CiU aposta obertament per una entesa pels socialistes i descarta ERC per a qualsevol possible entesa futura

Aquests dies estem veient com varia la tàctica convergent. Pel què fa a aliances polítiques.

Després de passar una temporada lloant les eventuals virtuts d’un pacte nacional ERC-CiU, ara fa l’efecte que els amics de CiU es plantegin tot el contrari, les virtuts d’un pacte per la mamella i per tapar-se les vergonyes amb el PSC.

Després d’haver fet la pinça amb els socialistes contra una oficina antifrau veritablement lliure, ara tots els senyals de fum semblen indicar que CiU i PSOE estan amistançant-se a Madrid, que CiU està deixant de banda els casos de condonació de crèdits al PSC per disparar contra ERC per renegociar els interessos de deutes, tal i com fa qualsevol empresa o qualsevol privat...

Avui, però, hi ha hagut un exemple que no és res més que simptomàtic, i és una entrevista a en David Madí, on aquest diu que ERC té les mans netes però els calçotets bruts.

Més enllà d’una broma pròpia d’algú que vol fer-se el graciós mentre amaga les seves pròpies vergonyes, això és passar-se de la ratlla imaginària que hi ha a Catalunya: l’educació (ja sé que a Espanya els amics Zaplana, Aznar, Acebes... no la respecten, però aquí sí que es respecte l’educació com a límit) per fer una andanada forassenyada i sense respondre a cap motivació aparent contra ERC. I dic sense respondre a cap motivació paarent perquè ha fet ERC, renegociar interessos, ho fa tothom, públics i privats. A més, per si fos poc, ERC va penjar un document on narra amb pèls i senyals la renegociació dels interessos i el què en resta per pagar, cosa que cap altre partit ha fet.

I no és gratuït comentar això, perquè en Madí és la mà dreta de’n Mas. En Madí, fill de casa bona que s permet insultar a qui li ve de gust tot perdonant la vida, és el portaveu de CDC. Per tant les seves declaracions en una entrevista són més que reflexionades, són premeditades; i més en un diari que és llegit bàsicament per votants de CiU i d’ERC.

Amb aquestes declaracions CiU diu amb majúscules el què ja afirmàvem fa uns dies: que CiU i PSC estan allisant-se el terreny per tornar a pactar plegats. Poder disposar conjuntament i il·limitada de la mamella i no tenir la molèstia d’un partit que reclama canvis polítics en autogovern i en finançament i canvis morals i ètics en la forma de practicar la política.
Ja ho deia l’Alfonso Guerra, és molt més còmode pactar amb CiU que amb ERC.

Sharon i Peres junts per la pau?

Fa dies deia que estava pendent de resolució si Shimon Peres s’unia a Ariel Sharon al seu nou partit, escindit del Likud, per presentar-se a les properes eleccions provocades per la victòria d’Amir Peretz, victòria que va desbancar a Peres del lideratge laborista.

Sembla que aquests dies que en Peres ha vingut de visita a Barcelona com a vice-primer ministre d’Israel a aquesta espècie de fòrum on ZP vol aprovar un paper sigui com sigui i al preu que sigui, ha afirmat, no exempt de certa rancúnia i lleial al govern del qual formava part, que els canvis no es faran al partit laborista (arran del canvi de lideratge) sinó al Likud.

Sembla que ens insinuï la seva intenció de continuar amb el primer ministre al qual fins ara ha estat fidel (massa a parè del nou líder laborista Amir Peretz) amb la intenció d’abandonar llurs partits i vèncer plegats en les eleccions del 28 de març.

De fet La Vanguardia ja ho dóna per fet.

Aquest moviment de Sharon i Peres obtindrà, amb tota probabilitat, una victòria contundent a les properes eleccions. De fet aquesta ja era pronosticada pels diaris israelians inclús quan l’etern perdedor Peres encara no s’hi havia unit.

Aquest nou partit, el Kadima, ja està sent festejat pel líder del partit pacifista Meretz, Iossi Beilin.

Els polítics que van viure la independència d’Israel ara volen donar-li la pau, encara que sigui al preu d’abandonar els partits que ells mateixos havien fundat.

No recordo quin líder israelita digué que el més perillós dels somnis és que poden acomplir-se, i certament així fou, la independència anà lligada a la guerra. Ara, però, ells estan disposats a fer que l’acompliment del somni no hagi de ser un malson i que finalment puguin establir-se les bases per a la pau.

Esperem que tinguin sort.

Fernández Teixidó: Prou de fer mal a Catalunya!

En Fernández Teixidó és supervivent de la política que ha mutat més cops que no una serp canvia de pell. Ha passat de ser diputat del CDS a ser un dels principals suports de’n Mas en el seu tomb cap al liberalisme, ara que abandona el sobiranisme per abraçar una nova fe que, segons els seus assessors àulics li ha de reportar més vots.

En Fernández Teixidó, al marge de tenir l’aspecte d’un home de negocis corrupte, que es dedica a evadir impostos i a jugar a golf amb constructors del PP que rebenten el litoral català, ara resulta que es dedica a donar lliçons al Conseller Primer, en Josep Bargalló, per haver criticat Freixenet.

Freixenet, després de brindar amb Rajoy amb xampany català i netejar la seva cara davant del nacionalisme espanyol, es va dedicar a dir que això de l’estatut i del boicot li començava a passar factura.

Segons La Vanguardia, en Bargalló va dir que “hay alguna gente que no ha jugado limpio en la película del boicot. El señor Bonet de Freixenet participó en un acto mediático-teatral con Rajoy de conversión del cava catalán en cava español”

Entre nosaltres, té més raó que un sant, en Bargalló, quan diu que certs empresaris no juguen net i es dediquen a fer política. Més encara quan el 4% de les vendes que han perdut es deu al fet que, finalment, han deixat denigrar el xampany català venent-lo a marques blanques als supermercats extrangers. Perquè de fet, a Espanya, les vendes a Espanya han crescut.

Aquestes actuacions són les que fan mal a Catalunya:

La de’n Jo se Luis Bonet donant ales al boicot i fent el joc al PP i als sectors més ultres del nacionalisme espanyola

La de’n Fernández Teixidó, que recupera les renúncies del CDS i de CiU de tota la vida, que s’arruga davant d’Espanya i del diner.

Prou de fer mal a Catalunya, Fernández Teixidó.

Duran es postula?

Aquests dies hem vist a Barcelona que en ZP necessitava un acord a la cimera aquesta que fa que ens tallin el metro, els carreres... i que li ha costat Déu i ajuda aconseguir aquest acord. Queda clar que en ZP necessita una política d’exteriors més seriosa i potent.

Ara que es demostra que en ZP no en té prou amb líders orientalistes com en Moratinos per conquerir Europa i ara que CiU s’hi posa bé per riure-li totes les gràcies (encara que no en facin, de gràcia) i que comença a córrer la brama que sociates i convergents podrien entendre’s a Espanya per Espanya i que podrien arribar a disposar d’algun ministeri, en Duran es dedica a demostrar que ell sí que és el líder occidental i occidentalista que necessita en ZP, que amb CiU al govern de l’estat les coses rutllarien molt millor.

Ara en pocs dies ja dutes fetes dues fotografies amb Angela Merkel (cancellera d’Alemanya) i amb Ivo Sanader, primer minstre de Croàcia.
Han quedat lluny les fotos amb en Pallerols i en Farreras... Ara en Duran ja és un polítc català amb vocació d’estat (espanyol). La pústula de’n Duran es postula.

Torna la sociovergència?

Fa temps que es fa rondar la brama de la possibilitat que retorni la sociovergència a Catalunya. La sociovergència entesa com a pacte entre PSC i CiU per a tenir un país governat per una majoria aclaparadora que adormi i anestesiï el debat polític a Catalunya, que doti a Catalunya d’una estabilitat proporcionada per un govern de buròcrates apolítics, que acabi amb el debat polític, que acabi amb les demandes de finançament, d’estatut, d’infrastructures, de poder polític... un govern fet a mida de la patronal i d’aquells que sempre han tingut en l’”atado y bien atado” la seva màxima política.

Ahir La Santa Espina (bloc confidencial polític menys periòdic i visitat, però amb més contingut que Tumbuctú), avui l’AVUI, fa uns dies en Guerra, entre molts d’altres... sembla que estiguin temptejant, ensumant l’opinió pública de cara a aquest pacte.

Aquest pacte significaria la renúncia a la política, la submissió als poder fàctics com a veritables governants del nostre país.

Aquest pacte suposaria que PSC i CiU, CiU i PSC retornessin Catalunya a la letargia política de la qual ells mai l’haurien volgut treure, suposaria dir a déu a les il·lusions i esperances col·lectives que han aixecat aquesta legislatura, suposaria tornar als governants de tota la vida, els de les classes pijes de Barcelona (CiU i PSC).

Tanta por fan ERC i IC-V-EU-i-A? Tantes coses estan fent bé que ja hi ha gent que tremola? Tant programa apliquen que les classes més reaccionàries ja busquen una vella forma de governar ben aviat? Tant por fa una Catalunya no domesticada i inconformista? Tanta por fan els canvis?

Espero que els resultats electorals els ho posin ben difícil.

El temps juga a favor dels nostres

Els intrèpids repòrters de l’AVUI a Madrid ens informen avui que el PSOE ha decidit que això de l’estatut s’ha de ventilar en un parell de mesos. Era de calaix; els PSOE no pot allargar gaire temps més aquesta sagnia política, social i informativa gaire temps més, perquè sinó no li quedarà gaire legislatura per refer-se’n i podria perdre-hi bous i esquelles.

El temps, doncs, ha de jugar a favor dels qui no tenen pressa, és a dir, dels nostres. Els diputats catalans han de negociar sense pressa i sense renunciar a res; si tenen pressa els del PSOE que ho acceptin tal i com està. La llosa de l’eventual retirada de l’estatut per part d’ERC i CiU ha de planar durant tota la negociació... i després del desgast a Espanya, només els falta perdre el graner de vots de Catalunya...

No ha de fer por la retirada, ni ha de fer por posar el PSOE contra les cordes i desgastar-lo. Si ells no s’atreveixen a aprovar un estatut ni a millorar les condicions de vida de Catalunya a Espanya, tant li fa el desgast que puguin tenir, que puguin perdre la majoria parlamentària, perquè, al capdavall, resultarà que ni els uns ni els altres estan disposats a fer un esforç per Catalunya, per tant, és indiferent si manen els uns o els altres.

Perquè.... si guanya ZP, guanya Catalunya, oi?

Guerra creu que CiU és més bon aliat que ERC

El president de la comissió constitucional del Congrés que debatrà el projecte d'Estatut català, Alfonso Guerra, es va mostrar ahir convençut que és més fàcil governar a Madrid amb un soci moderat com CiU que fer-ho amb els republicans. "Es governa més còmodament amb CiU que amb ERC", va assegurar Guerra, recordant els anys en què el PSOE de Felipe González rebia el suport parlamentari del partit de Jordi Pujol.Doncs això, res a dir respecte de les notícies de l’AVUI

Segons La Vanguardia, el què pretén fer en Guerra és entendre's amb qui calgui per fer caure l'estatut. De fet el dirigent convergent de Girona, ex vice-president del Congrés dels diputats, el roquista de la Fundació Barcelona Josep López de Lerma, ja se li ha avançat en la campanya en contra de l'estatut amb declaracions i articles diversos que s'aproximen a la campanya de Losantos i el PP o, inclús, la superen per la dreta.

...és clar que podent pactar amb gent com ell, qualsevol vol pactar amb els d'ERC...

Mor Ireneu Segarra. El govern s’absté, e-noticies dispara

Dissabte va morir el pare Ireneu Segarra. Ell, a més de ser director de l’escolania de Montserrant un munt d’anys, ha estat un dels grans renovadors de la pedagogia de la música. Un català universal.

Cap membre del govern va assistir-hi. Em sembla molt greu. Em sembla una desatenció cap a un ciutadà que havia fet mèrits més que suficients per rebre la visita del govern. M’agradaria saber què va passar amb l’Oriol Martorell què passaria amb en Ros Marbà.

A l’e-noticies, seguint la seva tònica deien que no hi havia anat la secretaria d’afers religiosos (o com es diguin) i que era molt lleig. Sembla que e-noticies segueix la tònica d’anar tirant merda als homes i dones nomenats per ERC, tot i que en aquest cas, sincerament, no entenc quin motiu hi pot haver més enllà de la rancúnia i la ràbia, perquè qui hi havia d’anar no era la pobra Montserrat Coll, era la consellera de Cultura o, directament, el President de la Generalitat de Catalunya, que de ben segur que deu haver anat, en virtut del seu càrrec, a enterrament de catalans molt menys notables que ell.

Losantos extorsiona a Freixenet

Fa dies vaig arribar a la conclusió que si els catalans morbosos deixàvem d’escoltar els insults matutins de la COPE, segurament l’audiència baixaria substancialment, a més podem escoltar-ne algunes perles a l’Alguna Pregunta Més del matí de’n Bassas.

Avui m’ha sorprès escandalosament sentir com deia en Losantos que si Freixenet no vol boicot, que faci una declaració renegant del projecte d’estatut.

Això, al marge de ser, com deia en Bassas, un atemptat al lliure mercat que el Losantos diu defensar, és una extorsió en tota regla.

Aquests dies es desganyita dient que ETA extorqueix empresaris bascos amenaçant-los de bomba si no paguen. Ell amenaça amb un boicot que pot suposar molts més diners als empresaris si aquests no es pleguen a les seves exigències polítiques.

ETA només et roba a canvi de no posar-te un artefacte que, amb un mica de sort, encara farà que l’assegurança et cobreixi els desperfectes, però no et demanen que votis EHAK, no demanen que siguis independentista, no demanen que et posis un mocador de farcell al coll i et deixis els cabells bruts.

En Losantos, en canvi, et demana que acceptis tot el què ell disposi sota amenaça de fer-te perdre vendes i provocar-te pèrdues a l’empresa que cap asseguradora et voldrà cobrir.
ETA, com a mínim, no et vol imposar una ideologia, només t’extorqueix. En Losantos no en té prou amb extorquir, ell et commina a signar adhesions impúdiques contra l’estatut perquè a ell no li agrada, ell et vol imposar la seva ideologia de manera totalitària, la COPE et vol imposar la seva ideologia de manera totalitària, la dreta espanyola et vol imposar la seva ideologia de manera totalitària.

Duran, Montilla i La Caixa: Unió, tenim un problema?

Avui llegia a l’e-noticies que Unió té problemes econòmics i que en poc temps tancarà dos locals de Barcelona i farà una derrama a tots els socis i simpatitzants... això de l’oposició va de mal averany...

Aquests dies hem vist que en Monti(lla) ha tingut topades amb el Partit Popular per un deute presumptament condonat per La Caixa. Com a forma de finançament no està malament. La Caixa i en Monti(lla) deuen estar molt amics darrerament.

A Tumbuctú afirmen que, vista la persecució política que rep en Monti(lla), en Duran comptar amb CiU per deixar aillat el PP en la seva ofensiva contra el ministre.

Duran, que també vols favors de La Caixa, ara que a l’oposició van mal dades?

La funció pública a Catalunya: Alts càrrecs amb el tripartit

Fa uns dies vaig escriure una anotació parant de la funció pública a Catalunya que em va valer l’amable valoració per part dels amics de Futur Català com un dels posts del mes.

Ahir en Felip Puig va dir que no només no s'ha reduït sinó que "el Govern tripartit ha incrementat en més d'un 10% el nombre d'alts càrrecs. S'ha passat de 170 en l'última etapa de CiU a 186 a mitja legislatura del tripartit". El dirigent nacionalista ha explicat que l'administració de la Generalitat, en poc més d'un any i mig, "ha incrementat en un 4,2% els treballadors públics i un 20% d'increment pel que fa als interins". A més, "han contractat 400 llocs singulars de treball, 90 dels quals s'han contractat sense cap tipus de concurència, o sigui, a dit".

Òbviament quan he llegit això al diari se m’han posat els pèls de punta.

A continuació hi havia unes declaracions de’n Joan Ridao, d’ERC, el diputat que va destapar tots els assessors del govern de CiU, persona recta i honesta, el diputat més treballador durant molts anys, segons la premsa, que responia bo i dient que el dirigent de CiU "està confós", ja que el nombre d'alts càrrecs, segons les seves dades, ha disminuït en l'etapa de govern del tripartit.

No sé si el què diu en Puig és cert o no. En cas de ser-ho em semblaria molt greu.

De totes maneres em sembla lloable i digne d’elogi la iniciativa del Govern de Catalunya de publicar tots els alts càrrecs i personal eventual a la pàgina web del departament, juntament amb els sous. De fet, també s’hi publica l’acord del Govern limitant el nombre d’alts càrrecs.

Vist el què diuen en Ridao i en Puig jo intueixo (i no em prendré la molèstia de comptar-ho) que els alts càrrecs del govern ha disminuït, però que ha augmentat el personal eventual; és a dir, el personal nomenat directament (com a norma general).

Això em sembla trist, però tal i com deia a l’anotació que abans citava, si el Govern actual es troba amb una administració que ha estat minada mitjançant interins contractats digitalment per l’anterior Govern, és necessari que tingui un mínim de persones en qui poder confiar, que no siguin militants o responguin a inputs partidistes. Per això aquest govern ha necessitat tants eventuals i està creant tantes agències, perquè amb determinats funcionaris no s’hi pot treballar.

El problema, que òbviament en Felip Puig no farà patent, és que, en 23 anys de govern de CiU, la funció pública s’ha tractat com un xiringuito i que, tal i com van les coses, sembla que no hagin de millorar substancialment en un període breu de temps, perquè com ja vaig dir, quan el Govern va intentar-ho, immediatament tots els funcionaris, interins i demés personal van pressionar fins fer-lo destituir.

El què Catalunya necessita no és un incendiari que denunciï allò que ell mateix ha provocat, sinó algú que es cregui aquest país d’una punyetera vegada i que intenti construir una administració moderna i que funcioni, com en els països normals, perquè una bona administració és la base del funcionament d’un país. O sinó què es pensen que farem si aconseguim gestionar l’Agència Tributària? Posar-hi els amics? Posar-hi als nois d’Unió? A en Josep Maria Sala? Als seus homes i dones de confiança?

Crèdits del PSC, Jordi Pujol i la gran política

L'expresident de la Generalitat de Catalunya Jordi Pujol va assegurar que no està demostrat que les entitats financeres condonin crèdits als partits polítics, i ha subratllat que de l'únic que es pot parlar és de "la rebaixa dels tipus d'interès a un partit polític, cosa que els bancs solen fer a molts particulars".

Pujol ha assegurat que l'anomenat escàndol Montilla no és res més que una batalla per desgastar que "quedarà en res", i ha apuntat que aquesta sèrie de polèmiques formen part de la "petita política" i no fan una altra cosa que "crear crispació, mal clima i fer mal al país".

Queda clar, oi Madí?

Doncs això, quan els gran parles els petits han de callar

Divergència i desunió, mentre en Mas es reinventa a sí mateix per enèsima vegada

Avui l’e-noticies ja comença a parlar de les llistes municipals de CiU. Fan bé de començar-se a arremangar si pretenen no perdre l’única capital de província que encara els queda (Tarragona, on CDC i UDC es tiren els plats pel cap a veure qui substitueix a en Joan Miquel Nadal qui, tot i voler plegar per tornar a fer de diputat al Congrés, no s’atreveix a deixar l’alcaldia ni a renunciar a la candidatura per por del què els pugui caure al damunt). Un cop aclarits els casos de Barcelona i Lleida (en Trias ha corregut tant com ha pogut per a ser nomenat, pel què pugi ser; i a Lleida no crec que ningú qüestioni el president d ela Diputació de Lleida com a candidat, un dels pocs que les darreres eleccions va remuntar resultats per a CiU), els queda veure com arreglen el desastre de Girona. Fóra lògic que, no tenint-hi res a perdre, CDC deixés que Unió tingués una capital de província (un 25% de les capitals de província, com en la resta d’acords electorals CDC-UDC) on estavellar-se.

Queden com a capítols al marge els casos com Banyoles, on a última hora el president comarcal d’UDC va estripar la candidatura que CDC pretenia imposar unilateralment a UDC. No crec que siguin capaços de pacificar tots els casos on personatges antagònics políticament i social hagin de compartir llistes.

... i tot plegat el dia en què l’Artur pretenia reinventar-se a sí mateix. L’Àrtur (que diria en Trias) bo i dient que CiU no renuncia al full de ruta dibuixat a l’Estatut, però, potser no quedarà més remei que arribar-hi per etapes.

Ara resultarà que el qui havia de venir a redimir Catalunya dels impius espanyolistes del tripartit, vist que ara, a diferència dels darrers 25 anys, sí que hi ha un govern que aposta per aprofundir en l’autogovern seriosament i amb un nou estatut; ara fa de pragmàtic, de liberal, d’home d’estat i de negociador.

Sembla que els problemes del tripartit tapin els de CiU, però quan els grans opinadors d’aquest país (aquests que viuen de llegir el diari i comentar-lo al voltant d’una taula amb cafè i croissant) diuen que en Mas ha trobat la fórmula, ha trobat el to al seu discurs d’opositor amb vocació de governar, resulta que aquest canvia, bé per inseguretat bé perquè el to anterior no el convencia, bé perquè en Madí li ordena e contrari.

Aquell que, campió del nacionalisme, deia que a l’Estatut, o tot o res, ara diu que caldrà negociar-ho per etapes i es mostra partidari d’un estadisme de curta volada, com el de Tony Blair.

Potser espera fer com en Tony Blair, guanyar per absència de rival, per descomposició interna del rival.

Però per ara, de rival n’hi ha, i les enquestes de moment diuen que el partits del govern no cauen, demoscòpicament parlant. Potser és per això que en Mas canvia. Al final serà cert allò que deien fa anys d’ell, que era un candidat fet a cop d’enquesta i d’estratègia de mercadotècnia.

Fa temps vaig escriure un post on comentava que hi ha dos tipus de líders: els que quan es lleven saben què faran, perquè és allò que creuen i pel què s’han presentat, i estan disposats a mantenir-ho costi el què costi; i els que quan es lleven llegeixen les enquestes i canvien el seu discurs segons el mandat d’aquestes... talment com les pometes del pomer, que segons el vent d’on ve, veurem el pomer com dansa...

Les mans netes, o qui paga mana...

Fa uns dies en David Madí, el shreiff de CDC, en una de les seves elocucions plenes de prudència, elegància i sentit d’estat, va afirmar quese sentia molt orgullós de pertànyer al partit amb més donacions anònimes i que animava a tothom a donar més i més diners a CDC.

Amb el seu tarannà i fines maneres invitava a investigar a ERC i PSC pels crèdits condonats.

Pel què fa al PSC, ningú no ha negat els favors de les caixes, pel què fa a ERC, el secretari d’organització d’ERC, Xavier Vendrell ja li ha respost. Ha ensenyat per enèsima vegada la comptabilitat d’ERC, l’ha presentada a tothom qui l’ha demanada i a qui no l’ha demanada i ha presentat un informe sobre els deutes adquirits per ERC d’ençà que ell s’ocupa de les finances d’ERC. A cap partit d’aquests que empren l’insult per debatre el finançament dels partits se li ha vist una actitud com aquesta. Aquestes són les mans netes d’ERC, ara només cal que els deixin que les puguin aplicar a tot l’espectre parlamentari, municipal, provincial... si a CiU i PSC els sembla bé.

Pel què fa a la sol·licitud de donacions, no sé on vaig llegir que es constatava que els partits que rebien més donacions eren els de dretes (per allò de les classes pudents) i els partits de govern. Si les dretes i el govern s’uneixen fa que en un partit català sigui el que rebi més donacions opaques en un estat set cops més gran que Catalunya.

Les donacions signifiquen gratitud. De fet així ho recull el propi Codi Civil (article 348), que diu que la ingratitud és causa de revocació de les donacions.

En Madí, al marge de dedicar-se a la campanya permanent i a provocar (com a principal argument polític i de país), hauria d’adonar-se que no pot anar dient als quatre vents que s’alegra de ser del partit que més favors ha rebut i el que més favors ha de pagar.

No s’adona que la política d’anar a Madrid a pagar els favors a base d’esmenes als pressupostos, de presències als consells d’administració d’empreses estatals... ja s’ha acabat? No s’adona que això ha dut dels més de setanta diputats a uns escassos quaranta-sis?

La independència dels partits polítics no és un tema per jugar-hi. La independència dels partits polítics ha de fonamentar la seva llibertat d’acció. El qui deu favors està lligat per la part menys noble del seu cos: la cartera.

La revolta dels vençuts

En Marc Durandeau va titular una cançó seva com El silenci dels vençuts. Aquest títol sempre m’ha agradat molt, la cançó també, tot i que fa temps que vaig perdre el cassette, la cantava abans de compondre cançons per gent com en Chayanne.

Doncs bé, silenci no, revolta dels vençuts és el què semblava que s’havia de produir i ja s’està gestant a Israel.

Entre el Likud, la dreta religiosa d’Israel, i el partit laborista han forçat al primer ministre Ariel Sharon a abandonar el partit. L’estratègia d’un home en la seva senectut personal i política que tendeix a cercar la pau al seu país li ha costat la militància que ell mateix va fundar ja fa molt de temps. El Likud duia temps debatent-se entre la radicalitat de Bibi Netanyahu i el pragmatisme que, amb l’edat i els nous temps, ha adoptat Sharon. Sharon ha considerat que no podia continuar com a primer ministre per un partit en el qual sempre tenia unes majories pírriques. El desmantellament de diverses colònies hebrees i la creació d’un nou estat a Cisjordània no poden dur-se a terme al mateix temps que fa equilibris al teu partit. L’estratègia del nou líder del laborisme israelita, Peretz, hi ha donat el cop de gràcia.

Diverses informacions periodistes anuncien que un altre vençut pot revoltar-se al seu partit, en Shimon Peres; i que aquest pot acompanyar Sharon en la seva aventura. Aquest sí que és realment el gran vençut de la política israeliana. Mai ha guanyat res. Només va poder governar quan Ytzhak Rabin fou assassinat. Ara, fa pocs dies, va perdre les eleccions internes del partit laborista per enèsima vegada.

No sé si aquestes decisions són fruit d’una vellesa aquí menystinguda i en altres civilitzacions molt preuada. La senectut en aquestes civilitzacions és sinònim d’experiència, temperança, pragmatisme, acord, pacte... De moment sembla que a Sharon el seguiran uns quants dipuats i que les enquestes avalen la seva decisió. Si hi sumem el valor que Peres afegeix a aquesta aposta, potser trobarem en Responsabilitat Nacional el nou gran partit d’Israel, tot i que s’hauran d’afanyar a cercar algun hereu, perquè molts anys com a líders ja no els queden...

A Catalunya seria estrany veure aixecar il·lusió i esperança una opció encapçalada per líders en la seva vellesa... més necara encapçalada per líders derrotats i vençuts... més encara si hi sumem ambdós atributs.

La vertebració d’un país inexistent

Ja fa anys, un dels inspiradors de la dreta espanyola, Ortega y Gasset , va escriure sobre la vertebración d’España.

Ara, cinquanta anys després de la seva mort, els governs moderns i europeus que ha tingut i té el Regne d’Espanya encara s’entesten en vertebrar aquesta entelèquia. Avui, 13 anys després que el 1992 s’estrenés la línia d’alta velocitat Madrid - Sevilla s’inaugura la Madrid – Toledo. Al marge de disquisicions sobre si el Regne d’Espanya només aposta per la modernitat quan es demostra que aquesta ja està superada (vegin-se sistemes i programes educatius, alta velocitat ferroviària...) és interessant veure com el Regne d’Espanya es modernitza ferroviàriament només per aconseguir dues coses:

Primera.- Radialitzar un estat que mai ha estat radial. Fer de Madrid una espècie de pou sense fons per on tot hagi de passar (no només els avions que des de Barcelona volen anar cap al món). Actualment això ja no ho fa ni França. Fer del Regne d’Espanya un estat amb una capital que doni personalitat a tot l’estat, com ja passava als estats del segles XVIII i XIX.

Segona.- Girar-se d’esquenes al món i al progrés. No connectar amb l’estranger, no connectar amb Europa. No anar cap a França des de Catalunya, Aragó o Navarra. Practicar l’autarquia que ja va imposar Franco, girant-se d’esquenes al món per a edificar-se a sobre si mateix per construir-se sobre unes bases inexistents, sobre una entelèquia.

Aquesta nova línia de tren, la Madrid Toledo no és més que la manifestació d’aquesta ànsia de construir un estat de manera artificial i a partir de les premisses que podien guiar als estats europeus els segles XVIII i XIX. Les de l’estat jacobí, radial i sense vida més enllà de la seva pròpia capital cultural, econòmica, social, administrativa i vital.

Aquest nou ramal fa de 20 quilòmetres i és el més curta d’Europa. El Regne d’Espanya cada cop fa riure més en la seva deriva grandiloqüent per afirmar-se i vertebrar-se. Per quan una connexió amb Europa, el món, les noves idees que sembla que encara estiguin per arribar-nos des la civilització que hi ha més enllà?

Qui té por de l’oficina antifrau? (i ja van uns quants)

Això de l’Oficina Antifrau va camí de ser el culebron de la tardor. El Govern va aprovar crear una Oficina i ara els socialistes en volen una altra de diferent.

Quin és el problema? Que els socialistes volen que l’Oficina Antifrau depengui de la Sindicatura de Comptes en contra del què va decidir el Govern. Cosa més que comprensible, atès que a Sindicatura de comptes ha estat històricament una casa de barrets, ja que a CiU i PSC ja els anava bé que hi hagués un òrgan que vetllés per la provitat pública que no funcionés i no tingués cap mena de funcionalitat. Els escassos casos de corrupció destapats en aquest país mai han estat descoberts a ran de la Sindicatura. Qui s’emporta el premi en aquest cas és en Xavier Sáez, regidor d’ERC a Lleida, que va fer la vida impossible amb casos com SEINSA, escombraries, enquestes... a l’ex paer Siurana...

Realment el què fa por als socialistes és que d’una vegada per totes algú amb cara i ulls es posi a descobrir els casos de finançament irregular dels partits. Alguns diuen que la por resideix al fet que qui ho coordini sigui el conseller en cap i el seu home de confiança, Xavier Vendrell (que ja ha apagat al tete Maragall en poc temps), però el què realment serà compromès serà posar-hi al davant un fiscal seriós i de la trajectòria de David Martínez Madero.

Mentrestant CiU i PP es dediquen a criticar la desunió del Govern, però en cap cas s’atreveixen a qüestionar els plantejaments que fan els socialistes. Si a ells els ha anat bé que durant 25 el control del finançament es faci des d’un ens amb el prestigi sota mínims, els segueix anant bé i, per tant, deixaran que el PSC es trenqui la cara per un objectiu, l’opacitat, que a ells ja els va bé. Per tant, sense qüestionar el discurs del PSC i dels seus Corbacho, Bustos, Clos...

La cosa és encara més increïble quan avui apareix al diari AVUI unes declaracions de Joan Clos recolzant el PSC en la pugna per l’Oficina Antifrau. Ara que fauna setmana que es destapava la mala gestió de Barcelona Regional... A mi encara em queda el dubte de saber què diuen els amics de CiU de Tarragona i de Terres Cavades. Perquè no diuen el què els demana el cos?

El lebensraun del Regne d’Espanya

Seguint les idees evolucionistes de Darwin, que parlaven d'un espai vital per a cada espècie, de lluita per la Seguint les idees evolucionistes de Darwin, que parlaven d'un espai vital per a cada espècie, de lluita per la supervivència i de selecció dels més ben adaptats, els estats eren equiparats a organismes vius, que naixien, creixien i morien. El trasllat a la teoria política significava creure que els estats eren l'eina de les nacions per a la seva supervivència; que aquests estats havien d'estendre's el suficient per assegurar un espai vital (Lebensraun) als seus pobles; i que en la recerca d'aquest espai vital, la confrontació entre els estats era poc menys que inevitable: els estats millor preparats per a aquesta lluita en sortirien, lògicament, vencedors.

L'alemany Karl Haushoffer va extrapolar les idees de Ratzel sobre el lebensraun i l'enfrontament entre estats, justificant així les pretensions militaristes dels emperadors alemanys. Més tard, encara, els ideòlegs del nazisme deformarien fins a l'extrem les idees sobre la geopolítica inspirades per Ratzel.

Aquestes idees són les que duen a la concepció decimonònica de l’estat nació, és a dir, l’estat que és i serveix per com a eina de supervivència de les nacions. L’estat que només respon, únicament, a una nació i que no n’admet d’altres al seu sí. Aquestes són les idees que dues a l’Estat espanyol a no admetre res que malmeti aquesta nació espanyola en aquest lebensraun que és el territori del Regne d’Espanya.

Si no hi cap res més al Regne d’Espanya, als que no som de la nació espanyola, que ens deixin marxar, que així tindran el seu lebensraun grande y libre.

Qui té por de l’oficina antifrau?

Ehemm.... doncs bé, com diu el diari d’AVUI... el què dèiem ahir... que als sociates no els mola massa que hi hagi un Madero controlant, també els eventuals casos de corrupció dels grans ajuntaments socialistes.

Sí sí... avui s’ha destapat que Barcelona Regional era un d’aquests xiringuitos on les feines resultaven molt més cares del què es diu i del què costen al mercat. Això no ho denuncien els convergents o els d’ERC (que en aquella època no eren ni regionals ni a Barcelona), ho denuncia la Sindicatura de Comptes en un informe que sembla que ha estat suavitzat respecte d’un primer esborrany molt més dur que no s’ha arribat a publicar.
Ara veurem si la sociovergència s’entén per a tapar-se les vergonyes.

John Kenneth Galbraith i l’OPA a ENDESA

John Kenneth Galbraith deia a Nicole Salinger a Introducción a la economía una guía para todos o casi que en la base está el interés personal de cada economista. La política es también fuente de desacuerdos. En los Estados Unidos tenemos economistas republicanos y economistas demócratas. Su compromiso político influye u orienta sus conclusiones. Yo mismo no he escapado a la regla. En períodos electorales me ha sucedido con frecuencia dar por buenas opiniones de algunos demócratas cuya ignorancia en materia económica era notoria.

Aquesta reflexió haurà de servir per plantejar-nos o reflexionar sobre eventuals motivacions extra-científiques o extra-econòmiques en l’estudi de l’economia.

Un exemple claríssim d’aquest fet que enuncia Kenneth Galbraith és l’OPA de Gas Natural a ENDESA. Si per una mateixa operació els uns agrueixen tècnicament que aquesta operació és nociva i d’altres que és positiva, és que aquí falla quelcom.

Més bèstia, però és que en Cañete afirmi que la decisió de la CNE sobre la OPA de Gas Natural mostra el grau de politització de l’organisme i de l’operació. Sobretot si fem cas del què avui indica un gràfic que, publicat al diari AVUI, indica quina és la filiació política de cada membre de la CNE.

Aquestes tonteries que diu el PP entren en la línia de les Paraules Màgiques de què parla el gran Ferran Sáez i Mateu. Deia ahir que com hem pogut arribar a un frau ideològic d'aquestes dimensions? Amb paraules màgiques col·locades estratègicament enmig de llargs reguitzells de fal·làcies, és clar! La dreta espanyola hereva del franquisme necessitava reinventar-se de totes passades, i això implicava la creació d'un nou llenguatge que -cal admetre-ho- ha funcionat com un rellotge. La bafarada d'anís de cantina militar que acompanyava l'expressió "por mis cojones" ha estat rellevada per una asèptica apel·lació al constitucionalisme; i el conegut "hábleme en cristiano" es pronuncia ara amb un deix cosmopolita que potineja la noció de drets individuals.

Doncs això, els hereus del franquisme no cal que utilitzin eufemismes. Si volen dir que no es fa pels seus collons, cal respondre’ls que sí, que es faràs pels nostres, de collons. Perquè negociar amb ells, amb aquesta Espanya eterna (que deiem ahir) significa posar tres coses damunt de la taula: Dignitat i valentia (com es dedica a anar repetint en Carod Rovira) i una altra cosa, aquella que sembla que impressiona als mesetaris àvids de testosterona.

Ja miraré de parlar en un altre post de l’article del Ferran Sáez Mateu, perquè no té desperdici, com la majoria dels seus articles.

L’oficina antifrau molesta al PSC - FILESA - MAPESA – TIMEXPORT

Els socialistes no volen que l’Oficina Antifrau que ha de crear el Govern no tingui cap vinculació amb la Generalitat. Actualment el projecte de llei diu que es relacionarà amb el conseller primer. Els socialistes volen que es vinculi (oju a la diferència terminològica) amb la Sindicatura de comptes, que com tothom sap, fins a la data d’avui és una casa de barrets.

Com es nota que la democràtica i transparent formació dels quadres socialistes catalans la porta amb mà de ferro l’exconvicte per FILESA – MALESA i TIMEXPORT Josep Maria Sala. Aquell que per fer unes trampetes financeres va anar al trullo i tots els seus acòlits l’hi van acompanyar indignats, dient que allò no podia ser.

Ara, aquests prohoms de les mans netes no volen que l’Oficina tingui gaire facilitats per treballar. Què volen amagar? Com és que presenten esmenes a una proposta del govern del qual formen part?

L’espanya eterna té un nom: Esperanza Aguirre

Molts conceptuen l’Espanya eterna pràcticament com un intangible. Com un pobre en un poble de l’Espanya interior als anys 50. Com el Cassen a Plácido (obra magna del cinema espanyol dirigida per l’austrohúngaro Berlanga).

Però no, si estigués en perill d’extinció no podria ser eterna, hi hauria una contradictio interminis. L’Espanya eterna és aquella que, tal com deia Machado

Castilla miserable, ayer dominadora,
envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora.
¿Espera, duerme o sueña? ¿La sangre derramada
recuerda, cuando tuvo la fiebre de la espada?
Todo se mueve, fluye, discurre, corre o gira;
cambian la mar y el monte y el ojo que los mira.
¿Pasó? Sobre sus campos aún el fantasma yerra
de un pueblo que ponía a Dios sobre la guerra.

Aquesta Espanya és l’Espanya d’Espe (ranza) Aguirre (& Newman), aquesta és l’Espanya que invita a donar canya contra els catalans, encara que sigui en el futbol; és aquella espanya per la qual Catalunya no és Espanya quan no convé i sí que ho és quan convé; aquella Espanya que amb pràctiques pseudo-democràtiques impedeix que diputats dissidents amb la seva línia política vagin a veure un partit de futbol.

Aquesta és l’Espanya eterna. La de l’Esperança, l’esperança que ens quedi perquè quedi lluny, molt lluny ben aviat.

Les peres i les pomes, tot veient en Trias

Nou pometes té el pomer, de nou una, de nou una,
nou pometes té el pomer, de nou una en caigué.
Si mireu el vent d'on ve, veureu el pomer com dansa,
si mireu el vent d'on ve, veureu com dansa el pomer.
(Cançó popular)

Doncs això, l’amic Trias és un paio molt curiós, i en molts aspectes. Per exemple va ser el president del Grup Parlamentari Català (aquest grup era el de CiU quan no hi havia Grup Parlamentari d’ERC, ara són Grup Parlamenta de CiU) quan hi va haver els pactes del Majestic amb el PP de la majoria absoluta, de la guerra, del PHN... Malgrat que aquests pactes fossin el detonant principal del gran desgast polític i electoral que ha tingut CiU, el president del grup i candidat a les eleccions espanyoles ha seguit sent un tio que cau simpàtic, estimat i valorat.

En Trias ara pretén guanyar l’alcaldia de Barcelona. I com a motor de canvi s’ha volgut auto exemplificar amb una poma perquè “expressa desig, fa olor, es pot tocar i sentir el seu gust, duu llavor, té vida i té forma de cor”.

Al marge de la insubstancialitat dels arguments m’agradaria dir-li tres cosetes amb l’amic Trias:

1.- Felicitats per ser el primer candidat de CiU a Barcelona que repeteix. Ja era hora. No cal fer com en alguns pobles que CiU presenta els mateixos alcaldes des de fa més de trenta anys (si, més de trenta, encara que els primers cops no fos per CiU)

2.- Pensa que una poma podrida en un cistell de pomes pot fer que tot el cistell es podreixi.

3.- Com diu la cançó, si mireu el vent d'on ve, veureu el pomer com dansa, si mireu el vent d'on ve, veureu com dansa el pomer. Espero que no et facin dansar com han fet dansar tot el què ha passat per Barcelona.

Benvingut a Barcelona, Trias.

Per cert, algú em pot explicar què volia dir en Lluís Recoder (de la fundació Barcelona, alcalde de Sant Cugat del Vallès) quan deia que "per favor" que guanyés: "Necessitem que sigui alcalde de Barcelona perquè necessitem un alcalde que entengui l'Àrea Metropolitana". Vol dir que saben a CiU què és l'àrea metropolitana?

El PP no podrá contar con CiU durante toda una generación

Sí, aquestes són les darreres declaracions de l'Artur Mas a La Vanguardia. A mi em recorden aquella campanya en què en Joaquim Molins, sota l'eslògan de Fem que Catalunya sigui clau, es va passar tota la campanya dient que no pactaria amb el Partit Popular i que va acabar amb una legislatura plàcida per al PP que va desencadenar en la majoria absoluta d’Aznar. Dues legislatures negres per a Catalunya.

O estar a l'oposició fa meravelles, o estan començant a patir una espècie d'esquizofrènia que provoca trastorns en la personalitat o bé ja estan començant a fer campanya electoral.

Génova, tenemos un problema (con la democracia)

Cada cop se’ls veu més el plomall, als amics de Génova amb poc temps s’ha trobat amb tres incidents que a qualsevol demòcrata li posarien els pèls de punta que han aparegut als mitjans de comunicació. Potser n’hi ha hagut d’altres, però en pocs dies ens hem trobat amb aquests tres:

1.- Els surt un militant de Mollet que resulta ser un feixista detingut per la policia per apologia del genocidi que va estar a punt de ser el càrrec de confiança del grup popular a Mollet a sou de l’ajuntament.

2.- Li surten els militants de Getafe que, amb la manta al cap i amb les pancartes que fa poc temps eren encara patrimoni de rojos i de separatistes, ni curts ni mandrosos se’n van a rebentar un ple municipal, expressió democràtica de la vila de Getafe, a crit de no al estatuto.

3.- Ara, a més, resulta que més 50 militants de les Nuevas Generaciones del Partido Popular a Catalunya ha renunciat a la seva militància per manca de democràcia interna. Resulta que la darrera esperança demòcrata del PP, aquell que no provenia del franquisme o d’AP, sinó del PSUC i de la lluita democràtica per les llibertats, en Pepe Piqué, va nomenar una gestora a les Noves Generacions en no quedar satisfet del resultat del darrer congrés.

Provablement podríem trobar més casos, alguns no implicarien directament militants del PP, d’altres sí, però crec que és suficient per començar a pensar que realment hi ha un problema al segon partit de l’estat espanyol.

Sort que a Catalunya som diferents.

La COPE i l’article 69

Ahir tornava de conèixer el rerepaís (allò que no apareix als diaris sinó és que s’hi ha esdevingut algun desastre i on encara queda algun alcalde franquista reconvertit al nacionalisme light) i de camí cap a l’estat associat a Barcelona de Gràcia anava fent córrer el dial a veure si hi trobava alguna cançoneta que em fes passar l’estona. De cop vaig sentir una veu femenina que deia que ens convidava a conèixer les raons per les quals el projecte d’estatut que avui es presenta al congrés dels diputats espanyols és inconstitucional.

Òbviament aquesta ràdio vaig deduir, amb encert, que era la Cadena d’Ones Pastorals Espanyoles, que bé podríem rebatejar com a Congregació de les Ones Populars Episcopals o com a Cadena d’Ordes Pastorals Espanyoles. Sí, aquesta cadena que ara se sent assetjada políticament i que és expressió de la tolerància cristiana i d’aquell principi que diu que quan et donin una bufetada, has de parar l’altre galta.

Bé, com anava dient, vaig sentir una veu femeninament sensual que ens invitava a escoltar quines eren les raons que fan que el projecte d’Estatut que avui el Congrés admetrà o no a tràmit sigui inconstitucional.

L’article escollit del dia era el 69. Jo vaig pensar que ja m’imaginava per on aniria la cosa... poligamia, parelles del mateix sexe, avortament...

Però no, sóc massa primitiu. L’article 69 van dir immediatament que regulava la institució del conseller primer. Vaig pensar que potser aquest té atribuïdes unes funcions pròpies de l’estat, però no. Vaig pensar que la divisió entre president i conseller primer potser s’assimilava massa a la de cap d’estat i primer ministre, però no.

Resulta que segons els experts de les ones Populars Episcopals dictaminen que l’existència de la institució del conseller primer, si bé no resulta inconstitucional, tampoc no està directament prevista a la constitució espanyola.

En resum, que si et vols fer un pet i la constitució espanyola no contempla que tu et facis un pet, pot ser que et duguin al Tribunal Constitucional i que et declarin el pet inconstitucional. A més potser la cadena d’ones populars episcopals et dedica un programa.

Qui crea el consens per reformar la constitució espanyola?

Sembla que l’adveniment d’una nova candidata a la successió del tron del regne d’Espanya ha provocat un allau de manifestacions favorables a la modificació espanyola.

Els catalans fa temps que ens trenquem les banyes cercant la forma de trobar-nos còmodes a l’estat espanyol. Hem inventat un lèxic propi de la matèria: governabilitat, encaix, fet nacional, problema català...

El príncep Felip va destacar que la reforma de la Carta Magna que equipararà els drets de la seva filla amb els d'un home obeeix a la lògica dels temps" i "al sentiment majoritari dels espanyols". No va voler parlar de terminis perquè, va dir, "els temps els marquen les Corts generals" i en elles es decidirà quin és "el moment polític".

És sorprenent i admirable veure com una joveneta acabada de néixer ja provoca el què els catalans portem anys i anys intentant i trencant-nos-hi les banyes.

El millor de tot és que, si fem cas a son pare i seguim la lògica dels temps, la institució de que ambdós representen no existiria. És a dir, el millor de tot plegat és que els representants d’una institució anacrònica aconsegueixen amb un part (que ha costat Déu i ajuda, i el sofriment de gran part dels súbdits del Regne d’Espanya) el què un poble no ha aconseguit ni amb vots ni amb Parlament ni amb democràcia.

Això realment representa i aclareix l’essència del Regne d’Espanya.

CiU es dedica a col·laborar amb l’interès general espanyol

Tal i com diu la notícia de la web de CiU, el president de Convergència i Unió, Artur Mas, considera que CiU “té dret, en justa correspondència” a reclamar per part d’Espanya el suport a l’Estatut plantejat des de Catalunya. Mas creu que això és així perquè “CiU sempre que s’ha necessitat ha col·laborat pel bé de l’interès general de l’estat espanyol” i si “tant anys hem ajudat a què Espanya anés endavant” ara podem “reclamar” que Espanya doni suport al procés de l’Estatut “en un moment important per a l’autogovern de Catalunya”.

Queda clar que després d’erigir-se durant el procés estatutari com a Capità independència ara admeti que durant 25 anys han estat fent d’escolanets dels diferents governs espanyols. Però creu que només amb submissió en tindran prou a Madrit?

Sembla que en Mas no ha entès res en els 25 anys que ha estat influint que Roma no paga als traïdors? Madrit tampoc.

Els partits polítics catalans no són partits polítics espanyols?

L’editorial d’avui d’El Mundo, diari satíric dirigit per l’home de la piscina, assevera que l’elecció dels diputats del Congrés dels diputats espanyols es regeix per una ley electoral que favorece la atomización de la cámara a favor de las minorias nacionalistas.

És per això que con la ley actal, los nacionalistas, y especialmente los catalanes, tienen siempre la capacidad de completar mayorías en el Congreso y presionar al Gobierno de turno para obtener sus reivindicaciones.

Aquest discurs ja fa temps que l’anem sentint. De fet, aquesta espècie de genocidi democràtic disfressat ja fa temps que el practiquen al País Valencià. El problema en aquest debat no rau en el fet de pretendre perpetrar un genocidi democràtic i electoral, no rau en voler practicar l’eutanàsia electoral a més d’un milió de ciutadans espanyols... el problema és que des de certs sectors de l’espanyolitat oficial, aquests partits no representen als espanyols i, per tant, no poden defensar-lo al congrés dels diputats.

Arguments, per tant, sobre si la llei electoral espanyola és injusta perquè té una ratio de proporcionalitat baixa, si menysté als barcelonins respecte dels sorians o si una llei com la que proposen els socialistes d’aquí seria o no seria adequada... són banals. El quid de la qüestió és que ERC, CiU, PNB, BNG, NA-BAI, CHA i EA no representen el què els espanyols autèntics entenen per espanyolitat.

L’editorial addueix que els nacionalismes estan sobrerepresentats, però aquesta sobrerepresentació no és democràtica o no és electoral (els escons catalans són electoralment molt més cars que els castellans o els extremenys) sinó que és nacional. Els nacionalistes catalans estan sobrerepresentats al Congrés perquè és el Congrés dels diputats espanyols i s’hi ha de defensar els interessos espanyols.

El problema és que a l’estat espanyol no s’hi pot viure sense combregar amb una espanyolitat oficial. No es pot viure a Espanya defensant una Espanya diferent (i sinó que mirin el què s’ha de sentir a dir el federalista de’n Maragall a Madrit) perquè no t’expulsen d’Espanya (què més voldríem...), t’expulsen de la vida democràtica, practiquen el genocidi democràtic i electoral.
Aquest genocidi ja l’han començat al País Basc; ara fa temps que sentim que mitjançant la reforma de la llei electoral pretenen ampliar-lo a més electors, a més ciutadans que paguen els seus impostos religiosament.

Judicis contra la democràcia a Espanya

"Gandhi deia que el no-violent no pot tractar amb neutralitat les parts d'un conflicte violent: l'agressor és l'enemic, l'agredit és l'amic, tot i que sigui violent. Jo he intentat tota la vida lluitar per la via no violenta. Però declaro aquí, i ho dic ben alt, per si hi ha cap policia o cap fiscal: em declaro enemic de l'estat espanyol i amic d'ETA i de Batasuna."

Per dir això Josep Maria Xirinacs va ser condemnat per enaltiment del terrorisme.

Ahir nit vaig estar veient l'entrevista que la Mònica Terribas li va fer i em va semblar un home exemplar. Feia temps que no l'escoltava, d'una gran tenacitat i d'un coratge ètic i d'una valentia pacifista difícilment igualables. Parafrasejava a Gandhi bo i dient que en un conflicte hom no pot ser indiferent, ja que la indiferència sempre beneficia al qui té la paella pel mànec. Ell no ha estat indiferent al conflicte que assota el País Basc, ell ha volgut dir alt i clar qui són les víctimes i qui són els botxins, i això li ha suposat una condemna per la justícia democràtica dels botxins.

Comentava a la Mònica Terribas que de moment aquells a qui ell diu botxins no maten.

Recordo haver llegit fa uns anys com un pres d'ETA s'havia suïcidat penjant-se d'una soga, lligat de mans i peus i amb els ulls embenats... devia ser un equilibrista. Recordo com havien mort altres presos en circumstàncies també estranyes.

Avui he llegit al diari com ha mort una altre pres d'ETA després d'uns estranys trasllats. Certament estrany i curiós.

Mentre tot això passa, es celebra un altre judici. Aquest contra els antics membres de la mesa del Parlaent Basc Atutxa, Knörr i Blibao per haver aplicat el reglament del Parlament Basc i haver permès que una força que havia obtingut el recolzament electoral suficient pogués crear un grup parlamentari.

Realment caldran moltes modificacions a la constitució espanyola...