionada. Els seus socis, els verds i EUiA se li han posat de cul. Resulta que la part d’esquerres de la coalició discrepa amb aquest sí irreflexiu i amb aquest postamaterialisme de govern que els fa cada cop menys rojos i menys verds. A la manifestació del 18 de febrer, no només hi seran membres de les organitzacions convocants coaligades a ICV (EUiA, de l’EPM i els verds dICV) també destacats militants, dirigents i treballadors provincials d’ICV.

És molt dur intentar ser a totes les fotos quan s’és tant petit... i si a sobre tens partits encara més petits que et fan de consciència crítica de totes les teves renúncies... doncs encara més. A aquests eco-gaites, doncs, per no quedar retratats de debò, també els convé màxim consens al voltant de l’estatut.

Vaja, que si aquests tres partits tenen tantes pegues i uns costos polítics tant alts per dir que sí, és normal que s’esforcin en propiciar una situació insostenible per a ERC que els aboqui a donar el quart sí... però per ara ERC és l’únic partit que no té problemes interns ni de cohesió i, a més, està encapçalant un malestar entre la societat catalana cada cop més gran i més transversal, i així és difícil fer canviar ERC.

La CiU de'n Mas

Quan un partit ha tingut una dependència del líder tant acusada com l'ha tingut CiU, quan aquest partit canvia de líder, moltes coses canvien. Quan hi ha un canvia tant important, òbviament, hi ha una crisi.

Quan els socialistes van rellevar en Raimon Obiols per en Quim Nadal, no va passar res; quan van canviar en Quim Nadal per en Pasqual Maragall, no va passar res. El PSC no depèn del seu líder de torn, és un partit consolidat. Té un aparell que fa que el partit funcioni i té uns líders que s'adapten al partit i donen un accent al discurs d'aquest, el modulen.

Quan Jordi Pujol va plegar en favor de l'Artur Mas, moltes coses van passar a CiU; ara que en Mas és el líder indiscutit, CiU cada cop s'assembla menys a la Convergència i Unió fundacional.

De fet ja ho havia anotat en algun post, la CiU de'n Mas ha anat bandejant a dreta i esquerra de l’espectre política i a catalanisme regenerador d’Espanya i catalanisme de negocis.

Amb els temps, però, sembla que les coses van prenent forma i el moviment política que fundà Jordi Pujol va prenent forma i va trobant el seu espai a l’ombra del seu nou líder, Artur Mas, i dels lloctinents d’aquest. D’ença de la partida de Jordi Pujol aquestes han estat algunes de les decisions o alguns dels símptomes que donen a entendre el reposicionament de la federació en el marc polític català:

1. Ingrés a la internacional liberal, juntament amb UM.

2. Abandonament dels postulats més socials propis de la Convergència funcional, que es feia ressò de les societats del benestar nòrdiques.

3. Canvi estratègic però no de fons. Si fins ara calia anar negociant a Madrid miquta a miqueta sense tocar l’estatut, ara es fa un estatut com a corol·laria de la negociació del peix al cove.

4.- Assumpció de l’ideari més conservadorament catòlic (hi ha catòlics molt aperturistes i progres) en la negociació de l’estatut: no importa que no hi hagi agència tributària, aeroports o nació. L’important és el matrimoni homosexual, l’eutanàsia i l’escola de l’opus.

5.- Es deixa de fer política amb vocació de país per fer política de partit (així ho recollia l’enquesta del periódico, la que feia CiU força més votada, quan diu que ERC és el partit que en la negociació de l’estatut ha mirat menys pels seus interessos i més pels del país)

6.- Assumpció per primer cop d’un discurs gens ambigu: CiU no és sobiranista o ncionalista, CiU ja té un objectiu nacional: l’estatut aprovat al Parlament de Catalunya. La renúncia a l’estatut del Parlament li ha permès poder seguir exercint la crítica i la demanda permanent, però amb un sostre limitat.

En resum, la CiU de’n Mas resulta més regionalista i més de dretes que la de’n Pujol, aquest és el resultat del relleu en el lideratge de la federació.