Qui tem que ERC no doni el sí?

Porto uns dies parlant de l'estatut... Sembla ser el tema d’aquest començament d’any. Gairebé tothom en parla: amics, coneguts i saludats, de totes les filiacions polítiques. Des dels apolítics fins als més militants. Encara no conec ningú que m’hagi defensat aquest nou projecte d’estatut, “l’Estatut de la Moncloa, com en batejava aquest matí en Joan Puigcercós, els uns perquè l’ataquen i el desqualifiquen de manera furibunda, d’altres perquè se'n queixen i se’n compadeixen amb impotència i els darrers miren de justificar-lo com bonament poden, tot i que ja tenen pràctica en l’autojustificació, no sense certes dosis de sofisme i malenconia del 30 desetembre...

Hi ha una cosa que em resulta simptomàtica: Perquè CiU, PSC i IC-V-EU-i-A tenen tant d'interès en el concurs d'ERC en l'aquelarre aquest en què han convertit l'aprovació del projecte de nou estatut d'autonomia de Catalunya? Perquè són tantes les pressions?

En els cercles de CiU hi impera el desànim, sinó la frustració. Són experts en frustracions i en justificacions, però no tots els sentiments es poden amagar. No es pot hipotecar una altra generació pel caprici partidista d’un noi que vol ser president de la Generalitat. Llegir els diaris aquests dies (tots, una mica de cada) dóna a entendre els nerviosisme de CiU i la necessitat que aquests veuen en el concurs d’ERC en l’aprovació de l’estatut. No és que hi hagi un malestar de fons, és que fa aigües per tot arreu. Ja es torna a recórrer a allò de “ens vindran 3.000.000 milions d’euros” que van dir en la negociació del finançament amb el PP del 2001, avui en Bru de Sala ja diu que el tren ha descarrilat i que va sense rumb a una estació desconeguda. La sensació de malestar, de desànim i de desconcert és gran, molt gran. De fet ja han hagut de fer sortir al pare carbasser Pujol per dir que aquest estatut és per un cap de setmana i prou, que ja s’han adonat que aquest estatut és una enganyifa i que demanaran canviar-lo un cop aprovat aquest.

Els del PSC-PSOE es dediquen a fer un “tour de force” sobre ERC per debilitar ERC i al president Maragall. Saben que escenificar que aquest és el millor pacte del món mundial beneficia Artur Mas i debilita als qui no eren a la foto, un president incòmode per sorprenent i indisciplinat i un Carod incòmode per dissident. Fer que ERC entri al pacte suposa beneir la segona transició que ha de culminar amb un altre pacte a la Comunitat Autònoma Basca. El sí d’ERC és sens dubte el sí que pretenen que faci que el catalanisme polític entengui que és un bon estatut; però no l’és.

Les invectives més surrealistes són les que han vingut per part d’IC-V-EU-i-A, cosa habitual a la casa de les margarites, que ara diuen que és fals que amb l’estatut que els han venut de rebaixes és fals que no es puguin fer polítiques socials per als treballadors. El conseller Xoan Saura no deu saber que els treballadors o s’alimenten d’aire, ja deu fer temps que no en veu cap de treballador, i que els fills d’aquests han d’anar a escola pública, han d’anar a la sanitat pública sense saltar-se les cues tal i com fa la seva dona, l’Imma Mayol (segons fonts afectades i presents en l’event)... i per això fan falta quartos, diners, doblers... i que d’això l’estatut no en dóna. I sense diners no es fan polítiques socials per als treballadors i les treballadores. És clar, com que des del seu departament no en tracta de treballadors i no en fa de polítiques per als treballadors i treballadores...

Si de fet tant molesta als tres partits del quatripartit que encara defensen la proposta és perquè s’adonen que a la societat catalana estan passant dues coses: la gran majoria de catalans ja n’està cansada del sainet de l’estatut i els que encara resisteixen amb sopor tanta diarrea informativa hi estan en contra.

La mar de fons que hi ha és forta, la majoria dels opinadors del catalanisme polític o estan en contra o estan molt poc motivats en la defensa de l’estatut Mas-ZP (que de fet augura més ZP...). Hem sentit frases com que no calien tants esforços per un resultat tant migrat, que aquest estatut és per pocs anys, que no s’ha de poder hipotecar una altra generació de catalans, que no es pot consentir una altra renúncia de tot un poble...

La por és que aquest rebuig i aquest malestar es manifesti en un referèndum i que ERC el pugui capitalitzar en les eleccions posteriors; perquè si una cosa hi ha clara és que si tot segueix així, el tripartit no hi ha qui l’aguanti... i mira que en dos anys se n’han fet de coses... i ho dic seriosament...

Promeses...

En Mas va dir que s’havia negociat el millor estatut possible...

EN ZP va dir que acceptaria l’estatut que aprovés el Parlament de Catalunya...

Doncs ni és el millor estatut possible ni és el que va aprovar el Parlament de Catalunya. I això no és opinió, és el resultat de contrastar opinions tant evidents com les de MAFO (nom de Miguel Ángel Fernandez Ordóñez, home d’aquests que deuen creure que el sentit d’estat deu ser equivalent de donar pel... a Catalunya) o comentaris tan hooligans com lloances a en ZP de mitjans filopopulars com elconfidencial.com.

Doncs sí, ho recollia l’Antoni Soy al seu bloc, en MAFO va declarar a una entrevista al diari econòmic Expansión (que per si hi ha algun català del Nord vol dir el mateix que en francès, expansió, i pot donar a entendre un estrany tic o tendència que té Espanya cap a Catalunya): No hemos agotado el margen al que podemos llegar en cesión a las CCAA., deia en MAFO És a dir, que de millor estatut possible, res de res.

A El Confidencial Digital, diari digital dirigit per un comentarista de La Mañana (sí, sí... la de’n Fedegico), per tant poc susceptible de ser votant d’ERC, de CiU o, ni tant sols del PSC, diuen que Rubalcaba reconoce a ERC que el pacto con CiU le sale al Gobierno barato.

Queda dit per la posteritat, doncs, que quan en Mas diu que es tracta del millor pacte possible, a menys que faci referència al pacte que ha aconseguit en ZP, menteix.

En ZP també menteix. D’això sembla que no en quedava cap mena de dubte a ningú.

Conclusió: en Mas i en ZP menteixen i no es contradiuen. Deuen estar d’acord en alguna cosa...

Dos apunts més sobre el pacte CiU – PSOE

1.- Altres finalitats estratègiques de CiU

S’ha parlat molt de les finalitats de CiU per pactar: marginar ERC, fer la pinça al president Maragall, provocar una convocatòria anticipada de les eleccions al Parlament... i moltes d’altres que no tenen res a veure amb l’interès general del país.

Una de les variables que CiU ha contemplat de ben segur és que, seguint amb un sostre competencial baix, podran seguir utilitzant el discurs i el recurs de la queixa constant, de la llàstima i de l’autocompassió.

Un partit que mai no ha definit quin és el model de país al qual aspira li ha de resultar altament incòmode assolir un nivell competencial i financer prou elevat com per haver d’optar per constituir-se en partit regionalista (com pugui ser Unió Mallorquina o la Unió del Poble Navarrès) o ser un partit independentista. A CDC i a UDC i han conviscut sempre harmònicament totes dues tendències i mai han hagut d’enfrontar-se obertament. Mai no han hagut d’optar entre independència o regió.

Acceptar aquest estatut de rebaixes, acceptar aquestes engrunes permet a CiU dibuixar-se un futur més clar. Ara ja tenen un futur a mig-llarg termini dibuixat: el projecte d’estatut aprovat pel Parlament de Catalunya. D’aquesta manera la família independentista (o sobiranista, com els agrada dir, ambiguament, a ells) i la família regionalista tenen una senzilla convivència i convivència per a la unitat d’acció.

No caldrà, doncs, definir-se fins d’aquí a uns anys. CiU podrà seguir nedant en la indefinició política i nacional.

El preu? El futur del país que diuen defensar. Un preu barat al costat de no poder fer front a hipoteques i poder recuperar vells sous i velles prebendes governamentals...

2.- Enèsim trencament del catalanisme polític
Es va dir que les desatencions repetides i reiterades de Pujol cap a ERC havien provocat un estrip en les relacions entre els dos sectors del catalanisme. S'ha dit el pacte tripartit. Molta gent ha teoritzat sobre el tema. Fa uns mesos vaig llegir un llibre curt, simple i senzill, però gràfic que en parlava: El futur del nacionalisme, de l'Albert Sáez.

No sé com acabarà tot el xou de l'estatut. Tots n'hem parlat i sabem què en pensa cadascú. Amics que tinc a CiU i a ERC estan indignats (per ara els de CiU justifiquen el què calgui, ja hi tenen pràctica). Els de PSC i d'IC-V-EU-i-A tant se'ls en fot i, els del PP, que són els que haurien d'estar més contens perquè són els que han vist un major part de les seves propostes acceptades, encara estan més indignats que CiU i ERC. A l'e-noticies si no han batut el seu rècord de cometaris, poc deu haver faltat. Jo he vist que el meu humil i poc visitat bloc ha pujat l'audiència.

Fins i tot més d'un periodista ha dit clarament el què en pensa (ahir vaig reproduim article d'un d'aquests, curiosament d'un amb la opinió del qual estic d'acord ;·) )

Em resulta preocupant que aquesta decisió pugui provocar un altres trencament entre els dos partits ubicats en el catalanisme polític i que, a més, pugui fer entrar al PSC en aquest àmbit, en el catalanisme polític.

Una de les principals evidències de la immaduresa de Catalunya és la incapacitat dels seus partits de posar-se d’acord com poden fer-ho els partits normals dels països normals en les qüestions essencials; i l’statuts polític i jurídic del país n’és una. És una llàstima que CiU hagi volgut anar per lliure, pensant més en unes eleccions anticipades que en allò que el país necessita i ha demostrat voler.

Si CiU té tanta pressa per què es convoquin eleccions és per no donar temps que la gent pugui digerir què és i què representa aquest pacte. Un o dos anys sense cap avneç demostrarà que aquest pacte no és res que una pantomima, una escenificació que la sociovergència està llesta per tornar a ser a totes les mamelles.

Qui mana al PP?

Aquests dies hem vist una cosa molt curiosa i mai vista en la política catalana i, suposo, espanyola. El secretari general del PP, Ángel Acebes, ha desautoritzat al màxim dirigent del PP a Catalunya. És una cosa inaudita...

Fa uns anyets, quan Aznar va plegar i va anar-se’n a donar conferències a Georgetown amb un anglès tan digne com, va nomoenar a Rajoy successor del partit. Però, mana Rajoy?

A mi, personalment, em fa la impressió que no massa... i només és una pressió...

Quan Aznar va decidir plegar hi havia tres candidats possibles: Rajoy, Mayor Oreja (...menor cerebro...) i Rato (que els dóna cinquanta mil voltes als altres, i sinó que li preguntin a la presidenta de la CNMT, Maite Costa). Eren els tres grans del partit.

Moltes veus deien que l’Aznar no volia que fos en Rato perquè aquest s’havia divorciat de la seva dona, amiga de l’Ana ampolla i, per si això fos poc, estava amb una altra dona. Diuen males llengües que l’Aznar va decidir-se per no nomenar-ne cap dels tres anteriors, de la seva mateixa quinta, i triar-ne un de més jove, amb més recolzament de la base militant dl partit i ideològicament més semblant a ell (els altres tres podien ser massa liberals i massa poc “nacionals”, que diria la meva àvia): Acebes (aquest que té nom de futuròleg ).

Males llengües també diuen que el Rato es va plantar i va dir: hastaquihemosllegado. Que es negava en rodó que una criatura li prengués el lloc que ell tant havia suat i que tant havia treballat per guanyar-se. Solució: ni en Rato (divorciat i liberal) ni el més mediocre: Rajoy.

No obstant això, sembla que al partit hi mani el xaval que en Rato va dir que no hi volia... Les incorporacions al Comité Ejecutivo Nacional de gent propera a Rajoy ha estat més aviat escassa, en canvi han guanyat ressò gent com Zaplana. Les declaracions, els posicionaments, les actituds... del Partit Popular no responen a l’home que havia estat ministre amb Aznar, sinó que responen més al tarannà d’Acebes.

Tot aquest rotllo només serveix per dir que, per mi, i vist com va anar el pollastre amb en Piqué, qui mana és l’Acebes, i que el pobre Rajoy intenta fer el què pot per anar suavitzant-lo. Però que no mana, que mana l'Acebes.

L'opció de Mas

Reprodueixo un article d'avui a l'AVUI del David Miró. Com que es pot extreure d'internet, intueixo que la difusió endeu ser permesa.

El sistema de finançament pactat entre PSC i CiU introdueix criteris de justícia en un sistema que ha demostrat ser molt eficaç per espoliar Catalunya, però per si mateix no assegura ni un euro més per a les arques de la Generalitat. Tot dependrà de la negociació multilateral posterior en l'àmbit del Consell de Política Fiscal i Financera, en què Catalunya estarà en minoria i es fixaran els criteris de solidaritat interterritorial. Així ho han reconegut tant Antoni Castells com Josep Antoni Duran i Lleida. Ara bé, ¿era aquest el millor sistema que es podia pactar amb el PSOE en aquest moment i en aquesta conjuntura? Probablement. ¿Justifica això el sí de totes les formacions que van donar suport al text del 30 de setembre? Depèn de la lectura que es faci del moment històric. ¿Era el moment en què el catalanisme havia de plantar-se i posar en evidència la hipocresia i la injustícia en què es basa el sistema autonòmic espanyol? ¿O era el moment d'aparcar els grans ideals i agafar allò que ens oferien per reprendre l'ofensiva més endavant? Aquest dilema ha estat resolt pel catalanisme conservador a favor de la segona opció. Era una decisió legítima i defensable. Llàstima, però, que dilluns a la Moncloa tot l'artefacte va quedar en evidència. A les democràcies avançades, els dirigents opositors que viatgen a l'exterior refusen fer declaracions de política interna i menys encara criticar el seu govern. Assumeixen que, de cara enfora, la nació es projecta unida. Dilluns Artur Mas va traspassar tots els límits quan va fer electoralisme i va criticar el govern legítim del seu país (va assegurar que guanyaria les eleccions i que el tripartit no estava qualificat per implantar el nou Estatut). I, cosa que és pitjor, quedava clara la veritable naturalesa de la seva opció: una simple drecera per retornar al poder a costa, fins i tot, del prestigi de Catalunya.

David Miró

La llei de política lingüística i el fill bastard. Algunes raons per un no

Aquests dies hi ha una controvèrsia contrastable sobre la paternitat de l'estatut, que si en Madí, la de Madre, l'IZ... si seguim amb la metàfora del naixement, crec que és evident que el pare és ERC, que fa 25 anys que demana un nou estatut (va demanar-lo en Barrera en l'aprovació del vigent), les llevadores són en Madí i en Rubalcaba i en Mas i en ZP són els que paguen els bolquers.

De la mateixa manera que també fou el pare de la llei de política lingüística, ERC també ho és amb l'aprovació d'un nou estatut. I, com en la llei de política lingüística, si al final el fill és bastard, ERC no haurà de tenir cap mena de problema en votar-hi en contra.

Per quines raons pot ser un fill bastard? Per quines raons es pot haver votar en contra o, en el seu defecte en blanc o no votar d'aquets projecte? Aquests només són alguns dels que se m'acuden ara mateix, a corre-cuita, i amb por de fer-me repetitiu amb el què ja comentava ahir:

Primera.- Tots els partits catalans havien convingut que la paraula nació havia d'aparèixer al preàmbul i a l'articulat. En ZP fins i tot va dir que havia trobat fins a set o vull maneres de satisfer els que ens considerem nació. S'havia parlat de comunitat nacional entre d'altres, fins i tot Mr. Propper Duran havia plantejat dir-ne histórica nación. Al final els l'han embeinada amb una al·lusió a un pronunciament del Parlament en què es considerava com a nació a Catalunya i, a l'articulat, nacionalitat

Segona.- Es trenca una estratègia negociadora, la de tots els partits catalans. La unitat negociadora, la unitat del poble català és el què havia de donar lloc a un estatut ambiciós. Trencar aquesta estratègia ha comportat un estatut minso que no aporta cap novetat que no s'hagués aconseguit sense un cost polític i emocional tant gran per a Catalunya

Tercera.- Pel que a la gestió dels tributs, l'acord fixa que aquests es recaptaran mitjançant un òrgan coordinat per l’administració estatal i autonòmica pels tributs parcialment cedits i, per l’administració estatal en els tributs propis d’aquesta.

En què s’avança? De fet en res, perquè l’administració autonòmica ja participa en la gestió de l’AEAT a partir d’òrgans mixtos de coordinació. Més endavant, i si a Espanya li sembla bé, al cap de dos anys es pot crear una agència tributària catalana única que serà dirigida de manera consorciada estat-Generalitat i on sempre hi manarà l’estat perquè tindrà una participació major en els tributs, ja que l’impost de societats seguirà sent estatal.

Quarta.- La negociació dels diferents tributs és la part més cutre de la qüestió. Si durant la negociació s’havia parlat del 100% de l’IVA i de l’IRPF i de trams de l’IS, la conclusió paupèrrima és la següent: un 15% més d’IRPF i un 10% més d’IVA millorables quinquennalment. És a dir, seguim en el model LOFCA: participació en els tributs de l’estat: els tributs mai no són autonòmics i la participació en aquests és renegociable quinquennalment. Per tant, d’aquí a cinc anys tornarem a estar plorant perquè ens donin alguna engruna, i com deia l’Ovidi, ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer.

Més greu és no haver aconseguit ni un tram miserable de l’IS. L’IS és el tribut que grava les societats i que, per tant, permet tenir una política empresarial plena. Un tribut a partir del qual poder incentivar les empreses a dur a terme unes o altres polítiques i a poder tenir un veritable registre de les empreses radicades al país (... o nació, si em permeten...).

Cinquena.- Per cert, el model de finançament pactat és el que proposava el PP de Catalunya. De fet el que proposava el PP de Catalunya, segons més d’un, és un finançament millor que el pactat per CiU.

Sisena.- El comunicat de premsa de CiU acaba dient “CiU ha demostrat un cop més la seva manera de fer basada en la fermesa en defensa d’uns determinats postulats”.El què no explica és quins són aquests postulats... i crec que més val que no els aclareixi o acabarà de perdre la credibilitat que encara li pugui quedar.

És a dir, que ja pot sortir qui vulgui a dir missa. A mi, si no hi ha millores substancials, no em convenceran de votar a favor d'aquest retorn a la sociovergència, a la dimissió del país, a les renúncies responsables i a la justificació de l'injustificable.

Fa uns dies ho deia l'Eduard Voltas a Tribuna Catalana, qui no vulgui votar-hi en contra, sempre pot abstenir-se.

Zapatero tanca la transició, Mas español de l’any

En Gerard Coca cita algunes de les frases que s’han dit en torn a l’aliança CiU PSOE per un nou estatut. Destaquen algunes perles com que los nacionalistas han perdido o que queda claro que solo hay una nación: la española, el resto son nacionalidades o regiones, dit per en Rodríguez Ibarra.

Després d’anys que el diari ABC nomenés a Jordi Pujol español del año per la seva aposta per la governabilitat/col·laboracionisme, ara sembla que sigui en Mas qui faci punt per guanyar-se tal distinció renunciant a tot a canvi duna fotografia.

A CiU han hagut de treure el Sant Cristo gros (vegi’s l'español del año originari) per intentar justificar allò que ni ells mateixos es creuen: la bondat del pacte amb aquells a qui fins fa poc feien culpables de tots els mals. Molts amics de CiU han hagut de menjar-se allò que havien dit. Molta gent que jo conec que va mofar-se d’ERC adduint el brillant paper de’n Mas en la negociació al Parlament avui no els he sentit dir ni piu. Parlaven del temps, del Barça...

ZP va començar a governar amb una idea: tancar la transició, trobar la concòrdia entre tots els pobles d’Espanya. Al País Basc ja ha començat a trobar punts de concòrdia amb el PNB (ja els han aprovat els pressupostos, estan mirant-se com aconseguir una treva d’ETA, van acabar no forçant la pèrdua de la presidència del Parlament Basc...). Catalunya semblava que havia de ser més difícil. Catalunya proposava una relació bilateral amb Espanya, financerament justa, que garantís el creixement econòmic i la dignitat nacional de Catalunya. CiU hi ha renunciat fent el camí de ZP com a aconseguidor de la concòrdia entre els pobles d’Espanya molt més senzilla.

Què pagarà ZP a CiU? Com li pagarà? Facilitant-li la recuperació de la Generalitat, retornant-li la condició de soci còmode per a la governabilitat.

Queda clar que la unitat dels partits catalans en defensa de Catalunya és impossible: perquè el PSC no existeix (ha quedat clar que només existeix el PSOE) i perquè CiU no té cap mena d’escrúpol d’utilitzar Catalunya per a interessos partidistes.

Com ja he dit en l’anterior post, com pretenem que a Espanya entenguin i respectin Catalunya com a nació si el principal partit del Parlament només l’empra com a arma electoral.

Retorn al passat

Ja ens han pactat l'estatut. Jo tinc unes queixes a fer-hi, unes quantes, les següents:

1.- De la mateixa manera que en el primer cop que ho va fer, CiU estava disposada a cedir en qualsevol cosa per a poder aparèixer com a gran desllorigadorde l'estatut al Parlament i gran protagonista fotogràfic, ara sembla que ha fet el mateix, renunciar al què calgués, renunciar al què fos necessari per a poder aparèixer com a salvapàtries.

2.- L'aposta per un govern diferent del que havia governat durant 23 anys era l'aposta per un govern diferent, amb una forma de governar diferent. Era una aposta per a un govern concertat entre diferents forces polítiques, era un aposta per un nou estatut fruit del consens institucional pluripartidista i no de la negociació partidista i electoralista.

3.- Pel què fa al finançament tenim una renovació del sistema pactat per Francesc Homs l’any 2001. De fet a l’AVUI he llegit que ja ens prometen entre 2.600 i 3.000 milions d’euros més cada any... i això em recorda perillosament als 400.000 milions de pessetes que ja ens van prometre l’any 2001. I aquest sistema serà revisable quinqennalment, és a dir, no només no surt del model LOFCA sinó que es revisa igualment de manera quinquennal.

4.- Continuant amb el finançament, d’agència tributària catalana, res de res, una agència tributària consorciada, per tant sotmesa a l’AEAT. Diuen que es recull que d’aquí a 5 anys podem tenir una agència tributària catalana única. Si hem d’esperar que ens ho donin de bon rotlo...

5.- Pel què fa als impostos, la cistella que ens han dat és senzillament ridícula, és més del mateix, algun percentatges més del les engrunes que ja teníem, lluny del 100% de l’IRPF i de l’IVA que s’havien posat damunt de la taula aquests dies. I el què és més greu, l’Impost de Societats (IS) es queda a Madrid. No podrem donar incentius fiscals a les nostres empreses, no les podrem ajudar a mantenir al seva seu a Catalunya i no podrem tenir-ne el cens real, econòmic i acurat que suposa la gestió de l’IS. L’IS és, sense cap mena de dubtes, la joia de la corona dels impostos.

6.- Porta i aeroports seguiran sota auspici estatal, ara amb una comissió interinstitucional.

7.- D’etiquetatge en català ni n’han parlat perquè CiU ja va votar-hi en contra al Parlament de Catalunya, juntament amb PP i PSC-PSOE.

8.- Pel què fa als drets històrics, res de res.

9.- Pel què fa a la nació, res de res, encenalls. Diuen que el Parlament va definir Catalunya com a nació. De fet el Parlament ja a finals dels 80 va aprovar una proposició no de llei de’n Carod on es reconeixia el dret de Catalunya a la independència, a la sobirania, a la secessió, a la lliure determinació o com collons n’hi vulguin dir. És a dir, posats a fer referència a pronunciaments del Parlament poodrien recollir aquest, no? Però ja ho van dir Bono i Ibarra que de nació, res de res.

10.- Com deia en el segon punt, un nou estatut havia de ser l’eina perquè tots els catalans anéssim plegats a Madrid a dir que ja n’hi havia prou i que volíem un nou estatut. Amb aquesta sortida endavant ha demostrat que CiU no pensa seguir deixar de jugar a la tàctica del peix al cove, no pensa deixar de vendre’s al millor postor; i que el PSC-PSOE. Ha quedat palès que CiU només aspira a governar, a aferrar-se a la mamella i que farà el què calgui per a arribar-hi. Aquest retorn al passat és un malson que pot ser fatal per a Catalunya econòmicament, políticament i com a país.

11.- sempre esn quedarà la tranquil·litat que en Bono i l'Ibarra ho han beneït. Vist això, ara ja poden proposar en Mas com a Español del año en substitució del Pujol de la governabilitat.

12.- Com deia l’Eduard Voltas a Tribuna Catalana vista la mamarratxada en què CiU ens ha ficat, només ens queda l’abstenció.

13.- Mentre Catalunya només sigui una arma electoral a mans del primer partit del Parlament de Catalunya, a Espanya ningú creurà que es pugui definir Catalunya com a nació.

La Barcelona desitjada

Alguna cosa passa a Barcelona.

Fa un parell de dies, dissabte o diumenge es celebrava els Tres Tombs al barri de Sant Antoni. Joan Clos va ser el polític que més carmels (no hi ha una falta d’ortografia, hi ha un joc de paraules) va rebre. Els nens i les tietes li rebotien els carmels que amb feines i treballs havien aconseguit recollir de terra.

Portem un any ficats en debats sobre el Carmel, sobre el civisme... tot just haver sortit del Fòrum... entre d’altres. Vaja, perquè ens entenguem, els socialistes de Barcelona no estan passant el millor moment de la seva vida...

Avui he llegit a l’e-notícies que en Joan Ferran ha escrit al seu bloc que el PSC amenaça ERC de pactar amb Trias a Barcelona.

Doncs ho posa molt senzill als electors. Que votin a en Trias o que votin a ERC.

És curiós que digui que “no se si darrera d’aquesta posició que reflexa el titular del diari “ERC no apuesta por Clos” hi ha el desig de trencar una coalició d’esquerres i passar a la vorera de la dreta. No ho se, espero que no”. És curiós perquè en el mateix article sembla defensar una entesa entre Trias i el PSC.

Insisteixo, diu que, “posats a parlar sobre futures aliances: ha meditat ERC al voltant de l’idea que cada cop defensen més ciutadans, consistent en que per fer política seriosa fora més útil un acord entre Clos i Trias? Hi ha qui fins i tot diu que aquest acord no tindria perquè excloure a IC...”. És a dir, el problema, en el fons, rau en la malfiança socialista d’ERC. Estan disposats a seguir entenent-se amb IC-V-EU-i-A, que els acaba de votar en contra d’un dels projectes emblemàtics de la legislatura, l’ordenança del civisme, però no es troben més incòmodes amb una ERC que els ha recolzat en el fòrum, en l’ordenança del civisme, que no se li revolten els treballadors de parcs i jardins, que no es neguen a aplicar les ordenances aprovades pel consistori, que no reben una manifestació setmanal per la narcosala... Tan incòmoda és ERC? Tan molesta un partit diferent? Tanta al·lèrgia té en Joan Ferran a la diversitat per preferir IC-V-EU-i-A, apèndix socialitsa, considerant-la més responsable?

Continua: “fan precís que els aspirants a governar-la –i més els candidats a ser alcalde- estiguin investits, tant ells com els seus partits, d’una certa dosis de transversabilitat. I d’això, a hores d’ara, no en pot fer gala tothom. És possible que amb el pas del temps Esquerra guanyi centralitat, no ho discuteixo. És probable que les responsabilitats de govern i la comoditat del cotxe oficial aconsegueixin apaivagar alguns tics de caire extraparlamentari que tenen les seves bases. Esperem-ho.” Pregunta: tan acostumats a la poltrona estan que per mantenir-la ara pactessin amb ERC i a la propera potser s’avenen a entendre’s amb Trias-CiU? Això de la transversalitat és un sinòmic de xuclar de la mamella?

Deuen estar molt procupats els socialistes en veure les enquestes que l’amic Iceta els fa per dir tantes tonteries... o no?

Per cert. Les fotos són de l’estadista que ell vol que segueixi sent alcalde pacti amb qui pacti i d’ell mateix acompanyant a l’amic Sala a la presó amb en Monti i en Carbonell, el xaval del CAC.

El País contra la dissidència

Sincerament l’article de l’Iu Forn no el vaig llegir fins que va saltar la polèmica sobre la filiació dels militars colpistes. De fet no el llegeixo mai tot i comprar l’AVUI, no em fa gràcia... Sempre he pensat que a l’AVUI hi sobren l’Iu Forn i el Salvador Sostres, tot i que no els poso al mateix sac per motius ètics, morals, estètics i psicològics evidents.

M’ha agradat, però, llegir l’article de Tribuna Catalana en què repassa una mica d’història del periodisme i del diari El País. Recorda que en més de vint anys d’història del diari El País no s’ha escrit un article d’opinió a la secció de política signat per EL PAIS. També recorda com aquest mateix diari va carregar ja fa temps contra el president Maragall.

Conclusió: El País és portaveu dels socialistes, sí, i s’intercanvien favors i s’ajuden en la mesura de sengles possibilitats; però no és portaveu de tots els socialistes, és portaveu del socialistes del PSOE. I aquí, a Catalunya, en tenim dels dos, dels del PSC i dels del PSOE. I contra quins van carregar? Contra els del PSC.

Al marge del sectarisme periodístic propi dels qui intenten decidir què és ètic i què no és ètic en periodisme és encara més greu que sigui precisament el defensor del lector d’aquest diari que apunta i dispara contra tot allò diferent, Sebastià Serrano, qui pretengui presidir els periodistes catalans. Una presidència d’un home d’un mitjà com aquest només serviria per fer allò que ja hem vist fer fins ara a Joan Brunet, callar davant els errors socialistes (Carmel) i magnificar errors aliens.

Recordem que l’Iu Forn, a més de ser d’un diari diferent del seu, propietat de grups periodístics distints de PRISA (Grup Godó i Planeta) anava a la candidatura contrària a la del defensor del militant d‘El País Sebastià Serrano, la de Pilar Antillach.

I al capdavall... els d’El País es quedaran tan amples després de l’exercici d’irresponsabilitat i sectarisme fet amb el dit article i no diran ni mu de la resposta que ha fet el seu articulista Arcadi Espada des del seu bloc: Los militares golpistas son unos hijos de puta. Ya está. ¿Otra vez? Allá voy: Los militares golpistas son unos hijos de puta.

El pedigrí que envoltava a El País com un diari independent, seriós, que seguia les recomanacions deontològiques no ha quedat en entredit, ha quedat per terra. Ha quedat com el què és: un butlletí sectari del PSOE.

... i tot plegat per parlar de prostitutes. Al Regne Unit ho han fet més senzill, a qui en pugi una al seu cotxe, li retiren el permís de conduir. Els militars colpistes de l’Iu i de l’Arcadi no podran acompanyar a les seves mares en cotxe per Anglaterra. Pobrets...

Àgora o mercat de Calaf

... amb perdó de tots els calafins...

Avui quan he arribat a casa encara feien el programa Àgora del 33. Fa uns anys aquest programa era una mica seriós i tenia un nivell intel·lectual digne.

Avui quan l'he encès he vist un home indigne d'aparèixer en qualsevol prgrama de la televisió que no sigui a cap programa del cor. Juan Carlos Girauta, llicenciat en dret, màster en direcció d'empreses i comentarista a la COPE i a Libertad Digital (el diari electrònic de Jiménez Losantos). No és perquè sigui de la COPE o de Libertad Digital, és perquè en aquestes cadenes tenen gent amb un perfil més adequat, per dir-ho adequadament, un currículum més completet.

D'un temps ençà, Àgora està caient en el síndrome telecinco, barrejar gent de manera que la cosa més positiva que pugui sortir-ne siguin estirabots i males paraules. Sort que encara queda la Mònica Terribas per fer un periodisme de més volada. Cada cop quedem menys espais de televisió dignes.

Com deia en Woody Allen, la televisió és una potentíssima eina d'educació. Cada cop que l'encenc, l'apago i em poso a llegir un libre. I amb gent com aquesta, cada cop més.

Senzillament, artistes

Aquesta matinada Michelle Bachelet ha guanyat les eleccions presidencials a Xile. Crec que tots ens podem sentir contents d’aquesta notícia, a Catalunya, dreta i esquerra havien demostrat les seves preferències. És agradable veure com, anys després d’una dictadura, els qui van ser assotats pel totalitarisme ara puguin haver recuperat la seva dignitat i tornar a governar un país que mai no haurien hagut de deixar de governar.

Ràpidament, els artistes progres de guàrdia (sempre hi ha progres de guàrdia a Espanya esperant a veure si hi ha algun lloc on treure el caparró i fer-s’hi una foto) van fer-hi cap. Van anar a Xile a recolzar a Michelle Bachelet. Van cantar i van declamar a favor de la democràcia i de la llibertat.

Divendres estava sopant amb uns bons amics i plegats ens preguntàvem, on eren aquests artistes i faranduleros defensors de la llibertat, la democràcia quan a Catalunya els fills d’altres règims totalitaris se’ns estan llençant a la jugular dia sí, dia també? Com és que no ens han vingut a defensar dels insults i les vexacions que ens verteixen els fills d’altres règims totalitaris? Com és que no han vingut a defensar-nos de Rajoy i Acebes (els que equiparen l’estatut amb ETA), del president del CGPJ (el de les sevillanes), de la cúria militar (en Mena i sus amigos), d’aquell inefable socialista que es proclama orgullós de ser (fill de) franquista (Bono) i dels seus col·legues federalistes?

Amb artistes així cada cop entenc més que quan encenc la televisió només hi vegi el Gran Hermano i les Menudas Estrellas...

Curiosa curiositat

Us heu fixat com n'és curiós veure com els problemes més grans i la politització més bèstia en un col·legi professional no és en el d'advocats, metges o arquitectes (que també n'hi ha) sinó en el dels professionals que exerceixen d'imparcials? En el col·legi de periodites...

Curiosa curiositat...

La democràcia testicular espanyola

Fa temps en una anotació anterior em remetia a un article del brillant de'n Ferran Sáez en què aquest al·ludia a unes paraules màgiques a partir de les quals la democràcia espanyola renovava i adaptava a la constitució termes franquistes com el de no se hace por mis cojones en noves perífrasis molt més modernes i refinades com no se hace porque no es constiucional o porque no tiene cabida en la constitución que nos hemos dado todos los españoles.

És certa l'apreciació què feia en Ferran Sáez, no obstant això aquests dies hem pogut comprovar que la democràcia testicular encara existeix i encara és present.

No volia parlar del general Mena perquè ja he vist un allau de blocs que ho han fet. Tampoc tenia la intenció de parlar de les declaracions del president del Consell General del Poder Judicial, l'Hernando. De fet no ho faré.

Les seves declaracions no em sorprenen, per això no vull fer-me el sorprès.

El què realment em preocupa és veure com unes persones com ells puguin ocupar els càrrecs de responsabilitat que actualment ocupen. Homes de la seva edat són homes que han hagut d'entrar a la magistratura i a l'exèrcit de mans d'un altre règim. El que realment és preocupant és que amb aquesta transició de fireta que es va fer a l'estat espanyol ens hagin encolomat tot l'stablishment franquista a les actuals estructures de poder.

I de fet si algunes d'aquestes persones són actualment alts càrrecs de l'estat és perquè va haver-hi un recolzament o una proposta per part del Partit Popular. Algunes persones consideren una sort per a l'estat espanyol que el Partit Popular ocupi un espectre electoral que vagi del centre a la dreta franquista i reaccionària. Personalment en discrepo, preferiria que hi hagués una extrema dreta marginal i que quedés clar que els grans partits de l'estat no es dediquen a promocionar persones que, provinents d l'antic règim es dediquen a exercir de líders de l'extrema drets espanyola.

Al costat de les animalades que diuen aquests, les animalades del mateix calibre que pugui dir l'Ibarra semblen marranades d'un nen petit.

Al costat de les animalades que diuen aquests, les animalades del mateix calibre que pugui dir l'Ibarra semblen marranades d'un nen petit.

El PSOE paga els favors deguts

Guanyar unes eleccions al congrés espanyol no és cosa senzilla. Menys ho va ser per al PSOE en les darreres, va caldre una mobilització ciutadana de darrera hora inaudita, esperonada per n’Acebes i pel propi Partit Popular a ran de l’atemptat a l’estació d’Atocha del 14 de març.

PRISA, Canal+, la Cadena SER... van jugar un paper molt actiu en aquesta mobilització... i els favors es paguen.

Un bon amic fa temps em comentava que havia comprat unes accions de Sogecable perquè pensava que quan Cuatro saltés en escena pujarien (i van pujar tot i les audiències paupèrrimes), i no només això, sinó que va trobar-se amb una OPA entre Sogecable, PRISA i d'altres empreses polanquistes que encara li van fer pujar més les accions.

Ahir em va tornar a trucar feliç i em va dir: els socialistes han fet un altre pagament aplaçat de les darreres eleccions. Aquest cop han abaixat l’IVA de les plataformes digitals (només n’hi ha una, la de PRISA i Sogecable) i que les accions li havien pujat un altre 5% (vegeu el gràfic d'ahir i les primeres hores d'avui de Sogecable).

He buscat aquesta notícia a molts llocs i al final, sent una mica malpensat he arribat a la conclusió que a la web de’n Losantos segur que se’n farien ressò i... justa la fusta. Heus aquí la notícia.

Sobre el paper s’aguanta tot, fins i tot les lleis més absurdes, però que m’expliquin, siusplau, perquè la televisió digital no és un producte de luxe. Perquè en canvi un televisor sí que és un producte de luxe? I perquè ho és un descodificador de televisió digital terrestre? No diguem en altres objectes tant luxosos i sumptuaris com un bolígraf o la roba que aquests dies comprem de rebaixes perquè no podem pagar als preus a què cotitzen...

Vaja, que els favors i les fidelitats es paguen com sigui.

I malgrat tot hi haurà estatut...

Hi ha una evidència comprensible per a tots. Si quelcom convé a tots els interlocutors, aquesta cosa acabarà materialitzant-se tant sí com no.

L’aprovació d’un nou estatut d’autonomia de Catalunya interessa a PSOE, a ERC i a CIU de diferents maneres, amb diferents modulacions i amb diferents intensitats; però interessa a tots.

A ERC li interessa demostrar que un cop ha governat ha sabut imposar en l’agenda política una negociació cara a cara entre les forces polítiques catalanes i l’estat i que ni així hi ha res a fer a Espanya. ERC ha demostrat que un acord del Parlament de Catalunya és possible i que Espanya no l’admet i que, malgrat tot, gràcies a aquest, Catalunya ha fet el salt més important en l’autogovern des de 1978. ERC haurà demostrat també, no només que és un partit de govern, sinó també que gestiona la realitat millor que el PSC u IC-V-EU-i-A i altres partits que porten anys governant.

A CiU li interessa que l’estatut es desencalli gràcies a ella i en Mas pugui fer-se una segona foto, aquest cop aixecant el polze amb en ZP. D’aquesta manera CiU podrà demostrar que aquest lapse de quatre anys sense els gestors de tota la vida ha estat una aventura innecessària i que, al capdavall, s’ha acabat optant per la política del peix al cove, cosa que els de CiU ja dominen tant bé.

Al PSOE li interessa poder liderar una segona obertura autonòmica que no molesti a Espanya. Per no molestar a Espanya, el primer de tot és que a Catalunya es pugui dir que no sense caure en problemes interns al propi PSOE. Per tant el més còmode és que el PSC no governi a Catalunya. Per això només cal pactar un estatut amb CiU i ERC que serveixi a aquests per endur-se’n la glòria a Catalunya i criticar al PSC per haver impedit assolir un text més ambiciós. Poder dificultar la vida a Catalunya sense haver de tirar pedres contra el teu partit sempre ha donat vots a Espanya.

Vaja, queda clar que l’efecte ZP ens ha abandonat més depressa que l’efecte AXE, més depressa que el desodorant. I que ens tocarà seguir fent la viu-viu...

Ni sóc bilingüe ni fumador

Tal com diu el títol, no sóc bilingüe i no sóc fumador. Estic molt content de l’aprovació de la llei contra el tabaquisme.

Els no fumadors sempre ens hem hagut d’empassar el fum dels fumadors de manera submisa. Si anem a una discoteca tornem pudents de fum, si ens demanen si el fum ens molesta i diem que sí, que estem encostipats o que som al·lèrgics, ens miren malament, com si fóssim desconsiderats. Ens diuen que el impostos sobre el tabac paguen les despeses sanitàries que el tabac els genera amb escreix; però, i les despeses sanitàries que em produeix a mi i als que no fumem?

De la mateixa manera ens passa als que no som bilingües ni ho volem ser. Als catalans ens fan aguantar i assumir la llengua d’altri encara que comprengui la nostra. Si responem en català a una persona que sap el català però no el parla ens miren malament, com si fóssim maleducats i desconsiderats. Alguns ens voldrien amb la llengua castrada.

Doncs no senyor, ni sóc bilingüe no sóc fumador. De la mateixa manera que sempre parlo català a un desconegut (i si no m’entén fem el què podem en altres llengües), de la mateixa manera que quan hi ha una pel·lícula que vull veure i que fan en català la veig en català, quan vagi a un bar aniré a bars on no es pugui fumar. Per als altres bars ja hi ha tots els intransigents i intolerants dels fumadors que em fumaven i em fumen a la cara sense demanar-me si fan pudor o si em casquen la salut)
Jo aniré als de no fumadors (en la mesura del què bonament pugui...)

Solbes, il·legal

Solbes sempre ha tingut un prestigi considerable i no sé ben bé perquè. El van arribar a fer comissari de la Comissió Europea... ara sembla que l’hagin fet comissari de les essències...

Aquests dies hem vist, a més, com es dedica a enterbolir la negociació de l’estatut. És curiós veure com per respondre al projecte de nou estatut ell es dedica a presentar una proposta finançament que no assoleix ni els mínims actuals. Després, entre ell i el noi aquest que no té estudis acabats i que fa de mamporrero socialista, en Montilla, es dediquen a dir que ningú no té dret a exigir una altra proposta a Solbes.

Abans de res, en Monti, que als cursos que va fer de dret no li devien ensenyar que és el govern i que són els partits (i així funcionen les coses...) hauria d’aprendre que la proposta del Parlamentés avalada pel 90% de catalans, però, sobretot, que la proposta de’n Solbes és la proposta d’un membre d’un partit política un altre partit polític. Cap d’aquests energúmens té dret a demanar cap canvi del què es va aprovar al Parlament de Catalunya sinó és en seu parlamentària. Per ara només hi ha una proposta formal, la catalana, i gent que surt al diari que, a més, té càrrec oficials.

Al marge d’això, i seguint en la línia de les sàvies paraules de la Minstra de Cultura d’ahir, el què em sembla més bèstia és que en Solbes no compleixi allò que aprova el Congrés espanyol. Que en Solbes no hagi fet públiques les balances fiscals tal i com va ordenar el Congrés. Avui ho denuncia La Vanguardia.

Dignitat de les colònies, deshonra de la metròpli

Ahir sentia a la ràdio que Argentina, amb Néstor Kirchner al capdavant, ha pagat un suma de diners bestial al Fons Monetari Internacional (presidit per Rodrigo Rato, el que va nomenar aquells que al TDC creuen que l'OPA de Gas Natural a ENDESA atempta contra la competència) i s'allibera del deute als països del primer món pels diners que aquests van prestar-li perquè Argentina pugués superar el robatori i l'espoli del primer món als països rics de recursos naturals i socialment malmesos, als països en via de desenvolupament i subdesenvolupats.

Argentina ha tingut la valentia i el rigor per pagar i poder dir: ara ja no dec res a ningú, ara faré el què em doni la gana.

Mentrestant altres països, com Espanya, es dediquen a

1.- exigir a Europa que els pagui una colla de subsidis i de prebendes que no es paguen a altres països més necessitats de la pròpia Unió Europea

2.- espoliar a Catalunya

3.- exigir d'ingressar al G-8 (8 principals potències mundials)

Entre la colònia maltractada pels espanyols i la metròpoli colonitzadora encara ara queden unes quantes diferències...

La caricatura de'n Kirchner que il·lustra el post la poso pèrquè m'agrada i perquè recorda les que apareixien als títols de crèdit d' aquella gran sèrie que era Sí Ministre.

Obligats a parlar espanyol gairebé per un cis

Fa uns dies va sortir una nova entrega del sainet per capítols que ens ofereix el CIS (Centre d’Investigacions Sociològiques) cada mes o cada dos mesos.

Ara es nota que manen els socialistes. El socialistes són més moderns i amics dels professionals d’aquest invent que es diu ciència política i de l‘estadística; ara no només ens ofereixen els resultats de l’enquesta, sinó que amés ens en donen diversos creuaments de dades. A mi sempre m’ha resultat interessant veure els creuaments de dades fet segons el recompte de vot. Això és, el resultat de l’enquesta segons allò que cada enquestat declara haver votat. Probablement, més que les declaracions oficials dels partits polítics, això és el què ens determina què és cada partit i qui vota cada partit. Això ajuda, també, als partits a saber per on han d’anar.

Ara que estem en pla debat estatutari i tornem a sentir aquells que van repetint que a Catalunya no hi ha llibertat d’expressió, que s‘ha de parlar català perquè els poders públics t’hi obliguen i que això suposa poc menys del què feien els nazis amb els jueus... ara, em fa gràcia veure algunes de les respostes d’aquesta enquesta.

Resulta que els electors del Partit Popular creuen que, del 0 al 10, el coneixement de la llengua espanyola o de les llengües oficials de les comunitats autònomes en els immigrants que van a l’estat espanyol és de 5’84. Òbviament la nota més alta d’entre tots els electors.


Ara resultarà, doncs, que els electors més compromesos amb l’obligatorietat de les llengües oficials no són els integristes de’n Roviretxe ni l’independentista de’n Maragall, són els votants, els electors, la base social, del Partit Popular. Té la seva gràcia...

Per acabar, quan la pregunta es formula referida a què és més important en un immigrant i proposen Que hable castellano o la lengua oficial de esta Comunidad Autónoma jo em pregunto si estan pensant en immigrants que parlin català: fills d’exiliats, gent de la Catalunya Nord, algun andorrà que parli català i portuguès o alguna persona que, per coses de la vida, hagi estudiat català. Em sorprèn fins a quins límits de finesa hipòcrita i barroquisme intel·lectual pot arribar el jacobinisme il·lustrat per damunt del franquisme democràtic.