El meu pacte, el que m’hauria agradat

(aquest és el meu mapa en els Democraciaweb als quals feia referència uns posts més enrera i un lector atent va trobar a la xarxa)

Diverses vegades he dit que m’agradaria que Catalunya fos un país normal. Per ser país normal, entre moltes d’altres coses, Catalunya hauria de disposar d’un sistema de partits polítics propi i normal. Això és, un partit de dreta o centre-dreta nacional i un partit d’esquerra o centre-esquerra nacional. Això és, CiU i ERC.

Jo entenc que aquesta va ser una de les principals raons del pacte tripartit per part d’ERC. Però tampoc pretenc que aquest raó susciti debat. El debat el vull enfocar per una altra banda.

El què realment m’interessa és, pensant en el futur del país, escatir quin eventual pacte, vistos els resultats que pot haver-hi demà (gran abstenció socialista que farà que CiU, que ha fet una campanya per fidelitzar el vot propi, pugi mantenint vots o pujant poc i que PP i ERC es mantinguin un o dos diputats per sobre o per sota dels que actualment tenen), pot ser millor per al futur del país.

I sincerament el què se m’acut millor, en aquesta clau apartidista, és el què em va comentar un amic convergent que desitjava: un govern en solitari de CiU. És a dir, un govern de col·laboració d’ERC amb CiU. Amb ERC en una oposició concertada amb CiU. Amb càrrecs d’ERC al govern, però no consellers, amb bon tracte d’ERC en mitjans afins a CiU, representació a la CCRTV... però no dins del Govern de manera oficial.

Tal i com van fer Batasuna i el PNV. Reunint-se i pactant cada setmana. Amb un objectiu: normalitzar el mapa política català, anar a carregar-se el PSC (no a guanyar-li les eleccions, fer-los minoritaris en un mapa on CiU i ERC fossin els dos pols majoritaris, l’esquerra nacional i el centre-reformista nacional).

Òbviament això necessitaria d’una concertació i d’un sentit patriòtic per al qual no sé si hi ha gaire predisposició.

No sé, però, si el partit que es nega a pactar amb ERC i corre a aixoplugar-se sota les faldilles de Zapatero per retallar l’Estatut i aprovar uns pressupostos contraris als interessos de Catalunya tindrà la capacitat de perdre una eventual posició confortable a Madrid estarà gaire per la feina.

I que no em diguin que són situacions equiparables amb la de la legislatura 2003-2006. Que no ho són.

La campanya polonitzada

El meu vot i el vot útil

Fa uns anys el projecte democraciaweb i la Fundació Jaume Bofill van fer, crec que per les eleccions nacionals de 1995 o 1999, una colla de jocs sobre les eleccions. En un d’ells s’havia de dir prop de quins posicionaments polítics i fragments de programes electorals et senties. Més tard et demanava la teva posició ideològica en els eixos dreta-esquerra i catalanisme-espanyolisme en unes escales de l'1 al 10.

La màquina em deia que, per les opcions polítiques escollides, coincidia políticament amb ERC i, per la situació que jo vaig donar de mi mateix en plànol cartesià (esquerra i només català), també.

No és que me’n sorprengués, sincerament. Però em va fer gràcia comprovar allò que ja imaginava abans de començar amb el joc. Vaig votar ERC.

I això, aquest record de tendre joventut política i electoral em va estupendament bé per fer venir a tomb una anotació de’n Jordi Casals sobre el vot útil.

Tal com diu ell, el vot útil, més enllà de les crides desesperades de totes les formacions polítiques, és el vot a aquells qui més propers són a tu i, per tant, millor et representen i que, a l’hora de formar govern, ho faran en la clau política amb què tu has votat, no en altres claus polítiques.

Per això crec que és necessari optar per allò més proper al què hom vol i desitja. Votar en clau post electoral només condueix a frustracions, no pels pactes a què s’arribi, sinó per les polítiques que s’apliquen.

El vot útil, doncs, és el vot més sentit i més volgut. El meu vot útil, doncs, no podia ser cap altre que ERC, ja que era la força política que millor em representava i que millor defensava el què a mi m’interessa. La que en el Parlament defensaria, pactaria i transigiria en favor d'aquells interessos que jo vaig votar.

Perquè el parlamentarisme es basa en la transacció i el jocs dels acords entre diversos, a diferència del què CiU i PSC volen fer-nos creure defensant l'unilateralisme polític (política exterior de George W. Bush, sigui dit de banda) i el presidencialisme. És a dir, jo guanyo, jo governo com em dóna la gana.

Llàstima que aquells jocs ja no siguin a la xarxa...

Gràcies Antoni Soy

Per mi l’Antoni Soy és un dels blocaires mes respectats de la blocosfera, catosfera o com punyetes es digui. N'hi ha d'altres, però ell n'és un. Alcalde, professor d'economia de la UB, negociador de l'estatut, dirigent d'ERC... algú que dedica hores i feines a fer el món una mica millor cada dia i que, per les seves inacabables labors, cada dia s'apropa més al prototipus d'home renaixentista. Per això ha estat un massatge a la meva autoestima blocaire llegir a l’entrevista que li fa en Saül Gordillo (un altre dels blocaires de referència per a mi) el següent

Saül Gordillo: Recomani’m cinc blocs d’altres polítics.

Antoni Soy: No és el mateix “altres blocs polítics” que els “blocs d’altres polítics”. Jo prefereixo recomanar els “altres blocs polítics” que més m’interessen, tenint en compte el temps de que disposo per a seguir-los:

• El Bloc sense fulls, de Saül Gordillo.
• Fent la viu viu.
• Josep Lluís Carod Rovira, bloc.
• Joan Puigcercós, bloc.
• Miquel Iceta, bloc.
• Josep Maria Terricabras, bloc.

Moltes gràcies, doncs, Antoni Soy, per fer-me pujar l'autoestima. Gràcies també als altres vistants anònims i públics. Sense cap mena de dubte el seu, de bloc, també seria entre els meus cinc favorits.

Parlem de pactes?

CiU i PSC qüestionen públicament els eventuals pactes a què pugui arribar ERC passat Tots Sants per abrogar-se part del seu electorat més nacionalista els uns, més d’esquerres els altres.

Suposo que en dec haver parlat fins l’extenuació de pactes, però és clar... de llegir-ne i sentir-ne tantes beneiteries hom se n’atipa i vol dir-hi la seva... Aquí va, doncs, la meva teoria de la conspiració. Suposo que alguns em diran paranòic, però peer ara fins i tot els militants de CiU amb qui he parlat m'han donat la raó.

En Zapatero tenia quatre temes que li impedien treure una majoria confortable, qui sap si absoluta, en les properes eleccions i volia posar fil a l’agulla per a solucionar-ho: L’estatut català, un govern socialista a Catalunya que li exigia més per a Catalunya, els pactes amb ERC aquí i a allà i el tema basc.

A Espanya, tot i les armes, tot i els morts, sempre ha estat més rendible electoralment el tema català. Assotar-nos i escopir-nos a nosaltres ven més quer assotar i escopir als bascos. Perquè? Això podria ser objecte d’una tesi electoral. Seria pretensiós insinuar-ho en un simple post.

L’Estatut va possibilitar matar tres pardals d’un sol tret. Quins acords crec que van signar-se a La Moncloa? Els següents:

1.- Un estatut rebaixat que ZP pogués aprovar i mitjançant el qual en Mas fes aparèixer CiU com la garant d’una manera de fer política, el peix al cove, que fins ara no havia provocat altibaixos en la política catalana i que havia fet avançar Catalunya. I que ell fins i tot estava disposat a sacrificar-se per Catalunya quan no només no governava, sinó fins i tot quan havia estat desallotjat del Govern tot i haver guanyat les eleccions. Guanys per a Espanya i CiU.

2.- Carregar-se en Pasqual Maragall. Maragall és un dels darrers polítics que no és un simple gestor, sinó que és una persona amb carisma i una trajectòria política intensa. Només ell podia vèncer en Mas. És el polític més valorat de Catalunya. Era un personatge incòmode per al socialisme perquè és imprevisible. I un líder pot ser imprevisible, però Maragall no mana a casa seva. Per carregar-se en Maragall només podia fer posant tota l’artilleria, el pes pesat de l’aparell a la graella I així ha estat. La jugada de fer fora en Clos i promocionar a en Jordi Hereu ha estat únicament una oportunitat aprofitada.

3.- Situar un candidat perdedor a les properes eleccions, és a dir en Montilla. L’home que quan parla fa patir com el nen tonto de la classe...

4.- Aconseguir que Mas sigui president de la Generalitat. Als socialistes sempre els ha resultat molt incòmode que a Catalunya governi un d’ells perquè de cara al seu electorat els és incòmode trobar-se un president socialista que ha estat molt més agosarat que cap altre president en l’aprofundiment de l’autogovern.

5.- Recolzar-se mútuament al Parlament de Catalunya i al Congrés dels Diputats. Tornar, doncs, al recolzament confortable de Suárez, González i Aznar. Aprovar-se els pressupostos, com ja ha passat amb els pressupostos espanyols, aquí i allà. Practicar la política de no fer-se mal l’un a l’altre i gaudir de la simpatia i la interlocució del govern espanyol els uns i del nacionalisme responsable que mira de transformar Espanya, els altres.

De fet ja va passar quelcom molt semblant quan va plegar en Germà Obiols (Raimon Obiols home tant expressiu com Montilla, però apassinonant intel·lectualment...) i van posar un altre candidat perdedor, Quim Nadal, l’home de les mil vides, que sobreviu a Girona, a l’enfonsament del Carmel, al pitjor resultat en unes eleccions nacionals...

En Nadal ha sobreviscut, com sobreviurà en Montilla. Personalment no sé ni si arribarà a prendre possessió del seu al Parlament. És clar que en Montilla només ha estat l’eina per fer fora Maragall i perdre les eleccions. No és un líder de futur del socialisme català.

Personalment crec que, abans d’acabar la legislatura bé en Toni Castells, bé en Jordi Valls seran presidents del grup parlamentari dels socialistes al Parlament i en Montilla estarà rehabilitat en la política espanyola després d’haver acomplert amb la seva missió, petar-se en Maragall i permetre que Mas sigui president per a poder facilitar la revàlida per majoria absoluta de Zapatero a Madrid.

Gent de tos els colors m’ha comentat que aquesta teoria de la conspiració és força versemblant. Els esdeveniments polítics han anat avançant de manera indefectible en aquest sentit, sense que res ho pogués aturar.

Inclús aquest cap de setmana en Zapatero ha dit a en Montilla que respectarà aquells pactes que ell vulgui fer, talment com allò de “Pasqual: aprovaré la reforma del estatut que salga del Parlament de Catalunya!” d’uns mesos abans de retallar-lo, escapçar-lo i deixar-lo totalment irrecognoscible, el que havia aprovat el Parlament de Catalunya. Quina por les promeses d’en ZP...

Per això em molesta que demanin a ERC amb qui pactarà. Perquè no es demana a en Montilla si, en perdre, renunciarà a encapçalar el Govern de la Generalitat? Perquè no es demana a en Mas si, en cas de ser elegit, buscarà el pacte i la transacció permanents amb els socialistes aquí i a Madrid o si acceptarà un pacte no estable ni signat amb el Partit Popular? Perquè no els demanen a ells si volen pactar amb ERC?

Els minuts minutats

El Pep Giménez escrivia que li sembla bé que els espais electorals en els telenotícies estiguin cronometrats i que discrepa dels periodistes qui, al·legant llur professionalitat, demanen poder fer les notícies electorals no per blocs minutats, sinó com a ells els plagui, amb criteris de professionals.

Doncs jo també sento discrepar dels intrèpids periodistes d’aquest país, tot i que no sento coincidir amb el Pep Giménez. I el més important de l’afer no crec que sigui la difícil determinació dels criteris objectius (recorda que les persones som subjectes i no objectes i, per tant, els nostres interessos són subjectius i no objectius), sinó precisament els qui demanen aquesta llibertat.

Molts ciutadans es queixen, indignats, que la política és un niu de corruptes que es dediquen a quedar bé només per a guanyar unes eleccions i sucar quatre anys. Sempre he discrepat d’aquesta afirmació, però si hi ha alguna cosa de lletja i bruta en la política és la relació d’aquesta amb la premsa i els mitjans de comunicació. I la deriva anti-deontològica d’aquesta cap a una premsa dirigida. La pública també.

Quan són precisament els periodistes els qui demanen que se’ls tracti com a professionals la pregunta que hom es fa és: Són prou professionals com per tractar-los com a tals?

Sincerament, una professió coneguda per les guerres polítiques entre mitjans, els seguiments diversos de les campanyes electorals, l’ús partidista de les enquestes... No sé... sincerament em fa dubtar... Una professió amb sequaços ecoloxistes dedebò com l’expresidenta del col·legi de periodistes (paladinat de l’ètica professional i progressista del periodisme) Montserrat Minobis, que ja ha signat per Joan Saura... em fa dubtar. L’existència de sequaços com l’Ángeles Barceló, que m’han comentat (i desconec si és cert) que és una assídua a psoetv o Ismael Carbó, periodista del convergentíssim AVUI que és regidor del PSC a Sant Martí Sarroca (en ell els dubtes sobre la professionalitat poden arribar a prendre unes dimensions màgiques i àdhuc místiques) també em fan dubtar, per posar-ne uns exemples. Segurament en trobaríem molts més.

Sincerament, em sembla que aquestes peticions del col·lectiu periodista són normals, com normal seria que els contribuents demanéssim que es confiés en la nostra provitat i no existissin les inspeccions tributàries o que els polítics no creguessin oportú crear una oficina per controlar eventuals casos de frau i corrupció.

Ah, és veritat, que l’Oficina Antifrau no va arribar-se a aprovar per la negatva psoevergent...

El debat que jo vaig veure...

Afortunadament, un divendres a la nit tenia altres coses a fer que veure un debat que s’esperava soporífer. Però gràcies als prodigis de la tècnica vaig poder-lo veure ahir mentre, efectivament, sucumbia als efectes soporífers del propi debat.

Conclusió? La que m’esperava, que només hi ha dos candidats amb cara i ulls. Piqué i Carod van sobresortir, per raons diferents, en un debat que només va ser un despropòsit de retrets, crítiques i males maneres.

Montilla feia patir cada cop que parlava, com el nen tonto de classe quan ha de dir la seva única frase a l’obra de teatre de final de curs.

En Mas feia ràbia cada cop que obria la boca, per la seva xuleria i el seu narcisisme exacerbat. No n’hi ha prou només en dir que ell liderarà, no estaria de més que expliqués allò que es proposa liderar.

En Saura va superar les meves expectatives, el seu discurs prim, escàs i unidireccional, cada cop més simple i menys articulat, més prim i més escàs. Creia que tres anys de Govern l’haurien fet madurar, però no... Semblava que ell i la realitat anessin en paral·lel sense arribar mai a posar-se en contacte. Ell deia...

En Piqué va resultar, com sempre, brillant i outsider. Va anar a passar-s’ho bé i s’ho va passar bé. I va fer patir la resta.

En Carod va aconseguir en moltes ocasions defugir l’insult per erigir-se com l’únic candidat capaç de presentar propostes enmig dels punyals que en Cuní veia passar pels seus morros. Va demostrar ser l’únic candidat que va proposar mirar més enllà de la crítica i la proposta electoralista. L’únic amb un mínim sentit del què és la política, un servei públic i un projecte de país més enllà de les simple propostes conjunturals.

En Cuní, en la seva línia, un moderador que semblava un altre candidat, un candidat que va arribar a bromejar amb Carod-Rovira sobre la seva eventual condició de diputat candidat a la presidència de la Generalitat. Tot un bàlsam per a tanta vanitat.

Comença la sociovergència: CiU pacta uns pressupostos espanyols a ZP que no compleixen l’Estatut dues setmanes abans de les eleccions

A tres setmanes de les eleccions es confirma el què era un secret conegut de tothom: CiU pacta els pressupostos de l’Estat amb els PSOE.

En el seu moment CiU ja va procurar que la votació es realitzés passades les eleccions al Parlament de Catalunya. Però no va poder ser, la qual cosa va suposar una emprenyada monumental de Duran, Mas, Madí i la resta d’estrategs convergents.

Ara, a més, tal com informa La Vanguardia, “Duran aclaró que el método que se consensúe no se podrá aplicar en 2007, sino que se hará en los próximos seis años, y si con el nuevo cálculo lo presupuestado para el próximo ejercicio resultara ser menor, se deberá compensar la diferencia”.

Es a dir, que aquest acord pressupostari ja assumeix que el primer any d’aplicació del migrat Estatut que es va negociar a Madrid (no dic qui per no ferir susceptibilitats) ja s’incompliran les disposicions que teòricament havien de representar un avenç substancial.

I tots sabem per la història político-constitucional espanyola que, si el primer any et prenen pel pito del sereno (xiulet del serè), aquesta disposició transitòria tercera ja no hi haurà qui la compleixi.

Amb què pot haver amenaçat Zapatero a Mas? Que els seus sequaços a Catalunya no li facilitin la investidura si no li aprova uns pressupostos infumables que incompleixen l’Estatut?

Sort que en Mas va dir que en 8 anys desplegaria l’Estatut. Això deu ser perquè els primers 7 anys se’l passaran pel folre de ves a saber què. Els primers set anys en què transitòriament l’estat havia d’invertir l’equivalent del PIB català en infrastructures no es complirà res de res i, al vuitè, com que ja no quedarà pràcticament res que s’hagi de complir...

A veure com ens ho justifiquen. Tenen 14 dies perquè no descobrim la veritat de l'engany. Quins líders!!

Algú s’ofereix a fer un altre ConfidencialCAT?

_________________

La Vanguardia

El Periódico

Telenotícies

Enquestes dominicals

Fa uns dies que vaig molt de corcoll i no m’ha donat temps de fer un post sobre les enquestes pre-electorals publicades aquests darrers dies. Com que segueixo anant de corcoll us recomano de llegir l’excel·lent post Enquestes: de la ignorància a la mala fe del Bloc Diari Republicà.

Aquests dies encara ens n’hauran de ploure un munt més: les dels partits, mitjans de comunicació, oficials... Està bé veure una mica quines són més o menys fiables i quines no tenen altre finalitat que la de la propaganda addicta al partit afí.

Felicitats, doncs, Diari Republicà. Els qui no siguin republicans, que no pateixin, que l'anàlisi és ineterssant i seriós, independentment de tendències i colors.

La premsa addicta i amiga

Ahir el Busot va fer un post titulat Els apòstols mediàtics de Mas i Madí van a cop d’argumentari per aconseguir per tots els mitjans que CiU guanyi l’1-N i pugui governar en solitari.

En aquest post es comentava un article de’n Barbeta, intel·ligent mercenari, on aquest afirmava que el tripartit és allò desitjat per Rajoy i, per derivació, pel PP, contravenint unes declaracions de Jaume Matas on deia que volia que guanyés Artur Mas. Doncs fent memòria vaig recordar que aquest article era pràcticament calcat d’un de l’inefable Jordi Cabré que també seguia la fàcil, però efectiva, estela de la campanya socialista per l’estatut: dir que el PP vol tripartit perquè ja gent voti en clau anti-PP.

Tres cosetes al respecte:

1.- Barbeta i Cabré, tant poca imaginació teniu? Tant lligats esteu? Sou prou intel·ligents per ser intel·lectuals orgànics, perquè us limiteu a fer de papagais que repeteixen els argumentaris de CiU?

2.- David Madí, amic, em podries enviar l’argumentari a mi també? A fentlaviuviu@gmail.com.

3.- Si sabeu de més articles similars podeu comentar-ho. Serà benvingut, com sempre.

La Vanguardia entra en campanya

Al marge de les enquestes que aquests dia publica, que més que enquestes semblen elements de campanya pels quals CiU hagi fet u pagament conjunt per l’encartament del vídeo i la divulgació d’unes enquestes que no tenen res a veure amb les altres que s’estan publicant, La Vanguardia entra en campanya.

Ja que CiU s’entesta en recordar-nos l’informe apòcrif atribuït a Miquel Sellarès, fem memòria d’aquest i de quelcom més.

Què deia, entre d’altres coses el dit “Informe dels mitjans”? Doncs que La Vanguardia rebia, amb els governs de CiU unes prevendes multimilionàries que no rebia cap altre diari. El seguien El Periódico a distància, El País... i en darreres posicions la premsa en català, acusada sempre de se subvencionada i deficitària.

Més tard, el conseller primer va ratificar aquestes sospites de subvencions multimilionàries (multimilionàries en pessetes i en euros) i va relatar quines eren les subvencions rebudes pels diferents mitjans de comunicació directes i indirectes (subscripcions, anuncis, encartamets...). La Vanguardia guanyava per golejada.

Aquests dies sembla que els amos del Grup Godó han optat per pagar els serveis prestats amb unes informacions que no aguanten el contrast amb tres o quatre diaris, una ràdio o la televisió. No només les enquestes, que estan perdent aquell prestigi que en altres temps havien tingut i que no s’apropen, per res al què el racòmetre del mateix grup predica. També les notícies i le somissions de notícies, però sobretot, avui una entrevista en què el Montilla s’ha hagut de trobar la mala educació i arrogància d’un personatge, Sala i Martín, que deu fer enrogir fins al pobre del José Antich, que s’ha hagut d’empassar la publicació de l’entrevista en contra del seu criteri professional (que sembla increïble que es pugui parlar de criteris professionals de Pepe Antich, però sí) a causa de l’arrogància dels qui prometen recuperar les velles subvencions i subscripcions.

Els tributs a pagar per recuperar el mecenatge governamental són durs, però els guanys poden ser sucuelnts. I sembla que des de la seu del Grup Godó estan disposats a pagar-les amb il·lusió i plaer.

És trist veure que el diari degà de la premsa barcelonina està disposat a caure més baix encara que El Peródico , El País i El Mundo junts en sectarisme. Veure’l convertir-se ne un altre pamflet partidista. I que amb La Vanguardia, també l’AVUI, governat per les mateixes mans, està seguint el mateix camí capa a la misèria moral i periodística amb portades com la d’avui (Tots contra Mas). Recordem que la periodista que fa les cròniques de la jornada electoral a l’AVUI és la dona del cap de política de La Vanguardia.

Després de la Brunete espanyola, i de la brunete sociata, ja tenim Brunete convergent.

________________________________

PS.- Per variar, no sé trobar l'entrevista al nou web de La Vanguardia. És un desastre. La imatge que he posat no es veu gaire bé... tot i que clicada es pot llegir. Qui pugui llegir les pàgines 16 i 17 de La Vanguardia, que les retingui a la memòria o les guardi. És un document històric d'allò que es pot arribar a publicar en un diari durant campanya.

ConfidencialCAT: quan el preu per la lluita pel poder és la degradació moral i política de CiU i la negació del passat

Vaig veure aquesta espècie de producte audiovisdual fa un parell de dies. Si la factura fos una mica més acurada, els guionistes més professionals i hi hagués més vergonya aliena a l’hora de editar i produir el producte, podríem comprar-ho amb algun film de Lenie Riefenstahl per a Goebbles. Però no és el cas, és massa groller.

D’aquest vídeo (jo ja he dipositat els meus tres vídeos, regalats per sengles diaris a la seu de CDC al carrer Còrsega) en vull fer vuit apunts:

1.- Estil de fer política.- Fa uns dies en Mas va comprar l’estil de fer política català amb les bufetades entre PSC i PP a Martorell. Això va valer una portada d’El Periódico on deia que en Mas es dedicava a separar catalans. Aara Mas i Madí escupen a la cara de tots els partits. Tots? No, tots llevat del Partit Popular. Casualitat? No ho sé.

Aquest estil de fer política era inaudit fina ara. No crec que els vídeos de la FAES d’Aznar fossin tant pornogràfics.

L’estil de fer política català, si se’m permet, és un estil educat. On es pot dir a l’adversari que és això, un adversari i no un enemic, que s’equivoca o que està equivocat. Una altra cosa és titllar-lo de criminal, comparar-lo amb la màfia o vorejar la difamació en més d’un moment.

Aquest estil només pot provocar dificultats per entendre’s amb els partits afectats. Aquest estil dinamita els ponts de diàleg i entesa amb ICV, el PSC (però no el PSOE) i, sobretot, amb ERC: Només se’n salven, doncs, PSOE i PP. Perquè serà?

Aquest vídeo crispa l’ambient polític, si és que no estava prou enrarit fins ara.

2.- Despesa.- No crec que aquest vídeo pugui ser considerat com a vídeo de campanya i, el seu cost, pugui imputar-se com a cost de la campanya. Però no crec que sigui barat produir aquest vídeo, editar-ne 1.000.000 de còpies i encartar-les als principals diaris. Uns dos o tres milions d’euros en total?

D’on surten tots aquests diners? D’on surten els diners per una pre-campanya tant agressiva, realitzada amb tants mitjans? De donatius anònims? Del departament de treball?

3.- Visió amargada.- Aquest producte audiovisual transmet una visió amargada de tot plegat, no només del país i dels qui l’han governat. Gent que ha estat 3 anys pensant més en allò que va passar després de les eleccions de 2003 que en el futur del país. Gent que mira més enrere que endavant.

Perquè posats a mirar enrere, es podria mirar més enrere encara?

4.- La biga a l’ull propi.- Hi ha un capítol intitulat “Tots els homes del president”. En acabar-lo penso en allò de la biga a l’ull propi i la palla a l’ull aliè. Els homes i dona són els següents:

Salvador Milà per haver fet una visita d’obres en helicòpter acompanyat de la família. No recorden quan Mas, en plenes nevades, va haver de menester un helicòpter quan era en una inauguració d’una discoteca de Sánchez Llibre?

Xavier Vendrell per haver exigit presumptament diners a funcionaris de la Generalitat. Va ser absolt per la fiscalia mentre fa unes setmanes escasses Ignasi Farreras, exconseller de treball dels governs Pujol, estava declarant a fiscalia pel cas Treball. Declarava a instàncies del fiscal, no de cap partit. Cues de panses, Madí!!

Montserrat Tura per parlar de turisme de borratxera. Entre nosaltres, quin mal hi ha en dir les coses pel seu nom. Si fins ara s’ha dedicat el Turisme en monocultiu de les tres S (Sun, sand & sex), cal que algú ho digui i hi comenci a posar remei. Com, per exemple, el nou casino de Lloret mirarà de canviar el tipus de turisme. Què s'havia fet en 23 anys? Promocionar-ho?

Miquel Sellarès per un informe anònim que se li atribueix (personalment crec que de manera falsa i injusta, en Sellarès sap fer coses més elaborades que un simple treball de secundària). Oblida Goebbles Madí els seus problemes amb les fotocopiadores de Palau? Oblida per què va haver de plegar?

5.- Feina que queda per fer.- Un capítol diu que el país ha quedat paralitzat i que hi ha obres que no s’han fet com el quart cinturó, Bracons, la línia de molt alta tensió...

No sé si els productors del vídeo desconeixen que Catalunya, en els anys de govern de CiU mai va planejar el desenvolupament territorial del país? En aquests tres anys s’ha començat a establir el futur territorial, d’infrastructures, de l’energia, ferroviari... del país per als propers anys? No n'hi ha prou amb dir que tens el país al cap i exprémer-lo políticament. També has de preveure com es desnvoluparà, com creixerà, com arribar+à al segle XXI.

Obliden que els governs de CiU com a gran element de foment de la cohesió territorial només han fet un eix transversal que, després de incomptables inauguracions, en dos mesos ja estava col·lapsat i caldrà amplia perquè no van tenir visió de país ni de futur?

6.- Estatut.- Em sembla senzillament lamentable tot el què es diu respecte de l’estatut. Només cal dir-ne dues coses:

a.- No recordo qui diu, però hi és dit que amb l’estatut de 30/9 es marca l’objectiu de Catalunya. CiU marca el seu objectiu polític a llarg termini. Un estatut bo per avui, insuficient pel futur.

b.- Els catalans ja el veuen insuficient i, sinó, al darrer estudi del CIS post-referèndum em remeto.

7.- Aeroport del Prat.- No entenc com pot fer-se casus belli de l’aeroport d’El Prat quan aquest va ser una renúncia de Mas en negociar l’Estatut. Precisament, contra l’única persona que noe s carrega és l’única culpable, Magdalena Álvarez, qui va licitar i canviar de contractista el handliing de l’aeroport abans de les vacances d’estiu.

8.- Omissions.- Òbviament no parla d'allò que s'ha fet bé, com és lògic.

Aturaran el vídeo a la TV, però no a la xarxa

Una imatge val més que mil paraules

La imatge és d’ahir i és absolutament verídica. M’agradaria poder enllaçar l’entrevista a La Vanguardia, però des que la Creu de Sant Jordi sociovergent al periodisme independent ex-aequo amb Antonio Franco, Conde de Godó va renovar la pàgina web del seu diari, no hi trobo res. Per tant aquí va una captura escanejada.

Dues preguntes:

1.- Perquè el PP deu veure en CiU una mena d'esperança blanca?

2.- Piqué està més mort que viu?

Votants en terra de meravelles

Les eleccions les guanyen els qui saben transmetre il·lusió. Els qui estan il·lusionats per un projecte de país, de societat i de futur comú amb els seus conciutadans, compatriotes.

Això és molt bonic i sona, fins i tot, desitjable. Fins a cert punt quimèric o il·lús. Recordo que en Piqué va dir, d’ERC, que li recordava a l’abeja Maya per allò de “en un país multicolor”. Però, sincerament, i sense voler provocar comentaris (tot i que sempre m’agraden i s‘agraeixen), primer, m’hi recorden força més les propostes d’en Montilla i en Mas i segon, m’agrada més l’Alícia en terra de meravelles. Entre les colònies pagades, els lloguers pagats, les colònies dels nenes pagades, el dentista gratuït, l’estada dels nenes a a prendre anglès que desgraven... De fet avui, per corroborar-ho, l’AVUI publica avui (tautologia recurrent i empipadora) un estudi econòmic que devia fer l’ex-conseller i ex-roquista Francesc Homs quan assegurava que el model de finançament previ a l’estatut ens duria 400.000.000.000 pessetes (2.404.048.417,53€) de més i una fotografia de’n Montilla encomanant-se a Poblet, a posteriori del pare abat de Montserrat i prèviament a la visita al pare abat de Poblet, a veure si en gràcia de nostre senyor els números quadren.

I probablement això, aquest reguitzell de proposta, probablement inassumibles, només responen a la necessitat de il·lusionar a l’electorat quan aquests candidats són incapaços de seduir amb un projecte de país perquè, senzillament, no el tenen, l’han perdut o l’han oblidat al llarg de congressos de viratge cap un centre amorf on tot s’hi val.

Les recompenses pel vot, inassumibles per l’administració, han esdevingut quelcom assimilable a les ideologies en alguns partits que ja les han oblidades com a residus del passat.

A mi, però, m’agrada més que no m’enganyin. De fet em molesta, m’agrada aquella frase, antiga, que deia que la política és l’art de fer possible la utopia. No m’agrada la subhasta a la barata. I aquesta mia havia estat tan ferotge, desacomplexada i mancada d’escrúpols i rubor.

Segurament, si ERC, PP i ICV-EUiA aconsegueixen posar una mica de sentit comú en la campanya i en les seves propostes, si aconsegueixen arribar als seus electors potencials amb serenitat, pot tornar a passar com en eleccions passades en què els dos grans van baixar en benefici de les propostes minoritàries, convertit a ERC en un tercer partit a mig camí entre grans i petits.

El què està clar és que CiU i PSC van desesperats, desaforats a recuperar terreny perdut els uns i a mirar de guanyar de manera humiliant per als socialistes els altres. I les presses i la necessitat mai no són bones conselleres.

CiU (50).- Desfer la feina feta, tot i mantenir unes bones expectatives

Posts previs:
Porra pre-posts
PSC (37).- Renunciar a tot per principis, lleialtat i sortir a la fotografia
ERC (25).- Partit consolidat i amb camp per a créixer

A finals de 2003, quan es va consumar (alguns en dirien perpetrar) el tripartit, els opinadors professionals ja donava per naufragades les naus del nacionalisme conservador. No va ser el cas de la seva militància que, com tota bona família, en cas de dificultats, va fer pinya.

En tres anys CiU ha fet el més difícil, ha fet una oposició molt dura, tot sovint vorejant la deslleialtat al govern i desestabilitzant-lo, però ha fet una oposició eficaç que ha desgastat el govern. Ha fet una oposició que ha donat solvència a CiU com a partit i l’ha cohesionada. Ha fet, però, una oposició molt basada en el màrqueting polític i en la despesa econòmica sovint sumptuosa. Tot plegat l’ha duta a un carreró sense sortida: o guanyar o no poder mantenir el tren de vida o, el què és el mateix, el tren de l’oposició.

Aquesta necessitat imperant, doncs, de vèncer, convèncer i guanyar la presidència de la Generalitat de a les urnes, al Parlament i moralment a tothom pot jugar males passades a CiU i perdre part de l’avantatge que tenien i, amb la proclamació de Montilla com a candidat, havien guanyat.

Un altre problema que veig en la campanya de CiU és la repetició amb les crítiques cap a ERC (i d’ERC cap a CiU). Ja vaig dir en el post sobre ERC que la frontera electoral entre ambdós partits és cada cop més minsa, menys viscosa. Cada cop són menys els electors que poden passar d’un a altre partit (llevat de casos concrets i de fidels d’un partit que escenifiquin un fals canvi de partit). La gran pedrera de vots, tant de CiU com d’ERC, han de ser els que provenen del socialisme catalanista.

De totes maneres, CiU, malgrat la campanya actual en què sembla que intentin fer un home a en Montilla i perdre part de l’avantatge aconseguit, crec que pujarà substancialment. Gràcies a errors del tripartit i gràcies a haver sabut fer una oposició que ha fet errar al tripartit. I gràcies, sobretot, a demostrar que han pogut resistir 4 anys a l’oposició, quelcom que, insisteixo, molts observadors no creien fa tot just un parell d’anys.