Albert, jo que no em sé ni em vull periodista...

m’agradaria dir-te a tu, que et saps i et vols periodista, dues coses respecte de les teves ombres d’AVUI:

Primera.- Comparteixo plenament la teva primera afirmació. L’espanyolisme, el nacionalisme espanyol, mai hauria trencat files en fer front comú al catalanisme. Ni el PP ni el PSOE no han criticat Guerra per haver passat el ribot a l’estatut del Parlament. El PP i el PSOE van pactar la llei de partits, s’han negat a publicar les balances fiscals de Catalunya...

Les diferències entre ERC i CiU són diferències antigues i de mal resoldre. Tenen origen en el menyspreu de Pujol a ERC abans de pactar amb el PP i es mantenen amb el pacte tripartit. Ningú ha fet res per evitar-ho. Tenim un país (suposo que de nació ja no en podem parlar) de fireta, acostumat a la política petita, a la política de curta volada dels titulars i a no veure-hi més enllà d’una campanya electoral. I sinó a l’estatut em refereixo. Quin militant del catalanisme pot dir-hi sí, sinó és per la immediatesa mediàtica? Per la política espúria del culte a la imatge, als mèdias més enllà de cap altra aspiració.

Segona.- Les afirmacions que fas sobre en Colomines em semblen gratuïtes.

Sincerament no crec que fessin referència a mi. Com bé titulo, ni sóc ni em vull periodista. M’agrada la meva feina i m’agrada dedicar una estona de tant en tant en bolcar idees, emprenyades, propostes... en això que en el seu moment a Catalunya coneixíem com a DIP (diaris íntims i personals), per tant quan dius que el que s’escriu aquest dies sobre l'historiador Agustí Colomines com a president de la plataforma Estatut Jo Sí em semblen només ignomínies, encara que s'amaguin en les escombraries digitals autoqualificades de periodisme; dono per descomptat que no ho fas per mi.

Tot i que no rcec que et puguis referir a mi, jo vaig publicar un post, una anotació, sobre en Colomines. Crítica amb ell. I repetiré el què en vaig criticar i m’hi reafirmaré. Perquè ell ha decidit ser un personatge públic, ell ha optat per deixar l’equidistància que d’antuvi l’havia caracteritzat per esdevenir assot del què ell sembla qualificar amb una elegància digna de la teva crítica com a “catalanisme freak”. Ell ha optat per ser ariet i no intel·lectual, no pont de trobada. Ell ha optat per ser tertulià i opinador, no home de reflexió i opinió. Ell ha optat per deixar l’equidistància necessària del catalanisme política que, en un moment antic, va semblar que volia abraçar. Ell ha optat per ser un personatge públic i, per tant, susceptible de crítica sempre que no s’entri en la seva vida íntima i personal. I no hi penso entrar, però no m’estaré de criticar aquells personatges públics que cregui criticables i em vingui de gust criticar.

1.- Vanitós. Ell ha optat per ser personatge públic. Ell ha tingut la manca de modèstia de posar a la xarxa un currículum de 56 pàgines (en una entrevista de treball em van dir que el què passa de 3 pàgines és sobrer) on deu explicar om va fer pàrvuls i deu citar tots els articles erudits que deu haver publicat a qualsevol diari, revista o full parroquial. Ell ha deixat l’equidistància per a ser ariet d’un color polític, per a ser una quota d’intel·lectual d’un partit mancat d’intel·lectuals. La vanitat no és una opció, és una condició. Ecoltar-se en alguns casos és un plaer i un vici, és el seu cas.

2.- Sectari.- Albert, al teu mateix diari hi ha comentaristes exquisits. Per exemple en Salvador Cardús, que proper a ERC no deixa de ser-hi crític; i aquesta crítica lliure i reflexiva és el què el fa vàlid, interessant de ser llegit. Per exemple el lúcid i sempre interessant Ferran Sáez, que quan no està d’acord amb els seus escriu sobre el sexe dels àngels i no justifica allò injustificable. Ell en canvi, lluny de l’elegància dels anteriors, en Colomines es dedica a la kale borroka dels opinadors, titllant de freak al primer que li passa pel davant. Jo mateix admetia al meu post que aquesta és una expressió que puc dirigir a més d’un en un bloc anònim o amb uns amics fent una cervesa; però que assumeixo que és una expressió que, per poc edificant més val no dir en públic, perquè desqualifica més al qui la diu que al qui la rep. Potser en Colomines busca les adhesions i els odis més per les formes que per allò que cada cop sembla que li costi més de dir. Més per l’estètica que per l’ètica.

3.- Ignomínies.- “incendiari amb aspiracions político-socials i intel·lectuals útil a certes estribacions d’un catalanisme caduc”. M’hi refermo convençut en titllar-lo d’incendiari útil. Em refermo en el catalanisme caduc. Em refermo en les seves aspiracions.

De totes maneres, tot i considerar-te un bon periodista (t’he comprat algun llibre), no crec que tinguis cap mena d’autoritat moral per qüestionar res del què es publiqui a la xarxa. El diari que encara ara subdirigeixes (i al qual estic subscrit) és la vergonya més gran del país per publicar articles de’n SSalvador SsoSStreSS. De primer el vaig creure provocador, i el llegia. Fa molt temps em vaig cansar del verb amargat i furibund i de la mala educació d’un articulista i ex-col·laborador de Crónicas Marcianas que es la deshonra d’un bon diari.

Em saben greu, doncs, les teves ombres. No crec que siguin justes. Crec que les has fet des de l’estómac i no des del cervell. Perquè si fossin fetes des del cervell, cada dia tindríem ombres semblants. Diuen els cenacles opinadors d’aquest país que aviat seràs víctima dels nous amos del diari AVUI. No sé si és cert o no. En qualsevol cas et desitjo sort.

Agustí Colomines o el catalanisme tolerant

Em fa l'efecte, i ho lamento, que hi ha un catalanisme freak que, a més d'ignorant, és radical fins a l'amenaça i les desqualificacions contra els col·legues. Potser és la veta carlina que no s'han sabut espolsar del damunt certs republicans. Però retornem a les raons que van empènyer la meva amiga a no adherir-se al Manifest pel Sí a l'Estatut.

Escric això ara que plego de veure Àgora, tip de tants cutres i feliç de retrobar l’Anna Sallés, una persona amb la qual tinc algunes diferències, però li reconec les neurones, la humanitat i la capacitat d’enfadar-se amb raó. L’Anna Sallés em reconforta amb la humanitat mentre en Colominas em torna a treure de polleguera. Mentre l’Anna és una pija d’esquerres que no va dient qui és i què fa, en Colomines és un trepa ressentit que ens plantifica a la web de UNESCOCAT un currículum de 56 pàgines. Entre nosaltres, només un trepa pressumptuós amb síndrome d’inferioritat pot tenir la falta de rubor, vergonya i sentit comú per mostrar orgullós un currículum així.

En Colominas crec que és germà d’en Joan Ramon, d’un dels primers blocaires del país, aranista consumat i també amant dels currículums.

Però vaja, el què no deixa de sorprendre’m és la frase que he col·locat al capdamunt de l’anotació. Frase extreta d'un article publicat encara avui a les pàgines d'opinió del diari AVUI. Aquest sectarisme d’una persona pública diu molt poc a favor d'ell i fa preveure molt poc de futur a allò que ell predica, com la unitat del catalanisme. Admeto que en algun post o en alguna conversa entre cerveses puc haver fet comentaris tan poc edificants com aquest, però mai els escriuria en un diari ni els faria en públic.

Hi ha dos tipus d’opinadors, els que opinen i els que fan campanya. En el catalanisme, uns basteixen ponts entre els principals blocs del catalanisme, els altres els enfonsen. Alguns exerceixen d’intel·lectuals (com en l’espanyolisme ho fan els Carreras, Espada, Boadella...) i d’altres en són.

En Colominas no passa de ser un incendiari amb aspiracions político-socials i intel·lectuals útil a certes estribacions d’un catalanisme caduc, burgès i decadent que practica en política nacional allò que només els burgesos es poden permetre en llur decadència despreocupada: el dolce far niente.

PSC i CiU s'alien amb la Plataforma de Catalunya de Josep Anglada a favor de les retallades a l'estatut

Quant hi ha tants primats ignorants dissenyant les campanyes publicitàries, al final hom acaba agafant el gust a la simplificació, la manipulació i la tergiversació.

Si el bon amic Zaragoza ens diu que el PP emprarà el nostre no contra Catalunya, ara li podem respondre que Josep Anglada utilitzarà el seu sí contra Catalunya i contra la democràcia.

Si l'eco dels socialistes (els ecosocialistes) i els convergents ens diuen que el vot no independentista coincidirà i serà apropiat pel Partit Popular; els podem dir que el seu sí serà capitalitzat per la Plataforma per Catalunya.

Doncs sí, resulta que a Manlleu, bonica vila osonenca, PSC, CiU i PxC s'han unit per perdre la votació d'una moció de CiU en favor de l'estatut. Possiblement els escolanets de'n Josep Anglada a Manlleu estiguin d'acord amb els socialistes, l'eco dels socialistes i els convergents en què Catalunya no pugui disposar de polítiques pròpies en matèria d'immigració.

També els deu semblar bé el finançament, la consideració de Catalunya com a nació i les infraestructures transferides a Catalunya.

Diuen que la política fa estranys als companys de llit, però sembla que també faci companys de llit als estranys.

Demagògia? Segurament sí, però tal com està el pati no crec que aquest post destaqui per damunt dels eslògans d'aquesta campanya que arribarà amb la nit de dijous a divendres.

El retall de diari és del 9 nou, i sembla que els captiva més la coincidència d'ERC amb PP que de CiU i PSC amb la PxC. Veure per creure...

Que arribi la campanya electoral, per misericòrdia!!!

Aquest dissabte cívicament uns quants catalans van dir que no a aquest estatut de manera catalanista, cívica i democràtica. Alguns d’aquests catalans devien ser votants o militants d’ERC.

Aquestes catalans, votants o militants d’ERC devien quedar sorpresos el diumenge llegint el diari. La Vanguardia no es recordava d’ells i l’AVUI i El Periódico els menyspreaven dient que eren quatre gats.

Mentrestant, La Vanguardia ja ha començat una sèrie d’entrevistes de gran interès: ahir el pare carbasser de Catalunya (Jordi Pujol, qui va pactar amb el PP no fer estatuts) i avui l’assot dels xarnegos de la Moncloa (Jordi Sevilla) es dediquen a fer campanya pel sí.

AVUI, els votants i militants d’ERC deuen haver tornat a llegir el diari i deuen haver vist que cap d’aquests tres mitjans escrits es recorda d’ells. Aquest matí, però, he sentit que en Maragall havia fet declaracions a Figueres, en Mas a Castelldefels i en Puigcercós a Viladecavalls.

La campanya ha començat als mitjans de comunicació i està clar que opten obertament pel sí. Esperem que aviat comenci la campanya electoral perquè els partidaris del no podran expressar-se als espais públics de propaganda electoral...

Desesperació

Avui vaig de corcoll i no tinc temps de postejar / anotar res, però estava mirant la web del telenotícies i a la secció de política he trobat aquestes dues notícies presidint la meva pantalla. Em fa l’efecte que és el més fidel retrat de la desesperació política i del desgovern socialista.

En Maragall es juga en el referèndum la seva supervivència política (per això els sociates han posposat decidir el nom del proper candidat fins passat el referèndum, per estimular a en Maragall per buscar un resultat positiu i petar-se’l després, que sinó ja no s’hi esforçaria) i no té cap mena d’escrúpol per utilitzar els mitjans públics i el poder per forçar la màquina i utilitzar l’administració i el poder a favor del sí.

Bones expectatives pel no?

Estatut, ells sí. El sí generacional dels qui defensenels seus privilegis amb dents i ungles

Davant l’allau de manifestacions de la societat civil en contra d’aquest estatut, ha aparegut una iniciativa, Estatut, jo sí. No em sorprèn ni qui recolza la campanya ni com s’ha realitzat aquesta.

La massa crítica d’aquesta iniciativa són les ments benpensants del país, aquella generació que va fer la transició quan tenia entre 20 i 40 i que ha viscut d’aquesta afortunada condició.

Aclareixo, aquesta generació és la generació que es va trobar, acabada una guerra, amb un país per fer. Són aquells que ni van fer la guerra ni van haver de fugir. Són aquells que, un cop mort el dictador es van trobar un país verge de comunicadors, pensadors, empresaris, catedràtics... Aquesta és la generació que ens va fer la transició i ens va fer el marc legal en el qual ara vivim. Aquesta és la generació de la constitució, de l’estatut, de la LOFCA... També és la generació que ha guiat el nostre país fins avui. És la generació que no va acceptar el concert econòmic per a Catalunya perquè no era modern (sic).

Aquesta és la generació que s’ha enganxat com una paparra al poder i que ha perpetrat, molt sovint des d’una mediocritat aclaparadora, que la generació més ben preparada que ha tingut el nostre país en tota la seva història es nodreixi de becaris, professors ajudants, juniors, assistents, estudiants perennes...

Aquesta és la generació que no desitja cap canvi, que pretén continuar igual que sempre, que evitarà de deixar el poder amb totes les seves forces i seguirà venent el país per poder continuar vivint del cuento.

Els qui acabada la guerra i la dictadura van sortir dels amagatalls on estrbaven per ocupar el poder, ara es revolten per què els qüestionen l’statu quo. S’ajunten i exigeixen que s’escolti la seva veu, encara uns anys més, encara unes renúncies més, encara uns sous i uns euros més, encara uns consells d’administració o unes càtedres més...

I tot sense pudor, sense amagar algunes de les vergonyes que en Vicent Partal ens descobreix. Per exemple que aquesta iniciativa pretesament transversal del catalanisme polític està acollida, hostatjada, pel mateix servidor que la web del PSC, la de COM Radio, La Malla (sobre la qual hi ha un brillant article al Busot), el diari de’n Sopena elplural... i altres webs de la kale borroka sociata.

Vaja, que cada cop tinc més clar que el no, no ha de ser només un no conscient, valent i polític, també ha de ser un no generacional contra la plaga dels qui ja ens van vendre el present i ens volen vendre, també, el futur.

...és comprensible que tots aquests prohoms de la Catalunya de sempre que fins ara s’han representat a sí mateixos com a políticament renyits (Raimon Obiols, el Guti, Narcís Serra, Miquel Roca...) s’uneixin contra els qui els qüestionen a ells i a la seva gestió. Però ells ja són grans, i han de plegar.
_____________________
Per cert, està molt bé la comparativa que en Josep Maria Aguirre fa d’alguns articles dels estatuts català i andalús.

Quatre apunts de la campanya sociovergent pel sí a l’estatut de la Moncloa

1.- Absència propositiva

Ja vaig comentar-ho fa uns dies i m’hi refermo. Per ara els arguments a favor del sí brillen per la seva absència. El lema socialista carrega contra el Partit Popular amb tanta elegància com els populars carreguen contra Catalunya i els convergents carreguen contra un passat del qual ells són protagonistes destacats.

Millores? Els del sí no en diuen res, de fet qui en parlava ahir era l’Hèctor López Bofill en un article dur, molt dur, contra el moniato jurídic que ens proposen refrendar el 18J.

2.- Els socialistes fan campanya amb el fetge

L’inefable Miquel IZ reconeixia que la campanya la feien contra el PP perquè “els teníem una mica de ganes”. Benvolgut Pompeu Fabra, no et rebolquis a la teva tomba, és un ignorant i no pot fer-hi més.

Més enllà de la ignorància de Miquel IZ l’assumpció que la campanya gira entorn al PP ja és prou demostratiu del valor que per a ells té l’estatut: una simple arma electoral contra el partit popular.

Però vaja, raons pel sí... cap ni una...

3.- Convergència confon “churros con merinas”

Continuant amb la riquesa idiomàtica de l’IZ, m’ha fet gràcia veure com CiU confon "churros con merinas" posant com a gran argument que un moniato de 2006 és millor que un de 1979. Aquí segurament hi estaria d’acord una verdulera, però no hi estaria d’acord un enòleg o un antiquari. Amb què hem de comparar un estatut, amb un nap o amb una ampolla de vi? És una norma millor senzillament per la seva factura recent? No sempre, sinó que mirin, a tall d’exemple les lleis dels drets dels immigrants (tres o quatre canvis en pocs anys) o d’urbanisme (dues lleis i dos textos refosos en 2 anys) que han hagut de canviar diverses vegades perquè havien estat fetes a cop de titular com l’estatut.

Però no pretenia qüestionar la qualitat de l‘estatut en termes temporals, sinó la campanya de CiU. M’ha fet molta gràcia llegir a l’e-noticies que per a comparar coses de l’any 1979 la federació utilitza un 600 que va deixar de fer-se l’any 1979. Utilitzar i tergiversar la realitat de manera tant barroera només té un nom: tergiversar.

Raons per al sí, en el cas de la federació, tampoc se’n veuen gaires...

4.- Les províncies

Una altra cosa de CiU que em diverteix són les perífrasis que empren per no demostrar que tenen una visió provincial del país. Ara ja han adaptat la seva estructura territorial a les vegueries (àmbits del Pla Territorial General de Catalunya) encara ens trobem que quan parlen d’actes per la campanya del referèndum parlen de Barcelona (província de Barcelona), Girona (província de Girona), Tarragona + Terres de l’Ebre (província de Tarragona) i Lleida i Alt Pirineu (província de Lleida). Vaja, que segueixen tenint les províncies al cap.

Es crea un nou estat a Europa: canviem els mapes i les fronteres!!

Ahir i avui tots els diaris i tots els blocs en van plens. A Europa hi ha un nou estat que, a més, ha estat reconegut per la Unió Europea.

Més enllà de l’èpica dels sentiments, les il·lusions i un cert romanticisme, aquesta notícia, i m’agradaria dir aquestes, però no n’hi ha tantes com per a poder generalitzar, m’alegren i m’emocionen perquè demostren una cosa inaudita en el nostre món: que els estats s’han de sotmetre a les necessitats de les persones i no les persones a les necessitats dels estats.

La indissoluble unitat dels estats, la inalterabilitat de les fronteres, la incapacitat de modificar allò vigent em desplauen. M’incomoden aquelles persones que no s’atreveixen a mirar-hi més enllà dels seus propis ulls, que no s’atreveixen a acceptar processos democràtics per a mutar, per a transformar estats.

A la plaça a Antoni Rovira i Trias de Gràcia hi ha una placa en homenatge al brillant arquitecte i urbanista que li dóna nom on, a més d’haver-hi el dibuix del projecte que es va imposar per a la construcció de l’Eixample barceloní abans de la tupinada que va imposar Cerdà, hi diu que “el perfil d’una ciutat és fruit del temps més que del traç de l’arquitecte” (le tracé d’une ville / est oeuvre du temps / plutôt que d'architecte). I això és normal, és la conseqüència lògica de l’adaptació de la realitat a les necessitats humanes, a la mesura humana.

Les fronteres, en canvi, són més fruit dels capricis de la història i dels polítics que de les necessitats dels qui hi habiten. Són més fruit dels capricis d’un temps llunyà que de les necessitats del temps proper.

És il·lusionant veure que encara queden estats i ciutadans capaços de creure en la democràcia i en la seva capacitat per canviar unes fronteres que els fan més difícil desenvolupar-se lliurement com a ciutadans.

Molts comentaristes han volgut diferenciar la realitat catalana de la montenegrina adduint raons històriques els uns i raons diverses, estranyes i incomprensibles els altres. Jo puc estar d’acord que són realitats diferents, però únicament perquè al nostre país encara hi ha molta gent que no sap veure-hi més enllà d’unes fronteres antigues, que no sap abstraure’s d’uns mapes antics per pensar i descobrir quins són els mapes i les fronteres més útils per a sí... i també d’un estat incapaç de reconèixer la diversitat encara que la vesteixin de rosa fluorescent i l’hi col·loquin al davant.

El sectarisme de Ribó rebenta el prestigi de la Sindicatura de Greuges i el funcionament del departament Benestar per interessos partidistes

Fa uns dies una bona amiga periodista em comentava la seva alegria perquè la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència començava a funcionar. La DGAIA és una unitat administrativa que, històricament, mai ha funcionat. No per la incompetència o competència dels titulars del departament de torn, sinó per complexitat de la matèria a tractar: l’atenció a la infància i l’adolescència, l’atenció i la promoció del benestar dels menors, protecció i tutela dels menors desemparats, en circumstàncies excepcionals, des d’un punt de vista d’atenció a les persones, assistencial i no des d’un punt de vista d’ordre públic i seguretat.

Doncs per primer cop en força temps començava a funcionar de manera, no correcta, però menys incorrecta que anteriorment.

El cas de la noia de Montcada, Alba per la premsa, que va tenir lloc desafortunadament el passat 4 de març ha fet que aquesta millora de funcionament hagi sofert una patacada. Una patacada, no per l’ensurt lamentable, sinó per l’actuació del nou justicier català, superheroi poscomunista i ecosocialista.

Rafel Ribó, Síndic de Greuges, autodenominat defensor de les persones, ha exercit de franctirador ecosocialista. Ha carregat de manera indiscriminada contra un departament governat per ERC en un assumpte que era competència compartida entre interior i benestar. Només ha carregat, que no aconsellat o proposat, contra part dels responsables competents.

L’actuació del Síndic, doncs, no ha estat la defensa dels drets fonamentals i llibertats públiques dels ciutadans, que és la seva funció d’acord amb l’article 35 de l’estatut de 1979 (i fot-li, que portem 3 posts seguits amb articles de tot tipus!!), sinó que ha estat un atac polític en tota regla, de manera injusta i indiscriminada contra ERC. De rebot ha deixat tota la DGAIA en situació de shock, aturada per una temporada, castrada de les millores que havia tingut.

Per aquest motiu un dels adjunts del síndic, en Jaume Funes, ha presentat la seva dimissió.

Fa temps vaig escriure un post on em queixava de l’ús partidista d’algunes institucions, aquest ús partidista dóna una imatge de Catalunya de país petit, de país de fireta i d’estar per casa. Però si de l’ús i de l’abús que intel·lectuals forjats en la cultura política del comunisme més dur fan de les institucions hi sumem la persecució política i la laminació dels avenços que fa l’administració, ja no només podem parlar de mala actuació del Síndic, sinó d’actuació perversa i contrària a la finalitat darrera de la institució.

Casualment aquest Síndic no va badar boca en el cas del túnel del Carmel, en la crisi del 3%...

Fent la viu-viu vol felicitar la valentia i honestedat de Jaume Funes, adjunt del Síndic, per haver plegat.
____________________
Merda!!! Acabo de veure que el Busot acaba de fer un post sobre el mateix tema!! Però amb més gràcia que no pas jo, per descomptat...

Sobre l'aprovació de l'estaut (II)

M’ha agradat veure que en Josep Maria Aguirre té una opinió diferent de la meva respecte dels requisits procedimentals per a l’aprovació de l’estatut i que en faci una succinta explicació.

En la part política estic d’acord amb ell, però no en la jurídica.

La llei orgànica del resiferèndum tal i com la coneixem és el fruit d’un temps, la transició (aquell mercat de Calaf entre demòcrates esporuguits i militars i feixistes deprimits i prenostàlgics). Pel què fa als referèndums pels estatuts d’autonomia aquesta llei requereix l’aprovació de totes les províncies de manera individual amb una de vots afirmatius sobre els vots vàlidament emesos.

Això és així perquè es van conceptuar les comunitats autònomes com a unió de diferents províncies i, per tant, eren aquestes els subjectes que constituïen les comunitats autònomes. Tot sigui dit amb una manca de rigor i de precisió esfereïdors, en tractar-se d’un post que espero que no massa llarg i que no avorreixi més del compte.

És conegut el cas de Almeria, on el referèndum proposat va gaudir de l’aprovació de 8 províncies andaluses, però no d’Almeria. En aquest cas els polítics de torn van córrer a aprovar una excèntrica i aberrant llei orgànica 13/1980 per la qual es substituïa l’aquiescència de la província d’Almeria pel mandat d’una llei orgànica. Altres casos divertits d’accés a l’autonomia són València i les Canàries, però no vénen a tomb...

Explico això per entendre el context en què s’estableix en el seu moment la necessitat del concurs de totes les províncies de la comunitat autònoma que faci un referèndum per a l’aprovació inicial d’un estatut. En aquest sentit entenc que, políticament, és lògic que, un cop constituïda la comunitat autònoma en qüestió, la reforma de l’estatut no hagi de complir aquests requisits tècnics.

No estic d’acord, però, amb aquesta apreciació des del punt de vista jurídic. M’explico: si l’article 10 de la llei del referèndum diu que la modificació d’un estatut requerirà seguir el procediment que aquest estatut estableixi i, en defecte d’aquest es seguirà el procediment establert a l’article 9 de la mateixa llei del referèndum ens està dient que, en allò no determinant per l’estatut, residualment, de manera subsidiària, seran d’aplicació aquelles prescripcions aplicables a l’aprovació inicial.

La reforma de l’estatut està regulada pels articles 56 i 57 de l’estatut vigent, el de 1979, el de Sau (el que aviat votarem no serà el de Miravet, serà el de la Moncloa). L’article 56 diu que “La proposta de la reforma requerirà, en tot cas, l'aprovació del Parlament de Catalunya per majoria de dues terceres parts, l'aprovació de les Corts Generals mitjançant Llei Orgànica i, finalment, el referèndum positiu dels electors”.

Personalment, al meu entendre, l’expressió ”referèndum positiu dels electors” no és gens concreta, més encara a sensu contrari de la llei del referèndum, que concreta molt els termes de cada possible referèndum. Per tant em sembla que cal recórrer a aquesta per descobrir el procediment per a refrendar la reforma de l’estatut. I és aquí on, més enllà del què políticament es pugui considerar (estic d’acord amb en Josep Maria Aguirre i els serveis jurídics del Parlament) penso que, a dreta llei, cal l’aprovació a les quatre províncies del principat.

Per descomptat que les Corts Generals poden aprovar un pastitxo jurídic com el d’Almeria, però quedaria estèticament i políticament molt malament.

Per descomptat que l’estatut és interpretable i puc errar-me en la interpretació. Però és que si no ho interpreto així, em queda molt poc clar com s’ha de fer el referèndum. I el referèndum és objecte de llei orgànica, per tant, el què no digui l’estatut, només ho pot dir una llei orgànica, en aquest cas la llei orgànica del referèndum.

Per tant em refermo jurídicament en el què vaig dir ahir, tot i que entenc que políticament pugui ser inadequat. Si als nostres polítics també els sembla inadequat, que aclareixin al nou estatut com s’ha d’aprovar la reforma del propi estatut, que pels articles que hi ha fet, ja no ve d’una línia més... però el què no diguin, no poden pretendre que s’interpreti com li convingui a cadascú en cada moment.

Què ha de passar perquè s’aprovi l’estatut? Els serveis jurídics del Parlament i el president Maragall busquen el caos i la confusió

Aquests dies estic assistint a un interessant debat jurídic: quines majories es requereixen per a l’aprovació de la reforma de l’estatut? En Saül Gordillo va dir que els serveis jurídics del Parlament de Catalunya li havien dit que “El referèndum es regeix per la Llei Orgànica 2/1980 de 18 de gener, amb la qual cosa el sí o el no ha de guanyar en el conjunt del Principat. Es tracta del comput total, a les quatre demarcacions electorals. Va ser, el 1979, amb l'aprovació de l'Estatut per primera vegada que el sí havia de guanyar a les quatre demarcacions per prosperar. Ara, però, no estem davant d'un nou Estatut (malgrat que es digui popularment així) sinó d'una reforma”.

Permeteu-me que en discrepi per complet, no de’n Saül, sinó del serveis jurídics del Parlament. Sempre amb la reserva del possible error...

L’article 10 de la llei orgànica 2/1980, sobre la regulació de les diferents modalitats de referèndum, diu que “el referéndum para la modificación de Estatutos de Autonomía previsto en el artículo ciento cincuenta y dos, dos, de la Constitución requerirá previamente el cumplimiento de los trámites de reforma establecidos en ellos o, en su defecto, de los que fueran precisos para su aprobación, debiendo ser convocado en el plazo de seis meses desde el cumplimiento de los mismos”. És a dir que en la modificació dels estatuts d’autonomia caldrà donar compliments als tràmits que els propis estatuts determinin o, en el seu defecte, els mateixos tràmits que per la seva aprovació. És a dir, que agafem com a criteri residual el procediment d’aprovació inicial.

L’estatut de 1979, articles 56 i 57, no parla en cap cas de quina manera es realitzarà el còmput de vots i què caldrà per donar el referèndum per aprovat. Per tant, en allò que l’estatut de 1979 no digui res al respecte del referèndum per a la modificació del propi estatut, caldrà que seguim el què la llei orgànica del referèndum disposi per a l’aprovació inicial d’un estatut.

L’article 9.2 de la llei orgànica 2/1980, sobre la regulació de les diferents modalitats de referèndum, diu que “El Estatuto se entenderá aprobado cuando obtenga en cada provincia mayoría de votos afirmativos de los válidamente emitidos, siguiendo en tal caso la tramitación prevista en la Constitución”. Per tant, per a l’aprovació del referèndum caldrà que a les quatre províncies catalanes (Barcelona, Gerona, Lérida y Tarragona) el sí obtingui una majoria dels vots vàlidament emesos; és a dir, el sí obtingui més vots que la suma de vots no i blanc (el vot nul no és un vot vàlidament emès, tal i com el seu nom indica) en totes les províncies.

Per si encara quedava algun dubte, avui el President de la Generalitat ha aprovat la convocatòria de l’estatut, el qual demanarà als ciutadans de Catalunya: “Aproveu el projecte d'Estatut d'autonomia de Catalunya?”.

És a dir, per si quedava algun dubte, el propi convocant no anomena al text proposat “reforma de l’estatut d’autonomia de Catalunya”, sinó que en diu “projecte d’estatut d’autonomia de Catalunya”, tot i que el text aprovat a les diferents cambres legislatives es tituli “proposta de reforma de l’estatut d’autonomia de Catalunya”. Però li diguin com li vulguin dir, és clar que cal que, per a aprovar la reforma d’estatut o el nou estatut, aquest sigui sufragat afirmativament a totes les províncies per més del 50% dels vots vàlidament emesos.

Per acabar, un missatge que m’ha arribat avui per SMS:

AHIR VAM DERROTAR A L’ARSENAL,

EL 18J DERROTAREM L’ESTATUT!!
VICA EL BARÇA I VISCA CATALUNYA!!

La sociovergència agafa el pont aeri i s’estrena amb una reforma tributària de dretes

La cara B del pacte de la Moncloa entre Mas i ZP deu ocupar unes quantes pàgines més que la ja famosa cara B del pacte celebrat al Palau del Tinell, perquè després de precipitar-se l’acord per l’estatut, l’expulsió dels consellers d’ERC, el recolzament de la federació de CiU a un govern de la Generalitat en estat de caos i provisionalitat, ara s’hi suma el recolzament incondicional dels 10 diputats de CiU a totes les propostes socialistes.

La darrera que ens volen encolomar és la reforma fiscal proposada pel valencià Solbes. Els antics partits aliats dels socialistes, ERC i IU, - ICV ja han dit que no estan disposats a recolzar un reforma com aquesta, que únicament afavoreix les classes més altes de la societat. Per posar un exemple, la reducció de trams de gravamen fa que el tram inferior passi del 15% al 24%. Sense anar més lluny. És a dir, els més necessitats pagaran el 24% de les seves rendes, quan abans en pagaven el 15%. Mentrestant, el tipus màxim, baixa.

Sembla que la il·lusió d’un govern que fes polítiques d’esquerres s’ha tornat a esvair. De la mateixa manera que es va esvair la il·lusió de tenir un bon estatut i un bon finançament per a Catalunya.

Sembla que la cara B del pacte de la Moncloa s’està començant a aplicar de manera implacable. Ara només cal esperar per veure quin socialista serà conseller primer d'Artur Mas.

Si no ho és, vota NOT

Doncs això, que si Catlonia is not Spain, queda clar què cal votar al referèndum, oi? Tal com diuen els cadells de CDC, si Catalonia is not Spain, cal votar que NOT.

Però ja els han explicat a aquests jovenets que a CDC això de Spain ja els està bé? Que els és un bon negoci.

El tarannà de la Carme Figueras

Que al Govern hom pugui trobar-hi germans i parelles és fins a cert punt assumible, però tants fa basarda... Entre els germans Maragall (que cada cop recorden més als Dupond i Dupont per llur desorientació), els Nadal (tenim el superconseller que hauria d’estar declarant amb Mena, el Director General de Mobilitat, el cap del TBO socialista i ara hi ha un nou fitxatge, la Secretaria dels Serveis Territorials del Departament de Treball i Indústria a Girona; tot plegat, a més d l’ex-rector de la UDG, únic no sociatista, antic signataria de manifestos pro-ERC) i ara arriben el matrimoni Zaragoza – Figueras o Figueras - Zaragoza crec que superen el cupo generosament.

Vistos els perfils dels nous consellers, crec que podem incloure aquest matrimoni com a governamental, ja que l’amo de l’aparell sociatista és qui, juntament amb Montilla, ha decidit, d’esquenes al president Maragall, qui són els nous consellers.

Doncs bé, la Carme Figueras és una dona a la qual es va posar entre cella i cella ser alcaldessa del seu poble, Molins de Rei. Va quedar-se a les portes, va ser la més votada, però va empatar amb ICV en regidors i ERC va optar per un pacte d’esquerres a Molins.

Fins aquí normal, però el què ja no és normal és l’estil de fer oposició d’aquest apèndix de l’aparell nicaragüenc que era consellera de Benestar a l’ombra (a l’ombra del govern Pujol, no a la presó). Un dels casos més escandalosos ha estat la ubicació del nou CAP a Molins. L’equip de govern, d’acord amb les seves funcions proposà a Marina Geli, consellera de Sanitat, un emplaçament al Barri de La Granja. L’oposició sociatista proposava un solar on antigament hi havia hagut l’antic escorxador.

Més enllà de les raons legals, polítiques i d’altre índole, el què és important de recordar és que la regidora del PSC va apretar a la seva companya de partit Marina Geli perquè desautoritzés públicament a un govern municipal, que havia pres una decisió de manera legítima (encertada o no). Pretenia, i va aconseguir, que la Conselleria de Sanitat manifestés el seu recolzament a la proposta d’un partit de l’oposició enlloc de valorar la proposta municipal. És a dir, va fer que una membre dels eu partit emprés partidistament el Govern de la Generailtat de Catalunya per desautoritzar una decisió d'un ajuntament presa seguint tots els requisits legals.

Sectarisme, sí... sectarisme de l’aparell sociatista. I aquesta és la lleialtat institucional de Carme Figueras i la seva manera de respectar les decisions sobiranes i legítimes d’un ajuntament democràtic. I això és el què podran trobar-se els ajuntaments catalans quan hagin de relacionar-se amb la Conselleria de Benestar i Família.

Per cert, el primer tinent d'alcalde de Molins i alcalde dels dos primers anys del mandat, a qui no tinc el plaer de conèixer, Víctor Puntas, em té enllaçat des del seu bloc. Moltes gràcies!!

Més informació sobre la diplomàtica Carme Figueras, al Busot!

Descobert el primer argument de pes a favor de l’estatut

Fins ara només hem sentit arguments a favor del no a l’estatut i, per part del partidaris del sí, diatribes en contra dels primers. El nou conseller de governació, l’encarregat del referèndum, ja ens ha donat el primer argument de pes a votar a favor de l’estatut: L’Estatut és una passada.

Només he sentit una emoció pel lirisme tan subtil que reuneix aquest argument del conseller Sabater similar en sentir en Josmar amb la seva proposta enginyosa i interessant: És superfort!

Ara entenc perquè tenia tanta antipatia el president Maragall als consellers Carretero i Vendrell. Ells mai haurien estat capaços d’aquesta sensibilitat i finezza.

Hooliganisme sociata d'El Periódico

Avui la portada d’El Periódico supera les expectatives de sectarisme i hooliganisme sociata. Un cop els sociates del partit fan cas als sociates del diari i es peten ERC i enterren viu a Maragall, el nou director, germà dels Nadal (Quim, el que hauria d’estar declarant davant d’un jutge i en Manel, que té un bigoti més petit que el de’n Carod, però que Déu n’hi do), s’ha tret del barret aquest “Tripartit potent”.

No només ha començat la campanya del referèndum. Ja ha començat també la de les eleccions de la tardor...

Salvatjades cíniques com aquesta són habituals, però, a El Periódico, el tabloide sensacionalista de les províncies catalanes. Avui mateix Busot denuncia la retirada d’una enquesta perquè el resultat d’aquesta devia molestar als germans Dalton... perdó, Nadal.

AFEGEIXO: I casualment la notícia que apareix a sota fa referència a un problema, el de l'habitatge, que per mlt que el reculli el nou estatut, amb el finançament que aquest recull, no s'hi podrà posar solució.

El llegat dels deu consellers d’ERC

La Mireia Galindo em demanava en un comentari que digués quelcom sobre l'expulsió dels consellers d'ERC, crec. El que més m'agradaria és, però, era parlar dels projectes que han començat i que deixen a mitges per la seva destitució. Òbviament d'ells no en puc parlar perquè no els conec, però sí d'alguns dels seus projectes més positius i que a mi em resulten més rellevants.

Ara que pleguen, recordaré els projectes i les decisions més positius. No són fruit de seguir webs o argumentaris d’ERC, són fruit de seguir, il·lusionat, la tasca d’ERC al Govern durant dos anys i escaig.

Segur que els socialistes ja s’encarregaran de recordar tots els errors i d’apropiar-se de tots els encerts, ara que tenen el 100% del govern ells i els seus sequaços.

Josep-Lluís Carod-Rovira i Josep Bargalló (conseller primer)

El departament de presidència ha projectat, per primer cop, una llei de polítiques de joventut que posi fi al drama present de no saber què són les polítiques de joventut i qui les realitza. La llei està pendent d'aprovació.

També s'ha començat a aplicar la llei de política lingüística, s'ha fet un ingent esforça en la internacionalització de l'esport català i en les seleccions catalanes, s'estava treballant en una normativa per a la instal·lació de centres de culte que allunyés aquest tema de la xenofòbia i de la demagògia.

De la conselleria en primera depenia la creació de l’Oficina Antifrau que entre PSC i CiU s’han encarregat d’impossibilitar que acabés sent una realitat. Por?

Des de la conselleria en cap també s’han engegat iniciativa de recuperació de la memòria històrica i de reconeixement dels exiliats de la guerra civil (facilitant-ne el retorn, per exemple, o reconeixent i rescabalant en part als catalans que van passar temporades a camps de concentració).

També del conseller primer depèn el nonat Programa per al col·lectiu gai, lesbianes i transsexuals; primer pla per a l’equiparació dels drets d’aquest col·lectiu. Esperem que el mascle Quim Nadal també hi sigui sensible...

Anna Simó (consellera de Benestar i Família)

Personalment considero que ha estat una de les millors participacions en el Govern. Ha abandonat l'assistencialisme com a abc de les polítiques de Benestar Social. Per això ha preparat, i queden pendents d'aprovar, unes lleis de serveis socials i de pensions que reconeixen uns drets iguals a tots els ciutadans, iguals per a tots, a uns mateixos serveis socials. Insisteixo, abandonar l'assistencialisme per tendir cap al reconeixement de drets.

S’acaba d’aprovar la llei d’atenció a la infància i a l’adolescència. A veure com s’aplicarà...

Al marge d'això s'ha trobat amb el cas de l'Alba. Jo no hi entenc d'aquests temes, però una bona amiga que sí que hi entén m'ha comentat que la DGAIA (Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència) és un ens que a la Generalitat mai, ni ara ni fa 23 anys, ha funcionat. Actualment estava en procés de començar a rutllar una mica (tampoc gran cosa...) i que la descoordinació entre la DGAIA i certes dependències d'Interior (Montse Tira) van provocar el cas noticiable. Més enllà d'això, el síndic de greuges, autoproclamat defensor de les persones, s'ha dedicat a fer més de líder ecosocialista que de defensor de les persones amb el seu informe. Aquest informe ha aturat de soca-rel les incipients millores de funcionament de la DGAIA.

En aquest sentit, crec que ja s’ha aprovat la primera Llei de la Infància de Catalunya i la llei d’adopció de les parelles homosexuals.

Això són polítiques d'esquerres!

Josep Bargalló i Marta Cid (consellera d'Educació)

No crec que calgui dir gran cosa de la gestió d'educació.

1.- Convocatòria dels milers i milers de places de professors interins que hi havia (de manera irregular. No hi pot haver tants interinatges i tan perllongats!!). Aquests 4.200 nous mestres que la publicitat del sí del PSC-PSOE són els que ha convocat i contractat la consellera Marta Cid.

2.- Pacte Nacional per l'Educació amb sisena hora inclosa. Pacte que no s'havia aconseguit mai a Catalunya ni a gaires països propers que aposta per un ensenyament de major qualitat i que iguala una mica la pública i la privada.

Aquests anys s’han construït nombrosos centres educatius, tot i no haver pogut eradicar, encara els barracons i s’ha començat a treballar en una nova Llei d’educació permanent de Catalunya que ha de garantir el dret a l’educació de le spersones adultes.

Això són polítiques d'esquerres!

Joan Carretero i Xavier Vendrell (conseller de Governació)

Ha preparat i deixat llesta per a l'aprovació la llei que regula l'estatut dels electes locals i que dignifica la feina dels alcaldes i regidors a Catalunya. Això compta amb l'oposició dels socialistes, que probablement voldran retallar-la.

Ha triplicat els fons transferits als ajuntaments de Catalunya per a la realització d'obres i serveis.

Ha posat en marxa l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, que ha posat Catalunya a primera divisió mundial en cooperació al desenvolupament i ha tingut una activitat assimilable a la de molts estats enviant observadors internacionals a diferents eleccions.

Davant del descontrol de la funció pública, més enllà de nomenar un director general de la funció pública que va haver de plegar davant de les pressions del lobby funcionarial, ha redactat un llibre blanc de la funció pública a partir del qual caldrà reformular el funcionament i la contractació pública de treballadors de l’administració autonòmica. Caldrà, doncs, entre moltes altres coses, aclarir quines són les formes d’accés a la funció pública i com s’adquireix la condició de funcionari interí.

En aquest sentit, per a delimitar millor l’esfera dels càrrecs públics i els seus límits ha fet la llei que regula les incompatibilitats dels càrrecs al servei de la Generalitat.

Joan Solà i Manuel Balcells (DURSI)

He sentit aquest matí a la ràdio que avui s’inaugura el Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona. És un projecte de l’anterior govern de CiU que, gràcies a l’impuls d’aquests darrers anys, veurà la llum avui. És un centre amb vora un miler d’investigadors, probablement el major centre d’investigació de Catalunya i un dels primers d’Europa.

El Departament ha apostat obertament per la confluència cap a Europa dels estudis universitaris i ha tingut molt clara que la igualtat de fet dels catalans passa per unes beques més justes i més nombroses.

També s’ha optat per la igualtat dels catalans a partir del CTTI promovent el cable arreu del territori català. Mentre els bascos, en la privatització de Telefònica van crear Euskaltel, els catalans (el Govern anterior) va optar per posar un home de la seva confiança al consell d’administració de Telefònica. El conseller Solà ha intentar suplir aquest error o aquesta decisió sectària a partir de l’acció ferma i decidida del CTTI per cablejar tot el país i fer arribar la xarxa a tots els catalans.

Pere Esteve i Josep Huguet (conseller de Comerç, Consum i Turisme)

Després d’haver a provat les lleis d’horaris comercials i d’equipaments comercials, l’expulsió dels consellers d’ERC agafa a Josep Huguet amb el Pla Territorial Sectorial d’Equipament Comercials redactat i a punt d’aprovació.

Ha creat l’Agència Catalana de Consum, organisme que vetlla pels drets de consumidors i usuaris.

Vaja, que els consellers d’ERC han estat expulsats del Govern tot just quan tenien moltes iniciatives a punt de ser aprovades i moltes altres a punt de començar-se a aplicar. Talment amb els pixats al ventre.

Després encara apareixeran els socialistes dient que els d’ERC els han deixat les conselleries empantanegades i que no han fet el traspàs de poders adequadament...

...i en Quim Nadal campa en llibertat mentre li donen més competències

En José María Mena és un tio que, o bé és un sectari o bé és un ignorant. Però el fiscal anti-corrupció fa i desfà segons li ve de gust a cada moment...

En Joan Carretero i en Xavier Vendrell tenen sengles procediments contenciosos oberts per l’ínclit fiscal en cap.

L’un per haver donat una llicència per a construir una benzinera. L’altre per haver, presumptament, demanat diners a funcionaris que no eren militants d’ERC.

Aquest darrer cas és sorprenent perquè, en pocs dies, s’han vist desfilant per la fiscalia desenes de treballadors, funcionaris i no funcionaris (ho dic perquè no només hi ha càrrecs de confiança o laborals sinó que, seguint el diari, he vist que el noi que va encendre el ventilador és un jove granollerí que treballa a una empresa de la Generalitat i, per tant, no pot ser funcionari). Si realment hi ha indicis de cap delicte em sembla molt bé que s’actuï amb aquesta diligència. Ho celebro.

Em sorprèn, però ,que en altres casos no s’hagi actuat amb aquesta eficàcia i amb aquest interès.

No em remuntaré a anys anteriors i a notícies que hauríem de cercar a les hemeroteques. Parlo del cas del 3% i del túnel de Carmel.

És sorprenent com el cas del 3% es va acabar amb una comissió d’investigació en un vist i no vist, gairebé sense que el fiscal Mena molestés als responsables de les finances convergents. Recordem que el principal responsable va morir d’un atac de cor precisament un dia d’aquells. Crec que es deia, de cognoms, Torrent Macau.

Per altra banda, sorprèn, també, que el cas de la negligència més gran de la història de l’obra pública a Catalunya es tanqués també amb una comissió d’investigació parlamentaria sense que la fiscalia no hi digués res. Un túnel projectat en època convergent està construint-se quan el conseller Nadal decideix que s’ha de fer en un altre lloc; i així es fa, sense projecte, sense cates geològiques, sense estudis geotècnics...

No sembla que la fiscalia tracti amb equitat i igualtat les diferents qüestions que hi arriben. Vaja... que foten fora d’ERC al Govern per dir el que pensa i, mentrestant, el responsable de l’enfonsament del túnel de Carmel campa lliurement pel carrer i li sumen les competències del Departament de la Presidència.

La millor conjuntura possible

A començaments de la legislatura espanyola, la legislatura en què ZP quedava a expenses dels vots dels partits catalans, es va considerar que ens trobàvem en els millors de les circumstàncies possibles per a aprovar un nou estatut per Catalunya que modifiqués la relació difícil entre Catalunya i Espanya.

Era fals. La bona conjuntura per a poder aconseguir un nou encaix de Catalunya a Espanya és aquella en què tots els partits catalans o, si més no els políticament no subsidiaris de l’estat espanyol (CiU i ERC), tenen clara la necessitat de defensar a Madrid un millora de l’autogovern i del finançament.

I no ha estat el cas. Mentre ERC ha proposat des de l’any 1979 la seva intenció i disposició de reformular l’estatut actualment vigent; CiU només s’hi ha mostrat favorable després que els tres partits d’esquerres fessin una proposta de bases fa dues legislatures. I un cop han governat aquestes esquerres i han proposat aquesta reforma, amb CiU fora del Govern, CiU ha fallat en l’aspecte essencial: la unió política dels partits catalans no subsidiaris.

S’ha retret repetides vegades de la submissió d’ERC a la poltrona, però el què ha fet fracassar aquest estatut (no en la tramitació, sinó en el contingut) ha estat el fred als peus, la necessitat de poder d’una CiU que, per a poder recuperar una certa quota mediàtica i obtenir el beneplàcit de ZP per a recuperar la Generalitat en contra de Maragall i d’ERC, ha acceptat allò que en ZP, que el PSOE, li han imposat.

Perquè, qui està més subjugat al PSOE, aquell qui li aprova els pressupostos i el duu al balcó de la Generalitat o aquell qui li demana permís per ser present de la Generalitat i recuperar les feines dels seus amics a canvi de la rendició nacional de Catalunya?

A Madrid, plens d’il·lusió, es deuen estar pixant de riure... i mentrestant sembla que la millor conjuntura possible acabarà sent aquella en què CiU no pugui obtenir rèdits polítics i econòmics de la venda de Catalunya, no pugui tornar a vendre Catalunya.

Premi a la incompetent del Govern

Després de la gran Caterina Mieras, Marina Geli s’ha guanyat a pols la condició de membre més incompetent del Govern per no haver estat capaç de torejar una vaga de metges que ha acabat amb esbroncada a un president que cada cop recorda més al Hitler de la gran pel·lícula “El Hundimiento” (que cpmta amb una gran actuació d'un Bruno Ganz, que amaga un bigoti certament maragal·lià).

Doncs premi a la seva incompetència: morta ERC ara es dediquen a carronyejar amb les conselleries i, interinament, fins a nova decisió o nova remodelació, Geli s’endú dues conselleries: Educació i Benestar i Família.

Potser és una tàctica per desprestigiar la bona feina d’ERC a aquestes conselleries a partir de la incompetència de la socialista gironina.

Maragall a la cruïlla

Arribat a casa unes hores més tard i amb la bilis a lloc, en la calma de la nit em plantejo una cosa. Quina solució prendrà ara Maragall per a omplir els sis buits que han deixat els consellers d’ERC?

Certament no és què solc plantejar-me quan arribo cansat a casa, però que pot fer? Ja ens té acostumats a anar topant de cap en una i altra soca per governar. A anar fent trompicons. A governar a cop de declaració i autoesmena; però què farà ara amb les sis cadires que queden al Govern de la Generalitat de Catalunya?

Pot fer, òbviament dues coses, però no sé quina d’elles pot resultar pitjor...

Primera.- Nomenar sis nous consellers i fer una nova remodelació del Govern. Una nova loteria per nomenar consellers en la qual els biopijos han comprat molts números (cal veure si l’aparell socialista els deixarà que els toqui... perquè la conselleria en cap, educació, benestar... no són cap tonteria com la conselleria del bus de l’estatut). Fer-ho suposa assumir que el govern està instal·lat en la crisi permanent i repeteix exactament tres setmanes més tard (sempre en dijous, i els pobres de Polònia amb pressa per fer-nos riure...). No és seriós canviar dos cops el govern en tres setmanes. Perquè si ho fas... significa que no només no saps governar, sinó que, a més, no saps ni com fer els canvis al Govern.

En aquest cas podria fer conseller al tete i ja es tancaria el cercle virtuós... vull dir viciós, que les lligues ja les guanya el Barça.

...i això et deixa en molt mala posició per a les properes eleccions...

Segona.- Pot unificar les sis conselleries com alguns han especulat, però això encara donaria una major sensació de provisionalitat. Una sensació d’apedaçar el Govern a les envistes d’unes eleccions posteriors al referèndum.

I tenir un govern apedaçat i provisional esperant unes eleccions, tampoc és la millor situació per a preparar les eleccions de la tardor.

La qual cosa demostra que la decisió s’ha pres sense cap mena d’interès per governar a Catalunya, ja que deixa al Govern en una situació d’incòmode ridícul que mol probablement farà perdre les eleccions al partit del president.

La qual cosa demostra que els socialistes només tenien dues intencions: fer content ZP i el govern dels socialistes (no el catalanista i de progrés, l’espanyol i d’Espanya) i, per l’altre, petar-se en Maragall, bé perquè no el presentin, bé perquè el condemnin a estavellar-se electoralment.

La qual cosa demostra que a can socialista manen capitans i barons, així com a ca’n Ribot no hi mana l’amo com diu el refrany, sinó que hi mana el porc.

CiU i ZP contra Catalunya

Avui s’ha consumat el què es va pactar a La Moncloa: en Mas acceptava un estatut rebaixat, indigne i insuficient per a qualsevol nació i ZP rebentava el tripartit a canvi. Mas guanyava el govern i ZP guanyava la pacificació del conflicte nacional català i del conflicte català del PSOE (enfrontament PSOE - Maragall).

Avui, doncs, Mas ha tingut les eleccions que volia i ZP ha aconseguit tirar endavant un nou estatut per Catalunya que no suposarà cap avenç.

Quin és el preu? La dignitat de Catalunya. Catalunya no ha estat res més que una moneda de canvi. Catalunya ha estat el què van negociar Mas i ZP una plàcida tarda a la Monloa: la rendició nacional de Catalunya a canvi de les poltrones que fins ara ocupaven PSC, ERC i l’esquerra merda (vull dir verda...).

El PSC demostra no tenir cultura de coalició

Feia uns dies que tenia aquest post al cap, però no l’escrivia perquè porto uns dies molt atabalat. Però, òbviament, avui l’actualitat ha desbordat tot allò que hauria pogut ser raonable.

Fa uns dies vaig comentar quina era per Montilla la cultura de govern. Era la cultura de la submissió als poders fàctics i econòmics. La total desatenció a la militància dels partits i la imposició als qui et resultin desafectes; dissidents.

Aquests dies, però, m’ha xocat especialment la manca de cultura de coalició del partit socialista. Òbviament no és el cas dels biopijos d’ICV, que s’han ajupit a les ordres socialistes sempre que ha calgut.

Ha estat sorprenent com els socialistes han estat absolutament incapaços de respectar la diversitat i pluralitat existent al govern. Més enllà de la gestió diària, correcte crec que per a qualsevol observador, els socialistes han estat incapaços d’admetre que ERC fos fidel a allò pactat: el pacte del Tinell i l’estatut del Parlament de Catalunya.

ERC, fent gala d’una cultura de govern i d’una cultura de coalició exemplars va decidir que cap dels seus consellers faria campanya a favor o en contra de l’estatut. Era lògic, aquest estatut no era del govern perquè no l’havia promogut el govern i perquè, de fet, només té dos pares, ZP i Mas. L’única resposta lògica i sensata per part de sociates i biopijos hauria estat fer que el seus membres del govern seguissin l’exemple dels representants d’ERC.

El PSOE-PSC, però, ha estat incapaç de veure que Catalunya no s’acaba al carrer Nicaragua (seu socialista) i que l’esquerra és plural. Maragall i el PSC han cavat, per ordres de Zapatero, la seva pròpia tomba per les properes legislatures.

Només hi ha una forma de plantar cara a aquesta incompetència, arrogància i xenofòbia política: dir-los NO.

Qui deien que guanyava si guanyava ZP?

El PSC va basar la campanya del 14 de maig de 2004 en el famós sil·logisme “si guanya Montilla, guanya ZP”, “si guanya ZP , guanya Catalunya”; per tant calia concloure que “si guanya Montilla, guanya Catalunya”. És molt fàcil veure en ZP el mal menor per Catalunya, si ho comparem amb les hostes del PP... Era una campanya feta, doncs, amb l’estómac.

El dijous em va fer gràcia llegir una notícia de l’e-notícies que deia que la inversió de l’estat a Catalunya cau més d’un 40%.

El tema de les infraestructures és un tema divertit, perquè després d’aquest magre resultat de les primeres valoracions de la gestió del Govern ZP a Catalunya, ens trobem que el nou estatut diu què caldrà fer amb les infraestructures de cara al futur. L’estat haurà d’invertir segons la renda satisfeta a Catalunya. En aquest sentit, avui Maragall ho afirma dient que l’Estat haurà d’invertir el 18’8% de les infraestructures a Catalunya (ho recull la Vanguardia al final d’una divertida notícia). Per contra, l’estatut andalús, que ara per ara té tanta vigència com el català, diu que la inversió de l’estat en infraestructures es farà segons la població del territori. És a dir, que seguirem sumant taules i cadires, barrejant renda i població i seguirem perdent bous i esquelles romanent a l’estat espanyol.

Amb aquests exercicis de malabarisme econòmic i polític de ZP i dels socialistes es demostra que les previsions del noeonat estatut sobre infraestructures no es compliran i que si guanyava ZP, no guanyava Catalunya.

Per tant, desemmascarada la falsedat d’una de les proposicions del sil·logisme, podem concloure la falsedat de la segona proposició: “si guanya ZP no guanya Catalunya” i, “si guanya Montilla, guanya ZP”. Per tant, “si guanya Montilla, no guanya Catalunya”.

Vaja, que en ZP ha enganyat als catalans tal i com feien Suárez, González i Aznar.

EDITO: Recomano llegir l'explicació de'n Jaume Planas al respecte en el primer comentari al post. Altament recomanable.

La cultura de govern i la maduresa dels partits polítics, segons Montilla

El batxiller Montilla (com l’anomenen en alguns cenacles madrilenys, ara que es porta qüestionar la gent pels seus estudis i no per la seva feina), darrerament es dedica a la formulació de les teories polítiques més fines i elaborades des de Panebianco i Sartori.

El batxiller Montilla ha qualificat a ERC de “partit poc madur” i de “partit mancat de cultura de govern” per la decisió presa per les seves bases de proposar un no a l’estatut, decisió que ell considera de força “extraparlamentària”.

Intueixo que en la fina teoria política montillista (que no té res a veure amb la DO Montilla-Moriles) la cultura de govern i la maduresa com partit s’adquireixen per la sodomització de les voluntats de les bases del partit i la capacitat d’una cúpula institucional de fer allò que cregui convenient per defensar la seva condició en qualsevol moment sense consultar ni haver de rendir comptes a ningú. En Joan Ferran fa, en el seu llibre recentment publicat, un elogi dels capitans i dels dirigents territorials com a adormidors de consciències i imposadors de voluntats.

La cultura de govern, doncs, sembla ser, segons Montilla la renúncia dels principis i del programa amb què hom es va presentar per satisfer a l’status quo. Es tracta de la renúncia de la política com a cultura de govern. La renúncia dels principis i dels ideals per satisfer, no aquells qui et voten, no aquells qui t’has compromès a defensar, tampoc els qui paguen les quotes d’associats, sinó aquells que, poderosos, et financen les campanyes electorals. Aquells que no volen que res canviï per què ja els va bé tal com funcionen les coses. Imposar al partit la política que els manen els oligarques i no els membres del teu partit que paguen cada més per ser-ne i participar-ne.

Però com que ERC no es finança amb donatius anònims, sinó que fa complir la famosa carta financera... fot-li garrotada!!

I fins ara no li ha anat del tot malament...

Nerviosos, amb mal de panxa pel referèndum

Els del tripartit estautari (PSC-PSOE + CDC-UDC + ICV-EU-iA) estan nerviosos i aviat els hauran d’administrar un fortasec.

No es pot explicar d’altra manera les declaracions excèntriques de Saura, secundades per Mas i de Madre, d’allargar l’horari de les votacions de 20 a 22 hores. Més tard que aquests líders es posessin en evidència tots solets, es va evidenciar que la proposta era il·legal.

Aquesta proposta tan ben acollida pels illetrats del tripartit estatutari no es pot entendre com a cap altra cosa que una crida desesperada a una participació que serà més que baixa. Serà baixíssima. A més, l’únic electorat que s’ha mostrat interessat en l’estatut, el d’ERC i del PP, ara resulta que rebran consigna partidista de votar que no.

De la mateixa manera, les crítiques a la decisió d’ERC o el trasllat de la culpa de l’eventual desfeta de CiU a ERC, al tripartit o al PSC i del PSC a CiU i ERC no és més que la demostració que aquest estatut no té qui el voti. Que estan nerviosos.

De fet ja va passar fa us anys que, quan ens van intentar encolomar l’OTAN els catalans van dir que no, o com diria La Trinca, narinan, narinan, narinan...

Com va dir fa temps en Saul Gordillo, no conec gairebé ningú que estigui disposat a votar que sí.

... encara resultarà que el NO és imparable i que la direcció d'ERC estava disposada a perdre's el final de la festa... la rebolcada democràtica del final de festa...

Un partit més democràtic, un partit diferent

Esquerra és una anomalia per moltes raons. Una d’elles és, per descomptat, la seva condició de partit assembleari on els seus membres decideixen democràticament com s’organitza el partit i quines decisions ha prendre.

Això que sembla de la lògica més elemental, no ho és. La llei de partits exigeix que aquests, subjectes a la pròpia llei, han de tenir un funcionament democràtic. Res més. Per tant els delegats en un congrés són perfectament democràtics i legals.

M’agrada que ERC vagi un pas més endavant que els altres partits i consulti les bases per donar sentit comú al què potser des de la posició del qui està permanentment envoltat de líders polítics no pot arribar a percebre’s.

Altres partits no ho fan, senzillament es dediquen a seguir el diktat del líder de torn. En aquest sentit penso en el què va fer CDC (que no Unió) amb la Constitució Europea quan, després de permetre al seu congrés per delegats debatre sobre el sentit del vot, aquest va decidir que no. Posteriorment el líder va convocar un altre congrés per ratificar-ho i demanar un vot “sí crític” que gairebé s’0equipara en excentricitat al “nul polític”.

Abans que en Pedro m’atribueixi una mania persecutòria a CiU m’agradaria dir que de CiU en puc fer el comentari que n’he fet, però que dels altres partits, ni això. Ni un espai, per petit que sigui, a la lliure participació dels seus membres. Òbviament puc equivocar-me perquè no els conec massa, però ni la filial del PSC (ICV) fa cap exercici similar (menys encara fer congressos assemblearis, tot i donar lliçons modernitat democràtica).

Els mitjans de comunicació, malgrat tot, afins al diktat d’una oligarquia silenciosa, sembla que els agradi recrear-se amb l’exercici democràtic d’ERC i amb el reconeixement públic de la seva direcció de no haver valorat adequadament el sentiment dels seus afiliats. Els titulars han incorporat sovint la paraula “revolcón” (òbviament en castellà, com a La Vanguardia); també va passar quan la militància va decidir que ERC seguís sent un partit assembleari.

M’agrada que ERC confiï prou en els seus afiliats com per donar-los la veu i la paraula en els temes decisius. M’agrada que cregui que un partit política és la suma dels seus afiliats o no la suma dels seus dirigents. I si a alguns els fa gràcia o els sembla criticable, a mi no me’n fa. A mi m’agrada.