Continua la lànguida desaparició del socialisme català: Barcelona TV dóna pas a La Sexta per ordre ministerial, com Maragall a Montilla...

Això és el resum d’un extens correu que va arribar a l’adreça de correu electrònic d’aquest bloc per part d’un anònim. Em, sembla prou interessant... no estaria de més fer-hiuna llegida...

Des de l'època Tàpia, durant el darrer govern Pujol, BTV tenia el contracte de difusió amb Tràdia (aleshores encara amb participació de la Generalitat i a la planta 12 de la Torre de Collserola), però el Sr. Tàpia, amb l'excusa que el terme municipal de Barcelona també s'estén darrera Vallvidrera, va demanar emetre també cap al Vallès, de la mateixa manera que ho feia aleshores Citytv. Tràdia, però, li digué que com a televisió local no podia ser. En Tàpia, amb una emprenyada monumental, es passà a la competència, Retevision, i muntà els nous equips a la planta 11, i així a finals del 2003 BTV també començà a arribar al Vallès.

Des de la fusió de les dues en Abertis Telecom que les dues plantes són dirigides des de la Zona Franca, juntament amb les autopistes i d'altres empreses del gran grup. I ara, just en començar el Mundial de futbol, el ministre del ram (Montilla, el flamant candidat a la presidència de la Generalitat socialista) decideix que ja n'hi ha prou, i li passa la freqüència d'emissió analògica als de Mediapro. D’aquesta manera, el grup comunicatiu amic dels socialistes s'estalvia l'antenització, ja que ja havia estat feta per BTV.

Ara s'ha sabut que a la pobra gent de BTV els concedeixen l'emissió en TDT també cap al Vallès, pel canal 26 UHF. Deu ser l'almoina. A mitjan d’aquest mes l’encara ministre Montilla (sí, ell, personalment, segons diuen per l'empresa) va ordenar als capitostos d'Abertis que es passin per l'entrecuix la llicència que la Generalitat va donar a BTV a finals del 2003 (primers mesos de l'antic govern tripartit) i que en desconnectessin l'emissió cap al Vallès perquè La Sexta (llegeixi's Mediapro) reclamava la mateixa freqüència per a poder tenir l'antenització feta. I Madrid els hi ha concedit, trepitjant l'anterior autorització de la Generalitat.

Mentretant, al Vallès la gent s'està trobant que on tenien BTV els hi apareixen els partits del Mundial.

Primer pas: BTV per La Sexta
Segon pas: Maragall per Montilla
Tercer pas: La Generalitat per un cortijo?

L’error d’ERC

ERC ha estat, històricament i tradicional, un partit reactiu, un partit que ha viscut sempre en contra de tot: contra Espanya, contra el Partit Popular, contra els governs de la Generalitat de Catalunya, contra els governs de torn de Madrid...

Entrar al Govern de la Generalitat havia de demostrar que, més enllà de proclamar la utopia des de l’oposició, ERC també era capaç de gestionar-la des del govern. Entrar al govern li havia de donar la pàtina de partit radical en el fons, però capaç d’actuar de manera moderada i de governar de manera responsable i ordenada. Com diria en Sellarès, amb sentit d’estat.

Aquesta voluntat d’aparèixer com un partit d’ordre, menys reactiu i menys opositor li ha fet empassar-se gripaus i li ha fet guanyar-se complicitats. Una mica de tot. Talment com aquest bloc, ha hagut d’anar fent la viu-viu...

Aquest pactisme i aquesta moderació, però, té uns límits. I resulta de cabdal importància saber quan es superen aquests límits.

L’entesa entre el líder de l’oposició al Parlament de Catalunya i el cap del govern espanyol, no superava cap límit. Era una baixada de pantalons del líder de l’oposició davant del cap de govern espanyol, res més.

El límit el van sobrepassar els socis de govern d’ERC en assumir com a propi allò que havia negociat el cap de l’oposició del seu propi govern enlloc de la representació del Parlament de Catalunya. El van sobrepassar quan van obviar les fidelitats de govern per assumir la retallada.

En aquest moment ERC s’havia d’haver plantat. Havia d’haver dit prou, deixar el Govern, evitar-se xous com el de les darreres modificacions del Govern i deixar en evidència Mas i socialistes. Marxar abans que la foragitessin.

En política els continguts són el més important; però també ho són els temps. Més quan ens movem en una política mediàtica. I ERC mai hauria hagut d’esperar que li expulsessin dos consellers primer i a ERC mateixa del govern. Hauria hagut de plegar abans. Probablement aquest fet hauria simplificat, i molt, el referèndum per a ERC (si n’hi hagués hagut) i les eleccions.

El referèndum perquè, havent pres la decisió ràpidament, abans que el Partit Popular, ja s’hauria tret del damunt la pressió de coincidir-hi o no.

Les eleccions, perquè haurien coincidit amb una situació menys enrevessada on ERC hauria liderat la seva pròpia opció enlloc d’aparèixer dubtant i canviant d’opinió, insegura de si mateixa...

Per això crec que ERC va errar... per això crec que ERC va dur més enllà del què calia aquesta imatge de partit de govern, responsable... perquè se li ha acabat girant en contra. No havia d’assumir una responsabilitat que no li corresponia, que corresponia a CiU, PSC-PSOE i ICVPerò també crec que els escassos vots NO són una petita passa per començar un llarg viatge, una llavor sembrada que germinarà d’aquí a un temps i que haurà de generar consciències i opinions d’aquí un temps escàs.

I no crec que ERC, malgrat aquest error, hagi de caure en el derrotisme o l’alarmisme. Perquè governar, ha governat bé. I perquè les enquestes sobre l’estatut que s’han demostrat més encertades del què alguns crèiem i volíem, diuen, també, que ERC es manté i, per tant, que per poc que recuperi la iniciativa política i sàpiga explicar l'obra d egovern, pujarà altre cop.

Si Montilla torna a Catalunya, qui anirà a Madrid?

Montilla ha fet tots els papers de l’auca en la política catalana: ha estat regidor, alcalde, president de diputació i ara és ministre català a Madrid (gairebé és un càrrec institucionalitzat això del “ministro catalán”).

Un cop en Mas i en Zapatero foragiten Maragall de la política catalana i Montilla aterra com a candidat per perdre les eleccions, sacrificant la confortabilitat i el poder que tenia a Madrid, cal trobar un nou ministre. Per descomptat, si cal substituir al “ministro catalán”, cal un nou ministre català. Aquestes dues setmanes m’han comentat dues possibilitats i quatre noms.

Primera possibilitat.- Zapatero vol avançar les eleccions per fer-les coincidir amb les municipals i fa una remodelació del govern per encarar l’any escàs que encara queda. L’abast dels cavis seria una incògnita en aquest cas. Tothom ho valora com una possibilitat, tot i que remota.

Segona possibilitat.- Buscar una persona que substitueixi a Montilla. Segons les travesses, els quatre més ben situats, per ordre, són:

A) Manuel Mas.- Ex-alcalde de Mataró i diputat al Congrés. Economista i blocaire bilingüe (català i castellà), ha ocupat tots els càrrecs possibles i és pare d’una jove promesa de l’aparell socialista, l’Eulàlia Mas, recentment nomenada assessora per a la direcció de programes de Joventut (amb un sou gens menyspreable, tot sigui dit de pas).

B) Maite Costa.- Catedràtica d’economia, presidenta de la Comissió Nacional de l’Energia i ex-diputada al Congrés pel PSC-PSOE. Recordo amb carinyo els debats que tenia amb Rodrigo Rato, quan aquest era ministre; eren debats de poca volada intel·lectual i poca finesa política, amb molta bilis (especialment quan Rato li comentava que semblava que veiés visions, com la Kidman a "Los Otros").

C) Joan Majó i Cruzate.- Maresmenc com en Manuel Mas, enginyer industrial de formació, és el director general de la Corporació Catalana de Ràdio o Televisió. Va ser ministre d’Indústria amb Felipe González i, si tot va tal i com esperen els socialistes, a l’octubre perdrà la feina (quan els socialistes cedeixin el testimoni a Mas a la Generalitat) i, per tant, no costaria gaire fer-lo anar a Madrid uns mesos abans.

D) Xavier Vives.- Economista de reconegut prestigi a nivell global. Ha exercit de professor i catedràtic a diversos països i ha sonat com a possible en moltes ocasions, entre d'altres per a la presidència de la Comissió Nacional de l'Enregia, que al final va presideir la Maite Costa. Ara també.

Però vaja, a mi la meva mare sempre em deia allò de... “si vols mentir, digue’s el què sents dir”. I tot plegat són rumors...

Article 1r: Catalunya és un negociat

Acabo de fer un post al respecte i, segurament, en faré més. Acabo de veure a la televisió al president Maragall anunciar que plegara un cop convoqui les eleccions. Era un home derrotat de la manera més vil possible: per una conspiració cortesana dels seus amb els seus adversaris.

M'avergonyeixen certs dirigents que es dediquen a dir a nord i a sud que Catalunya és una nació, que negocien el contrari i que, tot dient-se catalanistes, mercadejes amb Catalunya i la presidència de la Generalitat.

Fa temps vaig comentar que una amiga de CiU m'havia explicat que en Jordi Pujol l'havia reprès per criticar al president de la Generalitat (ja era en Maragall). Explicava ella que en Pujol li havia dit que pot criticar a la persona, però no es pot devaluar ni menystenir la institució més alta del país, que s'ha de respectar el país i les institucions que el representen.

Aquests dies CiU i PSC no és que hagin devaluat o menysingut la primera institució del país, és que l'han negociat i l'han emprat com a moneda de canvi com qui regateja en un mercat a la barata (entengui's mercat a la barata com a mercat d'intercanvi de béns per béns i no de béns per diner o signe que el representi).

Ja ho podem dir: Catalunya és un negociat i, com tal, és negociable per quotes de poder, diner o béns.

Per cert, un dia d'aquests miraré de comprar el llibre del Sancho Panza de Duran Lleida (Sánchez Llibre, l'amo del 759 i germà del Dani de les escopinyes i de l'espanyol) en què narra com es fan les negociacions de l'estatut. Pel què diuen els mitjans de comunicació, promet carnassa i vergonya aliena de certa classe política que fa quelcom per aferrar-se o recuperar la poltrona.

El pacte Mas – ZP es va complint inexorablement: avui Pasqual Maragall confirma la supeditació de la política catalana als designis de Madrid. I demà?

Un estatut i Catalunya adormida a canvi de la presidència de la Generalitat. Zapatero està confirmant que ha passat de Bambi a tauró sense deixar de somriure; això sí, perdent uns quants cabells i canviant de pentinat mitja dotzena de cops, cosa que ha dut de corcoll als seus assessors.

Fa unes hores el president Pasqual Maragall ha fet pública la seva renúncia a intentar revalidar la presidència de la Generalitat. Ha fet complir el destí que Mas i ZP havien escrit per a ell.

El pacte entre Mas i Zapatero incorporava que Zapatero serviria el cap de Maragall en una safata de plata a Artur Mas per tal que aquest fos president de la Generalitat. És a dir, que els socialistes renunciarien al seu millor candidat per a facilitar arribada de Mas al poder... i renunciar al teu millor candidat a Catalunya i renunciar a governar a Catalunya perquè en ZP governi tranquil·lament significa tant com subordinar el PSC al PSOE i Catalunya a Espanya.

Amb el Pacte del Tinell els socialistes a Catalunya havien de governar a Catalunya amb ERC i ICV i, per tant, havia de participar de Catalunya i del catalanisme, lluny de la seva cultura política fins aleshores. Però això, ni CiU ni PSOE, no ho han resistit. Han preferit tenir uns socialistes aliens a Catalunya, han volgut tornar a fer del primer partit polític del país (guanya totes les eleccions en vots) un partit aliè a Catalunya i les seves institucions d’autogovern. Han volgut retornar el socialisme a l’espanyolisme.

El preu doncs, per a CiU ha estat acceptar un mal estatut per a Catalunya i per als socialistes petar-se a en Maragall... i recolzar-se mútuament i tapar-se les vergonyes aquí i a Madrid. Recuperar l’oasi on l’aigua estancada gairebé hi put i on res no es qüestiona ni es debat, res no canvia ni evoluciona.

I Montilla és qui haurà de fer la llastimosa feina d’una candidatura electoral que no tindrà cap altre objectiu que recolzar a Artur Mas com a president. Montilla és un home de partit. Primer renúncia a Cornellà pel partit, després renuncia a la Diputació de Barcelona pel partit i ara renuncia a un ministeri pel partit. Tots els partits voldrien homes com Montilla... El Partit dels Socialistes Catalunya és un gran partit, llàstima que el seu objecte polític no sembli ser Catalunya. En canvi, l’objecte polític de Catalunya sé que sembla ser Catalunya, no renuncia a res i vol tenir-ho tot al preu que sigui.

El pacte de la Moncloa es va complint inexorablement.

I a principis de l’any vinent, quan Núria de Gispert, com a presidenta del Parlament de Catalunya, cridi a votar a José Montilla en l’elecció del president de la Generalitat, aquest respondrà, bé Artur Mas, bé abstenció. Permetent que tot torni a la calma de sempre, a la plàcida decadència, al “dolce far niente” polític català.

Com va recordar-nos en Joan Laporta citant el Guepard de Lampedusa, “han hagut de canviar moltes coses perquè tot torni a ser igual”.

Una petita passa per a començar un llarg viatge

"Catalunya necessita victòries per sortir de la docilitat i el derrotisme que la caracteritzen”. En això coincidíem un amic filoconvergent i jo. Ell, però, va votar que sí. Ell em va dir que "Catalunya és així" (gairebé podria comparar-lo amb un filòsof del futbol), que Catalunya no sap dir que no, que Catalunya és un país derrotat, mancat d’autoestima.

Tot i que només va recollir el sufragi del 36’519% dels electors, pel 56’91% de l’any 1979, el sí va guanyar de manera inapel·lable. La indiferència també, tot i la campanya il·legal del govern i els missatges del president a darrera hora (els advocats en diuen prevaricació, d'això).

El sí, però, no era optimista, no era convençut. Vaig veure el meu col·legi electoral ple de gent gran que anava a consumar una altra rendició, derrota; que anava a consumar resignada i capcota, sense alegria ni il·lusió, allò que els havien venut, un 600 a preu de Masseratti.

Hi ha hagut, però, uns quants valents que, en contra de l’opinió pública, publicada i tergiversada, de les males llengües i del bon temps, s’ha atrevit a anar a votar i a dir que no. Un 20% és poc, molt poc, i part d’aquest 20% és de la dreta espanyolista, no s’ha d’amagar. Però tot camí cap al despertar de la consciència col·lectiva.

Un amic d’ERC em va dir, “sabíem que ens fotríem un hòstia, però és el que havíem de fer”. I efectivament, jo també crec que el país necessitava (es mereixia?) una veu valenta que comencés a remoure consciències.

El no ha estat escàs, només espero, però, que les consciències s’hagin començat a remoure i hi hagi hagut ciutadans que hagin començat a creure que el seu país es mereix més ambició. Encara que hagin votat que sí, encara que hagin optat pel blanc o per passar, avergonyit, davant del seu col·legi electoral. Espero que hagi començat a preparar el país per saber viure amb una mica més d’èpica els seus moments històrics, per saber-se rebel·lar contra la atonia i l’adotzenament i saber-se estimar una mica més.

Han estat poc vots, però tot camí comença per un petit pas.

...i la vida segueix, i les eleccions també, perquè n’hi haurà a la tardor i la primavera vinents. I aquest referèndum no crec que marqui moltes tendències... de fet El País en la seva enquesta deixava el repartiment d’escons del Parlament de Catalunya exactament igual com estan ara.

PSC i CiU ens fan responsables als ciutadans dels seus errors i ataquen una de les escasses manifestacions de democràcia directa que tenim

En aquesta campanya els dos grans partits ens han posat en una difícil situació:

1.- Els sociates ens diuen que hem de votar o bé a favor de Catalunya o bé a favor del PP

2.- Els regionalistes ens han deixat optar entre passat i futur. Certament dóna força joc això, fins i tot metafísicament

Però què votem realment? Votem al Partit Popular, al Partit Socialista o a Convergència i Unió? Votem el present o el futur? Votem si volem un 600 o un mini? Votem per un telèfon de roda o per un mòbil amb la sintonia del PP?

No. Votem allò que els nostres legítims (sic) representants polítics han decidit que és el marc legal òptim, necessari on Catalunya i els catalans hem de viure. Van fer una proposta al Parlament de Catalunya i van modificar-la al de Madrid. Evitarem comentaris sobre aquestes modificacions. I sortint de Madrid van convenir que allò era el millor, allò que necessitaven. Ens van fer un vestit a mida.

Perquè els dos grans partits polítics ens han posat en la dicotomia d’escollir entre el què ells han cregut que mereixem i el caos (digui’s passat, diguis Partit Popular, diguis “contra Catalunya”)? Perquè ens intenten fer creure que les dues possibilitats de vot són o ells o el caos?

Posant-nos en aquesta situació només estan fent allò que un polític mai no hauria de fer, posar-nos a nosaltres, els electors, en la necessitat de salvar el país. Estan pervertint la democràcia, perquè el país no perilla. Fent-nos decidir entre la reforma que ells han pactat i el caos només estan eludint una responsabilitat que els és pròpia, ja que ells són els qui ens han dut a aquesta situació.

Si fa quatre anys cap d’ells la volia, aquesta reforma, la no reforma no els ha de suposar el caos.

Em sembla un acte d’una greu irresponsabilitat la campanya dels dos grans partits perquè estan procurant no deixar-nos triar lliurement en presentar-nos l’elecció en us termes que no és.

És, en una democràcia escassament participativa com la nostra, intentar adulterar una de les poques decisions que se’ns consulten de manera directa, una de les poques expressions de democràcia directa.
No deixar-nos emetre el nostre vot segons el què realment és objecte de la consulta: ”reforma sí, o no” i fer-nos triar entre ells o el caos és u atemptat a la democràcia participativa. Oi que sí, amics d’ICV, mamporreros dels socialistes, que això és atemptar contra la democràcia directa que tant dieu defensar?

1979 o futur?

En Cristian Cimadevilla m’ha enviat per mail (opció que fa uns dies vaig posar al bloc i, de moment, ja han començat a ploure propostes interessants.)una valoració del projecte d’estatut en comparació a l’estatut de 1979, actualment vigent, i la proposta de modificació que demà passat votarem.

Aquests dies se’ns han intentat imposar unes falses veritats, entre les quals allò que diu que aquest estatut és millor perquè és més nou. Moltes frases fetes, aforismes, cançons (La mítica “buscando en el baúl de los recuerdos” diu que “qualquier tiempo pasado fue mejor”) ens diuen això i el contrari.

Doncs per donar resposta a aquest dubte, si 1979 o futur, si és millor allò proposat o allò existent, us enllaço amb l’article que li van publicar al Cristian a l’observatori de l’estatut brillant iniciativa d’Òmnium Cultural de lectura imprescindible abans d’anar a votar. L’enllaç és aquest i és molt interessant i recomanable de llegir.

Podeu fer que els vostres amics i coneguts el facin servir per reflexionar demà, jornada de reflexió. Perquè sempre es reflexiona millor amb algú que t'hi ajudi i, més, si té les idees clares com en Cristian, o no?

Perquè abans no volien un estatut i ara sí? Què ha canviat?

Avui el madelman de la política catalana diu que sí, que és absolutament necessari un nou estatut perquè significa un salt endavant respecte de l’estatut de 1979.

L’any 1999 Jordi Pujol va ser investit president de la Generalitat de Catalunya amb els vots del Grup Parlamentari Popular, liderat per l’ara regidor barceloní Alberto Fernández Díaz, en base a uns acords d’investidura entre els grups parlamentaris populars i de convergència i unió, entre els quals destacava que en aquella legislatura no s’iniciaria la reforma de l’estatut d’autonomia de Catalunya.

ERC es va oferir al candidat convergent, Jordi Pujol, per votar-lo a la investidura a canvi del contrari, a canvi d’iniciar la reforma de l’estatut de Catalunya que ERC feia 20 anys que demanava (des de la seva promulgació l’any 1979).

El candidat convergent (mestre Yoda) va vexar el líder republicà, Josep Lluís Carod-Rovira, i la seva proposta. Va començar un distanciament entre convergents i republicans que encara ara no s’ha solucionat i que ha impedit que les polítiques nacionals del país poguessin ser acordades per les forces nacionals del país tal i com PSOE i PP ho han fet a Espanya.

Què ha passat de 1999 a 2003 perquè la reforma de l’estatut? Sincerament no ho sé. Més enllà de la conjuntura política no sé quina diferència estructural ha fet que l’any 1999 s’optés pels populars i no reformar l’estatut que per ERC i reformar-lo. No entenc que fa legislatura i mitja fos un tema que no s’incorporés a l’agenda política i ara sigui absolutament necessari.

Només se m’acuden com a explicacions la conjuntura política i l’estratègia partidista de curta volada... com per exemple que ara no manen i volen manar.

És més, en l’entrevista publicada avui a La Vanguardia al líder regionalista diu que els d’ERC “s’han passat 25 anys demanant l’estatut i ara pretenen quedar-se amb un estatut, el de 1979, que no volien, quina gran paradoxa!”

I mira que és senzilla la cosa... només cal entendre que Catalunya no porta 25 anys esperant per això. És com guardar la virtut 25 anys esperant quelcom especial i regalar-la al primer que et trobis una nit de borratxera. No és per aquest estatut que Catalunya porta 25 anys esperant. I si s’aprova aquest, no hi haurà altre estatut fins que aquest s’hagi amortitzat, i això és una generació com a mínim...

Si realment el regionalisme català fa legislatura i mitja creia que no calia un canvi estatuari i ara creu que sí per què ara hi ha la possibilitat, calia aprofitar-la a fons. Una altra cosa és que no els importin l’estatut ni el país... que els importi fer campanya, mítings, fotos...

NOTA: Això de fer notetes sota de les anotacions m’està agradant :D Ara m’agradaria dir que deixaria un enllaç amb l’entrevista, però la nova pàgina del diari del conde és una olla absolutament laberíntica. Gairebé com la pàgina de l’Ajuntament de Barcelona.

Lliçons de periodisme creatiu

Aquest ha estat el titular que ha donat el centenari rotatiu barceloní del conde, La Vanguardia Española, i l'ha perpetrat el sicari major, Jordi Barbeta. Obria l'apartat de política, l'apartat dedicat al referèndum del 18J.

Probablement, en altres situacions, el titular no hauria estat aquest, hauria estat "radicales independentistas boicotean Piqué" o "el vandalismo independentista impide un acto electoral". Perquè, en canvi, quan el Partit Popular no combrega amb la sociovergència els atacs, justificats o no, a les seves activitats partidistes aquests atacs deixen de ser atacs per ser "movilización" i els independentistes deixen de ser-ho per ser membres d'un eteri i sociovergent "catalanismo"?

A ran d'aquest titular sembla que existeixi una mobilització del catalanisme light sociovergent contra el radicalisme catalanòfob del PP. Dels partidaris del sí contra els del no. I certament no és així, els únics que s'han oposat i s'oposen al partit popular són els acèrrims defensors del no. Els únics que estan en contra del Partit Popular no són aquells qui en diuen pestes als mítings i després hi pacten, són aquells que no hi han fet pactes de legislatura, pactes pel transvasament de l'ebre, per la llei de partits polítics... és a dir, els sociovergents.

Aquest post no és una justificació del Partit Popular ni dels boicotejadors, és senzillament una pregunta retòrica: perquè la premsa i els periodistes de l'establishment consideraven ahir "actes vandàlics de radicals independentistes" allò que avui consideren "mobilització del catalanisme"?

Tan forta és la pressió que fa el conde per criminalitzar aquells qui no combreguin amb l'estatut, siguin del color que siguin? Tant s'hi juga?

Més enllà d'això podríem qüestionar-nos la vàlua professional de certs periodistes; però com que aquesta vàlua ja ha sigut lapidada pels propis interessats al llarg dels temps, no la qüestionarem. Ens limitarem a dir que el periodisme de certs mitjans de comunicació cada cop té més a veure amb la literatura fantàstica mal escrita que amb la realitat.

Com rebentar l’estatut, perdre l’aeroport, tractar Catalunya com una colònia i forrar-s’hi pel camí tot reivindicant-se nacionalista

...o com dir-se Miquel Roca.

Miquel Roca és l’home de les mil cares. Provinent del poc obrer i molt elitista Front Obrer de Catalunya va intentar entrar al PSC amb en Narcís Serra. Li varen dir que no, que era massa de dretes per entrar-hi. I es va fer de CDC (ara CiU). Va negociar la constitució i va renunciar als drets històrics i al concert econòmic perquè no li semblaven moderns. No era nacionalista/sobiranista, i va fer l’operació reforma, es va postular president del Govern espanyol des de Catalunya i a Madrid va tenir-hi homes com Antonio Garrigues Walker i Florentino Pérez. Va fracassar i encara ningú no sap com s’han pagat els deutes d’aquella campanya electoral.

Ara, després d’haver fet de “conseguidor” i de marxant de Catalunya a Madrid, en Roca té un prestigiós despatx d’advocats a Barcelona i figura a més consells d’administració dels que ell mateix deu poder recordar. Un d’ells el d’ACS, del seu amic d’aventures polítiques Florentino Pérez.

Després d’haver defensat l’estatut tal qual ha estat perpetrat, sense competències aeroportuàries, en Roca va seguir-lo defensant. Perquè? Doncs perquè ell pot ser un dels grans beneficiats d’aquesta sociovergència estatutària i aeroportuària.

Després que Ibèria hagi tractat Barcelona i Catalunya com una simple colònia anunciant que retiraria més de la meitat dels vols que fa des de l’aeroport del Prat de Llobregat, va anunciar que faria una companya de baratillo que operaria des de Barcelona i que es diria CAT-air (com si això la redimís de tots els pecats...).

I qui sona per dirigir aquesta perpetració de la sociovergència colonial i aeroportuària que suposa aquesta línia de baix cost? Doncs, oh casualitat de les casualitats, Miquel Roca.

En 25 anys haurà aconseguit, doncs, el què ningú: negar el concert econòmic, perpetrar el primer estatut, fracassar electoralment a Espanya, defensar el colonialisme aeroportuari, l’estatut colonial i forrar-s’hi.

Per cert, en Miquel Roca és firmant del manifest Estatut, jo sí. D’aquests ja en vaig dir el què creia que n’havia de dir.

NOTA: encara no em funcionen les fotografies...

La campanya de CiU

Feia dies que em venia de gust parlar de la campanya de CiU i l’article d’avui a l’AVUI de la Marta Lasalas, dona del Pepe Antich, director de La Vanguardia (visca la sociovergència!!) m’hi ha fet posar en solfa.

No deixa de sorprendre que els socialistes inverteixin 1’7 milions d’euros en la campanya per 2’2 dels convergents quan les subvencions públiques es van calcular com una mitja ponderada (no sé com es ponderava, però devia ponderar-se, no?) entre els resultats electorals al congrés dels diputats i al Parlament de Catalunya. El PSC, doncs, en rebia més. Convergència en gasta més.

Quin interès, doncs, en fer una campanya tant visible? En gastar més duros que ningú en la campanya quan de fet ells no manen i, per tant, si l’estatut falla, falla Maragall i falla el govern?

Doncs molt senzill, CiU pretén donar la impressió que, tot i el tripartit, mai ha deixat de ser-hi i es prepara de cara a les eleccions del Parlament de Catalunya de la tardor. Pretenen crear la sensació escènica que, tot i el tripartit i les constants esquinçades de vestidures dels convergents, sempre han sigut a la banqueta per quan calgui tornar a manar.

Més encara, vistos els lemes i els missatges de la campanya de l’estatut els de CiU estan més en campanya per al Parlament que per a l’estatut i, conscients que això de l’estatut no fa trempar ni a un adolescent amb les hormones alterades es dedica a prometre rebaixes d’impostos i majories absolutes.

El què és evident és que l’estatut no importa, perquè qui es juga el futur amb l’estatut és Maragall i no Mas.

La voluntat de CiU de ser omnipresents al carrer per a preparar les eleccions de la tardor arriba a tal extrem de contravenir les ordenances de l’ajuntament de Barcelona col·locant pancartes lligades als arbres de la ciutat. Per cert, qui ha de ser ara qui retregui aquestes il·legalitats tal com l’Ernest Maragall les va retreure a ERC les eleccions municipals de l’any 2003.

I mentrestant, els socialistes, esporuguits, necessitats d’una victòria important del sí per a justificar les retallades i el tancament del procés autonòmic a mans de ZP, permeten qualsevol il·legalitat. On són els valents d’aleshores?

I CiU, si realment creu que aquest estatut que ens volen vendre, perquè no el defensen? Perquè no deixen de parlar del PP i dels antics sis-cents que ens volen vendre? Cal tenir molta barra perquè després de 25 anys d’intentar-nos vendre la moto ara ens pretenguin vendre un 600 espatllat.

NOTA: les fotografies (ara no le spuc penjar, el blogger no em deixa, però ja les penjaré...) són (seran) de la cantonada de pau claris amb Mallorca, a Barcelona, davant del consolat italià i del xamfrà entre els carrers de Balmes i de la Travessera de Gràcia, també a Barcelona, davant dels escolapis.

No vaig veure el debat, estic tip de la campanya, votaré que NO

Hi ha una cosa d’aquesta campanya que em treu de polleguera: els partits polítics. Sembla que estiguem en plena campanya d’eleccions al Parlament o al Congrés. Hi ha mítings, hi ha espots electorals, hi ha debat entre els principals líders dels partits polítics amb representació parlamentària, hi ha anuncis electorals a la ràdio, a la televisió, a la premsa...

La veritat és que tot això m’atipa. Es tracta d’un referèndum i no d’unes eleccions parlamentàries. No es tracta de veure qui pot governar millor o qui pot desacreditar millor, es tracta de saber si hem de refrendar un projecte positiu, neutre o negatiu. D’eleccions polítiques amb llistes electorals de partits polítics ja en tindrem els mesos d’octubre (Parlament de Catalunya) i de maig (eleccions municipals). No cal anar atipant al personal...

Ahir, quan vaig arribar a casa i vaig encendre el televisor vaig veure que feien un debat electoral i vaig pensar diverses coses: com és que encara permeten que en Cuní aparegui a la televisió, no el volen al zoo? Montilla, de Madre i Maragall l’han espitxat i l’Iceta ha esdevingut el líder del socialisme català? Vaig apagar el televisor i em vaig posar a llegir (en Groucho Marx tenia tota la raó del món quan deia que el televisor és una gran eina educativa...)

Si aquests senyors tenen la lícita aspiració de ser presidents de Catalunya (Iceta, ets el líder socialista?), no poden fer de venedors d’un estatut al mateix temps. És allò de tocar campanes i anar a la processó. Vendre allò que tu has fet o negar allò que tu no has fet. No és que aquests senyors no tinguin credibilitat, és que no són les persones idònies per a explicar l’estatut. Perquè s’hi juguen massa i corren el risc de no ser objectius, perquè del resultat del 18J els en depèn el futur.

Les persones idònies per a explicar l’estatut són, per tant, els membres de la societat civil. Aquells qui coneixen i hauran de viure l’estatut. Aquells qui el poden valorar des de la independència o des de la tranquil·litat de no jugar-se el seu futur laboral.

I és en aquest sentit que em plau descobrir que per una plataforma pel sí (Estatut, jo sí, la plataforma de col·locats de la sociovergència de tota la vida), han aparegut infinitat de plataformes crítiques (Plataforma pel dret de decidir, Economistes pel no, sindicalistes pel no, perquè votem no, la campanya pel no...)

D’aquestes diferents plataformes pel no m’ha agradat la “perquè diem no”, dels homes que van protagonitzar la transició i que, des de punts de vista totalment diferents diuen que no. En són membres en Josep Benet, primer candidat a la presidència de la Generalitat de Catalunya del PSUC, historiador, ex-senador més votat en les primeres eleccions, ex-combatent republicà... en Paco Candel, que considera que el nou estatut no suposa les eines per integrar els nous catalans (o els novíssims, segons ho mirem), la Montserrat Carulla, en Josep Vallverdú, en Trinitario Rubio...

També m’agrada veure uns sindicalistes pel no que lluny de les centrals sindicals que viuen de les subvencions ens diuen que el projecte de reforma d’estatut no assegura unes condicions dignes per als treballadors catalans.

M’agrada veure també els economistes pel no, únics economistes no finançats per les generoses subvencions del conseller Castells, que neguen les bondats del finançament pactat a La Moncloa.

No m’agrada, doncs, l’excessiva politització d’una consulta que hauria d’estar presidida pe debat i la informació plurals. Però veient les iniciatives de la societat civil, silenciades per una premsa que cada cop sembla més una novel·la de fantasia que un recull d’informacions verídiques, cada cop tinc més clar que aquest no és un bon estatut i que cal votar que no.

Altres secrets sobre l'estatut a votar el 18-J

Cara B dels afusellaments de La Moncloa

Sobren les paraules...

La campanya, malgrat els mitjans

Fa uns dies parlàvem amb uns amics que vam anar a l'acte de la Plataforma pel dret de decidir sobre la pobra assistència a l'encontre (ja vaig dir que la Mireia ho quantificava en uns 9 casaments ). Patíem per si era el NO que arrossegava poca gent. No ens vam desanimar.

Aquests dies n'hem tornat a parlar i hem canviat d'opinió veient l'escàs èxit dels partits pel sí en els seus mítings. Estan sent un gran fracàs, sobretot per la part socialista que, tot i tenir a Barcelona en ZP en un dels moments més dolços de la seva presidència, no s'atreveixen a anar al Palau Sant Jordi, lloc de les grans ocasions... i no crec que es tracti d'evitar d'anar al lloc on en ZP va prometre que aprovaria l'estatut que sortís del Parlament de Catalunya. Els de CiU ja s'han habituat als actes de petit format i els d'ICV tenen pràctica en fer mítings pels arbres, perquè per això són ecoloxistes de debò.

En aquests entit, pel què puc llegir i veure, la campanya pel NO d'ERC i de la Plataforma pel dret de decidir està sent un èxit relatiu. L'AVUI d'avui xifra en 300 assistents els que ERC va reunir a Deltebre. Si ho comparem amb l'ensulsida (es veu que va ser un míting per les cadires, com els d'ICV) d'ahir a Vic de la Tura o els 400 assistents a Badalona, els 300 a Deltebre són un èxit rotund. Si ho comparem amb els actes que ahir en Duran feia solet intentant vendre un 600 a Sant Feliu de Llobregat... més encara. I mira que en Duran és la darrera persona d'aquest món en qui confiaria per comprar un cotxe de segons mà...

La campanya està tenint un perfil molt baix, perquè als partidaris del sí no els interessa que es debati sobre l'estatut o sobre les renúncies. Els única que estan aixecant el cap i pujant lleugerament (tampoc no ens enganyem) el to de la campanya són els d' ERC, els de la Plataforma pel dret de decidir i plataformes com la d'economistes pel no .

I malgrat tot, els mitjans de comunicació segueixen informant sobre quelcom que no existeix, un món de fantasia, un món irreal. La informació està adquirint la condició de literaturà màgica o fantàstica i va camí de la ciència ficció.

A veure si amb un mica de sort i il·lusió el 18-J els donem un bon ensurt i jubilem als pares dels dos estatuts, de la constitució, de les frustracions i del peix al cove. A veure si jubilem la transició.

PSC, CiU i ICV contra el Partit Popular? Mentida, només estan en contra del Partit Popular els qui voten que no

Em va agradar el què ahir li vaig sentir a dir a la televisió a en Joan Puigcercós. Ho deia en el marc de la campanya del referèndum, tot i que, per descomptat, no ho recull cap diari, ni de la metròpoli n de la colònia. Per cert, avui l’entrevisten a El Periódico.

Comentava una certesa com un temple. La campanya del Partit Popular és una campanya d’una intensitat baixíssima. Hom, quan va pel carrer, no distingeix cap banderola del partit popular. N’hi ha algunes, jo n’he vistes al carrer Mallorca. Són blaves, amb un missatge que no signaria cap publicista perquè no encoratja a ningú a votar res: Pensa en Catalunya, digues no. El mateix passa amb les falques publicitàries: les de la ràdio semblen un anunci d’un banc i els de televisió ni els he vist. A la seva pàgina web només hi ha quatre notícies sobre la campanya i els líders que porten són, per ara, d’allò més suaus. Ni un Aznar ni un Vidal Quadras. Intenten passar desapercebuts.

Perquè? Doncs és molt senzill, ahir ho deia en Puigcercós i avui li amaguen els mèdias. L’oposició furibunda del PP ja va aconseguir a Madrid el què pretenia: rebaixar l’estatut. Rajoy va fer de poli dolent, que a les espanyes té força predicació i ZP de poli bo, de poli amb talante. I entre els dos van aconseguir el què es proposaven: deixar a Catalunya sense la consideració de nació, amb unes competències, sense infraestructures equiparables en les actuals (en alguns casos més i en d’altres menys) i sense un finançament just.

El PP vol que s’aprovi l’estatut, perquè n’és tan còmplice com ZP. De fet el número dos del PP de Lleida ja ha demanat el vot favorable. El no que demana és conseqüència del debat parlamentari a Madrid i de la necessitat de poder fer un discurs agressiu a Espanya. Però aquío a Catalunya el demana amb la boca petita perquè no se’l creu.

Equiparar el NO catalanista al Partit Popular és tergiversar la realitat. El no del Partit Popular és un sí a les retallades de la Moncloa i el NO catalanista és un no a les retallades de la Moncloa.

La Declaració de Barcelona amb ERC i amb el NO

La Declaració de Barcelona és aquella flor que, apareguda el 16 de juliol de 1998, no va fer estiu que agermanava Convergència i Unió, Parit Nacionalista Basc i Bloc Nacionalista Gallec.

Era una operació gestada pel sobiranista Pere Esteve i acompanyada pels també sobiranistes Xose Manuel Beiras i Xabier Arzalluz. Declaraven que “després de vint anys de democràcia encara no s’ha resolt l’articulació de l’Estat espanyol com a plurinacional”.

Pere Esteve va deixar la militància i va passar-se a ERC.

Xose Manuel Beiras va ser defenestrat i va ser substituït pel regionalista Anxo Quintana. Xose Manuel Beiras (que va aixecar el Bloque i treia uns resultats més dignes que no pas Quintana) va recolzar ERC en el seu acte central pel no.

Xabier Arzalluz, com recorden en Saül Gordillo i Josep Maria Terricabras, recentment va advocar pel no al suplement dominical del diari El Punt. Xabier Arzalluz va plegar del lideratge del PNB i el seu hereu, el sobiranista Egibar, va ser vençut pel regionalista Imaz, que va demanar el sí a un estatut que ell no voldria per al País Basc.

El regionalisme convergent de Galeuscat està pel sí. Aquest estatut deuen creure que resol l’articulació de l’Estat espanyol com a plurinacional.

El sobiranisme convergent hereu de la declaració de Barcelona està pel no. No creu que aquest estatut resolgui res.

Els animals ja tenen el seu menjar, senyor

Els animals, com deia un conegut anunci publicitari, neixen creixen, es reprodueixen i, amb Cucal, moren. Els animals tenen unes funcions naturals limitades i intrínseques a la seva pròpia naturalesa. No necessiten res més perquè no són més i no necessiten més.

L’home (i la dona) són éssers diferents, perquè en ells es manifesta la raó i la irracionalitat, la força i la feblesa... em podria allargar, però no pretenc fer ni sociologia ni filosofia barata. Però en l’home es manifesta la voluntat com element determinant de la seva personalitat. Ho deia l’avi del president quan al Comte Arnau deia que “seràs roure, seràs penya, seràs mar esvalotat, seràs aire que s'inflama, seràs astre rutilant, seràs home sobre-home, perquè en tens la voluntat.” És a dir, que la condició humana, ja per l’avi del president, en ple romanticisme, era la voluntat de ser. Ho diu la Santa Espina amb allò de “som i serem gent catalana tant si es vol com si no es vol”.

Doncs ara, tot i que volem ser, no ens deixen. Políticament i administrativament, un estatut que no reconeix a Catalunya com a nació ni li permet decidir sobre res transcendent ens condemna a tenir un tractament infranacional, el què en el símil anterior diríem ser una bèstia: no tenir una estructura que permeti fer, voler i decidir.

Podrem voler ser, en tant que persones, però les estructures administratives que bastiran Catalunya seguiran incapacitades per a poder voler ser com a nació, com a poble. Les nostres estructures administratives seguiran incapacitades per a tenir un bri de personalitat pròpia i seguiran subjectes a la voluntat i als designis d’Espanya.

Si s’aprova el projecte de reforma de l’estatut de 1979, Mas i Montilla podran anar a veure al seu amo, ZP, a dir-li: Senyor, els animals ja tenen el seu menjar. I seguirem sent una colònia amb uns administradors que no manen ni decideixen, que es limiten a administrar...

Estat de setge mediàtic

Avui, com cada dia laborable, anant a treballar he comprat el diari. Avui, però, he començat llegint els esports. En Nadal ha guanyat el seu partit a París i apunta a la seva segon victòria a Roland Garros.

Les pàgines de política em tenen tip. No perquè no m’interessi l’actualitat política o desconfiï dels intrèpids periodistes. N’estic tip perquè en aquesta campanya electoral pel referèndum hem passat de la tergiversació i la manipulació habitual en qualsevol mitjà de comunicació al simple estat de setge periodístic, mediàtic.

A voltes dubto si a part de mi i dels blocaires habituals hi ha algú més que pretengui votar que no. Llegeixo el diari i no en trobo ni rastre. El Partit Popular ha desaparegut (ja entrarem en la seva desaparició mediàtica) i sembla que ERC es dediqui a parlar del tripartit i no del referèndum de l’estatut i de la seva aposta pel no. Òbviament jo em debato sobre si els d’ERC són ximples o és que els mitjans de comunicació actuen al marge de la realitat. Miro la seva pàgina web i comprovo que és la segona de les possibilitats (al marge que molts segueixin creient que no s’han tornat ximples sinó que ja ho eren).

Fa uns dies la Mireia va dir que en l’acte convocat per la Plataforma pel dret a decidir a la plaça Catalunya hi havia sis mil persones i que la resta era pornografia (les dades oficials deien que n’hi havia unes dues o tres mil). Els diaris van optar per no parlar-ne o per veure-hi un fracàs estrepitós de les forces del no. Aquest cap de setmana uns trenta joves de CDC han desplegat una bandera estelada a la mateixa plaça de Catalunya. Eren una trentena i han rebut portades dels diaris de major tirada i han rebut qualificatius de “com una onada independentista pel sí” (potser els comparaven amb la difunta Jurado y la seva ola). Sobren comentaris i/o comparacions.

Vaja, que la realitat publicada i la realitat real (demano que se'm perdoni la tautologia) cada cop tenen menys relació i es debaten en una relaciódialèctica gairebé onírica.

El Periódico fa poc va rebre la seva dosi: van posar a dirigir-lo al germà del portaveu del govern socialista. L’AVUI ha rebut la seva: el professional (tot i que a voltes hi discrepi) Albert Sáez l’han plegat i, interinament, abans no arribi un altre professional, i tenen al hooligan i mercenari Vicent Sanchis com a amo de tot. El País i La Vanguardia no necessiten canvis, ja tenen tot el què els cal.

Solució: llegir els esports, ara que no hi ha futbol...

Un estatut blindat (ja ja ja)

Aquest article ja circula en diversos comentaris d’aquest bloc i d’altres blocs. És notícia a l’e-notícies i a altres mitjans d’informació (o de desinformació, segons com es miri).

Avui l’altaveu socialista, el BOE, ja informa que l’estatut que pretenen embeinar-nos aconsegueix tan bé allò que es proposava del blindatge i del finançament fa aigües per tot arreu.

Per començar un lleugera explicació: Ara els impostos els recapten l’estat per mitjà de l’AEAT i la Generalitat per mitjà del Director General de Tributs (crec que Iu Pijoan). La gran novetat de l’estatut serà que l’agència espanyola seguirà dient-se AEAT, que l’Iu Pijoan es dirà agència tributària catalana (els catalans érem més discrets abans, això de l’agència és més pompós i més castís... més espanyol) i, pels impostos les resultes dels quals estan parcialment transferides, podrà crear-se una tercera agència en el termini de dos anys. Ja veus...

Doncs això, avui el BOE, el País, avui diu que l’estat ha decidit que serà un consorcio concebido como un "sistema de colaboración reforzada", sin personalidad jurídica propia, limitado a la dirección del impuesto sobre la renta y sin capacidad recaudatoria.

El propi BOE admet que la Generalitat quiere ir paso a paso en esta nueva vía para ejercer su autonomía fiscal, pero la idea que ayer avanzó Pedroche (Director de l’Agència Estatal de l’Administració Tributària) apenas supone un mínimo avance. És a dir, els prois socialistes catalans: Castells & cia.

Vaja... que teníem quatre coses per negociar: nació, finançament, competències i grans infraestructures. I havia de quedar tot ben blindat... tant que l’amic Mas demanava que les competències fossin exclusives i excloents...

I rera lo foto de les escales de la Moncloa que s’amaga? Una enredada... una foto... el mateix que l’any 1979... una nova ensarronada...

Com diu en Jordi Cuminal, amb quina cara es presentaran a les eleccions persones que públicament defensen que prefereixen que els joves ens quedem amb les (mateixes) eines de 1979 en lloc d'avançar? Però qui s'han cregut que som? Ells, que es van fer adults amb l'Estatut del 79, pretenen deixar-nos sense (un bon) Estatut a nosaltres? Que ens prenen per babaus? Jove, rebel·la't! Defensa el teu dret a tenir una vida més digna! Que no decideixin per tu!

Per tant, per ser coherent amb el què diu l’amic Cuminal, només hi ha un camí: rebutjar aquest estatut, exigir-ne un que pugui satisfer les necessitats dels catalans.